AVIS EN TEMPS DE COVID

Els meus pares sumen 182 anys.

Imagineu-vos el que deu passar pel seu cap en aquests moments. Ells que han viscut tantes coses, no entenen res.

Van viure els horrors de la guerra civil quan eren nens. El meu pare a l’infern de Barcelona, on va patir i sobreviure al bombardeig de Sant Felip Neri, on ell hi era amb el seu germà petit que va morir. La meva mare, apartada de tot perill però també de la família a Cabrils, on els meus avis la van portar amb uns masovers que la cuidaven i alimentaven, fora de perill, juntament amb la seva germana bessona, a canvi que la meva àvia els hi fes feines un cop a la setmana.

Van viure la fam i la misèria de la postguerra quan eren adolescents. Es van conèixer ballant sardanes. El meu pare va estar confinat, al sanatori de Puigdolena, per una tuberculosi, quan les persones es morien d’això, com va passar a alguns dels seus companys d’habitació. A la meva mare no li deixaven ni rebre les cartes, poesies que li escrivia el meu pare, i que més d’una forta riallada han provocat en els meus germans i a mi.

Van viure la seva joventut i maduresa dins d’una dictadura militar sense escrúpols, repressiva, que trepitjava diàriament els seus drets i les seves llibertats, les seves formes de pensar i relacionar-se. També van sobreviure aquesta època, fent a casa el que no podíem fer a fora, parlant amb llibertat i sense coaccions de qualsevol tema, criticant a casa el poder imposat i callant al carrer, parlant la nostra perseguida llengua i celebrant i mantenint les nostres ancestrals tradicions. Conservant un clima familiar normal en un lloc on hi havia un permanent estat d’excepció.

Van viure la democràcia, o la suposada democràcia del règim del 78, de la que, com tanta i tanta gent esperàvem moltes coses que no van arribar. Algunes sí, evidentment, però van viure fortes decepcions lligades a fortes expectatives sociopolítiques no aconseguides, a una situació econòmica incerta, i a una inimaginable traïció familiar, d’uns que no volien sentir a dir que el Colós que tenien no era tal, era construït amb peus de fang.

Els fills vam créixer, ens vam fer grans, ens vam casar i van venir els nets. La vida dels avis ha anat passant, junts però independents, en família però cadascú amb el seu caràcter i la seva forma de ser i de pensar, volent-nos molt però també discutint i ficant-nos els uns amb els altres, com ha de ser. Hem passat els moments més feliços plegats i els pitjors moments. 

Junts... I ara, de cop i volta, els hi canvia tot, ara els hi hem de dir que aquesta crisi no la podem passar junts, que hem d’estar separats pel bé de tots, i que només podem parlar per telèfon. 

Als avis, en temps de Covid, els hi treiem tots els al·licients, les seves petites coses que són grans per a ells. Els hi treiem anar a "la pelu" com cada setmana, per cert, una cosa a comentar: cada dia que passa del confinament i em miro al mirall penso que potser en això sí que tenia raó el Sánchez, que "les pelus" eren un servei fonamental!. Els hi treiem el partit del Barça, i els hi diem que mirin la final de no sé quin any, que la tornen a repetir. Els hi treiem d'anar els dijous al restaurant a fer el arrosset a aquell lloc, -..." nen!, és que el fan tan bò!".

Els hi treiem d'anar a comprar al mercat, a la plaça com ells diuen, i al súper. Els hi fem les compres per Internet i els hi hi porta un senyor que no coneixen i que els hi deixa les bosses a l’ascensor. Els hi porten un producte que no l’han vist abans, detergent d’un altra marca i format perquè no n'hi havia de la que compren ells. Et truquen per dir-te que no els hi han portat paper de wc, els hi has d’explicar que escasseja. També et truquen per dir-te que "...perquè volem tres pots d’olives farcides?!", que ells només en gasten un a la setmana, i els hi has de fer entendre que així no cal comprar-ne les dues setmanes vinents. Es rebel·len i volen anar ells a comprar, els hi has de fer entendre que no poden.

Els avis, tots els avis i àvies, són els més vulnerables en tot això del Covid19. Físicament i emocionalment. Quasi el 90% de defuncions són de persones de més de 70 anys. Sabem que a molts d’ells els han deixat morir, simplement els hi ha tret la prioritat de viure a canvi d’una persona més jove, o aparentment, més forta. No és just. Potser és pragmàtic, no critico a qui ha de prendre la decisió sanitària, però és injust i no és humà. La VIDA és el que ha de ser prioritària i no pas triar qui s’ha de salvar i qui no. El virus no havia d’haver entrat, com ha fet, a les residències de la tercera edat. Havien d’haver-hi suficients respiradors a les clíniques i hospitals per aquesta i qualsevol crisi que hi pugui existir. Que hagi passat aquesta tragèdia és conseqüència de la negligència i irresponsabilitat dels governats, espanyols i catalans. Ells són els responsables de no haver-ho evitat.

Els nostres avis estan desorientats, estan descol·locats, ells! que han sigut tan forts amb, i per nosaltres, i ara que són els més vulnerables no podem estar-hi per protegir-los, per agafar-los la mà, per abraçar-los. Quina paradoxa, ens hem de separar per tornar-nos a ajuntar després. Desitgem que aquest "després" arribi i que ho faci aviat.

Protegiu als avis, protegiu les àvies, i cuideu-vos molt!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya