EconomiaCAT
ALCARRÀS, ÉS O NO SERÀ
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ALCARRÀS, ÉS O NO SERÀ
Carla Simón ha caçat l’ós, l’Ós d’Or.
La directora ha guanyat el màxim guardó a la Berlinale, un dels grans i més prestigiosos festivals de cinema internacional europeus, amb un film pensat i fet en català. Un film que porta el nom d’Alcarràs, un poble situat a la comarca del Segrià, amb uns 10 mil habitants i a 11 kilòmetres de Lleida, el municipi on viu la família pagesa, protagonista de l’emotiva història que en el film ens relata.
Ara, Alcarràs és protagonista a Catalunya, a Europa i al món. Amb el ressò internacional que té i tindrà la pel·lícula molta gent girem i girarem el coll cap a ponent, cap a Alcarràs i d'altres pobles agrícoles i ramaders del Segrià i del Pla de Lleida, territoris normalment subestimats per a molts de nosaltres, pixapins barcelonins i camacos urbanites, entre els qui m’incloc.
Gràcies, Carla, per la teva desacomplexada història, per recordar-nos i fer-nos veure clarament que el nostre camp, mola!
Mola! I mola molt! I no només per ser un rebost de primera qualitat que ens fa gaudir quan consumim els seus productes, tan sigui la incomparable dolçor de la seva fruita, o sigui l’extraordinària producció de cereal i de porcí. El camp mola per la seva gent, que és la nostra gent, mola per la pagesia, per les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia, sense caps de setmana ni vacances, perquè els aliments arribin a la nostra taula.
D’Alcarràs al món! Tot molt bonic, tot molt bucòlic, però... la realitat és un altre: la pel·lícula de la Carla ho posa damunt la taula, i aquesta realitat és més lletja. El món rural i de pagès és un món dur i mal pagat. La renda disponible per habitant a Alcarràs és de 18 mil euros, 4 mil menys que la mitjana a Catalunya, i 10 mil euros menys si comparem el mateix índex amb El Masnou, 20 mil menys comparat amb Sant Cugat del Vallès i 30 mil menys comparat amb Matadepera.
Alcarràs, és o no serà. Mantenir una agricultura i una ramaderia de proximitat, respectuosa amb el territori és insostenible per als pagesos convencionals, estan tenallats econòmicament perquè no són ells els qui fixen els preus dels seus cultius, perquè no controlen la distribució ni el mercat final. Els ingressos per vendes baixen i els costos augmenten. L’Alcarràs tradicional s’acaba, l’ofici de ser i viure com a pagès, també. La família de la pel·lícula que fa la collita del prèssec per darrera vegada, no és pas un cas aïllat.
El 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes van destinats a l’exportació, mentre 9 de cada 10 patates són importades. Catalunya ha perdut 5 mil pagesos i treballadors del sector primari en 10 anys, quasi el 20% del total. Això vol dir que estem deixant de ser autosuficients i cada vegada més, fent-nos vulnerables a les fluctuacions dels preus i a la disponibilitat del producte.
I més problemes a afegir, els treballadors del sector primari són una població molt envellida, dues terceres parts dels nostres pagesos tenen més de 55 anys, són a prop de la jubilació, mentre només menys del 10% són menors de 41 anys. No hi ha relleu generacional, hi ha molt pocs nois i noies joves que vulguin fer de pagès. No hi creuen, no els hi paga la pena una vida tan sacrificada pels pocs guanys que en trauran, ho veuen com una pèrdua de la qualitat de vida, la fruita i els animals no entenen de temps lliure, requereixen atenció cada hora del dia i tots els dies d’una vida.
Mentre el món rural no aguanta el model convencional de la pagesia familiar, el paisatge es transforma i es degrada. Per a fer front als costos i a la manca de personal, el sector hortofructícola, tot sovint, es veu obligat a recórrer a la precarització de temporers immigrants irregulars que treballen explotats, sense cap mena de seguretat, sense contracte de treball, sense mesures de protecció, sense habitatges compatibles amb els mínims de salubritat, d’intimitat i de dignitat humana, en condicions de quasiesclavatge. No voldria estigmatitzar als pagesos per aquesta situació, ells no són racistes de mena, han de sobreviure, la culpa la tenen els governs, català i espanyol, que miren cap a un altre costat, ells són els cínics i els responsables de la doble moral, al no posar-hi solucions i permetre-ho.
Si deixem l’agricultura i passem a la ramaderia, hem de parlar de les macrogranges i la ramaderia de tipus intensiu que han anat substituint a les petites explotacions familiars, i Alcarràs, com a tot el Segrià, és un dels llocs que escenifica millor el canvi de paradigma. El poble és el segon municipi europeu amb més granges d’animals, sobretot porcs. En aquest municipi hi ha 25 porcs per cada habitant del poble. Amb aquesta alta densitat porcina, és impossible que els milers d’hectàrees del terme municipal puguin absorbir totalment els purins que aquesta indústria genera, i, per tant, el fa vulnerable a la contaminació per nitrats de les seves aigües, i esdevenen no potables. Espanya, Catalunya, el Segrià i Alcarràs superen, per molt, el sostre d’emissions permès per la Unió Europea, la ramaderia industrial genera amoníac, l’únic gas que no ha reduït les seves emissions des de 1990.
La pel·lícula de la Carla Simón també tracta una qüestió molt habitual al nostre camp, la intenció del propietari de la terra de canviar els arbres per plaques d’energia solar. Precisament a Alcarràs, hi ha un projecte d’empreses multinacionals per a construir nous parcs fotovoltaics en àrees agrícoles que afecten a més d’un centenar de propietaris, i de línies d’alta tensió per evacuar l’energia generada en aquesta instal·lació. L’impacte seria molt gran, però... de quina forma es pot lluitar contra el dilema de treballar el camp cada dia de forma dura i en tot moment, patint sense recompensa, a estar llegint el diari des de casa havent-lo venut per una explotació multinacional de plaques solars, i cobrant cada final de mes, sense importar si fa calor, si plou, si hi ha una plaga de llagostes, o els fills no seguiran el negoci?
Alcarràs, com altres indrets, lluita per ser la resistència del sistema de petits pagesos i ramaders, o caure a les mans dels depredadors de les grans corporacions del sector primari. Pa per avui i fam per a demà, si no fem bé les coses ara, ens hipotequem durant dècades.
Alcarràs, és o no serà.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
DEL CEL A L’INFERN
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
DEL CEL A L’INFERN
No hi crec en el cel, ni en l’infern, ni en el purgatori, però sí que utilitzaré el seu significat al·legòric en l’escrit d’avui.
L’1 d’octubre de fa poc més de 4 anys vam veure les portes del cel obertes, el teníem a tocar, estàvem molt a prop. Ens el mereixíem. Ho vam fer tot per arribar-hi, vam escalfar l’olla a foc lent fins que aquesta va començar a bullir fort quan van capar l’Estatut a contra cor. Vam mantenir l’ebullició més i més forta en cadascuna de les massives manifestacions a la que se’ns convocava, sempre amb un somriure i sense tirar cap paper a terra. Vam portar i amagar les urnes a trasters, armaris o altells dins i fora de casa sota amenaces penals. Vam anar a votar. Vam fer pinya i protegir la democràcia amb el nostre cos i les nostres cares. Vam guanyar!. Ens vam creure els lideratges polítics que ens deien que treballaven en estructures d’estat. Vam sortir al carrer a defensar com fos al nostre President i la nostra República Catalana.
Ja només calia travessar la darrera porta, però a l’obrir-la vam veure que allò no era el cel, no era el paradís, no era cap edèn celestial, era únicament una habitació buida, en total silenci, amb poca llum i molt, molt freda. On era Sant Pere en forma d’Unió Europea, amb les claus a la mà per a donar-nos la benvinguda? On eren els angelets tocant les trompetes, les arpes, les flautes i els violins? On estava l’abundància promesa i la manca de sofriment? En aquella habitació, no hi havia res ni ningú, ni president ni cap líder polític disposat a lluitar, no hi havia estructures d’estat, no hi havia res de res, estàvem sols. Aquella habitació només tenia una sortida, un forat identificat amb el nombre 155, un forat que anava a parar a un tobogan llarg, molt empinat i completament fosc que ens portava directament a l’infern, al mateix infern de la profunda Espanya, o Espanya profunda millor dit, del que veníem i del que tants anys ens havia costat sortir.
Vam passar del cel a l’infern. Com sempre passa a l’infern, vam ser amenaçats, reprimits, torturats i castigats per l’autoritarisme d’ideologia única espanyola, per la força i la ira d’un estat poderós i dur, executat pels seus dimonis judicials, polítics i comunicatius que campen impunement a l’estat-infern fallit en democràcia i llibertat.
Crèiem haver tocat el cel i ens van veure abocats a les flames de l’infern. Frustrats, traïts i decebuts, vam ser temptats pel cessament d’insults i disminució d’hostilitats sota coacció de portar-nos bé, de conformar-nos, de sotmetre’ns, de no fer gaire soroll, de perdre la nostra identitat i ser esclaus d’ells, aplaudint els seus actes, les seves paraules i els seus pensaments, que no són ni mai seran els nostres.
De les profunditats de l’infern en vam sortir plegats com a poble, amb l’orgull i la dignitat que dona saber que t’han volgut esclafar, t’han volgut anul·lar, t’han volgut aniquilar, t’han volgut eliminar i no han pogut fer-ho. I poc a poc, hem anat grimpant fins arribar a les eleccions autonòmiques d'avui ja fa un any, on l’independentisme va assolir un objectiu llargament perseguit, el de la majoria absoluta d’escons i de vots, elevant fins al 52% el percentatge de representació independentista obtinguda a les urnes pel Parlament Català, fent visible a ulls de tothom i sense dubtes la voluntat del poble català. Tornàvem a trobar el que semblava, aquest sí, el camí del cel, un camí amb full de ruta guiat pels nostres partits, per ERC a la Presidència i per Junts com a soci principal de govern, amb la CUP cobrint la rereguarda per evitar que ningú es perdés.
De seguida vam veure que els guies no eren els adequats, era com anar a travessar la selva africana amb un guia de Chicago, un de Pionyang i un de Setúbal. Cadascú a la seva, al seu interès, sense pensar en el grup que guien, sense pensar en la gent pels qui ells són guies i el motiu pel que estan allà. Volíem arribar al cel amb ells, i ens han portat al purgatori, on sembla que deambulem com ànimes en pena, i on ens adonem que no n'hi ha prou de guanyar les eleccions.
A més a més, és evident que els cants de sirena dels dimonis fabricats durant l’estança a l’infern van ser escoltats per alguns, ja els hi va bé, els han comprat i interioritzat, els hi va bé per a la seva comoditat, pel seu trist, minso i vergonyós esperit. Ho han fet els polítics no independentistes que copen la plana major dels partits independentistes, aquest que han convertit els partits democràtics catalans en sectes, la secta de l’engany d’ERC, la secta del postureig de Junts i la secta del no saber que volen perquè no volen res, de la CUP. Els partits, els militants, els simpatitzants i els votants estan segrestats per aquesta mena de polític apoltronat, dropo, covard, inútil i mentider que avui ocupa les cadires amb tots el seus afins col·locats en diferents departaments, àrees, conselleries, comissions, diputacions i altres institucions que s’han convertit en sectàries.
Hem de passar d’ells, són tòxics i mai ens conduiran a l’objectiu. Es disfressaran amb senyeres quadribarrades, però no trauran mai l’espanyola de les nostres institucions, posaran dates que mai acompliran, manifestaran desobediències que mai portaran a terme, ens parlaran d’estratègies per les que no estan capacitats, de taules de diàleg que són i sempre han estat fum, ens faran creure en coses que ells no creuen, ens voldran enganyar, ens voldran dividir. Hem de passar per sobre d’ells.
Hem de pensar que ells no són la força, la força rau en el 52% de vots, en els milions de persones que hem decidit que volem la República, no ens rendirem i no ens cansarem mai de voler que la Independència de Catalunya es faci efectiva, malgrat els entabanadors, els farsants, els tramposos, els impostors, els estafadors.
Cap tolerància amb ells, fins que s’apartin o els apartem, i deixin de fer mal els nostres anhels, possibilitant que emergeixin nous líders, estadistes i talents polítics amb la capacitat , la fermesa, la valentia i l’honor de servir al seu poble i no servir-se d’ell.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya