EL VIAJE A NINGUNA PARTE
Quim Torra i Pedro Sánchez es reuneixen demà a la Moncloa. Gesticulació o diàleg? Teatre o treball? Foto o política?
El MHP de la Generalitat de Catalunya voldrà parlar d’autodeterminació, de referèndum, de presos, exiliats i ostatges polítics. El president del govern espanyol voldrà parlar d’autonomisme amb promeses de federalisme, de petits canvis per reforçar els llaços (no grocs) amb qui el pot permetre governar fins al 2020. Parlar, parlaran; escoltar-se ho dubto, però el que segur que no faran és negociar.
Els interessos d’uns no convergeixen amb els interessos dels altres, més enllà de la gesticulació, el teatre i la foto. No existeix reconeixement ni voluntats per part espanyola de la capacitat de discutir amb l’altra part, ni legitimitat reconeguda per arribar a acords.
El camí fins a la trobada de demà suposa “el viaje a ninguna parte”, nom de pel·lícula escrita, dirigida i protagonitzada per Fernando Fernán Gómez, en homenatge a la forma de fer i viure de les ràncies companyies de còmics de teatre ambulant que recorrien l’Espanya de postguerra dels anys cinquanta, quan el cinema ja s’estava convertint en un fenomen social de gran abast per a tothom. 
La partida catalana no es juga ni es jugarà dins de les fronteres espanyoles sinó a fora. De moment, les imatges que tenen internacionalment és de brutal repressió el dia del referèndum contra la població civil, fet que va provocar la reacció dels principals mandataris europeus, Merkel al cap, per demanar/exigir la finalització de violència per part de les forces armades contra la gent, i fet que va suposar el final dels cops de porra aquell diumenge al migdia. I com a conseqüència d’aquell dia, una persecució molt agressiva i preocupant per part dels jutges talibans espanyols per motius polítics als polítics independentistes, fet que ha suposat el rebuig dels òrgans de justícia internacional, i fins i tot, de una gran part de l’opinió pública dels ciutadans europeus, en més o menys mesura.
Amb un nou president del govern espanyol, la deteriorada imatge del regiment espanyol es vol blanquejar, rentar-se, mostrant-se davant la comunitat internacional com un govern de diàleg, que fa gestos importants com l’apropament de presos. Pura ficció i res més, només la foto, el teatre, pura gesticulació i prou. La injustícia persisteix, els presos són innocents i estan tancats sense judici, acusats de delictes inventats amb informes falsos que falsegen el codi penal.
El govern espanyol pot donar instruccions de retirar els càrrecs de rebel·lió i de sedició, per què no ho fa? Simplement per interessos partidistes que els porta a preferir no enfrontar-se a un país que encara està als temps de la postguerra, immers en un nacionalisme boig i radical, segrestat encara per l’autoritarisme, la manca de democràcia, la manca de llibertats, sotmès al franquisme, finançant les seves fundacions, amb un monarca imposat per l’assassí dictador i que encara anomena com a ducs als seus hereus directes.
Marxem! A la mierda!, com diria en Fernán Gómez. No fem que “el viaje a ninguna parte” es converteixi en “el viaje al nunca jamás”...
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
