EconomiaCAT
NO MIRIS AMUNT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
NO MIRIS AMUNT
He vist “Don’t Look up”, “No miris amunt”. Molt bona. Us la recomano, us farà pensar.
No faré "spoiler", però sí un breu resum. La història de la pel·lícula es centra en dos astrònoms, protagonitzats per la doctoranda Jennifer Lawrence i Leonardo DiCaprio, aquest genial com sempre en el paper del matemàtic Randall Mindy, que, per casualitat i desafortunadament, descobreixen un gegant cometa que es dirigeix directament a la Terra. L’impacte és segur, es produirà en poc més de 6 mesos i suposarà la total aniquilació del nostre planeta, i dels humans.
L’argument del film es desenvolupa amb els dos científics que volen explicar el problema al món per trobar una possible solució. Primer van a les institucions, en aquest cas a la presidenta dels Estats Units, personatge femení basat en Donald Trump i interpretat com sempre de forma histriònica i magistral per Meryl Streep, que no els hi fa ni cas. Després busquen l’atenció anant a la premsa i es troben un altre problema i una gran frustració, que ningú els escolta, que s’hi mofen d’ells.
Aquesta és la sàtira de "No miris amunt", que dissecciona el món superficial en el qual estem i vivim. Es pregunta què cal fer perquè miris amunt? O simplement, què cal fer perquè miris i vegis?
La desesperació dels científics protagonistes, tractant de convèncer al món que el final s’aproxima, resulta ser una metàfora perfecta del fet que una gran part del món decideix no mirar, ni amunt ni a baix. Si, advertir a la humanitat d’un problema vital i tan gros com és que s’acabi el món i tots nosaltres amb ell resulta ser el menys important dels problemes, si ho veiem només com una notícia incòmoda, com una notícia desagradable, com una notícia que no volem escoltar, sense valorar, afrontar i intentar arreglar el problema diu molt poc de nosaltres. És trist, però hi ha molt de cert que ens molesta la veritat científica, que si passés no voldríem donar crèdit a la realitat d’un apocalíptic descobriment, que preferim mirar cap a un altre costat.
Aquesta pel·lícula ens pot fer pensar sobre molts aspectes del món que ens envolta. Ens fa pensar sobre el canvi climàtic, el no voler veure el problema de les emissions d’efecte hivernacle, el no voler prendre amb urgència mesures per aturar-lo o evitar-lo.
Ens fa pensar sobre la meritocràcia, es qüestiona que el cap de gabinet de la presidenta sigui el seu fill, que la directora de la NASA sigui una anestesiòloga, persones no preparades pel lloc que ocupen, titelles al servei del poder.
Ens fa pensar sobre els negacionistes de la Covid que per conveniència, per comoditat o per idiotesa són capaços de recórrer a argumentaris de Youtube en lloc de fer-ho a reputats científics i epidemiòlegs.
Ens fa pensar del com s’ha tornat de boja la nostra civilització que en lloc d’informar-se en fonts qualificades, prefereix seguir els criteris de mediàtics i triomfadors empresaris, a la pel·lícula representats pel milionari Peter lsherwell, fundador i CEO de l’empresa tecnològica Bash, companyia fictícia però a la que tots li podem posar un o diversos noms, no deixa de ser el "Big Data", i les mans que se'n serveixen.
Ens fa pensar, i jo personalment em quedo, amb la reflexió que fa dels mitjans de comunicació, del paper de la premsa a la pel·lícula, on crec que el director Adam MacKay la clava, encara que es queda certament curt en la crítica. Presenta una dicotomia entre informar o explicar de forma divertida (com diuen els presentadors del noticiari) una cosa tan greu com l’extinció de la vida al nostre planeta i la mort de tots els habitants. Fins i tot, el científic es deixa seduir per l’eròtica del poder, la fama i la popularitat, participant en la farsa. Una cosa que veiem cada dia en els mitjans de comunicació que ens envolten, carregats de periodistes mancats de tota professionalitat i controlats pels grans interessos i corporacions.
La premsa en democràcia hauria de ser el quart poder, terme utilitzat per primera vegada al segle XIX per Thomas Macaulay. Hauria d’actuar com a contrapès i equilibri als altres tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial. La premsa hauria d’assumir la responsabilitat que li correspon des del màxim respecte a la veritat i màxim respecte a la ciutadania a la qual es dirigeix. Ara bé, som testimonis cada dia, de la perversió existent entre polítics i periodisme.
Els polítics, lluny d’encarar els problemes importants, es preocupen més del reflex mediàtic que del fons, ja no els hi importen les conseqüències del que fan, els importa només com sortiran a la foto i de com s’entendran les seves darreres declaracions. El periodisme, lluny d’informar contrastant aquesta informació, es preocupa de servir als seus amos, de perviure demà, encara que el dia de demà sigui pitjor i no existeixi periodisme, pervertint el seu motiu de ser, el servei que han de donar per una idea partidista, per un interès.
Polítics i periodisme, malauradament han deixat de ser forces i poders que s’equilibren, han esdevingut en ser col·laboradors, en ser socis, en ser còmplices els uns dels altres. No hi ha cap important mitjà de comunicació, ni privat ni públic independent, que no estigui sota el control d’un partit, de l’interès d’una corporació de poder o d’un govern. El periodisme està en extinció, s’acaba com s’acaba el món a "No miris amunt", es confon periodisme amb propagandisme.
Hi ha rares excepcions, molt poques, com ho és Economiacat, des de fa quasi 10 anys, sense publicitat ni subvencions, només amb el nostre ideari, reflexió i pensament. Seguirem així!, som la resistència.
I si demà ens diu un científic que estem a punt d’una catàstrofe planetària, ens ho creurem? A Economiacat hi pensarem, reflexionarem, contrastarem, no farem bromes a twitter, ni ens riurem dels memes que altres faran.
El que mai farem és creure en una fí del món anunciada per Elon Musk, per Mark Zuckerberg, per Bill Gates o per Jeff Bezos. Allà cadascú amb la seva consciència.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
L’ANY DE LA MARMOTA, O NO
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
L’ANY DE LA MARMOTA, O NO
Començava l’any 2021 amb pandèmia accelerada i comença igual l’any 2022. Preocupació, tristesa, impotència davant la crisi sanitària, la crisi social i la crisi econòmica, moltes coses i aspectes van començar l’any 2021 igual que com comencen l’any 2022.
2021 va ser l’any del vaccí. Ens semblava que ho podia canviar tot, però anímicament comencem l’any amb les mateixes incerteses i pors que el darrer any, amb la mateixa desinformació estadística, amb els mateixos enganys.
També l’any 2021 va ser un any d’eleccions al Parlament amb una victòria històrica de l’independentisme, que per primera vegada assolia més del 50% en vots i escons. Però a l’hora de la veritat, el canvi que vam decidir i votar els catalans, ha donat com a resultat la mateixa voluntat autonomista dels partits de sempre, fer el paripé i apostar per una escenografia en forma de taules de diàleg inútils, impossibles i que no avancen mai.
Mentre les promeses que arriben des de Madrid van caient totes de cop, la repressió penal que va començar el 2017, continua any rere any. Els exiliats continuen a l’exili. Els indults als presos polítics s’han produït, però no com a convicció, sinó com a part d’una campanya de neteja i falsa credibilitat del govern espanyol enfront de les institucions i tribunal europeus que no deixen de donar posar de manifest la persecució arbitrària i polititzada per part dels magistrats espanyols a polítics catalans, a qui volen castigar per alliçonar-nos i intentar atemorir-nos a la resta.
Som davant l’odi de sempre, l’odi que es repeteix, l’odi al català, l’odi als costums catalans, l’odi a Catalunya i l’odi als catalans. Espanyolitzar als nens catalans, espanyolitzar als joves i als adults. Tot s’hi val per fer-ho.
I mentre, els partits que tenen el 52% es barallen, en lloc de fer pinya es treuen els ulls, ERC no suporta a Junts, Junts no suporta a la CUP i la CUP no suporta a ningú, va contra tot, però no fa mai res. Tots ells ens van prometre avançar amb el mandat de l’1-O i no fan res de res. La gent els hi demanem que aparquin les seves diferències perquè busquin i trobin l’objectiu comú, un objectiu molt i molt gran, que sembla els hi ve gran a ells, la independència.
La repetició diària dels mateixos comportaments i dels mateixos fets s’expressa popularment com a dia de la marmota, un costum real i folklòrica dels grangers dels Estats Units i el Canadà per fer prediccions sobre el final de l’hivern basat en el comportament d’una marmota quan surt d’hivernar el 2 de febrer. Segons la creença, si la marmota al sortir del seu cau veu la seva ombra torna a anar dins del cau i això significa que l’hivern durarà sis setmanes més.
Quan any rere any estem al mateix lloc, parlem doncs de l’any de la marmota. Sembla doncs, que estem una vegada més davant d’aquesta situació, l’any de la marmota, o no. Què pot fer-ho canviar? Que mai ens resignem. Que mai ho deixem estar.
Al Regne d’Espanya tot s’aguanta per un fil, un fil molt prim que en qualsevol moment es pot trencar. L’estabilitat semblava que era causada per l’aprovació de pressupostos, res més lluny, crec que moltes coses ens ofereix aquest 2022. L’economia espanyola està enfonsada, incapaç de pagar les seves pensions, i encara més la de la generació babyboomer que està arribant a l’edat de jubilar-se, l’estat ha de sobreviure i perviure amb una política comunitària que el rescata de forma recurrent i permanent, l’IPC s’ha esqueixat, el preu de la llum puja i puja sense parar, els carburants fan pujar el preu del transport, tot augmenta de preu, també augmenten els desequilibris i com a conseqüència la desafecció.
Davant d’aquesta situació, s’haurien de buscar solucions, però el que faran serà buscar un culpable. Aquest no serà el seu règim corrupte i caduc que és el culpable de debò. No faran les reformes estructurals que caldrien. No aniran contra uns jutges corruptes, de la ultradreta. No aniran contra el seu acabat sistema econòmic basat en les subvencions i l’amiguisme. No aniran contra el seu rei o el seu pare emèrit, al que faran tornar. El que faran és tornar a atacar a Catalunya, que és l’únic que fan i volen fer des de fa més de 400 anys per a tapar les seves misèries i frustracions.
Espanya no canviarà, no baixaran del burro, són com són, i fan el que fan perquè són així. Parlen de democràcia, parlen de justícia, parlem de llibertat d’expressió i llibertat en general, però aquesta democràcia, aquesta justícia i aquesta llibertat estan mortes, són inexistents. A Catalunya hem de canviar-ho. No hi ha més sortida que separar-se, com més ràpid, millor, i al preu que sigui.
S’ha acabat el temps de ser bons minyons, s’ha acabat el temps d’anar amb el lliri a la mà, s’ha acabat el temps d’esperar a que les coses ens vinguin donades. L’any 2022 no pot tornar a ser l’any de la marmota. Ha de ser l’any de la desobediència, l’any de la tornada d’exiliats, l’any del retorn de Puigdemont, l’any dels mossos com a policia patriòtica, l’any de la justícia, la democràcia i les llibertats, l’any de la independència i de la República.
Estiguem preparats, estiguem alerta, l’any 2022 no serà l’any de la marmota, serà l’any de l’au fènix. Bon any a t@ts! ... Menys als fatxes.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya