EconomiaCAT
EL QUE EL PROCÉS HA UNIT, QUE NO HO SEPARI L’HOME
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL QUE EL PROCÉS HA UNIT, QUE NO HO SEPARI L’HOME
L’article d’avui està basat en una reflexió que em va fer la Maribel, la meva esposa, la persona que acompanya la meva vida des de fa més de 30 anys i això que jo en tinc només 35...Ara bé!, des de fa 20 anys.
El dia que ens vam casar, una tarda molt i molt calorosa del mes de juliol, a l’església de la Concepció de Barcelona, el mossèn poblenoví, com nosaltres, que oficiava la cerimònia, en Joan Enric Vives, avui convertit en flamant bisbe de la Seu d’Urgell i copríncep andorrà, al finalitzar la cerimònia sense missa, ens deia l’habitual frase “el de Déu ha unit, que no ho separi l’home”, frase que inspira el títol de l’article: el que el procés ha unit, que no ho separi l’home. Ara llegireu els motius:
Es comenta molt, sobretot com a propaganda de l’ultranacionalisme espanyol, que "el procés" ha erosionat i trencat famílies i amistats, que ha separat la societat catalana. Potser és cert fins a cert punt, potser ha succeït en certs casos, potser hi ha parelles, tietes i nebots, cosins que estan en altres indrets geogràfics, amics de la infància i joventut, que no han sabut gestionar la disparitat d’idees amb altres, gent que imaginava una estimació i amistat eterna amb altres pel sol fet de no conèixer-los, una estimació i amistat fictícia basada en el desconeixement i no pas en el respecte, l’empatia i l’acceptació del que pensen a qui estimem i apreciem. Els amics i amigues de veritat no desapareixen davant la disparitat de pensament, la família de veritat no s’allunya sinó que es solidaritza, s’interessa i t’escolta més. La resta són avinences i acords, aspectes materials pensats sovint amb la butxaca; l’estimació i amistat veritables són sentiments molt més profunds i importants, vénen del cor.
No es comenta gaire, segurament perquè l’aparell de propaganda es menor, que el procés ha unit a molta gent, jo crec que a molta més gent que la que ha separat.
Ha reforçat solvents amistats que ja existien i que han afegit un nou sentiment que els uneix encara més, un nou tema de conversa, un nou tema per quedar, un tema que els apropa i enforteix la seva afinitat i amistat.
El procés també ha activat l’amistat entre gent que es coneixia poc o no es coneixia. Quantes vegades ara ens parem a xarrar una estona, quedem per esmorzar o simplement fem un cafè amb veïns i veïnes que abans només ens veiem a l’ascensor i ens creuàvem un curt, ras i trist “Bon dia o bona tarda”. Ara els considerem part d’un col·lectiu que pensa com nosaltres. Alguns els hem descobert perquè porten un llaç groc reivindicatiu que reclama la llibertat dels presos. A altres els vam descobrir aquell 1 d’octubre, a les 5 de la matinada, quan començaven a caure gotes de pluja però sabíem que estaríem allà per defensar els drets i la democràcia, rebent cops de porra si calia, aquell dia els vam descobrir i ens vam unir, una unió que perdura fins ara.
Però el més difícil i important del procés és que ha servit per a reforçar relacions humanes, amistats i llaços familiars amb altres persones que pensen de forma diferent, molts de fora de Catalunya, que no comparteixen el sentiment i pensament de què el millor pel nostre país és la independència, però que t’han escoltat, t’han respectat i fins i tot han discutit els teus criteris, defensant els seus. Amb aquest grup, lluny de dividir, saps que sempre hi pots comptar perquè enfront de la disparitat i l’adversitat, no han volgut fer cas del que els hi deien uns mitjans manipuladors sinó que han volgut escoltar el que els hi explicava el seu company, el seu amic, la persona en qui sempre han confiat i ara no ho deixaran de fer per pensar diferent políticament.
El que el procés ha unit, la independència no ho separarà.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MARCHENA AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS
"Mujeres al borde de un ataque de nervios" va ser la pel·lícula que va consagrar a Pedro Almodóvar internacionalment. Protagonitzat per Carmen Maura, Antonio Banderas, Maria Barranco, Julieta Serrano, Chus Lampreave, Rossy de Palma i Fernando Guillén entre altres, aquest transgressor film de l’any 1988, amb la seva inconfusible posada en escena, va mostrar de manifest per sempre més, el que seria l’estil impactant del director manxec, significant un renovador alè d’aire fresc pel cinema espanyol de l’època.
Les noies d’Almodóvar no estaven a prop d’un atac de nervis, estaven com un llum directament. A Marchena, no sabem si li passa el mateix però sí sabem amb tota certesa que perd els nervis sovint i sempre en la mateixa direcció, quan declaren els testimonis citats per la defensa, quan aquests ciutadans diuen la veritat sobre el que va passar i com va anar realment la violenta i brutal intervenció policial.
Marchena està nerviós, molt nerviós, a mesura que avança el judici i s’apropen les proves testificals cada vegada se’l veu més incisiu, tallant, amenaçador i intervencionista, Marchena al borde de un ataque de nervios.
En els darrers dies, l’hem vist acarnissant-se de forma innecessària amb l’interrogatori fet a la professora i filòsofa Marina Garcés, dient-li amb tota la seva supèrbia a una persona educada “no me replique”, dient-li que no pot fer apreciacions ni valoracions personals mentre el tribunal sí que havia acceptat totes les percepcions i valoracions personals (inventades, per cert) quan aquestes venien dels testimonis de l’acusació, dient-li que “usted no puede leer un guión, la ley lo prohíbe” quan ella només tenia unes notes recordatòries. I finalment, se li va l’olla del tot quan l’advocat Benet Salellas diu que davant la impossibilitat de fer una pregunta no en formularà més, i respon “Correcto. Mucho mejor”, posant en evidència en una curta expressió de dues paraules tota la seva parcialitat en el judici.
La tensió exterior del jutge Marchena, i suposo també l’arterial, va en augment amb l’interrogatori del testimoni i advocat Lluís Matamala que demana al tribunal contestar en català. En aquest moment, Marchena convertit en un sac de nervis tot ell, s’enganxa amb el testimoni i l’amenaça clarament d’expulsar-lo de la sala, advertint-lo clarament que haurà d’assumir les conseqüències disciplinàries i legals corresponents, més tard li dirà “no me interrumpa, cuando yo hable, usted guarda silencio”.
Amb Jordi Pesarrodona, el del nas de pallasso, es concentren en una única imatge tota la magnitud del seu estat nerviós, quasi de frenopàtic, quan interrompent la declaració del testimoni li pregunta “qué lleva usted entre las manos?” i el pallasso li respon aixecant i obrin aquestes “Nada, quizás son los nervios”...
Marchena és la Pepa a l’escena del gaspatxo de la pel·lícula d’Almodóvar, una Pepa que mentre explica els ingredients que porta aquest suc andalús: tomàquet, cogombre, ceba, una punteta d’all, oli, sal, vinagre, pa dur i aigua, amaga la veritat dels seus components, els somnífers que porta dins. Marchena ha volgut tenir tots els papers dins de l’auca del judici, ha sigut el president de la sala d’admissió, el ponent, el que intervé en totes les sessions, el que condueix com han de ser les preguntes, el que marca quan s’han de presentar les proves, i també serà el que dicti la sentència. És un bon actor, sens dubte, però ara està nerviós, molt nerviós perquè li ha caigut la careta, se li ha vist el llautó i ja tothom sap quin serà el final d’aquesta pel·lícula, un final escrit molt abans que comencessin a rodar-la.
La diferència està en què Mujeres al borde de un ataque de nervios era un comèdia i aquí estem davant d’un drama.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya