EconomiaCAT

Detalls
Categoria: CATALUNYA

guiant al poblePACÍFICS PERÒ NO PASSIUS

Resistir amb el propi cos, aixecar les mans, rebre cops de porra, i altres èpiques accions pacífiques que per a nosaltres són una gran virtut, per l’estat són una senyal irrefutable de debilitat.

Ells no ho veuen igual que nosaltres. Ells no veuen que els catalans som un poble pacífic, lluitador però conciliador, ells ens visualitzen com un poble incapaç de portar a terme una lluita verdadera, ens veuen com un poble de molta simbologia però pocs fets determinants, incapaç d’arriscar el que tenim a nivell personal.

Ell saben que estem sols, que ningú ens ajudarà, mentre nosaltres pensàvem que la “noble” Europa ens salvaria, que la “democràtica i humana” Europa ens donaria el suport, ens ajudaria al veure l’abús de poder, la desigual lluita de Goliat intentant esclafar a David.

És el que hi ha. O assumim aquesta realitat o ens rebel·lem per modificar-la, amb polítics o sense ells. Si triem la rebel·lió, no hi ha dubte que hi haurà costos i sacrificis, molts costos i sacrificis a fer.

L’acció de resistència pacífica és fonamental, pacífics però sense actuar puerilment, sense rebre de forma gratuïta, hem de continuar sent pacífics però no passius. El primer que cal és defensa. Ens hem de defensar, fer-ho no pot passar per posar la cara sense més i que ens la trenquin un dia si i l’altre també. Ens hem de protegir, prou d’anar a pèl i que ens torturin, prou de deixar-nos atonyinar indiscriminadament.

Encara que siguem pacífics ens acusen de violents, menteixen, prevariquen. Hem de ser pacífics però no cal porta-ho al extrem, ens hem d’equipar, sobretot a la primera línia de contenció, hem de portar cascs, guants protectors, proteccions encoixinades per les extremitats i el tors, fins i tot hem de portar escuts. Tothom té dret a la defensa pròpia, fins i tot davant la policia oficial, que no tenen cap dret a la força desproporcionada, dictatorial i brutal. Si utilitzen porres, el poble també té dret a utilitzar-les per defensar-se dels violents. Cap jutge té dret a aplicar la injustícia, cal aplicar el que és just, tu m’ataques i jo em defenso. Tinc dret a fer-ho, a utilitzar spray contra les viseres protectores, puc utilitzar llanternes d’alta potència per enlluernar-vos si el que voleu és pegar-me sense cap motiu. Amb equipament, reduirem la distància en el cos a cos, som més, i donada aquesta situació només us queda que retrocedir, recular i fugir.

Apart de protegir-nos, ens hem de organitzar com a front republicà, com a guerrilla pacífica urbana. Està bé tenir un President, que donada la nova situació potser serà extradit, però ens cal un general, un alt comandament republicà que ens coordini dins del territori, que comuniqui i gestioni les accions, que ens digui amb una sola veu quan hàgim de guanyar-nos la sobirania, quan hàgim de conquerir els carrers el que no hem pogut aconseguir amb el diàleg ni en els Parlaments, quan hàgim de desobeir, quan hàgim de tallar accessos, duanes i estructures fonamentals. Hem de ser notícia internacional, però no només un dia, sinó un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre, i un altre més, etc.

Davant la violència, resistència. Davant l’autoritarisme, democràcia. Davant la repressió, llibertat.

Pacifisme, si, però no passivitat.

 

Benvinguts a la primavera catalana! Visca la primavera catalana!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Detalls
Categoria: CATALUNYA

jubilats1LA GRAN ESTAFA DE LES PENSIONS

 

 

Desenes de milers de dones i homes emprenyades alcen la seva veu i es manifesten a tot l’estat, desafiant les inclemències del temps, protestant del que consideren un augment insuficient de les seves pensiones, un augment indigne als seus ulls, que els porta de cap a la pèrdua de poder adquisitiu.

Saps el que m’han pujat aquest any? Em pregunta el meu pare indignat, tres euros!, contesta ell mateix.
I com li explico jo ara que el sistema de repartiment aplicat a l’estat és inviable, és insostenible, a ell que té 90 anys, a ell que ha pagat milers i milers de pessetes i d’euros a la seguretat social per cobrar una pensió digne avui. Com li explico que els calers que ell va pagar, no hi són.

Com li explico que els diners que ell va pagar van servir per pagar als jubilats de la seva època. Com li explico que la seva pensió d’avui depèn dels diners que es recapten avui, de les cotitzacions de treballadors actuals, dels molts que cobren de forma precària.

Com li explico que hi ha un problema demogràfic, que el nombre de gent gran que no treballa i cobra pensió és proporcionalment molt superior a la gent que treballa, cotitza i manté als pensionistes. Com li explico que l’augment de tres euros que ha tingut és indigne i insuficient però molt superior al que l’estat es pot permetre. Com li explico que l’han enganyat, com li explico que Espanya no pot garantir les pensions a curt/mig termini, com li explico la gran estafa de les pensions.
Intentaré explicar-li en aquest article, però abans s’ha de considerar que el model de repartiment vigent a l’estat espanyol reprodueix l’esquema Ponzi de les estafes piramidals que consisteix en captar nous participants (cotitzants) per abonar les rendibilitats promeses dels antics participants (pensionistes), que ja van caure a la trampa.jubilats2

És a dir, els cotitzants paguen però res del que paguen va destinat a ells sinó als cotitzants precedents, que prèviament van aportar als seus cotitzants precedents, i així successivament es configura l’estructura piramidal. Més que menys, estem davant del mateix cas i frau que va aplicar el financer Bernard Madoff al sector privat, motiu pel qual està actualment complint una condemna de cadena perpètua als Estats Units.

La diferència de l’estafa ve donada que quan ve impulsada pel sector privat, l’opció és voluntària, però si ve del sector públic, no hi ha opció, l’acció ve coaccionada i és d’aplicació obligatòria per l’estat.

Ara les xifres:

  1. A Espanya hi ha 18,3 milions d’ocupats, xifra insuficient per cobrir el dèficit de la seguretat social que és actualment de 18 mil milions d’euros, amb una previsió d’incrementar-se aquest any fins a 3 mil milions més, arribant fins a 21 mil milions d’euros de dèficit total.
  2. A l’estat hi ha 9,6 milions de pensions, dels quals, el 61,5% són jubilacions, un 25,5% són de viudetat, un 10% són per incapacitat permanent i el 3% restant per orfandat. L’import mitjà d’una pensió és de 932,29 euros, i d’una pensió per jubilació és de 1077,52 euros.
  3. La revalorització proposada de les pensions és de 0,25%, mentre que aquest any, l’augment de l’IPC ha sigut de l’1,10%, fet que suposa el 0,85% de pèrdua de poder adquisitiu.
  4. Els estudis mostren que a Espanya, l’any 2050, hi haurà 3 jubilats per cada 4 treballadors actius, la piràmide demogràfica juga en contra. A més, a causa de l’atur estructural del país, sempre hi ha una important bossa de potencials treballadors que no s’ocupen, que estan aturats.

A més revalorització més dèficit. Les aportacions dels contribuents són insuficients per cobrir les necessitats dels pensionistes, problema que s’agreuja conforme la piràmide demogràfica es va invertint, i a mesura que es realitzen més revaloritzacions dignes i justes. Estem davant d’un atzucac d’impossible solució si seguim fent el mateix que venim fent, i de traumàtica solució ja què les decisions que es puguin prendre sempre aniran contra els interessos d’algú. Pels pensionistes, l’òptim és incrementar les cotitzacions dels treballadors actius, cosa que és la pitjor solució per aquests, que preferirien fins i tot el default de l’actual sistema.

I com es soluciona aquest problema. No és un problema ideològic, és un problema matemàtic. Si es manté el sistema actual públic de repartiment, o es paga menys als més grans (conflicte social), o els que cotitzen paguen més (conflicte social) o se’ls hi diu als grans que no ho són prou i han de prolongar l’edat de jubilació (conflicte social). Un problema matemàtic que per l’incapacitat d’afrontar-lo i l’interès polític d’amagar el cap sota l’ala, s’ha convertit en un segur problema social molt greu que tindrà conseqüències de molt tipus.

Ho sento però són males notícies i venen mals temps pels models econòmics aplicat a Espanya.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

  1. MALGRAT ELS POLITICS, SEGUIM
  2. EL FEIXISME VIU I MANA
  3. AMOR i ODI