VULL SER CANADENC

El Tribunal d’Apel·lació del Quebec ha validat la llei d’autodeterminació aprovada l’any 2000 per l’Assemblea Nacional quebequesa, de la mateixa manera que fa tres anys ho va fer el Tribunal Superior de Justícia. Quina enveja!

Autodeterminació? Autodeterminació no era aquell terme inexistent en qualsevol dret internacional, segons ens deien els polítics espanyolistes i el seu exèrcit de pseudoinformadors propagandístics a sou? L’autodeterminació no era una via avocada al fracàs, segons l’exparlamentari d’ERC, Joan Ridao? Autodeterminació no era aquell terme que només era acceptable per a les colònies? El Quebec és una colònia canadenca?

Doncs, alça manela! No ens ho crèiem, l’autodeterminació està viva, més viva que mai en un país com el Canadà. La Llei canadenca permet la independència d’un dels seus territoris si el 50% + 1 dels vots del poble quebequès, no del total dels canadencs, dóna suport a aquesta opció en el marc d’un referèndum.

Vull ser canadenc. És un país bonic per la seva natura, grans muntanyes, llacs interminables i aire pur per tot arreu. També és un país bonic per la seva gent, la seva generalitzada modèstia, la seva facilitat cultural en disculpar-se i el seu sentit de l’humor.

Però sobretot vull ser canadenc per la seva llibertat. Canadà no és Espanya, són estats antagònics. Canadà és una reconeguda democràcia consolidada, Espanya no ho és. Espanya necessita constantment dir-ho a tothom que ho és, però sabem que ni és democràcia ni hi ha res consolidat, més enllà del feixisme, l’abús i la corrupció de les seves estructures de poder.

Canadà és un país amb un fort i constant desenvolupament, que viu aliat i a la vegada al marge d’un veí gegant com són els Estats Units, un veí a qui respecte i en molts casos s’aprofita d’ell, el complementa, però del que no depèn. Espanya és un paràsit de la Unió Europea que necessita viure de les subvencions i de la picaresca, així com de xuclar les energies i robar els calés als catalans.

Els canadencs no volen que el Quebec s’independitzi, però dialoguen i gestionen els conflictes de sobirania, segons la més pura tradició helvètica, és a dir, accepta que hi ha multiplicitat de comunitats polítiques que poden expressar els seus drets i reclamar la seva sobirania. Busca solucions amb la maduresa política que cal, el grup majoritari mostra i demostra flexibilitat, respecte i visió oberta davant les reivindicacions del minoritaris. Això és el joc democràtic.

Espanya tampoc vol que Catalunya s’independitzi però per a diferents motius. Bàsicament la comunitat castellana majoritària que forma Espanya i en té el poder, no pot viure sense Catalunya, i sense Euskadi que vindria després, per això no reconeix la multiplicitat de comunitats dins del seu territori. Espanya és inviable sense Catalunya, necessita viure d’ella, i en lloc de seduir-la, d’escoltar-la i de gestionar-ho, el que fa és tot el contrari, no dialoga, només reprimeix perquè ens vol retenir, integrar i esborrar per la força.

La manca de maduresa democràtica d’Espanya perjudica a tot el seu voltant, les institucions europees si es segueixen comportant com un club d’estats que es protegeixen els uns als altres estan condemnades, doncs entraran en un dèficit que és la seva essència i del que no podran recuperar-se, el dèficit democràtic. Sabem que a Espanya, i potser França que no deixa de tenir una forta tradició borbònica, no els importa tenir aquest dèficit, és la seva essència històrica, però cal preguntar-se si els belgues, els danesos i els alemanys, entre altres, també volen seguir per aquest camí.

Gestionar les coses com ho fan els canadencs amb el Quebec, o com ho fan els espanyols amb Catalunya, explica perfectament perquè en un lloc l’independentisme s’ha atenuat i en l’altre no deixa de pujar i pujar. Cal una negociació empàtica, de bona fe, cosa que no existeix a Espanya, on només sembla considerar-se la regla del més fort.

Jo no vull ser espanyol, tampoc vull ser ja europeu, ara només vull ser català i canadenc.

Feu bondat i cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya