EconomiaCAT
BREXIT MÉS BREXIT
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: INTERNACIONAL
BREXIT MÉS BREXIT
Les aigües dels rius no esdevindran sang, ni els seus peixos moriran. Les granotes no sortiran dels rius i ho envairan tot. La pols no es transformarà en insectes voladors amb intenció de picar tot el que troben davant. No apareixeran mosques gegants que entraran a les nostres cases. Els ramats i altres animals no es veuran afectats. No apareixerà cendra del nostre cel que ens produirà llagues aberrants als nostres cossos. Tampoc tindrem tempestes catastròfiques ni pedregades que tot ho destruiran. Ni vindrà del no res, un eixam de llagostes que es menjaran totes les nostres collites. No tindrem dies i dies d’absoluta foscor. L’àngel malèfic de Déu no passarà per les nostres cases a matar als primogènits... Amb aquest paràgraf que feia referència a les 10 plagues bíbliques de l’Antic Testament, fa ara quasi quatre anys, començava l’article “Brèxit i les 10 plagues”, publicat mesos abans del referèndum britànic per continuar o sortir de la Unió Europea i en el que ens postulàvem per pràcticament una inexistència de conseqüències econòmiques derivades d’una hipotètica sortida britànica. Conseqüències econòmiques no, però sí de polítiques.
De nou, malgrat les campanyes europees de la por, malgrat els que no s’ho creien i ho veien com un error, i malgrat aquells que menyspreen tot allò que no els hi agrada i que han estat des de juny del 2016 dient que els ciutadans del Regne Unit no sabien el que havien votat en el referèndum, els britànics no només no han reculat en el Brèxit sinó que han votat de forma majoritària el partit conservador liderat per Boris Johnson, un euroescèptic confés que ha fet d’aquestes eleccions un segon referèndum. Brèxit més Brèxit, dues vegades Brèxit.
La victòria del Brèxit és l’equivalent a la derrota de la UE a les Illes, una derrota política per Europa. I no m’estranya perquè per un costat la UE ha sigut utilitzada pels governs dels estats membres per tapar les seves ineficiències. Quan hi ha hagut augment d’impostos s’han escudat en dir que venia imposat per Europa. Quan s’han hagut de fer retallades, s’ha dit que era Europa qui les establia. Quan s’han hagut d’aplicar certes polítiques migratòries s’ha dit que era Europa qui obligava a portar-les a terme. La UE ha sigut l’estora a la qual els governants estatals li han tirat tota la porqueria que els molestava a casa seva.
Per altre costat, la UE tal com l’hem fet tampoc ha ajudat gaire, ha perdut tota la seva essència, el seu motiu de ser pels ciutadans europeus, només té sentit pels seus governs, ha passat a ser un club d’estats que es protegeixen entre ells, és una burocràcia gegantina opaca pels ciutadans, un grup d’institucions formades per elits que només busquen el seu propi benestar i l’ancoratge als seus seients a qualsevol preu, una democràcia covarda i de despatx allunyada i d’esquena a la gent del carrer.
Feu-vos aquestes preguntes bàsiques per veure quan representatives per a vosaltres són les institucions europees: Per què serveix la Comissió Europea? I el Consell Europeu? Qui els presideix i qui els va presidir en el passat? Eren de dretes o esquerres? Com els van escollir o quan els van votar com a Presidents?... Ho sabeu? Doncs, si no sabeu qui són i el que fan, no us representen, són funcionaris allunyats dels ciutadans, ens governen però no ens sentim governats per ells, això no és democràcia doncs la paraula “demos” ve de poble.
Davant d’aquesta situació, els britànics, que no és que siguin més intel·ligents, però si que tenen més cultura democràtica, i sobretot són menys dependents de subvencions que en altres indrets, han decidit que volen recuperar el control i ser governats per a qui ells escullin. Aquest resultat electoral suposa un problema polític greu per la UE, que haurà d’aparcar el seu còmode immobilisme per fer alguna cosa. En altre cas, el camí iniciat pel Regne Unit servirà d’inspiració a futurs moviments polítics en altres països, sobretot països contribuents del nord, que de segur seguiran a més curt que llarg termini el mateix recorregut cap a la sortida, i més quan vegin de primera mà que les plagues anunciades no arriben ni arribaran.
En aquest context poden passar dues coses. La primera via és que la UE es pot tancar en sí mateixa, cosa que és molt probable, donat que la UE perd el membre més poderós del sector no intervencionista i lliberal que és el Regne Unit. I més considerant que amb la sortida dels britànics, l’estat espanyol guanya pes en el conjunt de la UE per una qüestió de nombre d’habitants, és a dir, que es canvia el pes específic d’un estat valent que consulta a la seva població pels temes fonamentals com és el Regne Unit per un altre, Espanya, on els seus líders pensen que determinades coses importants no s’han de preguntar mai al poble, no sigui que el resultat sigui diferent de l’esperat, diferent del que volen les elits que ostenten el poder, es canvia democràcia britànica per antidemocràcia espanyola.
La segona via és més difícil però és l’única viable per la supervivència a mig termini, i és entendre que hi ha un problema i que s’ha d’arreglar. Europa ha de deixar de ser una democràcia de despatx per ser una autèntica democràcia dels seus ciutadans, que aquests l’entenguin, hi participin i la respectin. Una democràcia que obligui als seus governants a treballar pels ciutadans i a assumir responsabilitats sinó ho fan.
Bye Bye UK!!! Bye Bye Europe???
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
IRLANDA DESPRÉS DE 100 ANYS, CATALUNYA
Us recomano la sèrie de Netflix “Rebellion”, una sèrie produïda per la televisió pública irlandesa, situada en el context històric de la Revolució de Pasqua a Dublín l’any 1916, ara fa un segle, en la que es narra el moviment armat d’un reduït grup de voluntaris que va esdevenir aquells dies de lluita contra l’ocupació britànica, la primera potència del món en aquella època, i la recerca de la república independent d’Irlanda.
El romàntic moviment va fracassar en poc temps, va ser sufocat per les tropes britàniques ràpidament, però la violenta i desproporcionada repressió de l’Imperi britànic els dies posteriors a l’alçament, els injustos judicis sumaris i els afusellaments dels líders “rebels” Pádraig Pearse i el sindicalista James Connolly entre altres, van ser la llavor per la consecució de la independència aconseguida per Irlanda sis anys més tard.
El moviment revolucionari de la Pasqua no comptava amb el recolzament majoritari dels habitants dublinesos però la repressió indiscriminada imposada al país és el que va fer canviar l’opinió popular, i va convèncer a la majoria de la població que no era possible conviure en un món lliure amb els britànics. El partit independentista, Sinn Fein, minoritari en aquell moment es va transformar en la primera força política del país.
Un segle després, a poc més de dos mil kilòmetres de Dublín, i salvant les distàncies, podem parlant d’escenaris similars entre Irlanda i Catalunya. Irlanda després de 100 anys, Catalunya. A principis del segle XX, Irlanda feia segles que era “britànica”, la seva conquesta havia començat l’any 1169, amb l’Acta de la Unió de 1801, el parlament irlandès és suprimit i amb ell la supressió de drets i llibertats dels irlandesos. D’igual manera, Catalunya forma part del regne d’Espanya des de finals del segle XV, perdent posteriorment els seus drets i llibertats amb el Decret de Nova Planta l’any 1716 com a resultat del centralisme borbònic central.
Ni a Irlanda ni a Catalunya mai es va perdre el seu sentiment nacional particular, ni els seus costums i tradicions. Els irlandesos van afavorir l’idioma anglès en lloc de l’originari gaèlic, al contrari dels catalans que sempre vam conservar la nostra llengua tot i estar prohibida i perseguida, però ells van convertir la religió catòlica com un símbol de sentiment nacional oposat al protestantisme britànic. La religió i la llengua són en cada cas el símbol d’identitat nacional.
Durant segles, irlandesos i catalans han estat submisos a pertànyer i formar part dels seus respectius imperis, jo diria que Catalunya més que Irlanda, la major part del temps han estat en pau amb ells, recercant l’autonomia com a màxima expressió de la seva identitat pròpia. L’augment independentista en ambdós casos, ha vingut donat per la incapacitat del poder central per reconèixer la voluntat i idiosincràsia d’aquests territoris dins del context nacional.
Diferències també hi ha, i són clares. El context de principis del segle XX i XXI és diferent, i com a conseqüència el moviment català és menys radical i gens violent. No es poden comparar les imatges de l'ocupació de l’oficina de correus per un grapat de voluntaris irlandesos armats amb l’ocupació pacífica i massiva de l’aeroport del Prat, però el rerefons és el mateix.
A Catalunya no existeix una zona, com l’Ulster, habitada majoritàriament per protestants que els irlandesos consideraven com a colons. En el nostre país les comunitats de catalanoparlants i castellanoparlant estan barrejades, no existeix una separació ancestral de catalans i no catalans pel seu origen, tots ho són i com a conseqüència l’idioma, que és un símbol identitari, no és una separació infranquejable entre partidaris i no partidaris de l’independentisme.
Anys després de l’alçament de Pasqua, el governador britànic de Dublín comentava l’estratègia del primer ministre, mà dura per un costat i negociació per un altre, com a forma per conservar la colònia irlandesa. A Catalunya la repressió no cessarà. Les fotografies per buscar una negociació, tampoc. És la forma per acabar amb la voluntat del poble per un costat i mostrar a ulls del món una propaganda negociadora. És, i sempre ha sigut, la manera d’actuar dels imperis en els temps moderns.
Irlanda avui és independent. No es van deixar enganyar amb negociacions que no ho són, que només busquen la perpetuació del colonialisme. Després de la primavera de 1916 va venir l’estiu irlandès, i després la tardor i l’hivern, i així, tossudament any darrer any fins que l’imperi va claudicar i l’objectiu es va assolir. A la tardor calenta catalana, ara no pot arribar un hivern fred. El canvi estacional no pot esdevenir un canvi mental. Ens governa i governaran essers venjatius, i si les nostres institucions claudiquen, com sembla que fan, les hem de fer caure, enderrocar-les per patriotes intel·ligents, fins a tenir un grup de líders que siguin mereixedors de la nostra dignitat i persistència demostrada.
Qui vulgui separar ens vol fer dèbils, ja sigui de dins o de fora, estigui a la presó, a l’exili o al mig del carrer. Junts i units som imparables. Ànim que la victòria és a tocar però només si escalfem l’hivern, fem insuportable la primavera i bullim a l’estiu.
Ho aconseguirem i al segle XXII algú s’emmirallarà en el nostre fenomen per escriure un article anomenat Irlanda després de 100 anys, Catalunya, després de 100 anys, XXX.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya