consultacatalunya  Dues preguntes:

1.- Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

2.- En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Una data: 9 de novembre de 2014

Ja era hora! Segons la meva opinió, la consulta hauria de tenir una única pregunta i hauria de ser més directa: Vol que Catalunya esdevingui un Estat independent? També hauria de ser abans. El 9 de novembre és tard, és després del referèndum escocès i se'ns farà molt i molt llarg.

Però noies i nois, senyores i senyors, nenes i nens, es tracta d'un tema d'interès nacional, el nostre interès nacional. Es tracta del nostre futur, del nostre benestar. Per tant, no em perdré, ni crec que ens hàgim de perdre en qüestionar continguts i dates. Ara, fermesa i unitat en la defensa de l'objectiu comú.

Pels que amenacen i amenaçaran, ho sento, o, més aviat, no ho sento gens, però la consulta de Catalunya es farà. I tant que es farà. Motiu? El poble ho vol, i el poble va per davant de polítics, d'interessats, de no demòcrates. Es farà, perquè el poble català és madur, conseqüent i sa, com a col·lectiu, i busca exercir el seu dret i la seva llibertat a expressar la seva opinió com a ciutadans.

Europa? Clar que ens amenaçaran amb fer-nos fora. És una cosa que ens doldria molt i atacaran per aquí. Però em refermo en el que he anat comentant en alguns dels articles i els fòrums on he anat fent xarrades. Us imagineu que un francès, un anglès, un alemany, un suec, o qualsevol ciutadà comunitari preguntés: "Per què heu expulsat Catalunya d'Europa?" Què dirien?: "És que volien votar! Què s'havien pensat, volien decidir el seu futur!..." de veritat creieu que això és possible? No ho és. Pensem, a més, que la Unió Europea és un mercat i a Catalunya hi han 7,5 milions de persones. Quin mercat prohibeix l'entrada a 7,5 milions de persones consumidores que han sigut lluitadores, pacients i pacífiques? Ningú, és clar!

Bé doncs, donat que encara haurem de passar un 11 de setembre sense ser independents, preparem-nos per demostrar a Europa el que volem ser, europeus. Per tant, la meva proposta des de ja és participar en la propera Diada amb banderes i samarretes europees. Dos milions de persones mostrant al món el seu desig de ser catalans i europeus i veurem qui “té nassos” de fer-nos fora d'Europa. Per cert, aquesta idea no és meva, sinó del meu cosí “polític”, l'Enric Santamaria.

La meva resposta a la consulta serà SÍ i SÍ.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

hetingutunsomni  Em permeteu que aquesta setmana faci volar un xic la imaginació en lloc d'utilitzar la raó? Doncs vinga!

Avui he tingut un somni.

Era un dia laborable del mes de març. Em despertava i mirava el termòmetre de la terrassa. Mentre m'afaitava, a part d'acabar-me de despertar amb la ràdio posada, començava a planificar el que seria el dia d'avui. Em vestia. Esmorzava mitja poma, un Actimel i un tallat, com sempre. Anava a l'ordinador, connectava les 5 pàgines simultànies habituals (una per accedir a l'aula de la UOC, una altra per la premsa, la tercera pel Twitter, una pel Facebook i la darrera pel Gmail.

Al entrar al campus universitari, un estudiant feia una reclamació de la nota obtinguda en la tercera prova d'avaluació continuada. Tenia una B i reclamava una A, que és la màxima nota. Vaig revisar el seu exercici i vaig determinar que la B era la nota més adequada.

Al llegir la premsa general, de seguida vaig detectar que alguna cosa passava, una cosa estranya que enterbolia el meu cervell, el qual semblava no pair el que estava llegint. El govern anunciava un referèndum per la primera setmana d'abril, perquè els ciutadans decidissin si l'IVA havia d'augmentar dos punts o disminuir-ne un, indicant que era el cinquè referèndum que es realitzava aquell any. Un referèndum per decidir l'augment o no d'impostos? "Estic somiant!", em vaig dir, amb la seguretat de que no estava en cap somni. Un cop passat l'estat de xoc inicial, vaig llegir amb atenció el que la premsa explicava que suposaria si s'augmentaven o no els impostos, els pros i els contres, començant a formar-me una opinió del que era millor. Ostres! Ja era tard, havia de marxar cap al despatx.

Vaig anar-hi caminant com sempre i vaig tenir una segona sensació estranya. Hi havien més cotxes que mai. Tots els rètols de “Es traspassa” o “En venda” havien desaparegut. Com podia ser que en 24 hores totes les botigues i industries que hi ha en els 12 minuts de camí cap al despatx s'haguessin ocupat de sobte? Per un costat estava motivat, però per l'altre estava preocupat, ja que no entenia res.

Al arribar a l'oficina no hi havia ningú. El primer company va arribar cinc minuts més tard i li vaig preguntar: "¿No notas que pasa algo raro hoy?", en castellà, que és com parlem habitualment. "Pues no", em va respondre, "lo veo como un día más", va afegir. Com que el vaig veure ocupat, vaig abandonar les preguntes, tot esperant que arribessin més companys, però la meva curiositat era imparable.

Amb l'arribada d'altres companys, vaig preguntar per la crisi. "Quina crisi?", em van comentar. "Home, ja fa uns mesos que anem a millor. Encara ens queda un llarg camí, però les coses es van recuperant", em comentaven, mentre nous companyes i companys de treball anaven entrant a les oficines sense que jo els hagués vist mai.

"Escolteu, com és que ens hem recuperat?", vaig dir. "Xavier, que et passa avui que fas aquestes preguntes...?". Vaig notar que hi volia afegir algun adjectiu pejoratiu al final, però no va acabar la frase. De totes maneres, al veure la meva cara de no entendre res, em va afegir: "Hauries de deixar de prendrem el pèl o anar al metge. Va! Ara diga'm que no saps que d'ençà que va canviar el govern s'ha recuperat la il·lusió. Han arribat les inversions i els bancs ja fa temps que han obert l'aixeta del crèdit, perquè s'ha recuperat la confiança. "Doncs no ho sabia", vaig contestar. "Clar! - va seguir- i no saps tampoc que Barcelona és la gran capital del Sud d'Europa no?, que tothom parla del rècord de recuperació i de l'èxit del corredor mediterrani". "Com?", vaig exclamar, "Que s'ha fet el corredor mediterrani?". "Vés a pasturar al camp i deixa'm tranquil que tinc molta feina!", va dir tancant la conversació i marxant tot remugant.

Vaig anar a veure un altre company i vaig preguntar-li: "He llegit a la premsa això del referèndum. Recordes què vàrem votar a l'anterior?". "Si home!, vam votar si volíem continuar amb peatges a les autopistes. Que no t'enrecordes? Quina memòria la teva, si va ser fa només dos mesos!", em va contestar. Aleshores vaig dissimular: "I tant noi, quina memòria! I per cert, quin va ser el resultat?". "Que s'abolien evidentment! Que poc agafes l'autopista darrerament, perquè va entrar en vigor el mes passat", va dir.

Al moment, vaig anar a buscar una “quarta víctima” a qui interrogar. Vaig comentar-li: "Abans del referèndum de les autopistes, quin era el tema de l'anterior?" Aleshores em va explicar: "Era doble. Per un costat, vàrem decidir sobre el règim polític. Recorda que va haver-hi una tendència minoritària que volia monarquia, la qual va reunir signatures i vam haver de votar. Així és la democràcia, no? El respecte a les minories". "Has dit que era doble?", vaig preguntar. "Sí, l'altre tema era si el Congrés dels Diputats havia de ser l'única cambra representativa dels ciutadans o havia d'haver-hi també el Senat". Com que ja m'havia passat tres vegades, em vaig anticipar a les respostes: "Sort que vam votar República i sense Senat, oi?" "I tant!" em va contestar, "menys paràsits i castes a mantenir".

...Consultes al poble, activació de l'economia i disminució de l'atur, corredor mediterrani, abolició del Senat, autopistes sense peatges, República, economia a les escoles... Llavors vaig caure: No serà que som...? i em vaig despertar de sobte.

Va ser el meu millor somni. Un somni en el que era molt i molt feliç: Catalunya tenia un Estat propi.

Sí, era un somni, però perquè la realitat no pot ser com en el somni? Fem-ho!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

hisenda propia   Que el nivell d'exigència i autoexigència dels catalans és molt alt és una característica a nivell general, que ens fa ser un xic diferents d'altres llocs veïns. El que a priori pot semblar un avantatge, també pot ser un inconvenient en algunes ocasions. En el moment que les coses ens van bé, o majoritàriament bé, tot sovint trobem aquell punt de derrotisme que ens fa angoixar, aquell “però i si ...”.

En aquest cas, aquesta característica ens ha d'anar bé, l'hem d'aprofitar. Precisament per la nostra idiosincràsia, podem i hem de preparar de forma prèvia a la consulta, una de les institucions i estructura més difícils, però necessària i transcendental per la viabilitat i l'èxit del què ha de ser el nostre futur Estat: la Hisenda Catalana, Hisenda pròpia. Fallar en aquest aspecte seria un desastre, tant per la recaptació com per la redistribució, així que no podem fer-ho.

Llavors, què fem? Repliquem el model espanyol i dupliquem els costos de forma prèvia i, per tant, sense ingressos? Contestar positivament a aquesta pregunta seria possible en una web política on les ideologies i els objectius polítics estan per sobre dels raonaments, però no pot ser-ho en una pàgina web econòmica com la nostra, on s'ha de tenir en consideració l'aprofitament de recursos i evitar duplicitat de costos, i on es descarta per motius obvis el pacte amb l'Estat actual, perquè aquesta transició sigui d'una forma ordenada i acordada.

Per fer l'anàlisi hem de considerar el punt d'origen. La totalitat d'empleats per la Hisenda espanyola a Catalunya és de 3000 aproximadament. La Generalitat recapta actualment de forma directa el 5% de la totalitat dels impostos de Catalunya. L'Agència Tributària de Catalunya (ATC) disposa de 300 empleats per fer-ho, i només té presència a les quatre capitals catalanes: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. En altres llocs, les funcions de recaptació, liquidació i inspecció tributària dels impostos propis de la Generalitat, com ara successions, donacions i transmissions patrimonials, està subcontractada per conveni als Registradors de la Propietat, un col·lectiu de funcionaris de l'Estat espanyol. I no per cap imposició com podríem pensar, sinó que és la pròpia Generalitat de Catalunya qui renuncia a fer les funcions tributàries en més de 900 municipis ... Increïble, però cert!

Mentre l'Artur anava a Madrid a explicar els motius dels catalans per reclamar el dret a decidir i tornava indignat reclamant que ningú l'hi havia fet cas, el Govern de la Generalitat renovava el Conveni amb els Registradors per tres anys més, fins al 2015, a canvi d'abonar, en concepte d'honoraris, quasi un 3% del total de l'import de les autoliquidacions, més un 25% de totes les sancions i liquidacions complementàries que es realitzin sobre els contribuents de les àrees contractades.

Per tant, per abordar un autèntic desenvolupament territorial de l’Agència Tributària de Catalunya i sense que ens costi un euro de més, podríem utilitzar les actuals estructures dels Consells Comarcals per prestar els serveis d'oficina tributària en el que respecta a les funcions tributàries que realitzen avui els Registradors de la Propietat. De forma conjunta amb les Diputacions, per les competències tributàries que tenen actualment assignades aquestes administracions, com l'IBI, l'IAE, el de vehicles, etc..., mitjançant conveni de col·laboració per aprofitar l'experiència que tenen en la recaptació dels impostos locals cedits pels ajuntaments i la base de dades d'informació de la què ja disposa, que s'hauria de complementar amb la de bancs i caixes, les dels Ajuntaments, i fins i tot la de gestories i experts fiscals procedents del sector privat. Els costos derivats de l'adaptació d'estructures quedaria neutralitzat, en gran part, pel cost que suposa el Conveni amb els Registradors. L'avantatge de fer aquest pas és que comencem a agafar experiència, que pot fer-se pràcticament sense cost i que són accions que jurídicament ja es poden fer, doncs estan dins del marc jurídic vigent i que incomprensiblement no es duen a terme.

A part de com construir la Hisenda en la seva fase inicial, és molt important definir com volem que sigui. Sabem com no ha de ser. L'espanyola n'és un bon exemple, basada en un punt de partida que tothom és culpable excepte si es demostra el contrari, ja que d'aquesta manera incita animadversió, tant en els contribuents que fan les coses de forma fraudulenta com en els que les fan bé o almenys ho intenten. La normativa fiscal ha de ser eficient, de fàcil comprensió i aplicació, perquè el contribuent no estigui en clara i constant indefensió. No pot ser que les coses bàsiques i habituals necessitin d'especialistes en la matèria per poder interpretar la complicada legislació fiscal. Ja que volem fer una Hisenda pròpia, mirem de no reproduir les errades de la Hisenda a què estem acostumats, de la Hisenda impròpia. No cal una Hisenda que faci temor quan truqui a la porta ni una Hisenda excessivament assetjadora, ha de ser una Hisenda propera, però intolerant amb el frau fiscal i l'economia submergida. És hora de què ens acostumem a què, per fer les coses bé cal sentit de la responsabilitat i no pas de l'amenaça, de la conscienciació ciutadana i no de la fusta.

Amb sensibilitat, professionalitat i fermesa s'obté el reconeixement, i amb aquest es pot aconseguir un clima de confiança suficient que permeti la col·laboració i implicació ciutadana, tant de les persones com de les empreses amb la nova administració tributària catalana.

Només així aconseguirem que el famós eslògan de l'AEAT sigui una realitat: “Hacienda somos todos”, i no només uns quants, com ho som ara.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pontviacastells  No hi han adjectius per definir el que hem viscut a Catalunya amb la Via Catalana, la cadena humana, del passat 11 de Setembre, el nostre Dia Nacional. Qualsevol previsió feta amb anterioritat quedaria petita davant un esdeveniment col·lectiu d'aquesta magnitud i dificultat.

Una vegada més, ho hem fet. I una vegada més, l'esperit nacional transversal ha estat present amb tota la seva dimensió en l'acció ciutadana. Inicialment jo no era partidari de la cadena humana. “Més acció i menys demostració”, reclamava i predicava. Entenia que per demostracions ja en va haver prou l'11S del 2012, no calia fer accions diferents. Ho veia com un acte de plasticitat per busca l'impacte mediàtic i polític internacional.

Finalment, vaig decidir participar. Més per evitar que fos un fracàs i objecte de riota que per convicció, ho reconec. Però després d'haver participat, la meva percepció ha canviat totalment. Crec que l'èxit ha vingut donat ja no només per la quantitat de persones participants o de kilòmetres de recorregut, que també, sinó per la qualitat del sentiment i de la racionabilitat associades. Vàrem assistir a una gran demostració pacífica i d'unitat que encararà la recta final, marcarà un abans i un després en la història del país i serà l'avantsala de la independència.

Les dificultats del context eren moltes. Les continuades desqualificacions, menyspreus i amenaces procedents de l'estat espanyol, els seus polítics, la seva premsa, els seus militars, els seus empresaris i, en molts casos, els seus ciutadans. Però també amenaces de sectors interns catalans, que es mouen per interessos particulars, en gran part, i ideològics, en un grup més reduït.

Com un gerro d'aigua freda va caure el missatge, suavitzat després, de l'Artur Mas, a qui, per cert, no anomenaré més com a President fins que compleixi les seves promeses que el van portar a ocupar aquest càrrec. En vigílies de la Diada, l'Artur va intentar fer un canvi en el full de ruta del Govern català assumint que la consulta pel dret a decidir no es realitzarà sense permís de l'Estat i que es podria demorar fins al 2016, data en què es podrien convocar unes eleccions plebiscitàries. Tal tipus de manifestacions contradiuen totalment les seves anteriors afirmacions.

Una notícia tan impactant d'un líder que fins ara ha tingut la confiança de molts, podria fer caure en el desànim al col·lectiu que lidera en gran part. Però al contrari. Abans de la Diada creia i ara estic segur de que el poble català, el poble transversal del seny, té les coses bastant clares i no es deixarà manipular. Està decidit a marcar les pautes i el camí que va cap a l'Estat propi, abandonant el model autonomista que ha sigut clarament insuficient per a nosaltres. Qui no segueixi aquest camí quedarà fora, políticament parlant. L'Artur ho ha entès novament, així ho desitjo, i per això ha intentat matisar les declaracions realitzades. Mai la conscienciació política de país havia estat tan forta i profunda, cosa que té més valor en un moment on els polítics tenen els índexs més alts de descrèdit de tota la recent història del que alguns anomenen democràcia espanyola.

Això realment no té marxa enrere. El poble actuarà com una gran i ferma piconadora enfront d'uns polítics cecs, que es veuen i es veuran superats pels esdeveniments. Prova superada.

Bé. I ara, després de la Via Catalana, arriba l'endemà. Via Catalana: El dia després. Què hem d'esperar? Què hem de demanar i exigir? Què hem de fer?

Responent al primer interrogant, no hem d'esperar res de res. Ningú donarà un pas ni mourà res per a nosaltres. No esperem tenir el suport d'altres països, ni de líders mundials a l'hora de la veritat per moltes cadenes humanes que fem i molta gent que hi participi. Catalunya és un petit país en el món, del que molt pocs coneixen la seva història. Com que no som un estat propi, no tenim influència col·lectiva enlloc. Si no esperem res de ningú no ens emportarem decepcions tampoc. El que segur no podem esperar són 300 anys més, ni tan sols 3 fins al 2016. De fet, no podem esperar ni 3 mesos en començar a avançar.

En resposta a la segona qüestió, hem de demanar i exigir respecte i responsabilitat. Tenim un Govern que ha d'estar per realitzar tot el que van prometre als ciutadans en les darreres eleccions. Per tant, la seva feina, responsabilitat i obligació és fer el que varen dir que farien. Hem de demanar i exigir que les paraules vagin acompanyades d'accions. Hem de demanar i exigir avanços cap al lloc que la majoria del poble vol i ha triat. S'han de preparar al màxim les estructures d'Estat, tot i que segur no estaran mai preparades fins al començament de la nova etapa. De totes maneres, quan parlo de demanar respecte i responsabilitat, no parlo de fer-ho en determinats sectors de l'espanyolisme, que a mi em sembla fanàtic i incoherent, no ho aconseguirem. Per tant, no perdem el temps ni les energies, no ens escoltaran mai els que no volen escoltar. Discutir sempre és sa, però hem de saber que el temps és or i més en aquests moments.

Dedicar un sol minut a explicar o determinar si la majoria silenciosa és independentista o no ho és no té cap sentit.

Tothom sap que la cadena humana és el reflex de la transversalitat independentista de Catalunya i, per tant, la majoria no assistent era realment una majoria d'independència silenciosa formada, en molts casos, per avis amb impossibilitat d'anar, gent malalta o lesionada, gent que treballava aquell dia, gent desplaçada o de viatge o, simplement, per “mantes” que prefereixen quedar-se a casa veient el darrer capítol de la sèrie Breaking Bad o jugant al League of Legends, en lloc de participar-hi, però que amb seguretat votarien a favor de la independència.

Per respondre a la tercera pregunta, el que hem de fer és canviar la forma de fer d'algunes coses. El que ha passat ja se'n va anar per sempre. Hem de ser més sacrificats, però no per causes perdudes, sinó per causes que ens aportin avantatges pràctiques i reals. En el present més immediat, el dia a dia a Catalunya s'ha fet insuportable. És impossible fer una gestió pública si mai hi ha recursos suficients per res, si sempre es fa curt amb la despesa bàsica i corrent, si s'està en un carrer sense sortida i si tenim l'administració de les misèries. En l'actual situació i si no canvien les regles del joc, els governs només poden treballar amb pressupostos injustos i insuficients i, per tant, el seu camí va cap a augmentar el seu desgast, descrèdit i descontent popular com a conseqüència. En els moments més importants, en els més transcendentals, els pobles han d’assignar prioritats a l'agenda nacional i prendre accions. Nosaltres encara estem on estem, i fa 300 anys que hi som. Llei de Consultes, si. Data de referèndum, si, el més aviat possible per fer el menys mal possible. Text de la pregunta, si, clara i contundent que no deixi espais a interpretacions: Vol viure en una Catalunya independent com un nou estat d'Europa?

Ara acabem de veure publicada la resposta del Mariano, a qui, per cert, tampoc anomenaré President, però en aquest cas per motius obvis i diferents als abans esmentats en el cas de l'Artur. No ens feia falta obrir el sobre per conèixer la resposta. Voluntat de diàleg? Quin diàleg? Voluntat de negociació? Quina negociació? Són tan previsibles, tan tristament previsibles apoltronats i avorrits, que donen ganes de dir: “Deixem-nos doncs de punyetes i declarem la independència”. Estic d'acord que cal ser prudents, però potser és d'imprudents ser-ho massa. Que l'excés d'anàlisi no ens porti a la paràlisi. Hem de ser conscients que el passat ja està perdut, però que el futur encara és nostre.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

cadena humana  Hem de fer de l'11 de setembre una jornada històrica, que formi part de la meravellosa història d'un poble, el català, que aconseguirà la seva llibertat. I al parlar de llibertat ho faig en el sentit més ampli de la paraula. Ningú es planteja un altre cosa que en la dictadura de Franco no existia llibertat. Ara bé, es pensa en el període de transició com un temps més o menys ràpid fins la democràcia, però en qualsevol cas, com un període ja passat, en el que les llibertats no eren moltes però es feien canvis. La transició no va ser un pacte equitatiu, els franquistes van conservar l'immens poder provinent de 40 anys de “dura dictadura”. Els demòcrates van signar una transició i acceptar una Constitució a mida pels que no ho eren, però que per l'època significava sortir del negre per passar al gris “antracita”.

Es pensa en l'avui, com un període de democràcia consolidada i reglamentada per una Llei Magna, la Constitució espanyola, però no és així, les estructures de la transició segueixen vigents i la Constitució com el seu màxim exponent també, reflexionem enfront d' aquestes evidències:

- El cap d'Estat, el Rei, i la institució monàrquica van ser les triades per Franco. És a dir, un dictador, responsable de milers d'assessinats a persones per pensar diferent, tria una institució i una persona per regir un Estat, aquesta institució te un mecanisme de succesió hereditari, el poble no té res a dir en això. Avui encara hi ha la mateixa persona i la mateixa institució vigents. M'expliqueu que hi ha de democràtic en aquest fet?

- L'exèrcit és el garant de la unitat nacional espanyola i de la democràcia. Però es tracta de l'exèrcit franquista, és a dir, feixista, de l'exèrcit responsable dels crims contra la humanitat, de l'exèrcit que va bombardejar per primera vegada a la població civil en una gran ciutat, Barcelona, de l'exèrcit responsable d'instaurar el terror. La moneda de canvi ha sigut la inexistència de cap responsabilitat penal per aquests monstres. De veritat veieu quelcom fet democràtic en tancar un període fosc, molt fosc, d'Espanya sense revisions, ni explicacions, ni demanar comptes a qui va realitzar un cop d'Estat contra la legalitat republicana?

- El poder judicial que assegura sense prejudicis el model centralista. Es parla de l'Espanya de les autonomies però realment, aquestes queden contemplades dins del marc de desenvolupament de les lleis Orgàniques de l'Estat espanyol, que són realitzades i aprovades pel Govern de Madrid i el Parlament espanyol, per tant, més que autonomies són colònies. Situen les lleis que puguin aprovar les Comunitats Autònomes com a lleis de rang inferior, lleis que juguen en la segona divisió, com va passar amb el darrer Estatut, que va ser recorregut totalment pel PP, partit fundat per ex-ministres i persones amb alts càrrecs franquistes, sota el nom d'Alianza Popular. Que hi ha de democràtic que un tribunal constitucional, la llei que vota un poble es carregui una Llei que acaba de ser votada majoritariament per un poble? Contrasentit que ja sabem, no?

- El poder econòmic, encara basat encara en el tràfic d'influències, amiguisme i un sistema de corrupteles socio-econòmiques propi de les dictadures en general i en l'espanyola en particular, en les que s'utilitza el poder públic com a mitjà per obtenir rèdits privats per part de la burocràcia estatal. A Espanya, entre el 1939 i el 1959 es van implantar polítiques econòmiques basades en l'autarquia i un fort intervencionisme. L'autarquia per assolir els objectius d'eliminar els desequilibris exteriors, cosa que va dificultar les relacions entre l'economia espanyola i els mercats internacionals. L'intervencionisme va preparar un marc institucional en el que les disposicions legals concedien al Govern la distribució en l'assignació de matèries primeres, el repartiment de permissos per implantar noves empreses i ampliar-ne d'altres, així com el comerç de determinats productes. El resultat va ser la substitució de mecanismes de mercat per decisions administratives que van provocar distorsió en l'assignació de recursos, obsolescència i escanyament de l'economia. Moltes vegades es va perdre el concepte d'eficiència econòmica com fonamental per la viabilitat de les empreses, que va ser substituit per l'eficàcia de l'empresari en obtenir rendes polítiques. La política econòmica del franquisme va potenciar actituts empresarials improductives, de les que l'especulació, el tràfic d'influències i la corrupció són el resultat. Llavors, l'actual sistema econòmic té l'origen als conceptes democràtics o als de la dictadura?

Estem en una situació de transició encoberta, com podeu veure en els punts argumentats, i com hem vist abans la transició no va ser ni és una etapa democràtica. Per tant, una transició que fa quasi 40 anys que dura, no és tal transició, sinó que es tracta d'un règim establert, un règim que sense ser del tot negre és realment molt trist i fosc. Un règim en el que estan quasi les mateixes estructures ràncies de poder de fa molts anys, estructures de poder que mai proposaran un Estat federal i molt menys Confederal, que mai reconeixeran Catalunya com a Nació i que mai permetran el dret a l'autodeterminació, a la sobirania o a la nostra llibertat com a ciutadans col·lectius i poble. Tirem la tovallola, no hi ha res a fer en aquest sentit, amb Espanya no avançarem cap el que volem ser ... lliures.

La cadena humana serà un èxit, malgrat la seva dificultat, estem parlant de 400 kilòmetres i 86 municipis. Possiblement els telenotícies espanyols 1378487628341més casposos comentaran que la totalitat dels catalans no hi eren, que si a tal zona no hi havia molta gent, que si estaven financiats per les forces “separatistes i perverses del mal” sense adonar-se o no voler adonar-se que es tracta d'un moviment del poble, d'un moviment imparable i transversal, in dependentment de ser de dretes, d'esquerres, del centre, de dalt o d'abaix. Arguments com sempre, carregats de desraons. Desraons que es converteixen en més raons pels catalans que sempre hem volgut la independència, pels qui no la volien i ara la volen i pels qui no la volen avui però demà la voldran. Després d'aquesta manifestació carregada de gran impacte per la seva plasticitat i simbolisme, sobretot quan la gran cadena humana es trenqui, s'ha de donar pas a les accions, a un nou començament, a la Catalunya any zero.

El poble català és el dipositari de la seva sobirania, però si no l'exerceix la perd. S'ha d'exigir amb contundència el compromís i la fidelitat dels seus polítics a respectar i conduir al poble a aconseguir les seves voluntats. Si són cobards o es volen quedar només amb el fet estètic i reivindicatiu, s'ha d'excloure a aquests polítics, malgrat ens sembli que tenen bones intencions, si cauen en la desidia. Ens cal lideratge polític individual i de partit per assolir objectius. Cal actuar, hi ha massa en joc, ens juguen continuar com una regió sotmesa, sense autoestima, o ser un Estat independent, una nació plena de forma pròspera i propera.

Que la cadena que trenquem l'11 de setembre sigui la darrera per deslligar-nos de les estructures dictatorials actuals, per una Catalunya lliure!!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493