DEL CEL A L’INFERN

No hi crec en el cel, ni en l’infern, ni en el purgatori, però sí que utilitzaré el seu significat al·legòric en l’escrit d’avui.

L’1 d’octubre de fa poc més de 4 anys vam veure les portes del cel obertes, el teníem a tocar, estàvem molt a prop. Ens el mereixíem. Ho vam fer tot per arribar-hi, vam escalfar l’olla a foc lent fins que aquesta va començar a bullir fort quan van capar l’Estatut a contra cor. Vam mantenir l’ebullició més i més forta en cadascuna de les massives manifestacions a la que se’ns convocava, sempre amb un somriure i sense tirar cap paper a terra. Vam portar i amagar les urnes a trasters, armaris o altells dins i fora de casa sota amenaces penals. Vam anar a votar. Vam fer pinya i protegir la democràcia amb el nostre cos i les nostres cares. Vam guanyar!. Ens vam creure els lideratges polítics que ens deien que treballaven en estructures d’estat. Vam sortir al carrer a defensar com fos al nostre President i la nostra República Catalana.

Ja només calia travessar la darrera porta, però a l’obrir-la vam veure que allò no era el cel, no era el paradís, no era cap edèn celestial, era únicament una habitació buida, en total silenci, amb poca llum i molt, molt freda. On era Sant Pere en forma d’Unió Europea, amb les claus a la mà per a donar-nos la benvinguda? On eren els angelets tocant les trompetes, les arpes, les flautes i els violins? On estava l’abundància promesa i la manca de sofriment? En aquella habitació, no hi havia res ni ningú, ni president ni cap líder polític disposat a lluitar, no hi havia estructures d’estat, no hi havia res de res, estàvem sols. Aquella habitació només tenia una sortida, un forat identificat amb el nombre 155, un forat que anava a parar a un tobogan llarg, molt empinat i completament fosc que ens portava directament a l’infern, al mateix infern de la profunda Espanya, o Espanya profunda millor dit, del que veníem i del que tants anys ens havia costat sortir.

Vam passar del cel a l’infern. Com sempre passa a l’infern, vam ser amenaçats, reprimits, torturats i castigats per l’autoritarisme d’ideologia única espanyola, per la força i la ira d’un estat poderós i dur, executat pels seus dimonis judicials, polítics i comunicatius que campen impunement a l’estat-infern fallit en democràcia i llibertat.

Crèiem haver tocat el cel i ens van veure abocats a les flames de l’infern. Frustrats, traïts i decebuts, vam ser temptats pel cessament d’insults i disminució d’hostilitats sota coacció de portar-nos bé, de conformar-nos, de sotmetre’ns, de no fer gaire soroll, de perdre la nostra identitat i ser esclaus d’ells, aplaudint els seus actes, les seves paraules i els seus pensaments, que no són ni mai seran els nostres.

De les profunditats de l’infern en vam sortir plegats com a poble, amb l’orgull i la dignitat que dona saber que t’han volgut esclafar, t’han volgut anul·lar, t’han volgut aniquilar, t’han volgut eliminar i no han pogut fer-ho. I poc a poc, hem anat grimpant fins arribar a les eleccions autonòmiques d'avui ja fa un any, on l’independentisme va assolir un objectiu llargament perseguit, el de la majoria absoluta d’escons i de vots, elevant fins al 52% el percentatge de representació independentista obtinguda a les urnes pel Parlament Català, fent visible a ulls de tothom i sense dubtes la voluntat del poble català. Tornàvem a trobar el que semblava, aquest sí, el camí del cel, un camí amb full de ruta guiat pels nostres partits, per ERC a la Presidència i per Junts com a soci principal de govern, amb la CUP cobrint la rereguarda per evitar que ningú es perdés.

De seguida vam veure que els guies no eren els adequats, era com anar a travessar la selva africana amb un guia de Chicago, un de Pionyang i un de Setúbal. Cadascú a la seva, al seu interès, sense pensar en el grup que guien, sense pensar en la gent pels qui ells són guies i el motiu pel que estan allà. Volíem arribar al cel amb ells, i ens han portat al purgatori, on sembla que deambulem com ànimes en pena, i on ens adonem que no n'hi ha prou de guanyar les eleccions.

A més a més, és evident que els cants de sirena dels dimonis fabricats durant l’estança a l’infern van ser escoltats per alguns, ja els hi va bé, els han comprat i interioritzat, els hi va bé per a la seva comoditat, pel seu trist, minso i vergonyós esperit. Ho han fet els polítics no independentistes que copen la plana major dels partits independentistes, aquest que han convertit els partits democràtics catalans en sectes, la secta de l’engany d’ERC, la secta del postureig de Junts i la secta del no saber que volen perquè no volen res, de la CUP. Els partits, els militants, els simpatitzants i els votants estan segrestats per aquesta mena de polític apoltronat, dropo, covard, inútil i mentider que avui ocupa les cadires amb tots el seus afins col·locats en diferents departaments, àrees, conselleries, comissions, diputacions i altres institucions que s’han convertit en sectàries.

Hem de passar d’ells, són tòxics i mai ens conduiran a l’objectiu. Es disfressaran amb senyeres quadribarrades, però no trauran mai l’espanyola de les nostres institucions, posaran dates que mai acompliran, manifestaran desobediències que mai portaran a terme, ens parlaran d’estratègies per les que no estan capacitats, de taules de diàleg que són i sempre han estat fum, ens faran creure en coses que ells no creuen, ens voldran enganyar, ens voldran dividir. Hem de passar per sobre d’ells.

Hem de pensar que ells no són la força, la força rau en el 52% de vots, en els milions de persones que hem decidit que volem la República, no ens rendirem i no ens cansarem mai de voler que la Independència de Catalunya es faci efectiva, malgrat els entabanadors, els farsants, els tramposos, els impostors, els estafadors.

Cap tolerància amb ells, fins que s’apartin o els apartem, i deixin de fer mal els nostres anhels, possibilitant que emergeixin nous líders, estadistes i talents polítics amb la capacitat , la fermesa, la valentia i l’honor de servir al seu poble i no servir-se d’ell.

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya