ECONOMIA DE PANDÈMIA I PER QUÈ HEM DE MARXAR URGENTMENT D’ESPANYA
La Covid-19 ha trencat la cultura de l’agenda i el calendari.
Hem posposat celebracions d’aniversari, hem hagut d’anul·lar reunions, assistències al teatre i concerts, dinars i escapades de cap de setmana planificades, hem hagut de canviar vacances que ja estaven organitzades i contractades, hem hagut de cancel·lar casaments i comunions, i fins i tot, hem posposat homenatges i misses per a difunts.
Podem i hem de demorar moltes coses a fer, ja les farem quan puguem, quan tot estigui més estable, però una cosa no podem posposar, hem de marxar d’Espanya, fer-ho ja, a corre-cuita, és urgent.
La crisi de salut pública actual, sigui més aviat o més tard, acabarà. La recerca i la medicina crearan una vacuna que servirà per revertir el context pandèmic, però en quedaran les seves conseqüències socials i econòmiques. Unes conseqüències econòmiques que en seran unes o altres en funció de la gestió que cada Estat faci i el porti a aprofitar les perspectives i oportunitats que es generin, o bé el faci caure en els riscos i amenaces que es derivin. La recuperació de la Xina ha sigut molt més ràpida del que era esperat, però el llarg camí que seguiran altres economies mundials serà lent i ple d’obstacles, i en alguns casos no recuperaran en dècades els nivells d’activitat previs a la pandèmia.
Amb aquest escrit intentaré exposar la meva opinió sobre com evolucionarà en el món l’economia de pandèmia i per què hem de marxar urgentment d’Espanya, ara més que mai, em centraré en els motius econòmics, deixant de costat altres tan fonamentals com poden ser els socials, els culturals, etc. Ja aviso que l’anàlisi aquesta vegada és fred i dur, la situació ho és, i més ho serà si no busquem solucions.
A curt termini, estimem que el creixement econòmic mundial el 2020 serà negatiu, del –4,6%, amb una previsió positiva pel 2021 del 5,2%. Entre la contracció del 2020 i la recuperació del 2021, el creixement del PIB en els dos anys serà del 0,6% respecte el 2019, és a dir, en el conjunt econòmic mundial quasi no hi haurà creixement. A més, aquest creixement no serà uniforme, hi ha països que creixeran (com hem vist Xina és un d’ells) i altres que baixaran, alguns en picat, en els quals les taxes d’atur seran molt elevades. Com a dada, a Catalunya, es calcula que han caigut el 7% de les empreses, i moltes pimes i autònoms malviuen perquè no tenen un altra cosa a fer i aguanten sense cap expectativa més enllà del no-res.
A mitjà termini, després de la recuperació del 2021, el creixement es refredarà a partir del 2022, tant a economies avançades com a mercats emergents i en desenvolupament, quedant al voltant del 3,5%, un valor limitat i insuficient per la millora projectada abans de la pandèmia, i que ens porta de cap a augmentar les desigualtats i la pobresa al món. Algunes economies experimentaran danys perdurables a causa de la profunditat de la recessió i a la ineficàcia dels que no han portat a terme canvis estructurals a temps. Els Estats que no reaccionin, els que mantinguin un model caduc en lloc d’aconseguir l’eficiència basada en la combinació de tecnologia amb els factors de producció, hauran de suportar costos altíssims en els ajustos i impactes en la productivitat de les empreses, així com un estat de desànim generalitzat derivat dels baixos salaris i alt índex de desocupats. L’economia postpandèmica d’alguns Estats serà una economia zombi. Em sembla que Espanya comprarà tots els números per ser-ho.
Les incerteses són altes i estan per a tota arreu, és fàcil caure-hi, i segur que caurem si existeix irresponsabilitat o inacció. No sabem quan acabarà el virus i quantes onades ens queden encara per viure, sobretot en els sectors on el contacte és intensiu, no sabem amb certesa quan finalitzarà el distanciament social. Desconeixem els efectes derivats de la debilitat de la demanda mundial en general, de la disminució del turisme i de la disminució de les transaccions i remeses. També desconeixem els efectes en els mercats financers i les implicacions que comportaran en els fluxos internacionals de capitals. Inclòs desconeixem els efectes en l’oferta que dependrà de la persistència del shock provocat per la pandèmia.
Vistes les perspectives i riscos, passo a comentar les prioritats en política econòmica, unes imperatives a curt termini i altres que són reptes necessaris a mitjà termini. Un cop llegides, reflexionem si Espanya tindrà la capacitat, i sobretot la voluntat de fer-les efectives.
Per combatre la profunda recessió, els Estats hauran d’abordar reptes complexos per portar les seves economies a un augment de la productivitat, de forma que els beneficis es reparteixin de forma equitativa i que el deute sigui sostenible. Les mesures de tributació i despesa haurien de privilegiar iniciatives que ajudin a estimular els seus productes, garantir un creixement participatiu per a tots i protegir els sectors més vulnerables, amb l’objectiu que el deute generat addicional per a finançar aquestes iniciatives tindrà un cost nul, ja que haurà servit per incrementar la mida de l’economia i la base tributària futura. Tot al contrari que quan l’endeutament serveix per a finançar subsidis mal focalitzats o despeses improductives.
La inversió en salut, educació, en investigació i en projectes d’infraestructura d’alta rendibilitat a mitjà termini seran claus per afrontar un tipus de futur o un altre. Fer trens d’alta velocitat entre Zamora i Palència (amb tots els meus respectes per a ells) no és un projecte d’alta rendibilitat en cap cas, al contrari, invertir en innovació, creativitat i tecnologia sempre serà un catalitzador del creixement cap a un model orientat a la productivitat i a la competitivitat. Productivitat i competitivitat, les dues paraules principals i objecte de caça i captura per les empreses que sobrevisquin i pròsperes en el nou món econòmic. Espanya és mundialment reconegut com un estat on les elits extractives de recursos frenen i impedeixen el seu creixement, ja abans de la Covid, amb un model sustentat per l’engany, la corrupció, la manca de transparència i la manca d’independència de la justícia, un model que no va en la línia de les economies de futur immediat. Per aquest motiu tenim un endèmic problema de dinamisme empresarial, d’esperit emprenedor que permeti enriquir al país en tots els sentits, per això molts dels nostres infants creixen preferint treballar com a funcionaris o en un banc que crear la seva pròpia empresa.
Si les regles fiscals limiten el marge de maniobra pel desenvolupament i recuperació de pimes, microempreses i autònoms, cal suspendre-les provisionalment mentre dura la crisi. La reorientació professional i l’adquisició de noves aptituds de treballadors d’un sector en procés de contracció o desaparició a altres sectors requereix un període de transició en el que s’ha de garantir el seu ingrés. A la vegada, s’haurà de controlar el frau i combatre els paràsits i ganduls. Readaptar a un treballador és una inversió de futur, més endavant tindrà un lloc de treball i pagarà impostos. Donar un subsidi a un gandul és una despesa improductiva, com a paràsit sempre intentarà viure del sistema o dels altres. Les persones en desocupació que hi ha i hi haurà moltes, han de cobrar, però en contraprestació haurien de prestar serveis socials (reforços de serveis públics), donat que cobren, han d’estar al servei de l’Estat perquè els paguem tots.
De la pandèmia ens ensortirem, de les seves conseqüències econòmiques uns estats s'en ensortiran i d’altres no, de nosaltres dependrà del bàndol on estiguem. És evident, jo no vull estar al bàndol d’una gent que com a solució inicial per tractar una pandèmia posa al capdavant a militars i altres inútils que es deixen estafar i compren test per persones embarassades en lloc de tests pel virus, no vull estar al bàndol dels que sempre afavoreixen els seus amiguets mentre s’autoproclamen com a salvadors de la pàtria.
Vosaltres veieu a l’estat espanyol portant a terme aquestes polítiques? O el veieu continuant amb els desequilibris, la corrupció i el nyap per sistema?
No vull que aquesta gent que ha gestionat tan malament la crisi, i que ens ha fet líders mundials d’aquesta desgràcia, sigui la gent que hagi de gestionar la recuperació.
Doncs per l’economia de pandèmia i la de postpandèmia, sense entrar en més factors, cal marxar urgentment d’Espanya.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya