EconomiaCAT
QUAN PELARAN A VILLAREJO?
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
QUAN PELARAN A VILLAREJO?
És clar que Villarejo és un mentider.
És clar que Villarejo busca venjar-se de Sanz Roldán, exdirector del CNI amb qui te una guerra oberta fa anys, responsable de fotre-li el negoci basat en diversos tripijocs, una xarxa mafiosa policial o parapolicial i un entramat d’empreses de poder, corrupció i extorsions.
És clar que Villarejo es creu ser un James Bond al servei del MI6 i no passa de ser un Torrente o una còpia descontrolada de l’agent de la TIA, Mortadel·lo.
No hi ha dubte que l’ex-comissari és un personatge fosc, tèrbol, ranci, brut, groller, xulesc, exagerat, funest, cavernari, tavernari, caspós, trampós, problemàtic, il·lícit i molts més altres adjectius de similars caracteristiques. La seva credibilitat és nul·la, del que diu, no te’n pots refiar.
Això ho tenim clar i ho sabem. Però també sabem que havia sigut comissari, sabem que amb el CNI hi col·laborava, i que informació i contactes d’alt nivell en tenia, com reflecteixen les seves agendes i àudios.
Pots desqualificar-lo a ell, al seu personatge i al que significa, així i tot l’error està a desqualificar tot el que denúncia i publica. Pots dubtar i desconfiar del que opina i diu, però les gravacions hi són. El problema no és que ho digui ell, el problema és el que sap.
Villarejo diu moltes mentides, tanmateix no tot el que diu ho són. Les clavegueres de l’estat existeixen i fan pudor, molta pudor. Va ser ell qui va desvelar les comissions i els draps bruts de l’emèrit que han fet trontollar la monarquia. Va ser ell qui va desvelar que M. Rajoy coneixia i aprovava l’operació “Kitchen” per sostreure documents sensibles a Luís Bárcenas que podien implicar a alts càrrecs polítics del PP.
Sap massa. I això porta al títol de l’article, quan pelaran a Villarejo? Ja sabem els antecedents sospitosos i la quantitat de morts en aquest estat en estranyes circumstàncies, i quan vegis “las barbas de tu vecino pelar...”
Tot sona a pel·lícules de mafiosos, a Un dels nostres, al Honor dels Prizzi, a Camí a la perdició, a El Padrí, a quan un assassí a sou d’una família mafiosa fa tota mena de tropelies i barbaritats fins que decideix anar per lliure i fundar la seva pròpia família.
La gravetat de la situació no són les declaracions de l’ex-comissari, la gravetat és causada pel silenci de l’estat, per la seva inacció que empastifa tot el que envolta l’atemptat del 17-A. La gravetat no està en la desconfiança en Villarejo, la gravetat està en la desconfiança a l’estat.
Per què la fiscalia no ha volgut obrir cap investigació? Per què el Congrés s’ha negat a buscar respostes que li reclama la societat catalana en general i els familiars de les víctimes en particular? Per què l’estat no va fer costat a la reacció encertada, ràpida i eficaç dels Mossos? Per què no s’avança en les investigacions de la relació entre l’imam de Ripoll i el CNI? Per què no s’investiga i s’explica l’ "operació Catalunya" i fins on van ser capaços d’arribar? Per què els diaris espanyols, siguin de dretes o esquerres, callen?
Si callen és que tenen molt a callar, no ho dubteu.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
NO MIRIS AMUNT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
NO MIRIS AMUNT
He vist “Don’t Look up”, “No miris amunt”. Molt bona. Us la recomano, us farà pensar.
No faré "spoiler", però sí un breu resum. La història de la pel·lícula es centra en dos astrònoms, protagonitzats per la doctoranda Jennifer Lawrence i Leonardo DiCaprio, aquest genial com sempre en el paper del matemàtic Randall Mindy, que, per casualitat i desafortunadament, descobreixen un gegant cometa que es dirigeix directament a la Terra. L’impacte és segur, es produirà en poc més de 6 mesos i suposarà la total aniquilació del nostre planeta, i dels humans.
L’argument del film es desenvolupa amb els dos científics que volen explicar el problema al món per trobar una possible solució. Primer van a les institucions, en aquest cas a la presidenta dels Estats Units, personatge femení basat en Donald Trump i interpretat com sempre de forma histriònica i magistral per Meryl Streep, que no els hi fa ni cas. Després busquen l’atenció anant a la premsa i es troben un altre problema i una gran frustració, que ningú els escolta, que s’hi mofen d’ells.
Aquesta és la sàtira de "No miris amunt", que dissecciona el món superficial en el qual estem i vivim. Es pregunta què cal fer perquè miris amunt? O simplement, què cal fer perquè miris i vegis?
La desesperació dels científics protagonistes, tractant de convèncer al món que el final s’aproxima, resulta ser una metàfora perfecta del fet que una gran part del món decideix no mirar, ni amunt ni a baix. Si, advertir a la humanitat d’un problema vital i tan gros com és que s’acabi el món i tots nosaltres amb ell resulta ser el menys important dels problemes, si ho veiem només com una notícia incòmoda, com una notícia desagradable, com una notícia que no volem escoltar, sense valorar, afrontar i intentar arreglar el problema diu molt poc de nosaltres. És trist, però hi ha molt de cert que ens molesta la veritat científica, que si passés no voldríem donar crèdit a la realitat d’un apocalíptic descobriment, que preferim mirar cap a un altre costat.
Aquesta pel·lícula ens pot fer pensar sobre molts aspectes del món que ens envolta. Ens fa pensar sobre el canvi climàtic, el no voler veure el problema de les emissions d’efecte hivernacle, el no voler prendre amb urgència mesures per aturar-lo o evitar-lo.
Ens fa pensar sobre la meritocràcia, es qüestiona que el cap de gabinet de la presidenta sigui el seu fill, que la directora de la NASA sigui una anestesiòloga, persones no preparades pel lloc que ocupen, titelles al servei del poder.
Ens fa pensar sobre els negacionistes de la Covid que per conveniència, per comoditat o per idiotesa són capaços de recórrer a argumentaris de Youtube en lloc de fer-ho a reputats científics i epidemiòlegs.
Ens fa pensar del com s’ha tornat de boja la nostra civilització que en lloc d’informar-se en fonts qualificades, prefereix seguir els criteris de mediàtics i triomfadors empresaris, a la pel·lícula representats pel milionari Peter lsherwell, fundador i CEO de l’empresa tecnològica Bash, companyia fictícia però a la que tots li podem posar un o diversos noms, no deixa de ser el "Big Data", i les mans que se'n serveixen.
Ens fa pensar, i jo personalment em quedo, amb la reflexió que fa dels mitjans de comunicació, del paper de la premsa a la pel·lícula, on crec que el director Adam MacKay la clava, encara que es queda certament curt en la crítica. Presenta una dicotomia entre informar o explicar de forma divertida (com diuen els presentadors del noticiari) una cosa tan greu com l’extinció de la vida al nostre planeta i la mort de tots els habitants. Fins i tot, el científic es deixa seduir per l’eròtica del poder, la fama i la popularitat, participant en la farsa. Una cosa que veiem cada dia en els mitjans de comunicació que ens envolten, carregats de periodistes mancats de tota professionalitat i controlats pels grans interessos i corporacions.
La premsa en democràcia hauria de ser el quart poder, terme utilitzat per primera vegada al segle XIX per Thomas Macaulay. Hauria d’actuar com a contrapès i equilibri als altres tres poders de l’estat, l’executiu, el legislatiu i el judicial. La premsa hauria d’assumir la responsabilitat que li correspon des del màxim respecte a la veritat i màxim respecte a la ciutadania a la qual es dirigeix. Ara bé, som testimonis cada dia, de la perversió existent entre polítics i periodisme.
Els polítics, lluny d’encarar els problemes importants, es preocupen més del reflex mediàtic que del fons, ja no els hi importen les conseqüències del que fan, els importa només com sortiran a la foto i de com s’entendran les seves darreres declaracions. El periodisme, lluny d’informar contrastant aquesta informació, es preocupa de servir als seus amos, de perviure demà, encara que el dia de demà sigui pitjor i no existeixi periodisme, pervertint el seu motiu de ser, el servei que han de donar per una idea partidista, per un interès.
Polítics i periodisme, malauradament han deixat de ser forces i poders que s’equilibren, han esdevingut en ser col·laboradors, en ser socis, en ser còmplices els uns dels altres. No hi ha cap important mitjà de comunicació, ni privat ni públic independent, que no estigui sota el control d’un partit, de l’interès d’una corporació de poder o d’un govern. El periodisme està en extinció, s’acaba com s’acaba el món a "No miris amunt", es confon periodisme amb propagandisme.
Hi ha rares excepcions, molt poques, com ho és Economiacat, des de fa quasi 10 anys, sense publicitat ni subvencions, només amb el nostre ideari, reflexió i pensament. Seguirem així!, som la resistència.
I si demà ens diu un científic que estem a punt d’una catàstrofe planetària, ens ho creurem? A Economiacat hi pensarem, reflexionarem, contrastarem, no farem bromes a twitter, ni ens riurem dels memes que altres faran.
El que mai farem és creure en una fí del món anunciada per Elon Musk, per Mark Zuckerberg, per Bill Gates o per Jeff Bezos. Allà cadascú amb la seva consciència.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya