EconomiaCAT
ATURADA SÍ, ATURADA NO
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
ATURADA SÍ, ATURADA NO
Catalunya i Espanya són dos conceptes de vida, dues formes de fer, dues formes d’actuar, dues formes de treballar, dues formes de fer política, dues formes de dignitat, dues formes de patir, dues formes de percebre l’economia, dues formes de plantejar el futur, fins i tot, dues formes d’entendre el significat de la paraula diàleg.
El diccionari de la "RAE de la Lengua" parla de "Diálogo" com a: “Plática entre dos o más personas, que alternativamente manifiestan sus ideas o afectos. Discusión o trato en busca de avenencia”, fins aquí tots d’acord, però, mentre Catalunya s’entén que s’ha de poder dialogar de tot, a Espanya pensen que només es pot dialogar del que interessa, del que no interessa les coses no es dialoguen, conclusió: si no volen dialogar, s’imposen.
La paraula "Diàleg" en el sentit català és una paraula universal que defineix la mateixa essència de la convivència i la llibertat en l’ésser humà. Som diferents, física, mentalment i culturalment, hi ha una gran diversitat d’opinions, però si volem viure junts i en pau, hem de dialogar de tot el que volem i ens preocupa. La paraula diàleg en sentit espanyol, i que tant utilitza el seu President Pedro Sánchez, és una paraula buida, coercitiva, limitadora, ja que podem parlar de tot el que a ells els interessa però només en el sentit que els interessa. Parlar en aquestes condicions és no parlar. Podem dir, doncs, que dialogar en el sentit català és utilitzar un mot obert, mentre que fer-ho en el sentit hispànic és fer-ho de forma tancada (cerril).
Quan una parella no dialoga d’un tema potser perquè no els interessi aquest o perquè una de les parts entén que per conviure s’han de fer certes concessions que s’accepten en benefici de la convivència en general. Ara bé, aquestes concessions no són acatament de per vida, poden i han de ser revisables quan la persona que ha fet la concessió pensa que ja hi ha prou. Donada aquesta situació s’ha de poder parlar i buscar solucions per seguir convivint si és el que es vol. Igual que passa amb la parella, ha de ser en l’àmbit veïnal, poble, ciutat i país.
Catalunya vol un altre tipus de convivència amb el seu estat:
Catalunya està farta de pagar com el que més perquè els seus diners vagin a fer coses que els seus ciutadans no només no volen sinó que els repugnen, farta que els seus diners serveixin per exemple per pagar infames campanyes organitzades per VOX contra Catalunya precisament. Catalunya està cansada i indignada d’estar escoltant insults continuats de gent i dirigents de la resta de l’estat. Catalunya està irritada per haver votat a Puigdemont com a seu President i que no pugui exercir, d’haver escollit a persones que no han pogut exercir el seu càrrec i han de seguir tancats a la presó o a l’exili. Catalunya està cabrejada per haver posat urnes al carrer i que l’estat hagi enviat als seus goril·les psicòpates armats fins les dents per combatre la nostra forma d’entendre el que és la democràcia. Catalunya està indignada perquè per una manifestació, persones civils (els Jordis) estiguin dos anys en presó preventiva.
Catalunya sap que Espanya no vol dialogar, parla de dialogar però no dialoga i no ho farà mai. Quan el diàleg, en el sentit obert (català) de la paraula no és possible, no cal insistir més, mai es podrà avançar per la força de l’entesa, llavors calen accions. Les manifestacions, per multitudinàries que siguin, ja no tenen l’efecte de cridar l’atenció, d’alçar la veu perquè se’ns escolti. La Unió Europea ja hem vist el que és, la solució mai vindrà per a ells, la solució només vindrà des de nosaltres, estem sols per gestionar-ho i rematar-ho.
Malauradament només queden dues vies, una és la violència però aquesta l’hem d’evitar, hi estem d’acord. No va amb el nostre tarannà, va més amb el tarannà d’ells, com van demostrar durant l’octubre del 2017 i històricament ho han fet. Recordeu que els nens neerlandesos, encara avui, quan es porten malament no se’ls hi diu “que viene el coco” sinó “que viene el Duque de Alba”, un parent llunyà de la Cayetana Alvarez de Toledo del PP, per cert.
La segona solució és l’aturada de país. És una solució incòmoda i desagradable, segurament va contra els principis de molts de nosaltres, per exemple els meus que sóc un acèrrim i gran defensor de la PIME privada a qui segur que perjudicaria a curt termini aquesta acció, però ara per ara possiblement sigui l’única opció que faci asseure a una taula negociadora a un govern espanyol sense idees, sense autoritat, sense decència, sense dignitat i sense valentia política.
Aturada sí, aturada no. No ens han deixat cap altre camí, aturada sí, ara bé, una aturada de veritat. No valen mitges tintes. Res d’aturades d’un dia, dos o tres dies. Res! "d’avui la fem però demà passat ho arreglem". Això és fer el tontet una vegada més, és enfortir al rival i donar-li arguments perquè diguin a les empreses que marxin, que és el que ells volen. Que no sigui un altre 3 d’octubre. Si decidim aturar el país, hem de fer que sigui definitiu, han de saber amb qui se l’estan jugant i el que estem disposats a fer. Hem de tancar empreses, universitats, col·legis i el comerç, hem de tallar les carreteres, les comunicacions, els ports, els aeroports, res ha de funcionar, tot ha de parar. Hem de concentrar les energies amb una acció molt contundent, continuada, intensa i sense concessions. Tot està en joc, el futur de les empreses que hem d’aturar, el de les universitats que hem de canviar, el dels ports i aeroports frenants per una administració centralista que no ens acompanya.
No importa el que pensin els sindicats, ells són uns vividors de la maquinària de l’estat, no defenen ni representen el futur. No importa el que pensa la consellera de la Generalitat, és una política. És la gent qui ha de tirar del carro, un altre vegada, és la gent qui ha de conduir el tren que ens porti al camí de la llibertat.
Si ho hem de fer, fem-ho bé, Si hem de dubtar o hem de començar per no acabar-ho, val més que ens ho estalviem.
Només si estem disposats a tot ho aconseguirem tot.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
LA DIADA DEL POBLE
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
LA DIADA DEL POBLE
Aniré a la Diada de l’11 de setembre.
Aniré malgrat estic cansat de reivindicar i protestar, aniré malgrat que s’hagin perdut oportunitats, aniré malgrat estic tip de partits que no s’ho creuen, aniré malgrat que no soc gaire amic del show de les samarretes, però l’he comprat i la portaré, aniré malgrat treballar dimarts i dijous, aniré malgrat no haver-hi anat entre el 1978 i el 2012, aniré malgrat escoltar alguns (no tants com diuen els unionistes) que comencen a estar desanimats, aniré perquè és la Diada Nacional de Catalunya, la meva terra, la meva nació, la meva Diada.
La Diada, com cada any, serà un mesurador de la societat catalana, del que pensa i està disposat a fer cadascú de nosaltres, no és la Diada dels partits polítics, no és la Diada de les entitats, no és la Diada de les institucions, és la Diada del Poble, del poble català, no només d’una o dues capes socials, del poble en tota la seva dimensió.
Hem de ser-hi.
Primer, hem de ser-hi per nosaltres mateixos, per aconseguir el nostre objectiu de Llibertat i Independència. Segon, hem de ser-hi perquè som la resistència a un model de nació caducat, corrupte, decrèpit i lleig. Som la flama d’una nova societat més honesta, més justa, més lliure i benestant. Tercer, hem de ser-hi per tots aquells que ens volen ofegats i aniquilats, aquells que es fregaven les mans, brutes per cert, amb manifestacions de què aquest 11 de Setembre la convocatòria punxaria. Quart, hem de ser-hi per tots els oportunistes, gent patètica sense ètica, tipus Colau, que ens volen confondre com a part dels seus objectius personals. Cinquè, hem de ser-hi per demostrar als nostres presos polítics que hi ha un poble sencer al seu costat que segueix i persisteix, que no decreix ni defalleix, que mai normalitzarà una situació de cruel injustícia. Sisè, hem de ser-hi perquè cada victòria nostra és una derrota pels nostres enemics, Felip VI rei dels espanyols, Aznar, Albert Rivera, Rajoy, Abascal, Pedro Sánchez, jutges injustos Llarena, Lamela i Marchena, elements de repressió i ocupació com la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, etc. enemics tots ells de la democràcia i la llibertat, enemics tots ells del poble català.
Possiblement hem exhaurit la capacitat de sorprendre el món. Ja hem sigut notícia de titular, trending tòpic mundial vàries vegades. Ara la notícia mundial seria la foto de una punxada o de divisió, per tant, ni una cosa ni l’altre, estarem units com sempre, com a societat transversal que som en aquesta reivindicació, tornarem a demostrar al món que hem estat i estarem aquí fins a aconseguir la llibertat. Abans de la sentència del Suprem, que sabem serà cruel, injusta i venjativa, és més important que mai estar animats del futur, ser optimistes amb l’objectiu de la independència, hem d’estar farts i cabrejats amb l’actitud de l’estat, forts i tossudament alçats. Som la generació que hem aconseguit arribar fins aquí, hem de rematar-ho.
Només la independència ens farà lliures, 11 de setembre, la Diada del Poble.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya