NOÈ 2.0

Qui s’imaginava l’1 de Gener d’enguany, a les 00:00:00, quan vam fer el brindis per donar la benvinguda el 2020 i aprofitar per demanar l’arribada de temps millors, que ens feia falta, que a hores d’ara estaríem vivint un malson d’aquesta dimensió?. Un confinament domiciliar globalitzat per pandèmia vírica que afecta a tots els humans del món, tancant col·legis i universitats, en el que museus i esdeveniments són clausurats, s’atura el món de l’esport, tanquen les botigues de tota classe excepte les de menjar i farmàcies, no es pot anar pel carrer excepte per desplaçar-se a treballar o a buscar aliments i medicines, la gent deixa les empreses per fer telefeina en un temps record, tothom ha d’anar amb guants i mascareta, s’acaben certs productes del mercat, altres són requisats i n’hi ha de molts que escassegen a les prestatgeries dels punts de venda i als magatzems d’abastiment.

I davant d’aquesta situació inimaginable fa només uns mesos, ens entra la por, la incertesa sobre el que ens passarà, el pànic al virus i les seves conseqüències, l’angoixa desfermada del que serà de nosaltres, la desesperació si tot esclata pels aires, el patiment si perdem la salut i es trenca l’economia. És normal, som humans. Però pensem que la por és una mala aliada sempre, ens paralitza mentalment i ens fa prendre males decisions, fem doncs el que ens distingeix d’altres espècies animals, pensem, parem-nos a pensar i anem pas a pas.

El primer pas imprescindible és parar i confinar-se sense excuses.

Parar per salvar la nostra vida i les vides humanes dels altres. Parar per a sostenir el sistema mèdic que tenim com a primera prioritat, parar per salvar la salut, perquè sense salut l’economia i els diners no tenen cap valor, i us ho diu un economista, un economista apassionat que defensa aquesta ciència social i matemàtica tan bonica, i tan difícil de comprendre, i la considera com una part transcendental de la vida i de l’esser humà contemporani.

Però si ara hem de triar, que crec que toca, doncs no podem afrontar una crisi sanitària com aquesta preocupant-nos per la crisi econòmica, de liquiditat i de solvència que ja tenim a sobre, trio la salut, em confino i em converteixo en una espècie de Noè 2.0, el patriarca que segons diu la llegenda i segons s’escriu a l’Antic Testament i al Tanaj jueu, va decidir tancar-se amb la seva esposa, els seus tres fills, les seves tres joves i una parella de cadascuna de les espècies diferents d’animals que habitaven la terra, dins d’una embarcació, l’Arca de Noè, per poder sobreviure al Diluvi Universal, una mena de Coronavirus de l’època, que va acabar amb tota la humanitat menys ells, els confinats a l’arca. 

La bona notícia és que el virus marxarà o descobrirem una vacuna per combatre’l, la mala notícia és que no tothom el podrà superar. Després haurem de viure amb les conseqüències que hagi deixat el seu pas, però abans de preocupar-nos ara per aquestes conseqüències cal viure i deixar viure.

Ja hi haurà temps de pensar en diners, en deutes, en crèdits, en capricis i en vacances. Ja hi haurà temps en pensar a superar la crisi financera que aviat veurem i afectarà a tots els sectors, sigui de forma directa o sigui per l’efecte del risk sharing. Ja hi haurà temps per pensar en qui ens protegeix i per qui no importem res, som purament un factor de producció. Ja hi haurà temps per pensar perquè si el perill més gran de la humanitat no és una guerra sinó que és una pandèmia vírica, què fem utilitzant la major part de les despeses públiques en armament abans que fer-ho en sanitat i recerca científica.

Tots som Noè. A confinar-se toca!

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya