gasto-publico  En plena època d’ajustos, la dimensió i qualitat del sector públic està en entredit i és questionada de forma constant.

Tots considerem que hi ha un problema en el sector públic, però reflexionem ón está, reflexionem amb el títol, Sector públic: problema de quantitat o qualitat.

Si comparem el pes del sector públic espanyol respecte altres economies del nostre entorn, detectem que no existeixen diferències significatives en tamany. Així, mentre que a l’Estat espanyol el valor afegit brut de l’Administració, VAB, és de1 14% respecte el producte interior brut, PIB; i la despesa pública és del 46% respecte el PIB, ens trobem que :

- el VAB respecte el PIB de França és del 16%, a Italia és del 14%, Anglaterra i Polónia són del 13%, els Estats Units són del 12,5%, Japó i Alemanya està al voltant del 8-9%.

- la despesa pública respecte el PIB a França és del 56%, a Italia i Regne Unit és del 52%, a Alemanya és del 47%, a Polónia és del 44%, als Estata Units és del 42% i al Japó és de 37%.

En línies generals quantitatives d’Estat no es detecta un problema de dimensió respecte altres economies. El problema de quantitat ve donat si fem un anàlisi per comunitats autònomes, on existeixen diferències molt significatives entre aquestes:

 

Comunitat Autònoma

VAB

DP

 

Comunitat Autònoma

VAB

DP

Extremadura

24%

69%

 

Murcia

12%

42%

Castilla La Mancha

20%

55%

 

La Rioja

14%

39%

Asturias

16%

55%

 

Navarra

13%

39%

Andalucía

18%

54%

 

Illes Balears

12%

38%

Galicia

16%

52%

 

C. Valenciana

13%

38%

Castilla y León

17%

48%

 

Euskadi

10%

37%

Canarias

17%

46%

 

Catalunya

10%

37%

Cantabria

15%

44,5%

 

Madrid

11%

28%

Aragón

16%

42%

 

 

 

 

 

Mentre a Extremadura, quasi la quarta part de la seva economia ve donada pel sector públic, el seu 23%; a Euskadi i Catalunya, representa la desena part de la seva economia ... ara ja podeu anar entenent qui i per què s’oposa més a la independència de Catalunya, no?

Veiem aquestes dades, existeix una relació inversament proporcional entre les comunitats amb més activitat privada i l’activitat pública, que no és lògica des de qualsevol precepte econòmic, ja que les Administracions públiques estan per facilitar, recolzar i donar servei a les entitats productores de recursos i ocupació, no les han de substituir i menys fer-ho sense efectivitat i alimentant la filosofia del subsidi i les subvencions. Els Estats han de servir per jugar-hi a favor, un altre cosa és fer-ho tot més difícil i perdre possibilitats de millora de competitivitat i creixement.

Sembla doncs que no es tracta essencialment d’un problema de nombre de funcionaris sinó de la localització d’aquest.

De totes formes, aquest no és l’únic problema, sinó que existeix també un problema comparatiu de productivitat respecte a altres economies. Els funcionaris de l’Estat espanyol treballen menys hores, aproximadament un 4,5% menys respecte el promig de les economies de l’OCDE.

No sembla doncs, i suposo que per tothom a hores d’ara és evident, que les actuals polítiques de retallades linials en aspectes quantitatius, com sous i despeses en funcionaris, no són útils per reduir el dèficit, sinó que s’han de gestionar qualitativament. El món ha canviat, i molt en els darrers anys, per tant, hi han serveis que no es poden retallar, altres que s’han de crear, altres que s’han de retallar molt substancialment i altres que han de desaparèixer, donat que ja no serveixen en la situació actual. És necesari, una estratègia de reforma en el sector públic, el seu personal i les seves actuacions.

En termes de frens, no només podem donar les culpes a factors externs, o espanyols, que sens dubte hi són. Hem de començar a evitar fer répliques de l’Estat del que ens volem separar, precisament per totes aquestes coses fruit del seu model corrupte i ineficient. Són coses que possiblement ja podem començar a fer, i no ho estem fent.

El primer de tot, una organització territorial més eficient. Per què mantenim les diputacions? i els consells comarcals? És suportable la “parafernalia” municipal en municipis de pocs habitants? i la gran quantitat d’empreses públiques, normalment injustificades i mal organitzades que cal racionalitzar, ja que només fan que les mateixes activitats es realitzin varies vegades, duplicant-se, triplicant-se o quadruplicant-se les mateixes funcions? o que es supervisi el que ja ha sigut supervisat varies vegades? ... es a dir, això que els experts en logística integral empresarial anomenem “manutencions” i que són totes les activitats que no aporten valor afegit, i per tant s’han de reduïr a la màxima expressió o eliminar.

 

Hauriem d’aconseguir que els funcionaris, que per cert s’haurien de deixar de dir funcionaris i dir-se “servidors públics, es veiessin com una font de recolzament, aportació i com un motor, enlloc d’una font de burocràcia, de problemes, de tràmits i de retards, és a dir, com una font de despeses a més que tots els contribuents som qui els paguem. Per aconseguir-ho, les administracions haurien de reclutar i farcir-se de personal que realitza mèrits constants, d’invertir en personal amb talent, professionals qualificats, capaços d’entendre la problemàtica privada i de poder-la potenciar i ajudar. La seva retribució hauria de tenir un component important basat en els resultats, la competitivitat i l’eficiència. No pot ser, que s’hagi d’abaixar els salaris als servidors públics de forma indiscriminada, com diu el Fons Monetari Internacional, FMI, sinó que cal fer una reestructuració coherent. Però tampoc pot ser, per molta dificultat que existeixi en les oposicions que van superar, que els servidors públics i la seva retribució tinguin dependència del que van fer fa X anys, i no del que fan cadascun dels dies actuals de treball.

 

Una altra barrera a trencar i superar, és la transparència en la gestió i en l’execució dels seus treballs. Oferir informació accessible, fiable i rellevant per prendre les decisions. Erradicar el “pintar quadres” idíl·lics només per motius polítics, ens ha portat a assumir uns riscos que no corresponien amb la realitat i amenaces existents. Fer-ho mitjançant l’eina més potent actualment, com és Internet, és una necessitat, així com seguir l’ètica que exigeix fer-ho pel fet de ser un servidor públic. No podem obviar que les empreses i estaments públics també tenen accionistes, que són el conjunt de ciutadans, i a ells se’ls deu la informació sobre resultats amb total serietat.

 

En darrer lloc, el sector públic no pot ser morós amb les empreses i ciutadans, això es diu ESTAFA, amb majúscules. Com és possible que la seguretat sigui morosa de temps irracionals amb les empreses, i aquestes mateixes empreses si es demoren un dia en el pagament, tenen un recàrrec del 20%? A què juguem??

 

Potser amb aquest article, perdré quelcom lector que treballa al sector públic, però igual que les empreses han de pensar en el bé de l’empresa, l’objectiu d’aquesta web és fer-ho pensant amb el bé de Catalunya, i en aquest context, els servidors públics s’han de veure des de la òptica del bé del país, així tots serem beneficiats.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493