EconomiaCAT
SANT GROC-DI
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
SANT GROC-DI
Avui 23 d’abril, Diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, també coincideix amb la celebració del dia de Sant Groc-di, patró d’una petita localitat catalana, un poble fictici però molt famós, anomenat "Sant Esteve de les Roures".
Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient, protagonista d’una gesta cavalleresca. Sant Jordi, portador d’una armadura daurada i lluent i cavalcant un cavall blanc, arribà a un regne on un ferotge i terrible drac tenia atemorits a tot els seus pacífics habitants. Per evitar mals majors, cada dia es sacrificava una persona del regne, lliurant-la al drac, fins que va tocar el torn a la filla del rei, Sant Jordi la va defensar, va lluitar amb el drac fins que li va poder clavar una encertada estocada amb la seva llança, malferint a la terrible bèstia. De la sang de la lletja fera, sorgir el més bonic dels rosers amb les roses més vermelles que mai el món ha vist. D’aquest roser, el cavaller tallà una rosa i l’oferí a la princesa.
La llegenda de Sant Jordi la sabem de sempre, ens l’han explicada de generació en generació a casa i a l’escola. Sant Groc-di, no té tant de pedigrí, de fet és un sant contemporani, actual, però que segur és convertirà en llegenda. De fet, Sant Groc-di no és cap Sant, ni un cavaller, ni tan sols és una persona, pot ser dona o home, de diferents tarannàs, de diferents religions, de diferents status socials, Sant Groc-di poden ser moltes i moltes persones, és una forma de ser. Una forma de ser i viure amb dignitat, una forma de ser pacífica, una forma de ser resistent i persistent, una forma de ser lluitadora, una forma de ser i voler ser lliure.
Sant Groc-di no ve de lluny, és autòcton, és català. Vesteix sempre de color groc, posant color al regne que el vol dominar, un regne que és en blanc i negre, un regne que el vol sotmetre, un regne antidemocràtic, un regne lleig i amb l’alè pudent del 155, que s’assembla molt al putrefacte alè del drac amb el qual va lluitar Sant Jordi, i que igual que aquest intenta atemorir als pacífics ciutadans catalans, amb aquesta por mantenir-los esclavitzats, demanant-los sacrificis diaris.
L’esperit de Sant Groc-di i l’esperit del terrible i autoritari Drac el vam veure el dissabte nit a l’estadi Wanda Metropolitano, on la bogeria esquizofrènica draconiana espanyola, que malgrat esperar-la no ens deixa de sorprendre mai, va portar als agents de policia, que teòricament (i només teòricament) han de defendre els drets dels ciutadans, a requisar samarretes grogues, xiulets, bufandes, estelades, globus, pancartes i tot tipus de pamflet que portés escrita la paraula llibertat.
Els Jordis no podran celebrar la seva onomàstica a casa, tampoc la Carme, ni la Dolors, ni l’Oriol, ni el Joaquim, ni el Raül, ni el Josep podran passejar pels carrers per triar el seu llibre o rebre la seva rosa. El Carles, el Toni, el Lluís, la Meritxell, la Clara, l’Anna i la Marta, tot i poder sortir al carrer, no ho poden fer lliurament.
Avui, quan comprem la rosa per les nostres parelles, esposes, mares i filles, no deixarem de pensar amb tots vosaltres, perquè sou una part molt representativa de Sant Groc-di.
La fi del drac està propera, el drac petarà i podrem tornar a viure en pau, tal com volem. Visca Sant Groc-di!.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
AL CARRER
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
AL CARRER
Barcelona ha tornat a viure una multitudinària manifestació. Un nou èxit de mobilització ciutadana, pacífica i transversal per l’alliberament i contra l’existència de presos polítics, avui què fa 6 mesos de l’empresonament dels Jordis, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents de l’ANC i l'Òmnium respectivament.
Sota el lema: “Pels drets i les llibertats, per la democràcia i la cohesió, us volem a casa”, centenars de milers de persones han col·lapsat el Paral·lel, des de la plaça d’Espanya (que no entenc com no li han canviat encara el nom) fins a les tres xemeneies, amb actitud festiva com moltes altres vegades, s’han tornat a aplegar al carrer i han llançat un missatge alt, clar i contundent proclamant que la repressió i la persecució judicial arbitrària no aturaran el mandat d’un poble, no aturaran el moviment cívic que vol construir un millor país per a tots. Jo he estat, i em sembla que la incipient tensió i fins i tot ràbia de darreres vegades ha deixat pas novament a l’esperit optimista original, que va inspirar l’anomenada revolució dels somriures. Tothom assumeix que la lluita serà molt dura i molt llarga, i que el desànim pot ser el nostre principal enemic. Aquesta lluita no és només per la independència de Catalunya, es tracta d’una lluita pels drets i les llibertats, fins i tot, les més bàsiques com són la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació, la llibertat democràtica com a persones.
El carrer al carrer. Novament la ciutadania cobra vida al carrer. Al carrer, on es va llençar el missatge a l’Artur Mas que si es feia enrere, el carrer li passaria per sobre. Al carrer, on s’han fet cadascuna de les gegantines manifestacions d’una gran part dels catalans que volen decidir. Al carrer, des de Barcelona fins a Brussel·les. Al carrer, on es va defensar la democràcia un 1-O a peu d’urnes contra la raó de la força. Al carrer, on molts de nosaltres ens hem criat, hem jugat i hem descobert aspectes vitals i on ara cridem perquè ningú ens pugui mai fer callar. Al carrer, on denunciem davant del món que España no és una democràcia. Al carrer, on defensem la llibertat injusta dels nostres presos polítics. Al carrer, pels carrers que volen lliures, on ens sobra dignitat i ens falta qualsevol tipus de por. Al carrer, on davant de les amenaces que ens volen dividir s’alcen castells forjat per la unió i la pinya dels homes. Al carrer, on davant les mentides passegem les nostres veritats. Al carrer.
Els carrers de Barcelona han sigut avui portada de molts diaris i publicacions d’arreu del món.
Ahir, avui i demà, els carrers seran sempre nostres.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
