EconomiaCAT
AL COLE?...AL COLE!
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
AL COLE?...AL COLE!
Demà comença el nou curs escolar.
El retorn a les aules és una d’aquelles coses que passen un cop a l’any i que marquen sempre un nou inici. El primer dia de cole és per a tots la finalització oficial de les vacances. Després cadascú ho viu de diferents maneres i amb diferents emocions, per a uns és una alegria retrobar-se amb companys i amics als quals fa mesos que no has vist, per altres és important veure com seran les noves matèries i assignatures, i fins i tot hi ha que es troben amb el desengany de tenir que suportar un any més a aquell profe que ens té mania.
La tornada al cole aquest any, any de Covid, tot serà diferent, atípic. Alumnes i pares en general, que tinguin prou percepció racional de les coses, han inclòs com a variable principal la seguretat, una variable que passa per a sobre de la resta i les posa en un pla secundari.
Tots tenim incertesa i temor sobre què passarà en els pròxims dies. I si tenim incertesa vol dir que no tenim seguretat. Si tenim inseguretat significa que no s’han fet prou bé les coses.
El virus hi és, i en sabem molt poca cosa d’ell. Sabem que estem en una situació de permanència de nous contagis i pensem que existeix la perspectiva d’una segona onada d’aquests a la tardor, no sembla doncs amb aquest context que el caràcter presencial dels alumnes a les classes sigui la millor de les decisions. Sé que molts pares arronsareu el nas al llegir-ho, però penseu responsablement si aquest gest és fruit de la vostra comoditat o de la convicció de la seguretat del vostre fill.
Al cole?... Al cole! No és veritat que les escoles siguin un lloc segur. A l’escola confluiran nenes i nens de tot arreu, cadascun d’ells és fill del seu pare i la seva mare, noies i nois que són educats de forma més ferma o més laxa en les mesures preventives i combatives respecte al virus. L'escola és un lloc insegur, tant com ho és un restaurant, una oficina o una trobada familiar. Però no són llocs insegurs perquè el director de l’escola o el propietari del restaurant siguin una colla d’inconscients, ho són perquè tots hem vist com la nostra societat està carregada de personatges incontrolats i incívics que són irrespectuosos amb els altres, als qui ens posen en perill.
Crec amb l’esforç de les escoles per fer les coses bé, crec que de forma general s’estan prenent les mesures per crear ambients amb certa seguretat amb els mitjans limitats. Creació de grups bombolla, mascaretes, distància de seguretat, mesures higièniques, extremar les ventilacions, kits de tests, etc., són diferents mesures que s’han adoptat a diferents indrets i que han tingut un major o menor resultat en funció del país que s’han aplicat, el motiu és que cap d’elles és suficient per aconseguir que una nena o un nen faci a l’escola allò que no veu fer a casa. Aquí rau l’autèntic problema.
L’aprenentatge és un dret irrenunciable, l’educació escolar és imprescindible però també ho és la seguretat. Avui seguretat i escola no estan a la mateixa intersecció. Cal adaptar-se fermament i de manera immediata a les noves tecnologies, i això no consisteix només donar un ordinador a cada nena o nen i ja està, cal fer un canvi profund en les estructures educatives, en les institucions arcaiques encarregades de dissenyar com es transmet el coneixement.
Quedar-se enrere serà un problema, però el problema no vindrà mai dels nens ni dels joves, ells ja neixen i viuen amb la tecnologia sota el braç, el problema serà conseqüència dels pares i dels educadors, que s’aferren al que sempre han fet i vist fer, sense voler adonar-se'n que el món ha canviat i seguirà canviant, la Covid simplement ha sigut un detonant i un accelerador de certs aspectes considerats quotidians i recurrents, i que han deixat de ser-ho.
Vivim un moment decisiu per a nens i joves de tot el món, el que passi ara condicionarà el desenvolupament futur. No ens creiem el que ens diuen els polítics, ja veieu on ens han portat, ni el que ens diu ningú, creiem només el que diu la nostra consciència i el nostre raciocini, encara que el que aquest ens dicti sigui enormement incòmode. Exigim el que és nostre: escolaritat sí, seguretat també.
Cuideu-vos molt! I cuideu dels vostres fills!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
CAIXABANK BANKIA, CAIXA O FAIXA
La suma de CaixaBank i Bankia donaria com a resultat un gegant financer a l’estat espanyol amb quasi 650 mil milions d’actius, a prop de 25 milions de clients, quasi 7 mil sucursals i més de 50 mil treballadors en plantilla.
La naturalesa individual dels dos bancs no els fa complementaris en terme de negoci i de sinergies, al contrari, es tracta de dues entitats especialitzades en el mateix tipus de mercat, cosa que porta a pensar que no es tracta d’una iniciativa impulsada des de les entitats en si, més aviat sembla un producte originat des de les institucions governamentals estatals i segurament europees, on cal recordar que l’antic ministre del PP, Luis de Guindos, ocupa el càrrec de vicepresident del Banc Central Europeu, un personatge obsessionat per l’acotació de la competència bancaria, les concentracions i el triomf de l’oligopoli en termes financers.
La fusió d’aquests bancs és un absolut desastre en diferents aspectes. CaixaBank Bankia, caixa o faixa.
És un desastre pel mercat financer espanyol, a manca de la complementarietat en productes i clients comentada abans, l’entitat resultant està limitada per guanyar rendibilitat per la via dels ingressos, només li queda fer-ho per la via de les despeses, retallades en el nombre de sucursals i retallades en personal, aspectes que de per si ja estaran prou castigats en els pròxims temps amb l’entrada de nous actors al sector bancari provocats pel tsunami que suposa Internet a les nostres vides, i on s’espera ben aviat l’aparició d’empreses com Amazon, Google i Facebook entre altres, que ja estan passant a l’acció amb la compra de llicències bancàries.
És un desastre per la clientela bancària en general, la pèrdua de competència a la banca, l’oligopoli i la concentració només porta com a resultat la col·lusió, sigui de forma tàcita o explícita, és a dir, un conveni pervers que pretén treure profit propi a costa d’un tercer, en aquest cas tots nosaltres. Com ja manifestava Adam Smith al segle XVIII: “rarament els comerciants del mateix tipus de negoci es reuneixen, tampoc per entreteniment i diversió, quan ho fan la conversació acaba sempre en una conspiració contra el públic o alguna estratègia per augmentar els preus”. Una banca cada vegada més estandarditzada en els seus productes, limita l’economia, no s’adapta i s’aparta de les necessitats reals i particulars dels seus clients, imposa la seva oferta de productes al marge de la demanda, canvia el coneixement de les persones per les fórmules i els algoritmes que calcula una màquina, es perd la humanitat, es perd l’essència social, es perd tot.
És un desastre per tots els contribuents que paguem amb els nostres impostos, sacrificis i diners els excessos milionaris de la màfia madrilenya i del forat que van generar amb la seva disbauxa, un rescat bancari que ens va costar 23 mil milions d’euros via FROB i dels que només s’han recuperat poc més de 3 mil. La fusió amb CaixaBank significa també la seva privatització, l’estat que ara controla el 61,8 % de Bankia passarà a tenir un 14% de la nova entitat resultant, de forma que els ciutadans seguirem pagant religiosament el cost de la factura sense gaudir-ne dels seus beneficis donat que el retorn del deute es diluirà en considerar-se que el valor de CaixaBank és molt superior al de Bankia. Una estafa en tota regla, ja que el valor de CaixaBank és fictici, producte del bon maquillatge derivat de les plusvàlues per vendes d’actius i participacions en altres empreses, i no pas dels beneficis derivats del negoci bancari, que és un gran forat en si mateix.
És un desastre per Catalunya, que perd amb aquesta fusió el darrer símbol del model d’èxit de caixes catalanes. És una fusió política, no una fusió financera, i quan la política està darrere sempre amaga els foscos interessos reals. El resultat d’aquestes maniobres ja el vam veure amb el BBVA fa uns anys, on el peix gros de la fusió eren els bancs de Bilbao i Biscaia, i el peix petit era Argentaria que era la part estatal. Inicialment la seu estava a Bilbao, no hi havia discussió. Dues terceres parts dels consellers eren bascos. Pocs anys més tard, després de l’escàndol de trobar comptes ocults a l’illa de Jersey, el President Ibarra dimitia, també l’home fort i conseller delegat Pedro Luis Uriarte, el banc canviava la seva cúpula basca per una directiva principalment madrilenya i amiga d’Aznar, i finalment marxava d’Euskadi per assentar la seva seu operativa a Madrid, perdent totalment les seves arrels. La història es repeteix.
Ens van enfonsar el Banc de Barcelona, i ara s’emporten La Caixa. Pensem a futur, el sistema bancari tal com el coneixem desapareixerà, és una bona oportunitat perquè els catalans, amb la nostra iniciativa tornem a aixecar una entitat financera adaptada als nous temps, nova, nostra i amb seu a l’estranger.
Cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya