EconomiaCAT
FER-SE’N CREUS...GROGUES
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
FER-SE’N CREUS...GROGUES
L’expressió “fer-se’n creus” és una dita típicament catalana, avui secularitzada però de clara herència religiosa cristiana, equivalent al “deixar de pedra” o “deixar glaçat”, que vol dir sorprendre’s, estranyar-se o admirar-se davant d’una situació poc habitual, insòlita, extraordinària o increïble.
I és que la situació actual és insòlita, increïble i trista, molt trista. Les dictadures ho són. Us havíeu cregut allò de recuperar les institucions, tornar a autogovernar-nos, la democràcia, fins i tot l’autonomia o preautonomia, doncs res. Aquí 155 i punt. Aquí els vencedors, els dipositaris del poder absolut, i a l’altre costat aquests “somiatruites” per la llibertat, aquests demòcrates vençuts i agenollats.
És una situació en què uns fan i els altres desfan. Uns posen llaços grocs i els altres els treuen, no posen llaços d’altra color o creen altres expressions, els treuen, fan mal bé el que construeixen els altres. Com deia un tuit aquesta setmana, per posar llaços grocs només calen mans nues, per treure’ls calen estisores, tenalles i altres eines de tall i destrucció, aquesta és la diferència. Hi ha els creatius i els que no accepten la creativitat.
Per un costat hi ha els que volen canvis, per millorar, i per altre els que volen quedar-se com estan, encara que sigui vivint a les escombraries, en el país de la Gurtel, en el país de la Púnica, en el país del cas Lezo, en el país del frau de les dessaladores, en el país del cas Noós, en el país del cas Andratx, en el país de les caixes B, en el país de la corrupció com a sistema de funcionament, en el país en què no hi ha separació de poders, en el país que fa el ridícul a Europa sencera, en el país en que existeix una monarquia encara, en el país on es persegueix la llibertat d’expressió, en el país on es persegueixen els drets humans, els drets polítics i els drets socials, en el país que reuneix tots els malsons que es fan i es desfan.
Com també llegia aquesta setmana, què vols esperar d’un grup que es mobilitza totalment per treure creus grogues que es planten a les platges amb un significat de solidaritat, però que permet que aquestes mateixes platges es plantin els cadàvers d’immigrants que fugen de la pobresa i de les guerres al seu lloc d’origen. Què vols esperar d’ells, de qui els voten i de qui els accepta?
Ja res ens sorprèn, és per fer-se’n creus...grogues.
Això “s’està fent més llarg que la Quaresma”, una altra expressió quotidiana d’herència cristiana en al·lusió a manifestar que una cosa dura molt. La Quaresma simbolitza el període de set setmanes entre Carnestoltes i Pasqua de Resurrecció, dies de dejuni i abstinència en record dels 40 dies que Jesús va passar al desert, patint fam i lluitant contra les temptacions del dimoni. Doncs bé, els catalans fa més de 300 anys que estem patint i lluitant, ja no contra les temptacions del dimoni sinó contra el mateix dimoni manifestat en les seves versions més desagradables, ferotges i lletges.
Possiblement “hem fet Pasqua abans de Rams”, expressió que significa que hem fet les coses en sentit invers, i possiblement vam pensar que la República era possible i que Europa ens donaria la raó pel sol fet de ser demòcrates. És clar que l’Europa dels estats, no ens donarà la raó fins que la seva opinió pública faci la força suficient, en això estem.
Hem rebut i rebrem “el bes de Judes”, expressió que fa referència als actes d’afecte enganyosos en al·lusió al petó que li va donar l’apòstol traïdor a Jesús a l’hort de Getsemaní, perquè el poguessin identificar. Hem cregut, ingènuament, que alguns partit del panorama de l’estat ens podrien voler, hem confiat que Podemos respectaria el dret a decidir, fins i tot que el PSC seria un partit que entendria la voluntat dels catalans, però no, és el PSOE de sempre, és un partit que només l’interessa governar com sigui, a costa de qui sigui i a curt termini.
“S’han estripat les vestidures”, igual que va fer Caifàs com a mostra d’indignació, quan va preguntar a Jesucrist si era fill de Déu i aquest el contestà afirmativament. A Espanya, a les seves institucions i als seus ciutadans, s’han estripat les vestidures, indignats, quan a Catalunya hem dit alt i fort que ens semblava que ja no volíem estar a Espanya, que no ens interessava i que per mesurar el volum d’aquesta voluntat, volíem votar. S’han estripat les vestidures quan els hi hem dit que som demòcrates i que volem sotmetre les decisions importants a tots els ciutadans.
Quan al governador romà de Judea, en Pons Pilat, li van portar a Jesús per condemnar-lo, no va trobar greus els càrrecs que l’imputaven. Va aprofitar l’ocasió per aplicar un costum de l’època que consistia a alliberar un pres. Per fer-ho va deixar trial als jueus triar entre Jesús o un delinqüent comú, anomenat Barrabàs, una acció insensata que es coneix com “barrabassada” i que va tenir efectes contraris, ja que el poble jueu va triar salvar al delinqüent i crucificar a Jesús. Una barrabassada és haver volgut aprofitar els rèdits que dóna l’anticatalanisme per augmentar uns quants vots, amb la factura i fractura que això suposa i suposarà. De barrabassades en veiem cada dia, i cada dia més en política.
Pilat no tingué més remei que acatar la decisió popular, i després de rentar-se les mans va dir “innocent jo sóc de la mort d’aquest just. Vosaltres veureu”, i d’aquí naixeria l’expressió de “rentar-se’n les mans” per indicar que algú es desentén d’alguna cosa, actitud molt semblant a la que hem vist aquests dies en el PNB (o PNV?) donant suport al PP pels pressupostos. Com a conseqüència, jo els diria que vigilin, i aplicaria una altra dita, aquesta no cristiana ni catalana sinó molt espanyola, que diu “cuando veas las barbas de tu vecino pelar, pon las tuyas a remojar”.
Un cop portat Jesús al turó del Gòlgota també conegut com a Calvari, als afores de Jerusalem, i per burlar-se d’ell, els romans feren que arrossegués una creu amb la inscripció INRI , acrònim d’Iesus Nazarenus Rex Iudaeorum, és a dir, “Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus”. Avui l’expressió “per més INRI” equival a dir patir un greuge a sobre del sofriment, una cosa més sobre una ja dolenta. Per més INRI els catalans demòcrates hem d’aguantar tenir ben a prop als autoritaris.
“La carn és dèbil”, és una expressió que surt de l’Evangeli de Sant Mateu per explicar davant de la seva imminent mort, la força de l’esperit per sobre dels punts febles de la naturalesa humana. Fa mesos que volem estar tranquils, lluitar és cansat i més contra aquest tipus d’enemic, el feixisme en estat pur que vol fer veure que és normal el que no ho és. La carn és dèbil i ens pot portar a acatar el que ens diguin i desconnectar, però l’esperit d’evolució, de millora i de llibertat no ho permet ni ho permetrà.
A Catalunya, seguirem plantant les creus grogues, si ens en treuen deu, en posarem cent; si ens en treuen cent, en posarem mil; si en treuen mil, en posarem deu mil; si ens en treuen deu mil, en posarem cent mil; si ens en treuen cent mil, en posarem un milió. Igual que va passar a Lituània (Kryziu Kalnas), un lloc en què es van plantar creus en commemoració de lituans morts per la lluita de les seves llibertats, i que avui és un símbol d'identitat nacional, cultural i patriòtica contra la repressió russa, primer dels governs tsaristes i després de la repressió soviètica.
Així que finalitzaré amb un “endavant les atxes!”, que lluny de ser un crit militar i de guerra és l’expressió que es feia servir a les antigues processions per animar als prohoms a aguantar els ciris gruixuts anomenades atxes.
Mira per on, a una persona ni religiosa ni practicant com jo, li ha servit d’alguna cosa, a part d’una bona base de mates, el fet d’haver anat als Salesians de Rocafort. Una salutació des d’aquí, “contigo empezó todo”...
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
