IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ

 

ininda1

Res a dialogar. Res a parlar. Res a esperar. Res a negociar més enllà de negociar els termes de la nostra llibertat.

Prou monarquia. Prou de jutges polítics que no tenen res de jutges sinó que són militants d’òrgans institucionals espanyols farcits de feixistes. Prou de forces ocupació. Prou repressió. Prou corrupció estatal. Prou Espanya.

Què hem de pactar? Parlar de rodalies però no poder parlar d’autodeterminació? Hem de deixar-nos prendre el pèl? Referèndum? Ja l’hem fet i l’hem guanyat. Pactes que després els tribunals de la ultradreta es carregaran?

Hem de seguir escoltant com polítics del PP i Vox pretenen decidir el nostre futur? Seran una força important a Espanya, tindran a la majoria de jutges, al monarca, a l’exèrcit i a les forces d’ocupació al seu servei, però a Catalunya són només el 10%.

Hem d’escoltar com el “perdonavides” de Pedro Sánchez es dediqui a donar-nos lliçons fàcils al congrés del PSOE parlant d’empatia amb els catalans i dir-nos que això de la independència és cosa del passat? Creu realment que el seu missatge ens arribarà i ens conformarem? El que digui serà important pel PSOE, però a Catalunya són només el 24%.

Som catalans, som majoria, som unilaterals, som u-octubristes, no acceptem amos, IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. Fem realitat el crit que ressonava als carrers quan ens podíem manifestar, un crit que està més viu que mai. Ni les agressions, ni la repressió, ni la Covid poden aturar-ho. Tampoc ho podran fer els partits polítics, ja siguin estatals, ja siguin catalans en cas que dubtin o vulguin seguir aferrats a la poltrona.

ininda2Catalunya està desconnectada d’Espanya, però Espanya també està desconnectada de Catalunya, emocionalment parlant. Els mitjans de comunicació s’hi han ocupat, propagant una realitat inexistent de forma maliciosa. L’única connexió Espanya-Catalunya en l’àmbit econòmic és unidireccional, en forma de calers que van de Catalunya a Espanya i mai tornen, calers que marxen sense consentiment, i per tant, sí, són robats. Espanya és morta a Catalunya perquè és morta en el sentiment de la majoria dels catalans, encara que alguns partits pensin que la negociació és possible, els catalans sabem que no ho és.

Ara, Espanya també s’està desconnectant d’Europa, els seus mitjans de comunicació, reben les derrotes que vénen d’Europa com ofenses a la pàtria. El procés d’independència català ha posat al descobert el que amagava la taula llitera sota de les seves faldilles, les 4 potes que la sustenten, que són la monarquia, els alts tribunals espanyols, les forces armades d’ocupació i els mitjans servils de comunicació nacionals, així com el braser que hi ha sota, el poder de la majoria de les empreses de l’Ibex-35 que hi dóna calor i que alimenta les deficiències democràtiques, el franquisme psicològic i les incongruències polítiques que pateix l’estat menys democràtic de la Unió Europea.

Europa va mirar a un altre costat, va donar l’esquena a quasi 8 milions d’europeus, volia donar temps a Espanya a reprendre el camí dels drets i la democràcia, a la senda de la “admirada” transició del 78. Això va ser un error per part d’Europa, la transició no va tenir res de modèlica, a Europa potser ho desconeixen, però a Catalunya ho sabem. No hi ha res de democràcia en implantar un rei imposat per un dictador. No hi ha res de democràcia en mantenir els hereus dels jutges franquistes als nous tribunals que havien de ser democràtics i imparcials. No hi ha res de democràcia en mantenir la supremacia d’una llengua estrangera, com és la castellana, enfront de menysprear l’autòctona catalana. No hi ha res de democràcia en no poder recuperar la memòria històrica robada al que anomenen guerra civil, però que realment va ser un alçament feixista militar.

ininda3

Mentre Europa mirava a un altre costat, potser de bona fe, però ho dubto, més aviat com a resultat de la corrupció dels dirigents europeus de l’època comprats pels diners de l’estat espanyol robats als catalans; a Espanya, els poders fàctics de les 4 potes amagades durant anys sota de la taula llitera es van encoratjar, van entendre que com Europa no els volia mirar en aquell moment, tampoc ho faria en el futur, van veure una oportunitat per sortir de cop a la superfície i fer-ho de forma impune, fent visible per a tothom el que havia estat amagat tant de temps, i al seu crit de guerra “a por ellos” han fet caure el prestigi internacional espanyol adquirit abans de les crisis econòmiques, se’ls a girat la truita.

El resultat ha sigut 4 eleccions en 4 anys, un estat arruïnat, en fallida amb deute desbordat i en constant creixement, jutges polititzats i corruptes espanyols que qüestionen als prestigiosos jutges europeus, el rei espanyol exiliat amb una fortuna amagada a Suïssa, jutges que creuen que són experts en tot i que es creuen els amos del “cortijo”. Un desastre de país amb un estat dins de l’estat que governa de facto, i moltes vegades en contra del mateix govern oficial de l’estat. Europa ha mirat massa temps a un altre costat, i lluny de solucionar-se el problema, aquest ha empitjorat, no pot dissimular més.

Espanya desconnectada de Catalunya, Espanya desconnectada d’Europa. Espanya desconnectada del món, no té model, no té futur, només li queda un grup d’hiperventilats patriotes de pacotilla que fan molt soroll, uns quants mediocres engominats amb la rojigualda al rellotge que són incapaços de passar pàgina al futur, i molts que viuen de subsidis, de falses promeses, del braser sota la taula llitera que dóna calor de manera fictícia a un imperi decrèpit que ja no existeix.

Espanyols! Els radiadors fa anys es van inventar i funcionen arreu.

IN, INDÀ, INDEPENDENCIÀ. És el moment d’avançar, no de parlar i perdre el temps amb qui retrocedeix. Agafem el que és nostre.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

QUI ÉS OTELLO? QUI ÉS IAGO?

 

otello1

Quants i quants bons records de la meva infantesa tinc d’escoltar òpera els diumenges al matí, el meu pare era un gran aficionat, en aquell temps només hi havia un equip de música a casa, no hi havia spotify, tampoc cascos, així que el que escoltava un ho escoltàvem tots. Escoltar Otello era recurrent. Otello és la penúltima òpera de Verdi, una peça dramàtica basada en l’obra clàssica de Shakespeare “Otelo, el moro de Venècia”.

El general de la flota veneciana, Otello, torna a Xipre com a heroi triomfador, després de guanyar la batalla als turcs. El poderós i valent general no és el que sembla, amaga una personalitat feble, és una persona gelosa, insegura i molt fàcil de manipular. Aquestes característiques són aprofitades pel seu lloctinent Iago, un dels meus personatges favorits a l’univers de Verdi, una persona de total confiança d’Otello, però que realment odia al general, un home que és tot maldat, astúcia i intel·ligència.

Les manipulacions i mentides que Iago injecta a Otello el fan embogir de gelosia, convencent-lo que la seva estimada esposa Desdèmona li és infidel amb Cassio. Otello, corcat pel que considera la traïció de qui més estima, estrangula fredament la seva esposa. Després, quan és conscient del que ha passat i s’adona que ha sigut víctima de l’engany de Iago, el seu món s’ensorra i es suïcida apunyalant-se amb la seva pròpia daga.

Qui és Otello? Qui és Iago?

Quin paper tenen en aquesta òpera el presidente del Gobierno de España i el president de la Generalitat de Catalunya. Quin paper té Pedro Sánchez, i Carles Puigdemont, i Pere Aragonès? Qui serà assassinat com Desdèmona, sempre metafòricament parlant? Qui es suïcidarà com el general Otello? Qui, com Iago, podrà desenvolupar el seu astut pla que permeti portar a terme els seus objectius?

otello2Ens trobem en un marc en el qual Espanya està molt i molt desprestigiada, fins i tot, el Marroc s’encoratja i s’atreveix amb ella. Ja són molts el cercles en què se la comença a comparar amb Turquia. També són molts, els que des de fora pensen que Espanya només els hi ha venut fum, així han venut que el sistema sanitari era l’enveja del món, i a l’hora de la veritat, els morts de Covid s’han disparat. Han venut ser una democràcia plena amb separació de poders, però amb la internacionalització del cas català, tothom ha vist que els tribunals espanyols no han passat pàgina del seu passat franquista, que són un reducte reaccionari de la persecució d’idees i del càstig de les ideologies personals, cosa que els hi està suposant i més els hi suposarà, un seguit de garrotades judicials procedents d’Europa. Han venut ser un exemple de canvi de model econòmic cap a un sistema de recuperació i sostenibilitat, i el deute públic que ha sortit a la llum és inadmissible i inassumible. La degradació de l’estat espanyol és un fet i no hi ha marxa enrere, seguirà fins a podrir-se.

otello4Davant d’aquest escenari, tot són corredisses al Gobierno de España per activar tota mena de pactes i el que convingui, ja sigui en forma de taules de diàleg o d’indults. Ara juguen a ser Iago, però sembla que són un Iago de pa sucat amb oli, un Iago de pacotilla. No els hi manca la maldat i la manca d’escrúpols, però al meu entendre el que no tenen és ni astúcia ni intel·ligència. Iago és un observador, un gran manipulador. Ells no són intel·ligents, no ho van ser quan van enviar les forces armades d’ocupació per atonyinar a la gent del carrer per impedir el dret a vot. No són astuts, no ho van ser quan ens acusen als catalans de forma generalitzada de separatistes insolidaris, de garrepes i de supremacistes. No són llestos, no ho són quan pensen que som tontets, que tragarem amb un indult que són insults per la seva condició de ser revocables, parcials, condicionals, reversibles i amenaçadors. Estan capacitats per ser el Iago de l’òpera? Més aviat sembla que tenen reservat el paper d’Otello, que acabaran suïcidant-se com ell.

otello5Ara bé, i quin paper juguem els catalans. El de Desdèmona que és injustament assassinada? O serem Iago? Desdèmona també anava amb el lliri a la mà i mireu com va acabar. Està bé no haver apostat per la violència, afortunadament, però una cosa és això i un altre és ser un babau. Otello no serà prou llest, però és fort i va armat, és el governador de Xipre, té les institucions del territori del seu costat. No l’hem de menysprear en cap moment, hem de ser astuts i intel·ligents, segurament també malvats, traïdors i mentiders si cal, tot en benefici del nostre objectiu.

Ara estem al quart acte de l’òpera, ens acostem al final de l’obra i hem de decidir: qui és qui? L’escenari ja l’hem posat nosaltres, majoria independentista al Parlament, govern independentista català, desbordament democràtic amb majoria d’independentistes al carrer, les noves generacions que creuen amb la victòria, tot a punt, no perdeu aquesta oportunitat, sigueu en Iago.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

BULLYING A LES AULES

 

bullying1

No és pot acceptar ni tolerar el bullying escolar i n’hi ha.

No es pot acceptar ni tolerar el patiment de cap dels nostres nanos a les escoles i fora d’elles. La responsabilitat dins de les escoles i col·legis, únicament i exclusivament, és dels professors i de la directiva escolar, si permeten que existeixi aquest patiment. Si ho saben i callen, si no fan res de forma contundent per a solucionar-ho d’arrel, en són culpables, igual o més que els mateixos assetjadors.

Professors i escoles existeixen perquè els alumnes tenen el dret a la formació, una formació que els hi ha de fer assolir el coneixement acadèmic necessari per l’adquisició d’habilitats intel·lectuals, tècniques de treball i hàbits social que els hi permetin un desenvolupament integral dins dels principis ètics, morals i socials acceptats a la nostra societat.

Perquè un alumne pugui formar-se ha de sentir-se i estar segur, físicament i emocionalment, ha de viure i conviure amb tota dignitat, ha de ser respectat tal i com és. Cap color de pell, cap aspecte físic, cap aspecte religiós, cap aspecte intel·lectual, cap característica de cap tipus, pot afectar negativament al seu context escolar. Prou de profes que es mofen i humilien els alumnes en públic i a la classe, prou de profes que passen de tot, prou d’escoles i directors que tapen les coses, les silencien per preservar el seu “bon nom”. Prou! El bullying a les aules s’ha d’acabar. El ciberbullyng, un tipus de bullying més greu que no només afecta al temps escolar sinó que suposa l’agressió les 24 hores diaries, els 7 dies de la setmana, s’ha d’acabar.

Sabem que infants i joves poden ser molt cruels, molts vénen de situacions familiars i personals complicades, però a qui hem de protegir als assetjadors o a les víctimes? Ho tinc clar, la protecció de professors, escoles i sistema educatiu ha de ser a les víctimes, als més vulnerables, als indefensos. Tolerància zero amb assetjadors i còmplices d’assetjament, sigui qui sigui. Prou de fer patir, prou d’insults, prou de pintades al pupitre, prou de clatellades al passadís, prou d’amenaces i intimidacions, prou d’exclusió social.

bullying2I si els alumnes conflictius i assetjadors són a la vegada víctimes? També ho tinc clar, és un tema que s’haurà de tractar i intentar solucionar, però després. A l’escola on es produeix el bullying o el ciberbullying s’ha de protegir només a la víctima de l’assetjament, no l’assetjador. A més, s’ha de fer ràpidament, amb pressa, no hi ha temps per deixar seguir patint qui no ho mereix. Fomentem que parlin les víctimes, que parlin els pares de  nens i nenes que el pateixen, fomentem la conscienciació perquè els espectadors passius no siguin tolerants. Fem que els alumnes parlin i siguin escoltats, s’ha d’actuar contra els assetjadors.

Conec, i crec que tots coneixem, casos de pares que han exposat el problema a l’escola i se’ls han tret de sobre, argumentant que no poden actuar marginant a cap alumne, és a dir, per no marginar a l’assetjador, marginen a la víctima. En molts d’ells l’alumne assetjat ha hagut de canviar d’escola mentre l’assetjador o assetjadora continuava impune fent el mal. El més greu de tot és que no es tracta d’un cas aïllat, n'hi ha cents de casos i sempre, fins on jo sé, amb la callada per resposta.

bullying3Els nostres nanos passen, en el meu cas han passat perquè són ja adults, moltes hores, moltes setmanes, molts anys als centres educatius, en mans dels dirigents d’aquests centres i dels professors. Aquests són persones també, uns estan a l’altura i altres no ho estan, però no ens podem permetre a aquests darrers. L’errada humana és acceptable, no detectar-ho també, però el menfotisme, el mirar cap a un altre costat, el amagar el cap sota l’ala i l’abús de poder no ho és, té conseqüències. Aquesta setmana ha sigut un suïcidi, en molts altres casos són conseqüències que no surten a titulars de la premsa, com el fracàs escolar individual i altres danys i seqüeles psíquiques als estudiants difícils de reparar o irreparables.

La formació de les persones, requereix de professors i col·lectius molt professionals, molt vocacionals i amb molta capacitat. La formació és un tema cabdal per a una societat que vol ser "societat desenvolupada", no ens podem permetre mediocres, i menys mala gent com a formadors. Segurament molts professors diran que tenen les mans lligades, que el sistema educatiu no els deixa actuar, que és molt lent, i teniu raó sens dubte, però és el moment de plantar-vos! Exigiu formació per la detecció i la prevenció del bullying i el ciberbullying. Si no podeu fer la vostra feina, pareu fins que la podeu fer i fer-la bé, la vostra tasca és molt important.

Lluitem i fem que cap nena o nen més hagi de patir. 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

L’OU COM BALLA

 

oucomballa1

Es tracta d’una tradició molt catalana, una de les celebracions més singulars que hi ha per commemorar la festivitat del Corpus Christi. La tradició consisteix a col·locar un ou damunt el raig d’aigua del brollador d’una font guarnida amb plantes i fruites, l’ou s’enlaira i gira sobre si mateix, sense caure, iniciant una espectacular dansa màgica que deixa encuriosits i hipnotitzats a qui la contempla. Realment la màgia de l’ou com balla no és tal, l’equilibri de l’ou s’explica físicament per l’efecte Coanda en mecànica de fluids, i pel principi de Bernoulli en dinàmica de fluids.

L’origen d’aquesta tradició és desconegut, sabem que és de l’època medieval, possiblement del segle XV però poca cosa més. Hi ha moltes hipòtesis sobre el seu significat, una diu que era un entreteniment dels nobles i dels cortesans mentre esperaven el pas de la processó del Corpus, altres són de caràcter més religiós com la que diu que és una exaltació de l’eucaristia, en la que l’hòstia estaria representada per l’ou i la font seria el calze, també hi ha qui hi veu una metàfora de la plenitud de la primavera, el moment de l’esclat de la fertilitat i la vida, i un altre que diu que simplement és fruit de l’avorriment dels jardiners que van descobrir aquest fenomen per pura casualitat.

Sigui com sigui i vingui d’on vingui, l’ou com balla és una demostració de l’equilibri d’un element feble com és un ou enfront d’una força constant i molt més potent que l’agredeix sense aturador. Catalunya és l’ou, avui és una part molt feble dins del mapa estratègic dels estats, hem vist que no tenim prou suport internacional explícit per la nostra autodeterminació, dins dels interessos polítics i econòmics d’un club de socis com és l’europeu, en el que es protegeixen els uns amb els altres i on tothom busca el benefici propi.

Però l’ou balla, balla i balla, per molt que el raig d’aigua que el colpeja sigui cada vegada més intens. L’ou no cau, continua amb la dansa incansable, es fa visible a ulls de tots, Catalunya segueix malgrat tot, no és ni pot seguir sent només un afer intern. Des de l’exili amb les victòries judicials dels nostres europarlamentaris, des de dins amb la victòria a cadascuna de les eleccions, el missatge és clar, Espanya reprimeix, és un país antidemocràtic, no és el nostre. I llavors és el moment en què alguns des d’Europa i altres indrets internacionals (cap espanyol) comencen a qüestionar-se certes coses malgrat les constants coaccions i la caríssima propaganda de l’estat espanyol. Per què hi va haver violència? Per què el pretext de la unitat ha prevalgut sobre el de legalitat? Per què aquesta desproporció? Per què s’han inventat informes oficials? Per què segueix la repressió política dins de la Unió Europea?

oucomballa2El silenci d’Espanya als informes internacional no serveixen fora. Callar i silenciar els pronunciaments d’Amnistia Internacional, de l’Organització Mundial de la Tortura, de l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, del Front Line Defenders i de l’International Trail Watch, només serveix per a mantenir en l’engany al poble espanyol, un poble acomplexat i acostumat a la manca de democràcia, que no vol veure més que l’unitarisme per contranatura i malaltís que sigui aquest.

Obviar i menysprear, com van fer, l’informe del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU té conseqüències, l’informe va ser clau perquè Bèlgica refusés l’euroordre contra el conseller Puig. D’igual forma, l’informe que acaba de presentar el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, en la que equiparà judicial d’Espanya amb la de Turquia, també en tindrà malgrat el menyspreu de la propaganda espanyola, no és admissible que ciutadans europeus, els catalans, siguin perseguits per tribunals que són utilitzats com a eina política, igual que passa amb els kurds.

El Tribunal Suprem espanyol apreta més i més la intensitat del raig, vol esclafar l’ou contra el terra, però com més ho fa, l’ou balla i balla cada cop més ràpid, sense caure, mantenint un equilibri que no comprenen. Ells de física no en saben, tampoc d’humanitat, ells només saben de privilegis i de maldat. Però mentre l’ou balla sense parar, el raig del Tribunal Suprem es va desacreditant cada vegada més, posant en evidència la seva incompetència per a jutjar i condemnar com ho va fer, i molt més per a reprimir i seguir reprimint.

oucomballa3Els indults no són acceptables, només ho és l’amnistia acompanyada del reconeixement del mal i una petició incondicional de perdó al poble català que va ser agredit. Les taules de diàleg no són acceptables, només ho són les taules de negociació. Aquestes, només són accions de distracció, accions per transformar en inconstant el cabal, ara constant, del raig de l’aigua de la font, cosa que faria caure a l’ou. Però si us fixeu bé, l’ou com balla també cau de tant en tant, però torna a alçar-se una vegada darrere l’altre, de forma tossuda i persistent.

Vist el que hem vist aquests dies, sóc força optimista a l’actuació, encara que molt lenta, i favorable resolució definitiva del Tribunal de Luxemburg. No tinc dubtes que els judicis del procés seran anul·lats, els presos posats en llibertat sense necessitat d’un indult reversible, els exilats catalans podran tornar i amb ells, el President Puigdemont al capdavant.

Tancarem el parèntesi del 155, el parèntesi de la repressió, el parèntesi de la no democràcia, i llavors serà l’hora de la veritat, perquè les resolucions de la justícia europea seran necessàries, però no suficients, aquell marcarà el moment de la nostra victòria o la nostra derrota, el moment de la nostra llibertat o de la continuïtat del nostre captiveri, el moment del ser o no ser, el moment de ser catalans o espanyols, coses avui i sempre incompatibles.

Preparem-nos!.

 

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

 

 

M’HE CANVIAT EL PIN

 

mhecanviatelpin1

Fa 3 anys i 7 mesos de l’empresonament dels Jordis, en Sánchez i en Cuixart. Fa 3 anys i 7 mesos que em vaig penjar de la solapa, com molts d’altres catalans, un reivindicatiu llaç de color groc que manifestava i manifesta la meva oposició a aquest injust empresonament, a la vegada que volia expressar la manca de llibertats i drets fonamental que existeix a l’estat espanyol.

Aquest llaç groc ha sigut part del meu vestuari des de llavors. He visitat i he passejat per desenes de pobles i ciutats, catalanes, espanyoles i estrangeres. He rebut desenes i desenes de preguntes encuriosides del seu significat, a Europa, a Amèrica i a l’Àsia. He invertit molt de temps, moltes hores explicant el que vol dir i el que passa a Catalunya, la seva repressió. He rebut mirades i comentaris despectius, insults, i fins i tot, algun intent d’agressió.

Sóc de mena una persona que intenta passar bastant desapercebut, discret, sense estridències. Mai abans havia portat cap pin a la solapa, ni dels grups de rock favorits quan era jove, ni del Barça quan ho guanyava tot ... quins temps aquells. He suportat el preu de portar el pin del llaç groc amb paciència, amb dignitat i amb molt orgull. El meu ha sigut un petit sacrifici, molt petit, en comparació amb el que han passat els empresonats, els exiliats i els represaliats.

mhecanviatelpin2Avui he decidit treure’m el pin del llaç groc, no el portaré més. Les coses em sembla que han canviat. Els nostres polítics empresonats no són Mandela, no són Gandhi, ni tan sols són com José Múgica, Lech Walesa o Dilma Rousseff. Aquests personatges mai s’haurien abraçat amb el més cínic dels seus carcellers, com hem vist aquesta setmana que ho feia Jordi Cuixart, el més autèntic dels presos fins ara, amb els sacsons de l’enemic Iceta. M’ha fet mal aquesta imatge, m’ha fet vergonya, i en conseqüència l’orgull de portar el llaç groc s’ha transformat també en vergonya. A qui hem defensat fins ara? Per qui ens hem sacrificat i hem patit? A qui estem disposats a abraçar la propera vegada? Al Llarena i al Marchena? A Felip VI?

Hem vist atònits com els nostres presos polítics no estan disposats a tot pels objectius del seu poble. Els nostres líders presoners de l’estat espanyol, fins i tot el Cuixart, sembla que esperen els indults, avantposant la seva llibertat a la meva, a la llibertat del poble català. Quin serà el preu de l’indult? Em temo que no estic, no estem, disposats a pagar-lo.

Moltes gràcies pels serveis prestats, entenc que ningú vulgui estar empresonat dotze anys per a defensar obvietats democràtiques, segurament jo faria el mateix, moltes gràcies pel vostre sacrifici, però aquesta ja no és la meva lluita. La meva lluita és seriosa i no hi caben líders de joguina i de fireta. No hem arribat fins aquí, per tornar al règim del 78, no hem arribat fins aquí perquè la repressió soferta perduri en el temps, no hem arribat fins aquí per a seguir sent espoliats i continuar amb indecents dèficits competencials i d’infraestructura, no hem arribat fins aquí per seguir pagant la factura a una Espanya cada vegada més empobrida i sense remei.

mhecanviatelpin3Ara un altre pin llueix i lluirà a la meva solapa, ja no és el pin del llaç groc, m’he canviat el pin, ara porto el pin de l’estelada. Seguiré disposat a donar explicacions i contestar preguntes, a rebre mirades despectives, insults i potser alguna escopinada més precisa que altre. Cap problema, ho netejarem i seguirem, seguirem pacients i orgullosos aportant un petit gra de sorra, que sumat amb el de centenars de milers de catalans de tot arreu, farem possible la nostra independència, la nostra llibertat.

Ni oblit, ni perdó. Els carrers seran sempre nostres. Ni un pas enrere. Crits i cants que perduraran fins que arribin els temps millor. No serem bons minyons. No pararem. No estem domesticats. Ho tornarem a fer.

 

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya