Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3122

SIXENA: Una reclamació incoherent

El primer i el més important per entendre perquè hi ha unes obres d’art que van a parar al Museu de Lleida, és saber que, fins l’any 1995, el Monestir de Sixena pertenyia a la Diòcesi de Lleida. L’any 1995, per motius polítics, es crearà una Diòcesi separada amb el vist-i-plau, obvi, del Vaticà; aquesta serà la Diòcesi de Barbastre-Monzó; una diòcesi, repetim-ho creada de nou en nou.
A partir d’aquí, podem explicar el perquè del contingut del Museu Diocesà de Lleida, avui esdevingut “Museu de Lleida” perquè, en la seva gestió actual, hi intervenen més entitats a banda del bisbat i s’han afegit a la col·lecció obres procedents de l’antic Museu Comarcal (entre d’altres).

El bisbe que hi havia en aquell moment, Josep Messeguer i Costa, comença a veure que hi ha problemes de conservació i de desaparicions de patrimoni, i que es perdran obres de gran interès artístic, sinó es comencen a recopilar obres de tota la Diòcesi en un museu que esdevingués explicatiu de la història religiosa i artística d’aquest territori.


300px Monasterio de Sigena Vista general 02

Entre les obres que s’intentaran salvaguardar, estaran les obres del Monestir de Sixena, amb el beneplàcit de les monges de Sixena. Això és molt important.
Totes les obres religioses de la Franja que es troben al Museu de Lleida, van ser comprades o permutades.

Amb les pintures de Sixena que hi ha al MNAC succeix un tema diferent:
Les pintures del MNAC, van ser destinades allà perquè, el 1936, el Monestir de Sixena quedà cremat, arrel de les persecucions religioses que es donaren en els conats revolucionaris que s’esdevingueren a inicis de la guerra civil espanyola, i les monges de Sixena demanaren ajuda per salvaguardar aquells murals que havien quedat socarrimats completament. Per aquest motiu faran una cessió "sine tempore al MNAC", per tal de preservar aquesta meravellosa obra d’art.

Per tant tenim dos focus de conflicte:

- Les obres que es conserven al Museu Diocesà de Lleida, que eren bàsicament “bens mobles” i, per tant, es podien traslladar amb facilitat, cosa que permetia la seva desaparició en el mercat d’art internacional. (Aquests es van comprar o permutar pel Bisbat).

- Les Pintures de Sixena al MNAC, també reclamades des de l’Aragó.

Quan al 1995 es crea la Diòcesi de Barbastre-Monzó, aquella diòcesi comença a fer una reclamació de bens. Principalment ho fa a la Diòcesi de Lleida, que és qui ha preservat la majoria d’obres de la zona.
Aquesta reclamació arribarà al punt més tens quan la Diocesí de LLeida
interposarà demandes eclesiàstiques oposant-se a la reclamació. Malhauradament, Lleida perdrà aquests contenciosos; però el Bisbe de Lleida, que ja no pot interposar cap mes demanda eclesiàstica, alerta i aconsella a les autoritats civils que poden interposar recursos civils, tants com facin falta, ja que es conserven els papers de cessions, permutes i compres, i per tant, es pot demostrar la propietat d’aquestes obres.

Però hi quedarà un punt calent, que serà Sixena, ja que el Govern d’Aragó vol fer de Sixena un punt d’atracció turístic i nacional (llegeixis “aragonesista”) de primer ordre.

Aquest monestir que estava en runes, que havia estat cremat i destruït, i que per desatenció del propi Govern d’Aragó s’esfondrà a la dècada dels 90, històricament, però, havia tingut un gran pes ja que la noblesa medieval Aragonesa s’hi feia enterrar i dotava al monestir de grans ajudes econòmiques.(Comparativament vindria a ser com el nostre Monestir de Vallbona o de Pedralbes).

El Govern Aragonès necessita recuperar-lo, restaurar-lo i museïtzar-ho, per tal d’aconseguir que sigui un espai que recuperi l’interès.

El desenllaç final s’esdevé quan una jutgessa d’Osca mira els títols de propietat, que no posa en dubte, però sí posarà en dubte el moment de compra:
Al 1.923 Sixena és declarada “Bé d’Interés Cultural”, les obres són venudes a posteriori de la Declaració de Bé Cultural, i per tant aquesta compra-venda queda invalidada, doncs no es pot comprar ni vendre res si hi ha una Declaració de "Bé d’Interès Cultural”.

A això es poden posar moltíssims “peròs”:

Entre el 2009 a 2011, el Museo del Prado adquireix dues Taules del “Retaule Major de Sixena".

Ni han estat reclamades, ni s’ha aplicat aquesta llei en cap cas.

En realitat, el que és estrany és que això es compleixi, si més no, en els termes que parla la jutgessa.

La Catedral de Zamora fou declarada Monument Nacional l’any 1889. L’any 1945, l’ajuntament de Madrid va adquirir dos tapissos d’aquesta catedral. Amb quin argument? Doncs que els bens mobles no són edifici. Perquè els de Zamora no ho són i els que conté el Museu de Lleida si? Aquests són un parell de cassos, però en podríem citar 80 més.

Amb tot això, ara el Govern de la Generalitat ha decidit tornar 47 peces, de les 100 que es reclamen, que mai no han estat exposades. Han estat aquestes perquè, al no haver estat exposades, sembla ser que no estan subjectes a la "Llei de Patrimoni Cultural Català”.

Però ens trobem en el mateix nus:
No s’estan tornant les obres perquè es posi en dubte la sentència, NO EN FERM, de la jutgessa.(Cap Museu ha fet cas de cap sentència judicial que reclami un retorn d’obres, des de l' Hermitage fins al British Museum per recordar-ne de ben sonats).

El fet més estrany, és que no s’està fent prevaler de manera claríssima el Dret a la Propietat Privada.
Les monges de Sixena, venen a consciència aquestes obres a la seva Diòcesi de Lleida, i ho fan perquè no es malmetin. De la cessió al MNAC se n’ocupen de tal manera, que inicien els tràmits de donació definitiva. Les darreres monges moriran, però, abans que aparegui la resolució de la Santa Seu.

El que no s’entén, és que un Parlament que s’enfronta a un Tribunal Constitucional, faci cas d’una sentència, “No en ferm”, d’un jutjat Provincial d’Osca.

Aquest retornament, no té cap sentit. I tampoc el té que no es vegi cap moviment, generalitzat per tot Catalunya, de queixa social, perquè el que sí està clar, es que retornar les obres de Sixena, fa perdre al Museu Lleida, un dels més importants d’Europa en quant a col·leccions d’art medieval, unes de les obres més importants del seu catàleg. Que els nostres museus tenen musculatura per aguantar-ho? No en tinc dubte. Però permetre aquesta sortida és tant com inculpar-nos d’haver salvat unes obres artístiques de primer nivell.

 

Jordi Tomás Muñoz
Expert en Art Sacre Català
Jtomas.cat