EconomiaCAT
INDEPENDENTISME UNIT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
INDEPENDENTISME UNIT
La divisió està en els partits independentistes, no pas en el poble.
Cansats, uns més que altres. Decebuts, un més i d'altres menys. Emprenyats, uns de forma més visible que la resta. Impotents, desanimats i desil·lusionats amb més o menys grau. Independentistes, uns més activistes i altres més passius, però igual d'independentistes, des de l’ungla del dit petit del peu fins a l’últim dels cabells.
Independentisme unit. Ahir a La Diada, el poble català independentista va demostrar i exhibir, igual que ve fent des de fa una dècada la seva unió, la seva fermesa i la seva força, superant una vegada més qualsevol expectativa dels organitzadors, fins i tot dels més optimistes. La pandèmia ha estat i és tan sols un parèntesi, un període de calma obligatòria en la mobilització popular, però res ha canviat, això no suposa un nou despertar perquè res s’havia adormit, ni les nostres conviccions, ni la nostra ideologia, ni el nostre independentisme i tampoc els nostres anhels i il·lusions de llibertat i benestar.
El poble independentista està unit. Sempre ho ha estat. Estem units per aconseguir la nostra llibertat. Estem units en voler i exigir la fi de la repressió. Estem units pel cansament del mercadeig que es fa amb els nostre vots. Estem units de pensar que la taula de diàleg és una comèdia de teatre, una bombolla que no servirà de res, només per a despistar. Estem units en la ferma convicció de quèel referèndum democràtic ja el vam fer i el vam guanyar. Estem units pel que volem i el que no volem. Estem units per no seguir pagant les factures. Estem units per tenir una democràcia autèntica. Estem units per a tenir justícia, no justiciers. Estem units per decidir. Estem units per aconseguir la nostra llibertat.
Els partits independentistes són els que estan dividits. Els partits no estan a l’alçada ni de bon tros del poble que han de guiar i liderar, no es mereixen un poble com el català. Segueixen amb les seves decebedores picabaralles internes i externes, intentant ocupar més cadires institucionals, intentant ocupar més espais als mitjans de comunicació, més influència sense adonar-se que la perden. Mentre el poble independentista mira endavant i demanda un futur millor, els partits són cecs o miren als costats, no saben o no volen sortir-se de les estructures establertes, i s’ancoren al gris i trist passat de l’autonomisme de fireta i “pa sucat amb oli” que tots recordem i del que volem fugir.
El Poble vol la Independència i els polítics dels partits independentistes no estan disposats a moure un dit per aconseguir-la, aquesta és la diferència. Busquen confondre’ns, busquen una societat desmobilitzada, busquen ramats d’ovelles, busquen dividir-nos, busquen enganyar-nos i que deixem el nostre destí només en les seves mans. I la resposta és NO! De CAP manera! Ni teniu la capacitat, ni voluntat, no us ho heu guanyat. La nostra Nació, la República Catalana, CATALUNYA, és massa important per a fer-ho.
El dia que deixeu d’enviar els Mossos d’Esquadra de cacera humana i a repartir hòsties a dojo en les manifestacions pacífiques. El dia que us enfronteu de veritat a qui ens reprimeix. El dia que confronteu i no participeu ni simpatitzeu amb els nostres enemics de la nació espanyola. El dia que defenseu a mort la nostra llengua catalana, caigui qui caigui, i peti qui peti. El dia que inicieu una campanya seriosa de desconnexió amb les grans empreses espanyoles. El dia que treballeu per internacionalitzar la nostra economia. El dia que internacionalitzeu de debò el conflicte que existeix. El dia que empreneu una vaga fiscal seriosa i continuada. El dia que no presenteu cap acusació contra persones o moviments socials que lluitin per a la independència. El dia que acabeu amb els vostres privilegis i que hi hagi un control exhaustiu i justificat de les despeses.
El dia que entengueu que us volem units per obtenir la independència de l’Estat, que primer volem un Estat propi i nostre per a millorar el present i futur independentment del seu model, el qual ja decidirem entre tots de forma democràtica.
El dia que tingueu Respecte per aquest Poble que tant s’ho mereix, aquell dia i només aquell dia, podreu representar-nos.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
TENEN EL PAÍS QUE VOLEN, NOSALTRES NO
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
TENEN EL PAÍS QUE VOLEN, NOSALTRES NO
Tornem de les vacances.
Sempre és difícil començar a la normalitat, anar a treballar cada dia i posar-se a escriure de nou. S’ha perdut l’hàbit de fer-ho, es fa difícil trobar el moment de posar-s'hi, fa certa mandra, mentre cal triar el primer tema per fer l’article. El món no para i moltes coses van passant en aquest temps de cert auto-aïllament. La fugida de l’Afganistan i la trista (des)actuació de la UE, els affaires russos d'en Puigdemont, la publicació dels nous capítols de corrupció de l’emèrit i l’onada de calor. Altres no canvien mai com la pujada galopant de la llum, la presa de pèl de la taula de diàleg que no negociadora i les destrosses de la Colau i Collboni a la ciutat de Barcelona.
Hem estat 15 dies per Andalusia, hem tocat 3 províncies com Còrdova, Granada i Cadis, amb una breu escapada d’un dia a Baeza i Úbeda, pobles espectaculars de la província de Jaén que són patrimoni de la UNESCO. Tot el que hem vist, bonic i interessant, molt bonic i molt interessant. Jo ja ho coneixia, però mai havia estat fent turisme tant de temps per aquells indrets. La seva història i els monuments, la seva gastronomia, el diferent tarannà de cada lloc per on passàvem fan recomanable aquesta ruta, molt recomanable, tot i els 48º a l’ombra que marcaven els termòmetres de les farmàcies quan estaven fent la visita a Priego de Còrdova.
Malgrat estar de vacances, un servidor no pot parar d’observar, de mirar i veure, de reflexionar i de treure conclusions com que ells tenen el país que volen, nosaltres no.
És fa difícil d'entendre sense perplexitat com és que una comunitat amb tanta extensió, amb un perfil geogràfic ric i dispar on la costa te ben poc a veure amb l’interior, sent la comunitat autònoma més poblada de l’estat espanyol, amb l’AVE altament implantat a gran part territori, amb autovies que són autopistes camuflades de franc, es conformi amb ser la perifèria i el paladí de les oligarquies centralistes de l’estat, fer-los el joc.
Sembla, des de fora, que tenen el país que volen perquè s’hi conformen malgrat les evidències visibles a primera vista de tenir un model insostenible en què la indústria és gairebé inexistent, en què la rica agricultura està en gran part subvencionada i en la que quasi el 25% de l’economia del territori correspon a l’administració pública.
No sempre ha estat així. Als segles XVI i XVII, Andalusia estava a la seva edat d’or, era la primera economia de l’estat amb el 25% del PIB l’any 1800, i una economia capdavantera d’Europa. La seva decadència i declivi cal trobar-lo en la regressió estructural que pateix el territori andalús al segle XIX derivat de la pèrdua de les colònies llatinoamericanes i en la manca d’adaptació a la Revolució Industrial.
En aquest procés, que ha dut a Andalusia a estar en un lloc cuer del benestar peninsular amb alts índex de pobresa, d’atur i de feblesa, és molt habitual donar les culpes als altres i sentir l’argument que Euskadi i Catalunya es van endur la indústria i el desenvolupament desplaçant la riquesa i el capitalisme del sud al nord. En molts casos aquest sentiment interpreta que el desplaçament es va produir amb els diners i la suor de la seva gent.
No és així, un país que assumeix i s’enorgulleix de tenir un sistema en el qual l’activitat comença tard, que viu en gran manera de la subvenció, que te gran dependència del funcionariat, i que a la vegada harmonitza com ho fa i s’entén perfectament amb la identitat nacional espanyola, amb les institucions espanyoles, en lloc de rebel·lar-se, significa que els seus ciutadans ja els hi va bé, tenen el país que volen.
Estudiar a Andalusia és quasi gratuït en comparació amb Catalunya on els estudiants de les universitats públiques paguen les matrícules més cares de l’estat. També ho és menjar un arròs a un restaurant, comprar-se un gelat o una aigua al súper. Tot és més econòmic, la diferència del cost de la vida entre ambdós és evident.
Mentre uns reben, altres paguen. Uns tenen el país que volen, nosaltres no.
Feu bondat i cuideu-vos molt!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya