EconomiaCAT
IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA
Us recomano la sèrie de Netflix “Rebellion”, una sèrie produïda per la televisió pública irlandesa, situada en el context històric de la Revolució de Pasqua a Dublín l’any 1916, ara fa un segle, en la que es narra el moviment armat d’un reduït grup de voluntaris que va esdevenir aquells dies de lluita contra l’ocupació britànica, la primera potència del món en aquella època, i la recerca de la república independent d’Irlanda.
El romàntic moviment va fracassar en poc temps, va ser sufocat per les tropes britàniques ràpidament, però la violenta i desproporcionada repressió de l’Imperi britànic els dies posteriors a l’alçament, els injustos judicis sumaris i els afusellaments dels líders “rebels” Pádraig Pearse i el sindicalista James Connolly entre altres, van ser la llavor per la consecució de la independència aconseguida per Irlanda sis anys més tard.
El moviment revolucionari de la Pasqua no comptava amb el recolzament majoritari dels habitants dublinesos però la repressió indiscriminada imposada al país és el que va fer canviar l’opinió popular, i va convèncer a la majoria de la població que no era possible conviure en un món lliure amb els britànics. El partit independentista, Sinn Fein, minoritari en aquell moment es va transformar en la primera força política del país.
Un segle després, a poc més de dos mil kilòmetres de Dublín, i salvant les distàncies, podem parlant d’escenaris similars entre Irlanda i Catalunya. Irlanda després de 100 anys, Catalunya. A principis del segle XX, Irlanda feia segles que era “britànica”, la seva conquesta havia començat l’any 1169, amb l’Acta de la Unió de 1801, el parlament irlandès és suprimit i amb ell la supressió de drets i llibertats dels irlandesos. D’igual manera, Catalunya forma part del regne d’Espanya des de finals del segle XV, perdent posteriorment els seus drets i llibertats amb el Decret de Nova Planta l’any 1716 com a resultat del centralisme borbònic central.
Ni a Irlanda ni a Catalunya mai es va perdre el seu sentiment nacional particular, ni els seus costums i tradicions. Els irlandesos van afavorir l’idioma anglès en lloc de l’originari gaèlic, al contrari dels catalans que sempre vam conservar la nostra llengua tot i estar prohibida i perseguida, però ells van convertir la religió catòlica com un símbol de sentiment nacional oposat al protestantisme britànic. La religió i la llengua són en cada cas el símbol d’identitat nacional.
Durant segles, irlandesos i catalans han estat submisos a pertànyer i formar part dels seus respectius imperis, jo diria que Catalunya més que Irlanda, la major part del temps han estat en pau amb ells, recercant l’autonomia com a màxima expressió de la seva identitat pròpia. L’augment independentista en ambdós casos, ha vingut donat per la incapacitat del poder central per reconèixer la voluntat i idiosincràsia d’aquests territoris dins del context nacional.
Diferències també hi ha, i són clares. El context de principis del segle XX i XXI és diferent, i com a conseqüència el moviment català és menys radical i gens violent. No es poden comparar les imatges de l'ocupació de l’oficina de correus per un grapat de voluntaris irlandesos armats amb l’ocupació pacífica i massiva de l’aeroport del Prat, però el rerefons és el mateix.
A Catalunya no existeix una zona, com l’Ulster, habitada majoritàriament per protestants que els irlandesos consideraven com a colons. En el nostre país les comunitats de catalanoparlants i castellanoparlant estan barrejades, no existeix una separació ancestral de catalans i no catalans pel seu origen, tots ho són i com a conseqüència l’idioma, que és un símbol identitari, no és una separació infranquejable entre partidaris i no partidaris de l’independentisme.
Anys després de l’alçament de Pasqua, el governador britànic de Dublín comentava l’estratègia del primer ministre, mà dura per un costat i negociació per un altre, com a forma per conservar la colònia irlandesa. A Catalunya la repressió no cessarà. Les fotografies per buscar una negociació, tampoc. És la forma per acabar amb la voluntat del poble per un costat i mostrar a ulls del món una propaganda negociadora. És, i sempre ha sigut, la manera d’actuar dels imperis en els temps moderns.
Irlanda avui és independent. No es van deixar enganyar amb negociacions que no ho són, que només busquen la perpetuació del colonialisme. Després de la primavera de 1916 va venir l’estiu irlandès, i després la tardor i l’hivern, i així, tossudament any darrer any fins que l’imperi va claudicar i l’objectiu es va assolir. A la tardor calenta catalana, ara no pot arribar un hivern fred. El canvi estacional no pot esdevenir un canvi mental. Ens governa i governaran essers venjatius, i si les nostres institucions claudiquen, com sembla que fan, les hem de fer caure, enderrocar-les per patriotes intel·ligents, fins a tenir un grup de líders que siguin mereixedors de la nostra dignitat i persistència demostrada.
Qui vulgui separar ens vol fer dèbils, ja sigui de dins o de fora, estigui a la presó, a l’exili o al mig del carrer. Junts i units som imparables. Ànim que la victòria és a tocar però només si escalfem l’hivern, fem insuportable la primavera i bullim a l’estiu.
Ho aconseguirem i al segle XXII algú s’emmirallarà en el nostre fenomen per escriure un article anomenat Irlanda després de 100 anys, Catalunya, després de 100 anys, XXX.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
DE PESSEBRES I PACTES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
DE PESSEBRES I PACTES
I a mi que el pessebre de la Colau d’enguany m’agrada...
Ho sento per alguns i sobretot per “algunes” que considereu aquesta afirmació com quasi un sacrilegi, ho sento pels que rondineu i dieu que sembla una pila de trastos mal posats, és lleig, molt lleig, però més enllà de la seva estètica i del seu preu, una barbaritat els quasi 100 mil euros que diuen ha costat, el trobo original i sobretot molt poètic, potser és perquè jo sóc de números i no tinc gust per l’art, potser és perquè em conformo amb ben poc o potser és perquè la polèmica sobre el pessebre barceloní ja s’ha convertit en una tradició més de les festes nadalenques.
Aquestes polèmiques, normalment les mateixes, són les que certifiquen que el Nadal està proper, més enllà de les llums que adornen els nostres carrers, que les decoracions de les botigues i que les cançons que s’escolten a l’entrar-hi.
Quan a casa et treuen el tema de què aquest any no cal comprar l’avet a la gitaneta (que ara ja deu passar dels 50) com cada any, que fa molt merder, o si aquest any seria millor comprar-ne un d’artificial que ara semblen molt naturals i només cal plegar-los quan acaben festes, significa que ja queden pocs dies per preparar la decoració de casa.
Quan et diuen que aquests any no cal comprar més pastors, ni pous, ni porcs, ni ovelletes, ni res de res perquè el pessebre domiciliar està superpoblat, els pastors fan caravana, els animals topen els uns amb els altres, i el poblat que representem sembla més Calcuta que Betlem, vol dir que ja és l’hora que el pessebre s’ha de fer.
El futur govern espanyol vol pactar a canvi d’obrir un diàleg amb ERC, i amenaça dient que ells són les úniques forces espanyoles disposades a seure per parlar, però per parlar estableixen uns límits, unes línies vermelles que no es podran ni tocar. I precisament aquests límits, són els aspectes fonamentals que el votant d’ERC vol parlar i vol executar, són aquests els límits que el votant vol creuar i pels quals va votar-los. Què hi ha doncs a parlar?
Quan et comenten que no cal comprar tantes neules ni torrons, que no ens convenen, que engreixen, que passades festes sobren tots i que n’hem d’estar menjant fins al mes d’Abril, significa que entrem a la recta final de la setmana prèvia de Nadal.
Quan ja tips, et comenten que després del vermut de Reis amb més de 20 coses diferents no cal preparar el pollastre farcit tradicional perquè sobra tot i els convidats se’l prenen per compromís, significa que les festes arriben al seu final.
Aquestes dates són dates de polèmiques i de pactes, tant a fora com a dins de les llars particulars, dates de pessebres i pactes, on hi ha els partidaris de les tradicions familiars i nadalenques més ancestrals, i hi ha els que volen canviar algunes coses, canviar-ne moltes o fer-les totes diferents. Al final, tothom sempre cedeix un xic, més o menys, on el que cedeix pensa que ha cedit molt, segurament molt més del que en realitat ha cedit, mentre que l’altre pensa al contrari, que ho ha fet poc o que no ha cedit gens. És inevitable, i així és la vida.
Cada vegada que penso amb pessebres i pactes, sempre em pregunto de qui seria la idea del primer que va proposar posar un caganer al pessebre de Nadal i qui seria el primer que va cedir i ho va acceptar?, aquella transgressió ara ha esdevingut en una tradició, una bonica tradició, obrim la ment als pactes nadalencs, obrim la ment a tota classe de pactes, respectem les opinions mentre siguin opinions que respectin la dels altres.
Per cert, ara torno que vaig a buscar l’avet a la gitaneta....
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya