M’HE CANVIAT EL PIN

Fa 3 anys i 7 mesos de l’empresonament dels Jordis, en Sánchez i en Cuixart. Fa 3 anys i 7 mesos que em vaig penjar de la solapa, com molts d’altres catalans, un reivindicatiu llaç de color groc que manifestava i manifesta la meva oposició a aquest injust empresonament, a la vegada que volia expressar la manca de llibertats i drets fonamental que existeix a l’estat espanyol.

Aquest llaç groc ha sigut part del meu vestuari des de llavors. He visitat i he passejat per desenes de pobles i ciutats, catalanes, espanyoles i estrangeres. He rebut desenes i desenes de preguntes encuriosides del seu significat, a Europa, a Amèrica i a l’Àsia. He invertit molt de temps, moltes hores explicant el que vol dir i el que passa a Catalunya, la seva repressió. He rebut mirades i comentaris despectius, insults, i fins i tot, algun intent d’agressió.

Sóc de mena una persona que intenta passar bastant desapercebut, discret, sense estridències. Mai abans havia portat cap pin a la solapa, ni dels grups de rock favorits quan era jove, ni del Barça quan ho guanyava tot ... quins temps aquells. He suportat el preu de portar el pin del llaç groc amb paciència, amb dignitat i amb molt orgull. El meu ha sigut un petit sacrifici, molt petit, en comparació amb el que han passat els empresonats, els exiliats i els represaliats.

Avui he decidit treure’m el pin del llaç groc, no el portaré més. Les coses em sembla que han canviat. Els nostres polítics empresonats no són Mandela, no són Gandhi, ni tan sols són com José Múgica, Lech Walesa o Dilma Rousseff. Aquests personatges mai s’haurien abraçat amb el més cínic dels seus carcellers, com hem vist aquesta setmana que ho feia Jordi Cuixart, el més autèntic dels presos fins ara, amb els sacsons de l’enemic Iceta. M’ha fet mal aquesta imatge, m’ha fet vergonya, i en conseqüència l’orgull de portar el llaç groc s’ha transformat també en vergonya. A qui hem defensat fins ara? Per qui ens hem sacrificat i hem patit? A qui estem disposats a abraçar la propera vegada? Al Llarena i al Marchena? A Felip VI?

Hem vist atònits com els nostres presos polítics no estan disposats a tot pels objectius del seu poble. Els nostres líders presoners de l’estat espanyol, fins i tot el Cuixart, sembla que esperen els indults, avantposant la seva llibertat a la meva, a la llibertat del poble català. Quin serà el preu de l’indult? Em temo que no estic, no estem, disposats a pagar-lo.

Moltes gràcies pels serveis prestats, entenc que ningú vulgui estar empresonat dotze anys per a defensar obvietats democràtiques, segurament jo faria el mateix, moltes gràcies pel vostre sacrifici, però aquesta ja no és la meva lluita. La meva lluita és seriosa i no hi caben líders de joguina i de fireta. No hem arribat fins aquí, per tornar al règim del 78, no hem arribat fins aquí perquè la repressió soferta perduri en el temps, no hem arribat fins aquí per a seguir sent espoliats i continuar amb indecents dèficits competencials i d’infraestructura, no hem arribat fins aquí per seguir pagant la factura a una Espanya cada vegada més empobrida i sense remei.

Ara un altre pin llueix i lluirà a la meva solapa, ja no és el pin del llaç groc, m’he canviat el pin, ara porto el pin de l’estelada. Seguiré disposat a donar explicacions i contestar preguntes, a rebre mirades despectives, insults i potser alguna escopinada més precisa que altre. Cap problema, ho netejarem i seguirem, seguirem pacients i orgullosos aportant un petit gra de sorra, que sumat amb el de centenars de milers de catalans de tot arreu, farem possible la nostra independència, la nostra llibertat.

Ni oblit, ni perdó. Els carrers seran sempre nostres. Ni un pas enrere. Crits i cants que perduraran fins que arribin els temps millor. No serem bons minyons. No pararem. No estem domesticats. Ho tornarem a fer.

Feu bondat i cuideu-vos molt! 

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya