EconomiaCAT
TOT SUMA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
TOT SUMA
Avui, dia de votacions a les "Elecciones Generales de España “pal Congreso los Diputaos”, i van quatre en menys de quatre anys. A 180-200 milions de cost cadascuna, són un total de quasi 800 milions d’euros que surten de la butxaca per anar a les escombraries directament.
Els ciutadans espanyols i ciutadans d’altres llocs dins de l’estat espanyol, estem convocats de nou a les urnes per votar a uns partits i uns líders que no sabem molt bé el que representen, que ens omplen de receptes genèriques, missatges dictats per experts en la comunicació que ni ens coneixen, propostes inexistents i discursos prefabricats de pa sucat amb oli que mai es converteixen en realitat.
Escoltem uns parlar de diàleg un dia i després són incapaços de despenjar ni tan sols un telèfon l’endemà. Escoltem com altres, que fa anys que es disfressen amb els discursos de la moderació, es converteixen cada vegada més enel que són, fatxendes, radicals ultradretans. Escoltem els discursos dels que volen trencar de boquilla l’actual status quo i després són els primers a bavejar, pactar a corre-cuita i riure totes les gràcies als professionals del montapollastrisme més retrògrad i ranci. Tot emmarcat en una campanya electoral en què s’ha parlat molt i malament de Catalunya, poc o res de l’atur, gens de la possible crisi que tenim a portes, ni de les pensions, ni de les inversions davant una economia amb clars senyals d’esgotament, una campanya electoral demagògica i sense idees basada amb qui la feia més grossa, una campanya que podíem definir com a “lo malo y breve dos veces malo”, de forma antagònica al que pregona el refranyer castellà.
A Catalunya, la campanya no ha anat molt millor, ja no sabem qui és qui, no sabem qui és l’estendard del seny i qui és el de la rauxa. Els ciutadans demòcrates no entenem que els partits independentistes no vulguin pactar entre ells, cap se’n refia dels altres, i malgrat què hem anat i anirem a votar, tot i estar decebuts, fatigats i enfadats, la gran majoria el que farem és un acte de fe perquè els partits independentistes no ens han explicat el volen fer, amb qui volen i no volen pactar, i el que és més important, si pacten sota quines condicions ho faran.
En aquest escenari, tot suma en el nostre objectiu, sigui votant a JuntsXCat, o votant a ERC o votant a la CUP, qualsevol vot a aquestes formacions és bo, doncs són els únics que cadascú a la seva manera busquen la llibertat del nostre poble, alguns potser equivocats en moltes coses, altres en menys, qui sap qui té la raó, però tots amb la consciència democràtica mínima exigida per crear un país nostre, un país lliure, un país normal, un país que sense cap dubte serà millor. Nosaltres els hem de votar, donada la seva negligència i manca de mires, la societat ha d’anar per endavant, ells ja s’adonaran del que volem que facin, nosaltres, el poble els guiarem.
Tot suma en aquest camí. Cadascú que faci el que cregui, el que pugui, el que vulgui, tot és important i tot és vàlid, sigui participant en les diferents convocatòries i manifestacions, sigui fent cassolades, sigui cantant i fent cançons, sigui encenent espelmes, sigui tallant carreteres, sigui col·lapsant infraestructures com l’aeroport i el port, sigui defensant-se a la plaça Urquinaona o intimidant a l’enemic, sigui fent xarrades o articles, sigui explicant el que passa als fills, sigui escoltant i pensant, sigui penjant senyeres o sigui votant.
Tot suma per Catalunya.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA, MONOPOLI DE LA RESISTÈNCIA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA, MONOPOLI DE LA RESISTÈNCIA
Hem vist i tingut violència. Hem vist i tingut resistència.
Violència és utilitzar i abusar de la força física i psíquica contra les persones, violència és violar, violència és denigrar, violència és pegar, violència és estirar dels cabells, violència és atropellar i arrossegar a algú amb un furgó, violència és donar cops de porra, violència és disparar a la gent, violència és fer mal, violència és treure ulls als manifestants, violència és esclafar testicles i trencar ossos mentre es gaudeix de fer-ho.
Per contra, manifestar-se, cridar fort, cantar, caminar, estar asseguts, portar llaços per demanar la llibertat dels presos polítics, portar una estelada, fer una cassolada, encendre espelmetes com a protesta davant d’edificis públics, etc. no és violència, és resistència portada a terme de forma pacífica per la via de la desobediència activa. Tallar el tràfic, col·lapsar aeroports i bloquejar infraestructures bàsiques buscant alterar l’ordre de forma coordinada per aturar el país és resistir, fent-ho al marge del control policial i l’autorització de l’estat per provocar una reacció política, que fins ara, no es dóna. Fins i tot, fer barricades, trencar coses i cremar-les no és violència, pot ser incivisme, pot ser vandalisme, pot ser gamberrisme però violència no és. És més, quan aquests actes es fan per protegir-se també es tracta de resistència a la violència.
En altres indrets hem vist a miners encarar-se a la policia, els hem aplaudit per defendre els seus treballs i les seves famílies. Hem vist tallar vies del tren per demanar el soterrament de l’AVE i hem celebrat amb ells la seva victòria. Veiem com a Hong Kong és lluita al carrer per les llibertats de drets fonamentals, estem amb ells. Igual que estem d’acord amb les reivindicacions que ens arriben des de Xile per una economia més digna i millor.
En tots els casos, igual que aquí, no hi ha violència del poble, hi ha resistència. Resistència per la lluita social, resistència de gent que està fins als nassos que no els escoltin, resistència per la lluita per la democràcia. En tots ells, la violència ve de part de l’estat que la canalitza per les forces policials, les quals teòricament estant per protegir als ciutadans però que sempre actuen per represaliar-los.
Monopoli de la violència, monopoli de la resistència. El filòsof, historiador i economista Max Weber explicava ja fa 100 anys aquesta estreta relació entre violència i estat que és qui té el monopoli de la violència d’una forma contradictòria. L’estat sufraga campanyes a favor de la pau mentre ven i té més armes que el conjunt de la ciutadania. L’estat intenta deslegitimar i considerar com a violència les accions alienes contra els seus interessos, però en cap cas deixa de fer ús de la violència per autosustentar-se, pel que ells consideren sobreviure. Si un grup exigeix un impost revolucionari a un ciutadà se’l considera un grup criminal doncs no disposa del monopoli de la violència, si ho fa l’estat se’l considera legítim, encara que el ciutadà s’oposi, a qui a més li caurà a sobre tota la violència estatal en forma de lleis, a qui voldran confiscar-li les propietats, fer-li perdre els seus drets civils i empresonar-lo. Quina contradicció, no? La legitimitat de la violència no fa que aquesta deixi de ser violència.
El monopoli de la resistència està en els ciutadans, resistir és viure. Resistència és la protesta dels malalts en llista d’espera fetes per afavorir la privatització de la sanitat. Resistència és la queixa dels familiars de malalts d’Alzheimer sense cap ajuda social. Resistència és la indignació dels pares de la noia violada a Manresa a qui el jutge ha deixat lliures. Resistència és la que ve dels ulls buidats i testicles perduts per l’abús dels policies violents que acusen les seves víctimes. Resistència és la que porta a terme un obrer que en prou feina arriba a final de mes i decideix fer vaga per dignitat. Resistència són els CDRs tancats i torturats en presons d’un estat que es fa dir democràtic però que no ho és. Resistència és el cabreig d’uns pares que no poden seguir pagant la Universitat a la seva filla. Resistència són els iaios i iaies de Barcelona que no poden seguir pagant el seu lloguer en un Ajuntament regit per una populista associada a la ultradreta i que surten al carrer per demanar llibertat. Resistència és la gana que passa un pescador que no té peix per pescar i que està a punt de perdre la seva barca. Resistència és un pagès desesperat que ha perdut la seva collita per les pluges però que surt amb el tractor a demanar un país millor pels seus fills. Resistència és la d’aquell informàtic que hackeja en defensa dels seus ideals de coneixement compartit. Resistència és la d’aquell economista ètic que ha de fer moltes més hores que altres per intentar salvar empreses amb les quals empatitza a canvi d’un mòdic preu. Resistència és el poble català que busca deixar de ser una colònia, una unitat de producció, i desitja ser un país: Catalunya
El monopoli de la violència està en l’estat, el monopoli de la resistència està en els ciutadans.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya