EconomiaCAT

EL CINQUÈ PODER

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 25 Febrer 2019

EL CINQUÈ PODER

A cada Estat hi ha tres tipus de poders, el legislatiu, l’executiu i el judicial, segons la concepció clàssica de Montesquieu, primera meitat del segle XVIII, en la que es basen els Estats de Dret moderns, i que suposa un sistema de controls i de contrapesos per evitar la concentració de poder en poques mans.

Quan el poder legislatiu i executiu són reunits en una mateixa persona, desapareix la llibertat doncs s’ha de considerar que el monarca o el senat facin lleis tiràniques i les executin a la mateixa vegada. El mateix succeeix si el poder judicial no es separa del poder legislatiu i executiu, doncs la vida i la llibertat dels ciutadans seria un fet arbitrari. En el moment que una sola persona, o grup de nobles pot administrar els tres poders, tenint la facultat de fer les lleis, d’executar-les i d’administrar justícia, tot es perd, esdevé un poder d’agressors contra els drets i llibertats de tots i cadascun dels ciutadans.

A la segona meitat del segle XVIII, Edmund Burke ja afegia a aquests tres poders clàssics un de quart, llavors incipient, la influència de la premsa a l’opinió pública, com a una nova força de control i un nou contrapès independent dels tres poders clàssics. Paradoxalment, ara que la influència dels mitjans de comunicació és un fet, ara que resulta impensable una societat moderna sense la seva presència, ara que constatem que els mitjans de comunicació esdevenen un creador d’opinió pública i de valors de primera magnitud, es quan veiem que els tres poders clàssics i aquest quart poder deixen de ser un sistema de contrapesos per preservar l’equilibri i passen tots ells a estar en el mateix costat de la balança, a ser un únic pes en mans d’un poder de poders, el cinquè poder, marcat pel poder econòmic.

El cinquè poder no busca equilibris entre ciutadans, ni entén de llibertats i drets humans, és un poder absolut que només busca guanyar sempre i per això ho ha de controlar tot, ha de controlar l’estat sent l’estat en si. Separa entre amos, que no donen comptes a ningú, ni paguen cap preu per les seves mal i fetes, i súbdits que el sostenen amb els seus impostos, el seu treball i amb la seva claudicació social, política i moral.

El cinquè poder existeix a tot el món, però en determinats indrets, com és a Espanya, el cinquè poder no s’amaga ni és discret sinó que s’aplega de forma visible en un contuberni funcionarial i un sistema de privilegis on el nepotisme i el corporativisme dels poderosos és manifest i il·legítim, però els hi és igual, ells manen i no els importa el progrés, l’eficiència ni el benestar de la resta dels ciutadans, no els importa el dèficit econòmic, ni el dèficit social, ni el dèficit democràtic, ni els drets individuals, només els importa seguir vivint dins de la seva intocable bombolla feta d’or patentada pel borbonisme i decorada de cara en fora amb patètics eslògans i crides a la “indisoluble unidad de la nación española” que realment amaga la seva autèntica cara, una teranyina estructural entramada per un poder subversiu econòmic de bancs, grans empresaris i corporacions i de diners públics subvencionats, la dictadura d’uns pocs sostinguda pel sacrifici i el patiment de la gent que fa no pari de rajar l’aixeta continuada dels recursos generats en una important part, quantitativa i qualitativa pels catalans.
Si els presos i exiliats polítics catalans volien tenir més competències, volien tenir més poder de negociació, volien que els ciutadans tinguessin més llibertats, ara pagaran un alt preu, però no pas el pagaran per desobeïr, ni per rebel·lar-se, ni per sedició, ni per malversar fons, pagaran un alt preu per no haver-se adonat que el poble, el Poble català amb majúscules, va ser i és prou madur i decidit per creure les seves propostes i sortir al carrer a defensar-les. I això amics, això sí que és molt perillós i atempta directament contra la bombolla d’or del cinquè poder espanyol, el poder que sempre ha manat, el poder controlat per un molt reduït grup de persones, de famílies, de clans i de castes, de poders fàctics, de bancs. Pagaran un alt preu com a exemple, perquè mai ningú oblidi el càstig per intentar-ho.

El cinquè poder no cedeix mai, no pacta, no fa ofertes, no retrocedeix ni reconeix. Mai donarà veu als catalans com a subjecte polític amb dret a decidir. Utilitzen i utilitzaran la resta de poders, els tres clàssics i el quart poder de la premsa, com sempre han fet. Apel·laran a un sisè poder: el poder de la por.

Només queda un camí, com van fer a França, com van fer a Rússia, com han fet en altres llocs quan el cinquè poder era insuportable per la dignitat de les persones, ara és el nostre moment, ara és moment de revolució.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

CONTRA CATALUNYA

Detalls: Escrit per Xavier Mas i Casanova; Categoria: CATALUNYA; Publicat el 18 Febrer 2019

CONTRA CATALUNYA

Molts milers de persones s’han mobilitzat i han marxat pacíficament per la GranVia de Barcelona en protesta per la farsa judicial contra els líders catalans involucrats en el procés i referèndum independentista, i sota el lema en defensa de què “l’autodeterminació no és delicte”. Una vegada més ha sigut una marxa històrica, impressionant, però no serà la darrera, la “muralla humana” insisteix i persisteix.

L’estat fa anys i anys que va contra Catalunya, “a por ellos” i Catalunya ha dit que ja n’hi ha prou a l’estat.

L’estat no governa mai pels catalans sinó que ho fa contra nosaltres. L’estat va capar i tombar l’Estatut aprovat majoritàriament a Catalunya, l’estat va negar-se a un pacte fiscal que també hagués sigut majoritari. L’estat es va negar a respectar a Catalunya i als catalans, que van començar a desconnectar de l’estat. L’estat va combatre un referèndum avalat per la majoria parlamentària i voluntària dels catalans, el va combatre amb totes les seves forces, forces repressores legals i il·legals però sempre il·legítimes, el va combatre judicialment, policialment, políticament, violentament, propagandísticament. Un referèndum que vam guanyar i llavors l’estat va aplicar el 155. L’estat va empresonar els líders polítics, convertits en presos polítics, sense cap voluntat de dialogar, només d’aniquilar, inventant-se un relat, mentint. L’estat jutja ara als presos polítics, tots sabem que és un teatre de judici perquè la sentència ja està escrita i signada.

És i serà una sentència contra la democràcia, contra la llibertat de drets fonamental individuals i col·lectius, és i serà una sentència contra Catalunya però Catalunya ha dit i dirà tossudament alçats: prou! a l’estat, fins a l’autodeterminació i fins a la independència, única via possible cap a la supervivència i la prosperitat, cap a la llibertat. No hi ha cap altra via de sortida, Catalunya contra l’estat.

El concepte d’estat a Espanya, lluny de ser el concepte que definia Sant Agustí: “és una reunió d’homes dotats de raó i relacionats en virtut de la comuna participació que estimen”, coincideix i fins i tot sobrepassa el concepte d’Oppenheimer: “és la institució social imposada per un grup victoriós al derrotat, amb el propòsit de regular el seu domini i d’agrupar-se contra la rebel·lió interna i els atacs de l’exterior”. L’estat espanyol és un estat autoritari, reaccionari, no democràtic, ancorat a la mentalitat del segle passat, involucionat cap a un feixisme estructural que permeabilitza les mentalitats dels seus ciutadans, que ignorants del que passa al seu voltant creuen tenir uns valors que no són tals, un estat que no sortit del seu estatus franquista on els “guanyadors” campen al seu aire per un territori que consideren seu.

És terrible veure com una persona pot ser empresonada preventivament tant de temps, com pot ser jutjada, i acusada, per un tribunal com aquest, sota un estat així, un tribunal i un estat foscos i corromputs, un tribunal i un estat que persegueixen les ideologies, un tribunal i un estat organitzats des del continuisme franquista i consolidat pels dos grans partits de poder, còmplices del règim de sempre. Només així es pot entendre com el responsable de fer els informes dels fets de la Guàrdia Civil, acceptats pel tribunal, sigui el mateix que va escriure des del seu compte de tuit com “Tácito” allò de “Ponga las urnas en el suelo. Lentamente. Las manos detrás de la cabeza”.

Per això, Oriol Junqueras va triar no defensar-se, sap que ja ha sigut prèviament condemnat, és un testimoni pensat per liderar la futura Catalunya que avui ha dit prou i en un futur, no gaire llunyà, serà fundada com a República, i en la que no hauran de tenir cap cabuda els personatges i les tendències polítiques no democràtiques i autoritàries, cap ni una. Als catalans ens agrada molt perdonar i ser permissius, però per ser-ho de veritat, cal acabar abans amb qui no vol ser-ho. Prou a l’estat, prou a anar contra Catalunya.