Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 2532

Economia-global  Fuenteovejuna és una obra teatral escrita per Lope de Vega i publicada l'any 1618. Es tracta d'una obra de contingut social i reivindicatiu. Presenta la rebelió d'un poble unit enfront davant la tiranía, la injusticia i l'abús de poder representat en la figura del “Comendador”, a qui acaben assessinant. Quan un jutge va a investigar i trobar als culpables pregunta: “¿Quien mató al Comendador?” i el poble respón conjuntament “Fuenteovejuna, Señor!”, el jutge torna a preguntar “¿Quien es Fuenteovejuna?”, i responen “Todos a una, Señor!”

Aquesta breu introducció a l'article d'avui, inspira una situació, que salvant les distàncies, pot tenir certes similituts amb la Catalunya d'avui.

Catalunya està vivint un moment històric.

Després de 300 anys de submissió s'obre un procés que ha de conduïr a l'alliberament de Catalunya i a la construcció d'un nou Estat europeu, un Estat solvent, un Estat nostre, un Estat racional. Quan preguntin per qué heu volgut ser independents?, possiblement respondrem: L'economia, Senyor!!!.

Doncs aquest probablement sigui el motiu racional del procés d'independència, el que ha fet que s'hagin guanyat més i més adeptes a aquesta voluntat, de forma que les majories ens porten a la segona resposta: Tots a una, Senyor!!!. Després podrem afegir els motius emocionals que cadascú consideri, i que hi han molts.

L'actual model de finançament i poder tributari de la Generalitat de Catalunya, és limitat en la capacitat normativa i pràcticament inexistent en la capacitat de gestionar els grans impostos. Aquest fet crea una dependència del Govern espanyol, ja que aquest li ha de transferir els recursos gestionats per la Agencia Estatal de Administración Tributaria.Així, la Generalitat gestiona menys del 5% dels impostos que es recapten al seu territori, mentre que l'Estat central ho fa en més del 85%, la resta es gestionen localment.

Catalunya, que per la seva capacitat fiscal ocupa el tercer lloc en generació d'ingressos per càpita, abans dels mecanismes de solidaritat i de la redistribució de recursos pel Govern central, després d'aquesta es situa en la desena posició. Aquesta dada, fa trencar totalment el anomenat principi d'ordinalitat, que existeix en tot el món civilitzat, excepte en l'Estat Espanyol, i que diu que els ordre de recursos per habitant abans i després de l'anivellament hauria de ser el mateix.

El dèficit fiscal de Catalunya amb el sector públic central és del 8,5%, i en determinades époques ha arribat a ser del 10%. Representa quasi el 20% dels ingressos i la despesa rebuda és del 14%. Però aquests percentatges, cal matitzar-los, i excloure el sistema d'ingressos i despeses de la seguretat social, ja que va en funció dels seus habitants, pensionistes i aturats, estiguin on estiguin, d'aquesta forma podem veure millor les decisions discrecionals de l'Estat. El percentatge de despeses baixa inmediatament fins l'11,17%. En valor absolut, significa que de cada 100 euros que Catalunya aporta a l'Estat, 43 euros no retornen en forma de despesa pública, dada que demostra decisions estatals clarament perjudicials per Catalunya a l'hora de la destinació de les despeses.

Per valorar si el dèficit fiscal de Catalunya, és excessiu o no, cal comparar-ho amb altres països: - Als Estats Units, Califòrnia té un dèficit fiscal del 2,92%, Nova York del 2,49 i Massachusets del 2,26; - A Bèlgica, Flandes té el 4,40%; - A Alemanya, els landers més rics no passen del 4%; es a dir, en qualsevol dels casos del món civilitzat i que podem prendre com a referència, cap àrea pateix un déficit fiscal de les proporcions de Catalunya, ni similars. Estem doncs davant d'un cas clar d'expoli fiscal.

Enfront, d'aquest argument, els no partidaris de la independència esgrimeixen que la magnitut comercial catalana depèn del mercat espanyol i la independència podria malmetre aquesta relació comercial. La realitat és que el mercat espanyol té un pes important dins de les relacions comercial de Catalunya, però novament cal matitzar el comentari, ja que l'economia catalana és una economia oberta i dinàmica, així el mercat espanyol ha anat perdent pes relatiu enfront de les exportacions en els darrers anys. El superàvit comercial català amb Espanya s'ha anat reduïnt, de forma que l'any 1980 era del 16% del PIB i l'any 2011 només és del 2% del PIB. Per contra, el saldo comercial de les exportacions no ha deixat d'augmentar any rere any. A més, en un món globalitzat, i de fàcil accés als productes de tot arreu, on les fronteres deixen de tenir la importància que tenien, l'existència de un déficit fiscal no garantitza, ni molt menys, el superàvit comercial amb aquest. En el cas de l'existència de boicot comercial, cosa que en economia, tothom sap que te efectes limitats en el temps, a més aquest seria simètric i augmentaria per tant el consum de productes catalans en el mercat interior, perden importància els productes espanyols, però crec que hem de considerar que tant els individuus espanyols com catalans som madurs i no ens deixarem arrossegar per campanyes fanàtiques.

Amb una Catalunya independent, considerant el model fiscal actual i el nivell de pressió fiscal, ambdós coses no desitjables per l'activació de l'economia, i considerant l'actual moment de crisi “salvatje”, el guany fiscal és de 2 mil milions anuals. Els ingressos serien del ordre de 41mil milions més, procedents de:

- impostos directes (IRPF, IS, renda no residents): 12 mil milions

- impostos indirectes (IVA, especials, tràfic exterior): 6 mil milions

- taxes: 2 mil milions

- cotitzacions a la seguretat social: 25 mil milions

- empreses públiques: mil milions

- restem les transferències a administracions públiques: - 5 mil milions

mentre que les despeses addicionals derivades de tenir Estat propi serien de 38 mil milionsrepartides en les següents grans magnituts:

- despeses que te l'Estat espanyol i organismes públics: 11 mil milions

- seguretat social: 26 mil milions

- empreses públiques de caràcter inversor: 2 mil milions

 

Si aquestes dades, les extrapolem als darrers cinc anys, la mitjana d'ingressos addicionals seria de 49 mil milions anuals, i la de despeses de 35 mil milions, donant-nos un guany mig fiscal de 14 mil milions d'euros anuals. Si treiem la càrrega del dèficit existent del govern espanyol, aquest guany augmenta fins 16662 milions d'euros anual, és a dir, el 8,5% del PIB ja comentat.

Amb aquestes dades, Catalunya de forma taxativa es podria permetre reduïr considerablement la pressió fiscal i no realitzar aquesta a treballadors, autónoms i a les pimes, que són avui en dia els grans perjudicats de la crisi. La pressió a aquestes capes socials, fa que l'economia no es pugui recuperar i quan comenci a fer-ho ho faci de forma més lenta, apart del drama social que representa. La reducció d'impostos a una Catalunya independent no només es possible sinó que és totalment recomanable i fins i tot necessària.

A més l'efecte multiplicador, que el guany fiscal tindria sobre l'economia catalana, seria espectacular. Amb 16 mil milions més, podria augmentar-se la despesa pública, cosa que en una crisi de consum com la que estem patint, seria definitiva per augmentar aquest, a més de l'inversió en infraestructures necessàries, on el primer objetiu sera el corredor mediterrani. Aquest efecte positiu en l'economia incrementaria la capacitat productiva i es crearien llocs de treball.

 

 

… tots a una, Senyor!!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493