EconomiaCAT
GUERRA DE GAVINES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
GUERRA DE GAVINES
Més enllà de la Guerra d’Ucraïna, que és la que més ens ocupa i ens preocupa, aquesta setmana també ha estat marcada per la crisi a la cúpula del PP, la guerra entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso, la guerra de gavines, o guerra d’albatros, com els peperos s’afanyen sempre a matisar i corregir.
La lluita pel poder entre Casado i Ayuso, entre Gènova i Sol, és una història acarnissada de lluita de poder, un relat de corrupció, de traïcions, de maquinacions, d’espies, de manipulacions, de contractes assignats a dit, de comissions pagades amb diners públics. Però el més preocupant de tota aquesta història, no és que es treguin els ulls dos dirigents d’un partit franquista i reaccionari, el problema de què està passant al PP és que després de veure la llum un cas de corrupció com una catedral, en plena pandèmia, quan la gent de tot l’estat patia i moria, la presidenta de la Comunitat de Madrid afavoria contractes i enriquia sense escrúpols ni vergonya al seu germà.
Madrid, el PP, i tot l’estat té un gran problema amb la corrupció, i aquest va a pitjor. Els casos de corrupció d’antics presidents de la comunitat de Madrid, com Esperanza Aguirre, Cristina Cifuentes i Ignacio González, almenys els van portar a presentar la dimissió dels seus càrrecs. La diferència està en el fet que, ara assistim atònits, a què davant d’un nou possible, i molt probable, cas de corrupció, com el que afecta Díaz Ayuso, la dimissió (encoberta, però dimissió) provocada no sigui la seva, sinó la del mediocre i poc carismàtic president del partit, humiliat públicament per la propaganda de la comprada premsa mesetària amb connivència amb les elits madrilenyes, i apunyalat per l’esquena pels seus companys davant de tothom.
Barruts i pocavergonyes campen i manen per diferents institucions de l’estat. No els importa fer neteja. No els importa cap mena de valors. Aviat ningú parlarà del germà de l’Ayuso. Les ombres mafioses, el tràfic d’influències, els intercanvis de favor, les complicitats amb el poder, sempre han estat i hi seran amb el PP, un partit creat per mantenir i conservar la corrupció, un partit fet i evolucionat a les clavegueres de l’estat, l’estat a l’ombra que domina els tribunals, que controla la policia, l’exèrcit i els mitjans de comunicació.
Pablo Casado ja no servia, la seva incapacitat no venia de la sospita de títols i un màster regalat, venia per ser un perdedor que estava acumulant moltes derrotes. A Catalunya el PP no existeix, al País Basc va perdre malgrat aliar-se amb Ciudadanos, i ara, a les recents eleccions de Castella i Lleó, malgrat guanyar, no va obtenir la victòria esperada i la majoria absoluta que les enquestes fa unes setmanes li donaven com a segura. Havia de pactar amb Vox, i s’hi negava. Els comptes no surten, el PP no suma prou sense el partit de la ultradreta, ni per Castella i Lleó, ni quan toqui fer-ho a les eleccions generals de l’estat.
És en aquest punt, quan les gavines veuen escassejar l’aliment del poder, present i futur, no dubtant en convertir-se en gavines carronyeres i cruspint-se a un dels seus, no els ha costat gaire, Casado els hi era un destorb. L’escàndol dels germans Díaz Ayuso, sembla que no acabaran en res, però ha de passar un temps i s’ha d’apostar per una tercera via, la del gallec Alberto Núñez Feijóo, un pragmàtic i experimentat dirigent, que és president de la Xunta de Galícia des del 2009, i que serà qui haurà de tancar i recosir les ferides del seu partit, així com combatre l’extensió de Vox dins de la seva franja de votants natural.
Serà Feijóo un pedaç? Tindrà continuïtat? Tot depèn, si la seva imatge es manté com guanyadora, tindrà moltes oportunitats. No importarà si és amic d’un narcotraficant de cocaïna, tampoc si la seva germana treballa en una empresa que va rebre un rècord d’adjudicacions per part de la Xunta abans del seu ascens com a directora, ni si els parats han augmentat dins del seu territori, ni si els mitjans gallecs estan segrestats per la Xunta, ni si s’han retallat recursos sanitaris.
Tot és vàlid per tenir el poder. Tot s’hi val.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
ALCARRÀS, ÉS O NO SERÀ
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ALCARRÀS, ÉS O NO SERÀ
Carla Simón ha caçat l’ós, l’Ós d’Or.
La directora ha guanyat el màxim guardó a la Berlinale, un dels grans i més prestigiosos festivals de cinema internacional europeus, amb un film pensat i fet en català. Un film que porta el nom d’Alcarràs, un poble situat a la comarca del Segrià, amb uns 10 mil habitants i a 11 kilòmetres de Lleida, el municipi on viu la família pagesa, protagonista de l’emotiva història que en el film ens relata.
Ara, Alcarràs és protagonista a Catalunya, a Europa i al món. Amb el ressò internacional que té i tindrà la pel·lícula molta gent girem i girarem el coll cap a ponent, cap a Alcarràs i d'altres pobles agrícoles i ramaders del Segrià i del Pla de Lleida, territoris normalment subestimats per a molts de nosaltres, pixapins barcelonins i camacos urbanites, entre els qui m’incloc.
Gràcies, Carla, per la teva desacomplexada història, per recordar-nos i fer-nos veure clarament que el nostre camp, mola!
Mola! I mola molt! I no només per ser un rebost de primera qualitat que ens fa gaudir quan consumim els seus productes, tan sigui la incomparable dolçor de la seva fruita, o sigui l’extraordinària producció de cereal i de porcí. El camp mola per la seva gent, que és la nostra gent, mola per la pagesia, per les petites famílies pageses que cultiven la terra cada dia, sense caps de setmana ni vacances, perquè els aliments arribin a la nostra taula.
D’Alcarràs al món! Tot molt bonic, tot molt bucòlic, però... la realitat és un altre: la pel·lícula de la Carla ho posa damunt la taula, i aquesta realitat és més lletja. El món rural i de pagès és un món dur i mal pagat. La renda disponible per habitant a Alcarràs és de 18 mil euros, 4 mil menys que la mitjana a Catalunya, i 10 mil euros menys si comparem el mateix índex amb El Masnou, 20 mil menys comparat amb Sant Cugat del Vallès i 30 mil menys comparat amb Matadepera.
Alcarràs, és o no serà. Mantenir una agricultura i una ramaderia de proximitat, respectuosa amb el territori és insostenible per als pagesos convencionals, estan tenallats econòmicament perquè no són ells els qui fixen els preus dels seus cultius, perquè no controlen la distribució ni el mercat final. Els ingressos per vendes baixen i els costos augmenten. L’Alcarràs tradicional s’acaba, l’ofici de ser i viure com a pagès, també. La família de la pel·lícula que fa la collita del prèssec per darrera vegada, no és pas un cas aïllat.
El 70% dels productes cultivats en terres lleidatanes van destinats a l’exportació, mentre 9 de cada 10 patates són importades. Catalunya ha perdut 5 mil pagesos i treballadors del sector primari en 10 anys, quasi el 20% del total. Això vol dir que estem deixant de ser autosuficients i cada vegada més, fent-nos vulnerables a les fluctuacions dels preus i a la disponibilitat del producte.
I més problemes a afegir, els treballadors del sector primari són una població molt envellida, dues terceres parts dels nostres pagesos tenen més de 55 anys, són a prop de la jubilació, mentre només menys del 10% són menors de 41 anys. No hi ha relleu generacional, hi ha molt pocs nois i noies joves que vulguin fer de pagès. No hi creuen, no els hi paga la pena una vida tan sacrificada pels pocs guanys que en trauran, ho veuen com una pèrdua de la qualitat de vida, la fruita i els animals no entenen de temps lliure, requereixen atenció cada hora del dia i tots els dies d’una vida.
Mentre el món rural no aguanta el model convencional de la pagesia familiar, el paisatge es transforma i es degrada. Per a fer front als costos i a la manca de personal, el sector hortofructícola, tot sovint, es veu obligat a recórrer a la precarització de temporers immigrants irregulars que treballen explotats, sense cap mena de seguretat, sense contracte de treball, sense mesures de protecció, sense habitatges compatibles amb els mínims de salubritat, d’intimitat i de dignitat humana, en condicions de quasiesclavatge. No voldria estigmatitzar als pagesos per aquesta situació, ells no són racistes de mena, han de sobreviure, la culpa la tenen els governs, català i espanyol, que miren cap a un altre costat, ells són els cínics i els responsables de la doble moral, al no posar-hi solucions i permetre-ho.
Si deixem l’agricultura i passem a la ramaderia, hem de parlar de les macrogranges i la ramaderia de tipus intensiu que han anat substituint a les petites explotacions familiars, i Alcarràs, com a tot el Segrià, és un dels llocs que escenifica millor el canvi de paradigma. El poble és el segon municipi europeu amb més granges d’animals, sobretot porcs. En aquest municipi hi ha 25 porcs per cada habitant del poble. Amb aquesta alta densitat porcina, és impossible que els milers d’hectàrees del terme municipal puguin absorbir totalment els purins que aquesta indústria genera, i, per tant, el fa vulnerable a la contaminació per nitrats de les seves aigües, i esdevenen no potables. Espanya, Catalunya, el Segrià i Alcarràs superen, per molt, el sostre d’emissions permès per la Unió Europea, la ramaderia industrial genera amoníac, l’únic gas que no ha reduït les seves emissions des de 1990.
La pel·lícula de la Carla Simón també tracta una qüestió molt habitual al nostre camp, la intenció del propietari de la terra de canviar els arbres per plaques d’energia solar. Precisament a Alcarràs, hi ha un projecte d’empreses multinacionals per a construir nous parcs fotovoltaics en àrees agrícoles que afecten a més d’un centenar de propietaris, i de línies d’alta tensió per evacuar l’energia generada en aquesta instal·lació. L’impacte seria molt gran, però... de quina forma es pot lluitar contra el dilema de treballar el camp cada dia de forma dura i en tot moment, patint sense recompensa, a estar llegint el diari des de casa havent-lo venut per una explotació multinacional de plaques solars, i cobrant cada final de mes, sense importar si fa calor, si plou, si hi ha una plaga de llagostes, o els fills no seguiran el negoci?
Alcarràs, com altres indrets, lluita per ser la resistència del sistema de petits pagesos i ramaders, o caure a les mans dels depredadors de les grans corporacions del sector primari. Pa per avui i fam per a demà, si no fem bé les coses ara, ens hipotequem durant dècades.
Alcarràs, és o no serà.
Cuideu-vos molt,
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya