EconomiaCAT

GOYA ERA SORD, NO CEC NI MUT

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: ESPAÑA; Publicat el 05 Febrer 2018

GOYA ERA SORD, NO CEC NI MUT

Francisco Goya y Lucientes, pintor, va viure des de 1746 a 1828. Una malaltia, aparentment produïda pel seu sistema immunològic, li va provocar a partir de 1793 diferents símptomes com forts dolors de cap, al·lucinacions, vertígens, dificultats al caminar i sordesa, mal aquest darrer que va patir tota la seva resta de la vida. Goya era sord.

Aquest dissabte, s’ha celebrat la 32a edició dels premis cinematogràfics espanyols, els "Premis Goya". Per cert, ja té nassos que uns premis cinematogràfics portin el nom d’un pintor, per molt que diguin que el de Fuendetodos fos el millor narrador de la seva època.

Doncs bé, els premis Goya s’han caracteritzat, tot sovint, pel seu to crític, de denúncia i reivindicatiu, tots recordem aquell “No a la guerra” de l’any 2003.

Goya era sord, no cec ni mut. Aquest any hem vist un Goya sense sensibilitat, sense escoltar, sense parlar, sense veure. Un Goya sord, cec i mut enfront de la manca de llibertats de l’estat. S’ha reivindicat contra el masclisme en el cinema, sí, possiblement marcat per la influència nord-americana del moment. Moltes sabates planes s’han vist per simbolitzar la tirania dels tacons, molts ventalls vermells per exigir més dones a la professió, perfecte, però cap llaç groc, cap record pels presos, ostatges i exiliats polítics, la manca de democràcia, la vulneració de drets i la repressió a Catalunya, tot i ser el cinema català un dels més i grans premiats a la gala.

Aquest vergonyós silenci dels actors no es nou, fa temps que dura, i no només parlem de l’actualitat catalana, parlem també dels escàndols de la Gürtel, per exemple, és el silenci de la por, el silenci de l’adoctrinament que tenen i pensen tenim els catalans, un silenci del millor seguir fent la siesta, seguir dormint no sigui que ens adonem del que estan fent amb el nostre suport i ens avergonyim. El silenci de suportar, o almenys no protestar contra un ministre com el Zoido, un autèntic assassí en sèrie, un psicòpata que llença les forces armades contra el poble indefens, un home indecent que crea inseguretat, que la provoca, com per exemple, aquest cap de setmana ha provocat l’homicidi d’una família per no activar el desviament de camions de la N340 a l’autopista, mesura que fa temps que s’aplica per evitar l’alt índex de mortalitat en aquesta carretera, i ell no ho ha fet, només per fotre entenc, i si és amb resultat de mortaldat, millor.

Aquesta vergonyosa llei del silenci, i no només silenci dels actors, és el gran èxit del franquisme, un franquisme que fa 80 anys que ha permeabilitzat i està implantat a tota la societat espanyola, primer durant 40 anys com a dictadura oficial i després, 40 més com a pseudo-democràcia de portes a fora però degradada moralment per les elits imposades en el franquisme i que mantenen a la societat espanyola en una letargia permanent que només desperta per odiar als catalans, encara que aquests facin coses que els beneficiïn, com pot ser avançar cap a una democràcia real, la democràcia de la gent, una democràcia que proposa començar de nou, sense considerar els privilegis de les elits immorals descendents del franquisme basada en valors republicans.

Diu la llegenda de Goya, el pintor sord, no el premi, que va pintar "La maja vestida" en només 24 hores, quan el marit de la duquessa d’Alba, el duc de Medina-Sidonia, va anunciar que aniria a l’estudi del pintor, una vegada assabentat que la seva dona havia posat nua per un retrat, La maja nua, i disposat a defendre el seu honor. Quan va arribar a l’estudi es va trobar el retrat de la seva esposa vestida, donant per tancat el tema i considerant que havia sigut una notícia falsa, una xafarderia. Lamentablement, el pensament espanyol no es pot canviar en tan poc temps...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

L’ENGINYÓS GENTILHOME DON PUIGDEMONT D’AMER

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 29 Gener 2018

Catalunya

L’ENGINYÓS GENTILHOME DON PUIGDEMONT D’AMER

Potser tot arrenca quan un dimecres 20 d’abril de 2016, M. Rajoy va rebre al Palau de la Moncloa al llavors President de la Generalitat de Catalunya, i actual President de la República catalana, Sr. Carles Puigdemont. En aquella reunió, M. Rajoy va regalar a @krls un facsímil de la primera edició de la segona part de “El ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha”, més coneguda per “El Quijote”, en la que Sancho Panza i Don Quijote van a Barcelona i passen alguns capítols a la ciutat. Puigdemont va agrair l’obsequi i interessat que per la seva formació en filologia, va fullejar aquest.

Don Quixot, a l’arribar a terres catalanes, s’adona de la contundència amb què les autoritats aconsegueixen que imperi la llei: "Estos pies y piernas que tientas y no ves, sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados; que por aquí los suele ahorcar la justicia cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona". Poques coses han canviat, l’escena del Quixot relatava la Catalunya entre guerres, entre la Guerra dels Segadors (1640-1652) i la Guerra de Successió (1701-1714), període de gran desconfiança entre els oligarques castellans i el poble català, en una Catalunya ocupada i convertida en un immens camp de batalla per forces castellanes, franceses, angleses, neerlandeses; així com, també per forces austriacistes i borbòniques. Avui, Catalunya continua ocupada en contra de la seva voluntat, on forces no democràtiques intenten buscar la violència, davant un poble, que només recerca el seu dret a decidir, el seu dret a la democràcia, el seu dret a la llibertat.

A l’obra de Cervantes, quan el Quixot avança dins de terres catalanes, es topa en diferents personatges que parlen català i castellà. Així, quan el cavaller es troba amb el bandoler bonàs, Roc Guinart, van apareixent a escena diferents personatges, capitans espanyols, escuders, peregrins, etc., que intercalen diàlegs en els diferents idiomes sense que ningú demani traducció, significant i respectant la diversitat cultural. Al mateix que esdevé a terra nostra, la total convergència de les dues llengües, malgrat que alguns vulguin ensenyar-se en aquest aspecte de forma negativa, mentint.

Potser alguns veuen certes similituds entre el cavaller manxec de la trista figura i Carles Puigdemont, l’enginyós gentilhome Don Puigdemont d’Amer. Amer és la localitat natal de @krls, a la comarca de la Selva, prop de Girona. Carles lluita contra autèntics gegants, no contra molins de vent. Carles no està sol, té a milions de catalans de bé al seu costat. En Carles no és cap il·luminat, ni cap sonat, sinó una persona capacitada, honesta, bona persona, que s’està jugant la seva integritat per portar a terme el mandat del poble.

Recomano llegir l’article del suís Gabriel Laflèche, “Catalogne. L’ignominie est en marche”, la traducció en castellà la podeu trobar en aquest enllaç: “Catalogne. L’ignominie est en marche”-castillan. En aquest article, l’autor tracta el caràcter espanyol com un conqueridor, un soldat medieval que fa pudor de testosterona pels quatre costats, que fonamenta la seva existència en l’aniquilació i humiliació de l’altre. Un guerrer que només guanya, no perquè ho faci, sinó perquè oblida les seves derrotes, les esborra de la memòria intel·lectual i col·lectiva, menteix i s’ho creu. En contraposició, el català és un negociant, un fenici o venecià peninsular, dins d’una terra històricament d’acollida com és Catalunya. Espanya i Catalunya són dues societats diferents, una jeràrquica i absolutista que compleix regles, que mai va superar la Revolució Industrial i el que va significar, i l’altra composta per comerciants, artesans i joglars en la que es pacta el poder, es practica la tolerància i s’estimula la innovació.

Els valors espanyols mai seran els valors catalans. Els espanyols estan units al concepte de la dictadura, terror i imposició. Els catalans ho estem als valors republicans. Els espanyols parlen de complir les lleis i els catalans parlem de fer les lleis. El TC espanyol, per exemple, dóna tot el poder al jutge Llarena i a la Fiscalia en la seva darrera decisió, el poder sobre el Parlament català, sobre qui i com ha de ser el President de la Generalitat, el poder sobre el què ha sigut una decisió democràtica de la gent. Som dos conceptes oposats de veure el món. Com podem conviure doncs, es pregunta en Gabriel? També ens ho preguntem cadascun de nosaltres.

Tenim la resposta. Els models són incompatibles. Conviuen si els dos cedeixen part de la seva essència, o com ha vingut sent fins ara, quan només ho ha fet una de les parts. A Espanya, l’estat preval sobre les nacions, i el seu concepte de país unitari, uniforme i homogeni l’incapacita d’acceptar la pluralitat i la diversitat, d’entendre que hi ha grups nacionals que tenen una forma diferent de pensar.