Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3229

cambioyt2  La pitjor de les pors és tenir por.

 

Segons els neurocientífics, davant d'una amenaça o por el cervell humà reacciona de forma espontàniament agressiva.

 

L'11 de Setembre i la manifestació de Barcelona, ​​marca perfectament la frontera entre els que han perdut la por i els que no. D'una banda hi ha els que han perdut la por, que són els que van estar, volien haver estat i no van poder o els que van donar suport, o ara donen suport a la manifestació a favor de la independència de Catalunya, que pel seu caràcter pacífic, lliure i democràtic estan en pau. Que és equivalent a dir els que donen suport a la independència. Enfront d'ells, els reaccionaris, els furiosos, els que amenacen, els que mostren una cara més agressiva, per tant, els que tenen por, els que no volen pau perquè estan en alerta, desconfien, que són els que no estan a favor de la independència, o el que és el mateix els que volen una Catalunya inclosa a Espanya.


El món actual, senyors d'aquesta Espanya retrograda i casposa, ja no és aquell en què els éssers humans vivien en cavernes, ni és aquell en què havíem de caçar bèsties o matar tot aquell que s'acostava per considerar-lo un perill. Afortunadament ja no ho és. I encara que moltes vegades ens sembli poc racional, es basa en diàleg i reflexió, per aconseguir consensos socials, econòmics i polítics que han de servir precísament per mitigar aquell instint primitiu agressiu.

 

Què preferim que ens governi per tant, un ésser agressiu o un dialogant? ... No val la pena ni contestar aquesta pregunta.

 

No obstant això, des del govern espanyol del PP i altres estaments pro-espanyolistes estem veient com una estratègia basada en la por i humiliació: que si els tancs, que si la guàrdia civil, que si el boicot, que si us expulsarem de la UE , que si el Barça haurà de vendre a Messi, que si us tallarem l'aigua, que si prohibirem no sé què, que si demanem més que ningú, etc ... Però és una cuirassa, una autodefensa, davant una por que és el que tenen aquestes faccions. La por és d'ells.

 

Els partidaris de la independència a Catalunya han perdut la por, i és curiós que l'hagin perdut com més informació hi ha, i l'han perdut perquè també han perdut qualsevol indici de confiança en les faccions a què abans m'he referit. Però no tenir por no significa no tenir inquietuds, és bo i saludable tenir, de manera que a continuació tractaré alguns dels punts que més preocupen al ciutadà que vol ser independent:

 

1.- Empreses catalanes

Em remeto a l'article "Adreçat a 'empresaris" que publiquem en economiacat.cat al juliol passat. Resumint s'identificaven alguns factors que les empreses necessiten de l'estat, com infraestructures, possibilitat de crèdit, prestigi, protecció davant morositat, minimització costos energètics, etc ..., que són els que ara ni garanteix ni pot considerar fer-ho.
Precisament pel pragmatisme dels empresaris, i per la defensa dels interessos de les seves empreses, i per tant dels seus propis, no ha d'inquietar una Catalunya independent, sinó tot al contrari. L'espoliació fiscal és tan dura i de tal dimensió que el bloc empresarial català, i no em refereixo a les grans empreses i lobbies financers precisament, sinó sobretot a les pimes que formen la gran majoria del teixit empresarial, els professionals liberals i els autònoms, han de ser una peça fonamental en la composició del nou estat independent, ajudant d'una banda i beneficiant per un altre en la construcció d'un estat millor.

També en el mateix article es comentava la curta temporalitat del boicot, en l'hipotètic cas que es produís, així com la importància del mercat espanyol, que ho és però menys, en la totalitat del mercat català, on les exportacions a Espanya redueixen de forma constant el seu pes sobre el total venut fora de Catalunya. Però encara que el boicot fos molt dur, l'empresariat li surt car ser espanyol.

 

2.- Sistema de pensions

Una separació dels sistemes espanyol i català, seria en si, una solució i no un problema per garantir les pensions. El sistema espanyol es basa en el fons de repartiment, és a dir, no existeix un teòric "sac" on es guarda els diners que s'ha pagat i quan ens jubilem, ens ho van donant poc a poc. Sinó que, els treballadors en actiu, en fer les seves aportacions, paguen les pensions. A Catalunya el nombre d'aportacions abans de la crisi era molt superior al nombre de pensions, es calcula l'ordre de 2500 milions d'euros anuals. És correcte dir, que aquest superàvit ja no és tal causa dels subsidis d'atur derivats de l'augment de l'atur. No obstant això, es pot assegurar que el retorn del dèficit fiscal generaria a molt curt termini un impacte molt positiu en matèria de creació d'ocupació, de manera que es mitigaria en gran part aquest efecte, tornant al superàvit tradicional. No en totes les àrees espanyoles és i ha estat així.

Tot el comentat sense entrar a valorar, que les aportacions dels catalans a l'estat espanyol són un contracte, i per tant, hi ha unes obligacions de l'estat espanyol a nivell individual amb les persones que han aportat cotitzacions a aquest organisme en un present, per recollir seus fruits en un futur.

 

3.- Pertànyer a la UE

Sense cap tipus de dubtes. Primer per un motiu legal, la Convenció de Viena sobre la successió d'estats en matèria de tractats, de 1978, contempla aquest apartat. En cas de secessió, l'estat actual es dividiria en 2 estats amb dos territoris però tots dos pertanyents sumen l'anterior estat-territori, de manera que els dos resultants tenen els mateixos drets sobre els tractats signats.

Però hi ha un altre motiu més poderós, el racional. Si de manera pacífica i democràtica un poble decideix lliurement el seu independència, no hi ha cap motiu per no reconèixer de ple dret, o el que és el mateix té tots els motius pels principis democràtics que tenen la UE de ser reconegut. En aquesta línia ja s'han expressat importants càrrecs de la UE, el més recent la comissària luxemburguesa i vicepresidenta de la Comissió Europea, Viviane Reding. Tot això, sense considerar la importància de les més de 4000 multinacionals europees implantades a Catalunya, que amb seguretat, ia diferència del "fanal" d'Editorial Planeta, no estarien disposades a abandonar les seves inversions.

 

4.- Nacionalitat i llengua

Al principi s'haurà d'escollir entre la nacionalitat espanyola i la catalana, però realment tot dependrà de les relacions i tractats entre ambdós estats. Fins i tot podrien desenvolupar mecanismes, si hi ha separació amistosa, per tenir una doble nacionalitat, per als qui ho desitgin.

Excepte postures no majoritàries, crec que la majoria dels catalans entenen que el bilingüisme és un actiu, i que lluny de restar, suma. El sentiment que des de la resta d'Espanya, i per no haver viscut a Catalunya, es té sobre les imposicions de la llengua, són excepcions, falsedats divulgades per efectes propagandístics. La realitat és que els nostres fills, entenen, parlen, escriuen i llegeixen perfectament igual en castellà que en català.

 

5.- Viabilitat com a estat

Encara s'analitzarà a fons en un article posterior, l'economia catalana és evident que no només seria viable sinó que seria un dinamitzador de l'economia al sud d'Europa, aportant avantatges als països veïns.

 

6.- Prohibició del referèndum

Tant per al realitzar el referèndum, utilitzant el cens electoral, com per realitzar una consulta popular, utilitzant el padró municipal, cal l'autorització del govern espanyol. Del govern espanyol ho podem esperar tot, encara que en una situació de debilitat i descrèdit a nivell internacional, possiblement existirien pressions per no enterbolir a una àrea productiva com és la catalana, a nivell econòmic, i que ha donat una lliçó al món del seu civisme i democratització. Ara bé, si malgrat tot, n'hi ha prohibició, hi ha altres vies més directes com unes eleccions plebiscitàries o fins i tot per decisió del Parlament català, com ha fet Kosovo o va realitzar Eslovènia en els seus dies, la jurisprudència ens acompanya en aquest cas.

Concloent, la majoria de la societat catalana ha perdut la por, ja que és coneixedora que el camí d'una Catalunya com a estat propi, encara que amb incerteses, és millor que l'espoli que es rep des d'Espanya i aquesta perjudicant greument la seva economia, a tots els nivells. Tenim tot el dret a tenir inquietuds, és més són necessàries per superar reptes, però no caurem en la por que ens volen injectar ni en la humiliació que volen que suportem perquè siguem, continuem sent, una colònia submisa, que seu incapaç de tirar endavant per si sola. No ho som senyors, som una nació, una diversificada, interessant i bonica nació, basada en els principis democràtics, amb una història i tradicions pròpies que volem mantenir, amb un gran esperit lliure i emprenedor, que vol decidir i té tot el dret a fer-ho, ser un nou estat a Europa.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493