Imprimeix
Categoria: CATALUNYA
Vist: 3264

indignao  Que ningú es porti a enganys, el català emprenyat no és l'espanyol “indignao”.

Els dos milions i mig de manifestants segons dades de l'organització de la Marcha por la Dignidad del 22-M, no més de cinquanta mil segons la Policia, amb una disparitat de xifres increïbles però habituals, que van arribar ahir al centre de Madrid, procedents de sis orígens diferents de l'Estat, incloent-hi Catalunya, denuncien una situació límit de gran part de la població a Espanya, concretat en desnonaments, pobresa, fam i fins i tot la mort, com a resultat de les polítiques d'ajustos, realment retallades, en drets socials bàsics com l'ensenyament, la Sanitat i la dependència, que el Govern mantén seguint les instruccions de la Troika.

La multitud de banderes republicanes, que hem semblen perfectes tot sigui dit, d'alguns sindicats que no eren els majoritaris, i les pancartes amb eslògans com “pan, trabajo y techo”, “la crisis que la paguen los banqueros”, “el pueblo unido jamás será vencido” i “huelga general” evidència que malgrat ser una manifestació molt important, no és transversal, no agrupa a tots els sectors socials, ni molt menys representa a totes les estratificacions de les persones de l'Estat, sinó que concentra a una forma de pensament polític concret, que pensa en la colectivització, amb el subsidi, desenganyat d'un Estat que pensen ha de ser sobreprotector, que ha d'anar més enllà d'establir un context base d'igualtat d'oportunitats, de defensa de la lliure competència i de protecció als que ho necessiten.

L'emprenyat i l'indignao són coses diferents. El català emprenyat i el indignat s'han aproximat a Catalunya per crear una nova figura que transforma la ira derivada de la indignació (per cert, en català indig+nació) en acció positiva cap a una reinvenció de la política. El català emprenyat ja no està representat per uns quants sinó que dins d'aquesta nova dimensió som tots. El català emprenyat no és un hooligan radical, res més lluny, ha aconseguit passar d'un malestar difús a tenir un objectiu polític, un objectiu emocional i racional per assolir tenir un nou Estat que sigui eficient, un Estat interessat a fer realitat els interessos dels seus ciutadans, vol passar del que és un somni a una realitat. El català emprenyat està indignat també, però ha mutat, ja no alça la veu, crida ni insulta, sinó que està decidit, vol votar, decidir el seu futur lliurament i abandonar per la via pacífica un dels Estats més corruptes, antipàtics i grotescos de tots els Estats que es fan i es desfan.emprenyat Emprenyats estan els aturats, els obrers, els jubilats, els autònoms, els advocats, els economistes, els informàtics, els funcionaris, els pagesos i els empresaris. L'emprenyament dels catalans és un fenomen transversal i per aquest motiu imparable. Hem passat de la desafecció, la desconfiança i el pessimisme respecte a les institucions espanyoles a una creixent i vigorosa politització de la societat catalana. El ciutadà català emprenyat, busca solucions, opina, pregunta i discuteix com mai ho ha fet abans.

Especialment cal esmentar el succés esdevingut el dimecres d'aquesta setmana, un succés molt important, rotund i històric, on en un acte organitzat per PIMEC, la patronal de referència de les petites i mitjanes empreses, amb el suport de nombroses organitzacions empresarials. En aquest acte, centenars d'empresaris en el seu dret d'expressar el que pensen van cridar independència, van demanar trencar amb Espanaya, manifestant l'assoliment de l'Estat propi català com a l'única solució dels problemes del teixit productiu de Catalunya. Aquests empresaris estant convençuts que des de Madrid no vindran solucions, sinó més problemes. Pensen que la política governamental té una visió de l'economia enfocada a afavorir les grans empreses que viuen de les concessions públiques, i que fan d'autèntics “cementiris d'elefants” pels polítics una vegada es retiren de la seva activitat pública. Pels governs espanyols, les pimes no són prioritàries, de fet no són res, només un element per saciar els seus insaciables afanys recaptadors, les menystenen i fins i tot les menyspreen. Si Madrid no farà res per canviar les coses i Catalunya no pots fer res dins del marc jurídic actual, només hi ha una via, canviar les coses perquè qui les vulgui canviar ho pugui fer, i aquesta via és l'Estat propi, l'única forma per prendre un vol xàrter al món i per poder projectar a aquest el que volem i som capaços de fer.

El català emprenyat ha agafat el camí de la raó i deixat el testimoni de la ira a altres que sembla van perdent la raó, els preservadors d'una unió fictícia que mai ha existit de forma voluntària sinó per imperatiu legal, que no legítim. Els catalans acceptem el repte democràtic de guanyar o perdre en unes votacions, a Espanya, o almenys els seus governats a qui vota una gran majoria no ho oblidem, aquest repte no se'l volen plantejar, han de guanyar i si pot ser humiliar, millor. Com s'entén sinó que s'insulti dient que són terroristes o “nazis” qui vol votar lliurement, com s'entén sinó que es vulgui il·legalitzat l'ANC per recollir i manifestar el que pensa de forma majoritària la societat civil catalana, com s'entén sinó que caigui sobre la “pobre” Shakira l'odi cavernícola de centenars de milers de persones només per cantar en català el “Boig per tú”, com s'entén sinó que es deixin entrar a un estadi de futbol senyeres i símbols feixistes i no es deixin entrar senyeres estelades, com s'entén sinó que es creguin tots el que els expliquen les seves televisions del que passa al nostre país sense constatar-ho i fent orelles sordes al que els hi diuen els familiars i amics que viuen aquí, com s'entén sinó que els que s'apropien i es fan garants de la “única verdad absoluta” siguin els que realment més menteixen, com s'entén sinó que alguns estiguin disposats a utilitzar la força, cosa que saben és impossible actualment, com s'entén sinó la desproporcionada obsessió a espanyolitzar als ciutadans catalans quan existeix un clima total de normalitat, com s'entén sinó l'obtusa tossuderia per no fer avançar el corredor mediterrani i defensar fent el ridícul davant de l'UE el corredor central, com s'entenen sinó tants i tants casos que podríem aquí explicar...

Desgraciadament la nació espanyola de Franco va calar massa a Espanya i a molts espanyols, també alguns catalans, es tractava d'una nació basada en la submissió per la força de les persones que feia no plantejar-se el perquè de les coses. Afortunadament el català emprenyat mai va acceptar aquesta situació, i encara que no va poder vèncer al dictador en vida, aquell Estat creador d'injustícia, manca de dignitat i mort està a punt de finalitzar a Catalunya, el legat dels emprenyats catalans està proper a donar pas a la llum, a la raó de les coses, al benestar dels ciutadans, a la llibertat, a la democràcia, i és que la democràcia, senyors, no té aturador.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493