EconomiaCAT
MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
"Mujeres al borde de un ataque de nervios" va ser la pel·lícula que va consagrar a Pedro Almodóvar internacionalment. Protagonitzat per Carmen Maura, Antonio Banderas, Maria Barranco, Julieta Serrano, Chus Lampreave, Rossy de Palma i Fernando Guillén entre altres, aquest transgressor film de l’any 1988, amb la seva inconfusible posada en escena, va mostrar de manifest per sempre més, el que seria l’estil impactant del director manxec, significant un renovador alè d’aire fresc pel cinema espanyol de l’època.
Les noies d’Almodóvar no estaven a prop d’un atac de nervis, estaven com un llum directament. A Marchena, no sabem si li passa el mateix però sí sabem amb tota certesa que perd els nervis sovint i sempre en la mateixa direcció, quan declaren els testimonis citats per la defensa, quan aquests ciutadans diuen la veritat sobre el que va passar i com va anar realment la violenta i brutal intervenció policial.
Marchena està nerviós, molt nerviós, a mesura que avança el judici i s’apropen les proves testificals cada vegada se’l veu més incisiu, tallant, amenaçador i intervencionista, Marchena al borde de un ataque de nervios.
En els darrers dies, l’hem vist acarnissant-se de forma innecessària amb l’interrogatori fet a la professora i filòsofa Marina Garcés, dient-li amb tota la seva supèrbia a una persona educada “no me replique”, dient-li que no pot fer apreciacions ni valoracions personals mentre el tribunal sí que havia acceptat totes les percepcions i valoracions personals (inventades, per cert) quan aquestes venien dels testimonis de l’acusació, dient-li que “usted no puede leer un guión, la ley lo prohíbe” quan ella només tenia unes notes recordatòries. I finalment, se li va l’olla del tot quan l’advocat Benet Salellas diu que davant la impossibilitat de fer una pregunta no en formularà més, i respon “Correcto. Mucho mejor”, posant en evidència en una curta expressió de dues paraules tota la seva parcialitat en el judici.
La tensió exterior del jutge Marchena, i suposo també l’arterial, va en augment amb l’interrogatori del testimoni i advocat Lluís Matamala que demana al tribunal contestar en català. En aquest moment, Marchena convertit en un sac de nervis tot ell, s’enganxa amb el testimoni i l’amenaça clarament d’expulsar-lo de la sala, advertint-lo clarament que haurà d’assumir les conseqüències disciplinàries i legals corresponents, més tard li dirà “no me interrumpa, cuando yo hable, usted guarda silencio”.
Amb Jordi Pesarrodona, el del nas de pallasso, es concentren en una única imatge tota la magnitud del seu estat nerviós, quasi de frenopàtic, quan interrompent la declaració del testimoni li pregunta “qué lleva usted entre las manos?” i el pallasso li respon aixecant i obrin aquestes “Nada, quizás son los nervios”...
Marchena és la Pepa a l’escena del gaspatxo de la pel·lícula d’Almodóvar, una Pepa que mentre explica els ingredients que porta aquest suc andalús: tomàquet, cogombre, ceba, una punteta d’all, oli, sal, vinagre, pa dur i aigua, amaga la veritat dels seus components, els somnífers que porta dins. Marchena ha volgut tenir tots els papers dins de l’auca del judici, ha sigut el president de la sala d’admissió, el ponent, el que intervé en totes les sessions, el que condueix com han de ser les preguntes, el que marca quan s’han de presentar les proves, i també serà el que dicti la sentència. És un bon actor, sens dubte, però ara està nerviós, molt nerviós perquè li ha caigut la careta, se li ha vist el llautó i ja tothom sap quin serà el final d’aquesta pel·lícula, un final escrit molt abans que comencessin a rodar-la.
La diferència està en què Mujeres al borde de un ataque de nervios era un comèdia i aquí estem davant d’un drama.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
PAÍS DE TRAMPOSOS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
PAÍS DE TRAMPOSOS
Espanya està guanyant-se a pols una trista i perillosa fama com a país de mentiders, com a territori poblat per una gran quantitat de pocavergonyes i tramposos a dojo.
La picaresca espanyola no és nova, l’afició pel suborn, l’engany indiscriminat i les trampes continuades com a sistema de vida fa segles que permeabilitza i inunda tots els àmbits de la idiosincràsia i la cultura ibèrica. Els tramposos o murris ja són representats a la literatura espanyola de segle XVI amb el personatge del "Lazarillo de Tormes", i en la pintura barroca espanyola de començaments del segle XVII, per exemple amb l’obra “Invitació al joc de pilota i pala” de Bartolomé E. Murillo.
Trampes polítiques, trampes econòmiques, trampes socials, trampes judicials, trampes esportives, trampes per tots els gustos i disgustos. Trampes polítiques, casos flagrants i inacabables corrupció política que esquitxen a tots els partits que han estat en el poder, com els coneguts casos Gürtel, cas Malaya, cas Púnica, cas Noos, cas Bárcenas, cas Pretoria, cas dels EREs, cas Lezo, etc.
Trampes economicofinanceres, des de les més mundanes del dia a dia, com la famosa frase tan sentida de ¿cuánto le puedo pagar sin factura?, per estalviar-se l’IVA, com d’altres molt més sofisticades que requereixen espectaculars muntatges d’alta enginyeria financera.
Trampes judicials, ja comentades en profunditat en el darrer article, només cal veure les clavegueres de l’estat amb la conxorxa amb el poder judicial en el cas del Procés català o de Sandro Rosell, com mostres recents.
Trampes educacionals com les desvelades amb els màsters i postgraus regalats a polítics que mai van anar a classe, com són els casos de Cifuentes i Casado, entre altres; o de innumerables tesis doctorals plagiades.
Trampes esportives, com quan la selecció paralímpica de basquet va guanyar la medalla d’or als Jocs de Sidney/2000 amb un equip format per 10 de 12 persones que no presentaven cap tipus de discapacitat, o les victòries d’Alberto Contador en el Tour de France amanides amb altes dosi de clembuterol que ell, un trampós més, justificava per la ingestió d’uns bistecs contaminats portats des de terres sorianes, o tants i tants casos com el de la ppera Marta Rodríguez, molts d’ells tractats pel sinestre doctor dòping, Eufemiano Fuentes, que comandava l’operació Port.
Quanta mentida. Espanya és un país de tramposos. Tots aquests “patriotes de pacotilla” que fan bandera d’un país mentre el que fan realment és desprestigiar-lo, enfonsar-lo a la misèria, projectar una imatge de xaranga i pandereta, traslladar la poca credibilitat que ells donen a la resta de ciutadans espanyols simplement per ser-ho.
L’honradesa i la honestedat no són característiques d’una nació, no existeixen pobles genèticament murris i altres que no ho són. El grau d’integritat moral no depèn de la raça ni de cap altre factor físic, d’ubicació o de clima, és producte dels incentius, percepcions i interaccions que generin les institucions d’un país. És un país de tramposos perquè uns les fan i altres les voldrien fer si poguessin. És un país de tramposos perquè ha decidit ser-ho, perquè és una solució ràpida, encara que és un problema de fons.
Com diria La Trinca: “tramposos per tota arreu, tramposos de tota mena...”, ai no! Que eren fantasmes!...És igual, ja no ve d’una trampa més.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya