EconomiaCAT

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 19 Març 2018

Catalunya

LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

Desenes de milers de dones i homes emprenyades alcen la seva veu i es manifesten a tot l’estat, desafiant les inclemències del temps, protestant del que consideren un augment insuficient de les seves pensiones, un augment indigne als seus ulls, que els porta de cap a la pèrdua de poder adquisitiu.

Saps el que m’han pujat aquest any? Em pregunta el meu pare indignat, tres euros!, contesta ell mateix.
I com li explico jo ara que el sistema de repartiment aplicat a l’estat és inviable, és insostenible, a ell que té 90 anys, a ell que ha pagat milers i milers de pessetes i d’euros a la seguretat social per cobrar una pensió digne avui. Com li explico que els calers que ell va pagar, no hi són.

Com li explico que els diners que ell va pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. Com li explico que la seva pensió d’avui depèn dels diners que es recapten avui, de les cotitzacions de treballadors actuals, dels molts que cobren de forma precària.

Com li explico que hi ha un problema demogràfic, que el nombre de gent gran que no treballa i cobra pensió és proporcionalment molt superior a la gent que treballa, cotitza i manté als pensionistes. Com li explico que l’augment de tres euros que ha tingut és indigne i insuficient però molt superior al que l’estat es pot permetre. Com li explico que l’han enganyat, com li explico que Espanya no pot garantir les pensions a curt/mig termini, com li explico la gran estafa de les pensions.
Intentaré explicar-li en aquest article, però abans s’ha de considerar que el model de repartiment vigent a l’estat espanyol reprodueix l’esquema Ponzi de les estafes piramidals que consisteix en captar nous participants (cotitzants) per abonar les rendibilitats promeses dels antics participants (pensionistes), que ja van caure a la trampa. jubilats2

És a dir, els cotitzants paguen però res del que paguen va destinat a ells sinó als cotitzants precedents, que prèviament van aportar als seus cotitzants precedents, i així successivament es configura l’estructura piramidal. Més que menys, estem davant del mateix cas i frau que va aplicar el financer Bernard Madoff al sector privat, motiu pel qual està actualment complint una condemna de cadena perpètua als Estats Units.

La diferència de l’estafa ve donada que quan ve impulsada pel sector privat, l’opció és voluntària, però si ve del sector públic, no hi ha opció, l’acció ve coaccionada i és d’aplicació obligatòria per l’estat.

Ara les xifres:

A Espanya hi ha 18,3 milions d’ocupats, xifra insuficient per cobrir el dèficit de la seguretat social que és actualment de 18 mil milions d’euros, amb una previsió d’incrementar-se aquest any fins a 3 mil milions més, arribant fins a 21 mil milions d’euros de dèficit total.
A l’estat hi ha 9,6 milions de pensions, dels quals, el 61,5% són jubilacions, un 25,5% són de viudetat, un 10% són per incapacitat permanent i el 3% restant per orfandat. L’import mitjà d’una pensió és de 932,29 euros, i d’una pensió per jubilació és de 1077,52 euros.
La revalorització proposada de les pensions és de 0,25%, mentre que aquest any, l’augment de l’IPC ha sigut de l’1,10%, fet que suposa el 0,85% de pèrdua de poder adquisitiu.
Els estudis mostren que a Espanya, l’any 2050, hi haurà 3 jubilats per cada 4 treballadors actius, la piràmide demogràfica juga en contra. A més, a causa de l’atur estructural del país, sempre hi ha una important bossa de potencials treballadors que no s’ocupen, que estan aturats.

A més revalorització més dèficit. Les aportacions dels contribuents són insuficients per cobrir les necessitats dels pensionistes, problema que s’agreuja conforme la piràmide demogràfica es va invertint, i a mesura que es realitzen més revaloritzacions dignes i justes. Estem davant d’un atzucac d’impossible solució si seguim fent el mateix que venim fent, i de traumàtica solució ja què les decisions que es puguin prendre sempre aniran contra els interessos d’algú. Pels pensionistes, l’òptim és incrementar les cotitzacions dels treballadors actius, cosa que és la pitjor solució per aquests, que preferirien fins i tot el default de l’actual sistema.

I com es soluciona aquest problema. No és un problema ideològic, és un problema matemàtic. Si es manté el sistema actual públic de repartiment, o es paga menys als més grans (conflicte social), o els que cotitzen paguen més (conflicte social) o se’ls hi diu als grans que no ho són prou i han de prolongar l’edat de jubilació (conflicte social). Un problema matemàtic que per l’incapacitat d’afrontar-lo i l’interès polític d’amagar el cap sota l’ala, s’ha convertit en un segur problema social molt greu que tindrà conseqüències de molt tipus.

Ho sento però són males notícies i venen mals temps pels models econòmics aplicat a Espanya.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

MALGRAT ELS POLITICS, SEGUIM

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 12 Març 2018

Catalunya

MALGRAT ELS POLITICS, SEGUIM

Ara, l’independentisme està representat per a dos milions de votants i molts altres més que no van votar, que sembla que van deambulant per una cruïlla sense cap rumb concret, atonits per les notícies que arriben cada dia des del Parlament, sense entendre els motius pels quals els partits independentistes, els que van proclamar la República, no es posen d’acord, sense entendre res, a l’espera que algú amb prou energia, autoritat moral, i sobretot autoritat política torni a marcar-nos el camí a seguir. Però existeix aquest polític que ens ha de portar a la independència dins dels partits polítics actuals?

Ells ens van dir que era necessari temps per crear estructures d’estat. Ells ens van dir que Espanya no es podria permetre mostrar repressió i violència als carrers. Ells ens van dir que Europa es posaria al costat del poble democràtic. Ells van dir que el 155 no es produiria mai, que els mossos estarien al costat del poble. Ells van dir que Espanya hauria d’acceptar el resultat de les eleccions del 21D. Ells van proclamar una República que després no van fer efectiva. Ells ens van fer perdre una oportunitat, per indecisió, per manca de valor, per conservadorisme, per pragmatisme, per manca de projecció, per manca de pla, pel que sigui. Es van equivocar o no van ser capaços.

Però, malgrat els polítics, seguim. Els catalans trenquem motlles. Com més coses tenim a perdre, a ulls d’alguns que desconeixen la nostra forma de fer i ser, com més por dels costos de la independència ens volen fer creure, com més dolorós i humiliant volen que sigui el càstig, més força popular existeix, més vots i suport està tenint el nostre projecte polític. Som un poble orgullós i valent, i serem un poble resistent.

Hem arribat on estem de baix a dalt i hem perdut la iniciativa d’afrontar-ho de dalt a baix, per la direcció política del moment, per una direcció política que no va ser capaç de donar instruccions de desobediència civil i defensa política de la República proclamada. Ara toca recuperar-la, sigui amb lideratge o sense ell, amb el lideratge de la nostra voluntat d’assolir objectius, la nostra persistència i resistència. L’estat espanyol no aguantarà, té una pila de crisis obertes damunt la taula, crisis de tot tipus, socials, econòmiques, identitàries, humanitàries. És un estat corrupte, un zombie pàl·lid i amb mala cara, que s’arrossega en les seves misèries i que en un moment o altre caurà, petarà, es desfarà. Quan això succeeixi, hem d’estar preparats i alerta per aprofitar-ho.

Em sap greu però per aprofitar les oportunitats, no poden ser els mateixos líders, ha de liderar-ho gent nova, ja que tot fa pensar que els que van actuar d’una forma, actuaran novament de la mateixa manera, quedant-nos al mateix lloc. No van saber constituir la independència, qui ens diu que ara sabran fer-ho.

Ara tenim l’experiència de saber fins a on estan disposats a arribar, i per aquest mateix motiu, ens calen lideratges que estiguin disposats a tot, lideratges sense mandra, lideratges no acomodats, lideratges que no estiguin disposats només jugar net, ens fa falta gent que sense escrúpols ni vergonya si cal, estigui disposada a embrutar-se de fang com ells ho fan.

Hem de superar l’edat de la innocència. No és el que ens agrada però el que ens fa falta. No ens juguem la independència com ho fan els quebequesos o els escocesos, amb estats democràtics com són Canadà o el Regne Unit. Ens juguem la independència amb un estat ranci i autoritari, com pot ser Turquia i com és Espanya, un estat sense tradició ni vocació democràtica, un estat repressor, xenòfob, salvatge, mentider i brut.