EL JOC DEL CALAMAR

Tranquils que no faré cap spoiler.

He caigut a la temptació, a casa acabem de veure aquest fenomen televisiu de Netflix, la sèrie sud-coreana de la que tothom, o quasi tothom, hi parla.

A part de passar una bona estona, o no, veient el joc del calamar, l’èxit d’aquesta sèrie procedent d’una cultura molt llunyana com és la sud-coreana és perquè la distopia que caricaturitza i descriu ens és realment molt propera, parla del problema de l’augment de l’endeutament i de les desigualtats a la societat. Les escenes passen a Corea del Sud, però podrien passar a qualsevol altre indret que tingui el capitalisme com a sistema.

El joc del calamar és una competició de jocs infantils amb un rerefons de violència i brutalitat, hi participen 456 persones adultes. Només en pot guanyar un, hi ha personatges principals molt diversos com un malvat gàngster, una carterista, un addicte al joc, un malalt terminal, un fanàtic religiós, un banquer arruïnat que el busca la policia, un immigrant il·legal, una desertora nord-coreana, una expresidiària que es va carregar al seu pare abusiu, totes elles amb una característica en comú, són persones angoixades i ofegades per uns deutes que no poden ni podran tornar mai, persones fracassades per debilitat, per manca d’oportunitats, per discriminació o senzillament per mala sort, però que són persones desesperades i disposades fins i tot a perdre la vida, persones que han perdut el respecte a tot començant per perdre-se'l a si mateixos.

A Corea del Sud, una de les deu economies més importants del món, el deute a les llars ha crescut molt als darrers anys dins de la classe mitjana i més baixa. Les desigualtats socioeconòmiques dins de la societat també s’han agreujat molt, són ara extremes. Els preus dels habitatges s’han disparat i l’atur juvenil ha assolit una xifra rècord. La pandèmia ha contribuït a agreujar més aquesta situació, apareixent prestadors que ofereixen crèdit d’alt risc a costos desproporcionats, abocant a les persones que han perdut els seus recursos a una situació cada vegada més precària a l’hora de poder afrontar despeses imprevistes com poden ser una malaltia familiar prolongada o un acomiadament. Avui al país coreà, la impossibilitat de poder fer front al pagament dels deutes s’han convertit en la primera causa de suïcidi.

Evidentment, aquesta situació no és exclusiva de Corea del Sud, són molts els països considerats del primer món que en l’actualitat presenten una situació econòmica alarmant, i un paral·lelisme amb la situació de deute excessiu i desigualtat màxima, com el que planteja la sèrie. Hi ha moltes persones, tant homes com dones, en aquests països avançats que segur s’han sentit identificats amb els desgraciats protagonistes del joc del calamar. A Catalunya també.

La desigualtat extrema es visualitza amb un grup VIP de multimilionaris emmascarats, sense escrúpols, viciosos i corruptes que no gaudeixen del que ells tenen sinó que gaudeixen veient el patiment i apostant en la competició dels desgraciats que no tenen res a perdre. És curiós aquest apartat, perquè cap d’ells sembla ser coreà ni asiàtic, tots tenen perfil estranger.

De seguir l’espiral actual, de continuar amb l’augment del deute impagable, de seguir creant un context de desigualtat extrema a la societat, l’economia i la societat sud-coreana no aguantarà, com tampoc ho aguantarà la resta de països del primer món, les coses poden esfondrar-se, i això no és cap joc.

Per evitar-ho, puc donar ara una bona notícia que normalment passa desapercebuda pel gran públic, però té una gran transcendència. Fa pocs dies, el premi Nobel 2021 ha sigut atorgat a David Card, Joshua Angrist i Guido Imbens, en reconeixement als anomenats "Experiments Naturals Econòmics". A diferència d’altres ciències, com la medicina, en el món de l’economia és molt difícil fer assajos reals. Amb els experiments naturals això canvia, són una font important de coneixement que no es basa en hipòtesis teòriques sinó en situacions reals. Els premiats han desenvolupat noves tècniques d’investigació i anàlisi que permetran treballar amb realitats alternatives per poder treure conclusions vàlides per a la realitat.

Fins ara els experiments econòmics eren acotats i controlats, sota la premissa de “no ho toquem gaire per a no espatllar-ho del tot”, però tot sovint, aquestes limitacions invalidaven les conclusions. Aquest modus operandi portava a l’afirmació que un economista pot explicar la realitat del que ha succeït, però no el que vindrà, ara aquesta afirmació pot ser cosa del passat, l’economia regressiva finalitza els seus dies i estem assistint al naixement de l’economia predictiva, gràcies als nous models, gràcies a la Intel·ligència Artificial i gràcies al Deep Learning.

Ara tot quedarà en evidència, quedarà en evidència els qui volen que hi hagi desgraciats i vips, quedaran en evidència els polítics que no vulguin per res per continuar aferrats al seu “xollo”, quedaran en evidència els corruptes i els populistes mentiders que actuen advertint als altres en benefici propi, una societat més justa i més neta, en la que no hi hagi pobresa i opulència extrema és possible, tot dependrà de millorar l’economia. Avui ho comencen a poder fer.

El joc del calamar pot quedar-se com a ciència-ficció o... ser una realitat? Hi voleu participar?

Cuideu-vos molt,

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya