Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 27432

problemes economics catalunya

Sense voler retrocedir a temps massa llunyans i foscos (sense oblidar que uns van tornar a guanyar la guerra i que uns altres la van tornar a perdre, i, ens agradi o no, hem de reconèixer que Catalunya va perdre i que això, encara avui, alguns, des d'Espanya, s'ho creuen), podríem situar-nos en l'època de la tan vanagloriada Transició espanyola, potser des de la perspectiva històrica més discutible que lloable, i més concretament en la discussió de l'Estatut del 79.

Com ens diu la història, el conegut com a Estatut de Sau, promulgat, votat en referèndum pel poble de Catalunya i ratificat per les Corts espanyoles l'any 1979, va ser elaborat, aquell mateix any, per la coneguda com a Comissió dels vint*, en què hi havia representades totes les forces polítiques del moment, coordinades i dirigides per Miquel Roca, Jordi Solé Tura i Eduard Martín Toval.

Segons ens diuen, en aquest entorn, un dels homes de Convergència Democràtica de Catalunya, en concret Macià Alavedra, plantejà una proposta del tipus concert econòmic, en què es defensava que la Generalitat hauria de recaptar i de controlar tots el impostos a Catalunya, i gestionar-los adequadament, distribuint-los en tres parts: una part per a l'Estat (per pagar les diferents gestions/accions de l'Estat a Catalunya); una altra per al Fons de Compensació Territorial, i la tercera (que com a mínim hauria de ser d'un 40% del total recaptat) per a la Generalitat.

Jo no sé si amb aquest plantejament l'economia catalana, tenint en compte la situació econòmica global, aniria millor avui, però el que sembla segur és que, en els darrers anys, amb una àmplia bonança econòmica, hauríem tingut més diners i, conseqüentment, que la nostra economia podria estar molt més sanejada.

També cal tenir en compte una cosa tan simple com aquesta: si qui recapta és la Generalitat, és la Generalitat qui té els diners, i, en una hipotètica manca d'enteniment Generalitat-Estat, mentre es discuteix «si sí o si no» (per exemple, actualment, amb el cas dels diners que la Generalitat diu que l'Estat ens deu, però l'Estat no ho reconeix), els diners dels impostos serien al calaix i no s'hauria d'anar incrementant el deute.

La proposta de Macià Alavedra va ser rebutjada, especialment pels representants dels partits que, amb mes o menys incidència, depenien d'altres d'estatals o, simplement, eren el partit estatal a casa nostra (PSC-PSOE, PSUC, CC-UCD, AP).

En aquesta situació, els representants dels partits 100% catalans no van saber, no van voler o no van poder fer valer la proposta inicial i, ja sigui per un tema de la urgència del moment (calia tenir l'Estatut ja); ja sigui per un, des del meu punt de vista mal entès, esperit de governabilitat de l'Estat, o bé per qualsevol altre causa, definitivament no vam engegar l'Estatut amb el finançament adequat, cosa que les repetitives i freqüents negociacions posteriors amb Madrid ha anat confirmant al llarg dels anys.

Per si algú, en aquell temps, pensava que les coses es podrien anar movent cap als interessos de Catalunya, els partits majoritaris en l'àmbit estatal, UCD i PSOE, van desenvolupar, l'any 1980, la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes), que, tal com ja han dit en innumerables ocasions diverses personalitats del món polític, va representar el «cafè per a tothom».

D'aquesta manera quedava clar, per llei, que Catalunya no tindria privilegis per sobre d'altres comunitats autònomes tan històriques com, per posar, amb tot el respecte, uns exemples, la Comunitat de Madrid, Cantàbria o la Rioja.

De totes maneres, cal recordar que, quan aquesta llei va ser votada al Congrés del Diputats a Madrid, la coalició que liderava el Molt Honorable Jordi Pujol, president de la Generalitat en aquell moment, CiU, hi va donar suport. Tal com el mateix Jordi Pujol reconeixeria un temps més tard, i cito textualment: «és un cas clar de les claudicacions que, durant la Transició, es van haver de fer en nom de la pau, de la governabilitat i del possibilisme».

Per si amb això de la LOFCA no en teníem prou, mesos més tard va arribar el 23-F, que si bé va ser un cop d'estat fallit, cal reconèixer que va suposar un gran fre i un gran canvi de ritme per a tots aquells que esperaven un estat autonòmic real i molt diferent de l'Espanya viscuda en els anys anteriors.

Lògicament, també penso que no tots els problemes econòmics de la Catalunya actual vénen d'aquells inicis, però està clar que el fet de no haver tingut el finançament adequat des d'un principi ha marcat la pauta de tots els anys posteriors. També crec que, malgrat aquest mal plantejament inicial, des del punt de vista econòmic, les coses es podrien haver fet millor, tot i que aquest ja seria un anàlisi per als qui en saben més d'economia.

 

(1) Macià Alavedra (CDC), Miquel Roca Junyent (CDC), Laureà López Rodó (AP), Eduardo Martín Toval (PSC), Josep Andreu Abelló (PSC), Josep Maria Triginer i Fernández (PSC), Josep Benet (independent pel PSUC), Felip Solé Sabarís (PSC), Jaume Sobrequés (Independent pel PSC), Josep Subirats (PSC), Josep Sendra i Navarro (CDC), Jordi Solé Tura (PSUC), Josep Solé Barberà (PSUC), Dolors Calvet i Puig (PSUC), Josep Verde Aldea (PSC), Marcel·lí Moreta (UCD), Anton Cañellas (CC-UCD), Joaquim Arana (ERC), Manuel de Sárraga Gómez (UCD) i Carles Güell de Sentmenat (CC-UCD)
Miquel Lanuza
PPE Technical Advisor