EconomiaCAT
NOÈ 2.0
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
NOÈ 2.0
Qui s’imaginava l’1 de Gener d’enguany, a les 00:00:00, quan vam fer el brindis per donar la benvinguda el 2020 i aprofitar per demanar l’arribada de temps millors, que ens feia falta, que a hores d’ara estaríem vivint un malson d’aquesta dimensió?. Un confinament domiciliar globalitzat per pandèmia vírica que afecta a tots els humans del món, tancant col·legis i universitats, en el que museus i esdeveniments són clausurats, s’atura el món de l’esport, tanquen les botigues de tota classe excepte les de menjar i farmàcies, no es pot anar pel carrer excepte per desplaçar-se a treballar o a buscar aliments i medicines, la gent deixa les empreses per fer telefeina en un temps record, tothom ha d’anar amb guants i mascareta, s’acaben certs productes del mercat, altres són requisats i n’hi ha de molts que escassegen a les prestatgeries dels punts de venda i als magatzems d’abastiment.
I davant d’aquesta situació inimaginable fa només uns mesos, ens entra la por, la incertesa sobre el que ens passarà, el pànic al virus i les seves conseqüències, l’angoixa desfermada del que serà de nosaltres, la desesperació si tot esclata pels aires, el patiment si perdem la salut i es trenca l’economia. És normal, som humans. Però pensem que la por és una mala aliada sempre, ens paralitza mentalment i ens fa prendre males decisions, fem doncs el que ens distingeix d’altres espècies animals, pensem, parem-nos a pensar i anem pas a pas.
El primer pas imprescindible és parar i confinar-se sense excuses.
Parar per salvar la nostra vida i les vides humanes dels altres. Parar per a sostenir el sistema mèdic que tenim com a primera prioritat, parar per salvar la salut, perquè sense salut l’economia i els diners no tenen cap valor, i us ho diu un economista, un economista apassionat que defensa aquesta ciència social i matemàtica tan bonica, i tan difícil de comprendre, i la considera com una part transcendental de la vida i de l’esser humà contemporani.
Però si ara hem de triar, que crec que toca, doncs no podem afrontar una crisi sanitària com aquesta preocupant-nos per la crisi econòmica, de liquiditat i de solvència que ja tenim a sobre, trio la salut, em confino i em converteixo en una espècie de Noè 2.0, el patriarca que segons diu la llegenda i segons s’escriu a l’Antic Testament i al Tanaj jueu, va decidir tancar-se amb la seva esposa, els seus tres fills, les seves tres joves i una parella de cadascuna de les espècies diferents d’animals que habitaven la terra, dins d’una embarcació, l’Arca de Noè, per poder sobreviure al Diluvi Universal, una mena de Coronavirus de l’època, que va acabar amb tota la humanitat menys ells, els confinats a l’arca.
La bona notícia és que el virus marxarà o descobrirem una vacuna per combatre’l, la mala notícia és que no tothom el podrà superar. Després haurem de viure amb les conseqüències que hagi deixat el seu pas, però abans de preocupar-nos ara per aquestes conseqüències cal viure i deixar viure.
Ja hi haurà temps de pensar en diners, en deutes, en crèdits, en capricis i en vacances. Ja hi haurà temps en pensar a superar la crisi financera que aviat veurem i afectarà a tots els sectors, sigui de forma directa o sigui per l’efecte del risk sharing. Ja hi haurà temps per pensar en qui ens protegeix i per qui no importem res, som purament un factor de producció. Ja hi haurà temps per pensar perquè si el perill més gran de la humanitat no és una guerra sinó que és una pandèmia vírica, què fem utilitzant la major part de les despeses públiques en armament abans que fer-ho en sanitat i recerca científica.
Tots som Noè. A confinar-se toca!
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
DEL CAFÈ PER A TOTS AL VIRUS PER A TOTS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: ESPAÑA
DEL CAFÈ PER A TOTS AL VIRUS PER A TOTS
Negligents!
És la primera paraula que em ve al cap al pensar amb la gent que s’ha erigit com a caps per combatre i dirigir la crisi del coronavirus a l’estat espanyol. Però no és l’única paraula, immediatament després em venen al pensament tot un reg de mots en la mateixa línia, tal com incompetents, incapaços, negats, ineptes, inconscients, inútils i irresponsables. És en aquesta fase quan els meus pensaments passen a l’insult i haig de posar-hi frè, posant-me a fer altra cosa per distreure el cap i no pensar-hi.
Ens hi va la vida, ens hi va la salut. La nostra, la dels nostres fills, la dels nostres pares i avis, la dels nostres familiars i amics.
I davant d’una situació pandèmica d’aquesta magnitud i gravetat apareix per televisió el Presidente del Gobierno, la cara visible dels que fa dos mesos han vist el que succeïa a la Xina i no han fet res per evitar l’arribada del virus a casa nostra o, com a mínim, intentar minvar al màxim el seu impacte, dels que s’han quedat aturats veient el desenvolupament i creixement de casos i morts a Itàlia, dels que un cop el virus ha arribat a Madrid tampoc han pres mides ràpides i contundents com seria el confinament dels ciutadans que eren i són el focus principal, deixant que aquests infectin i escampin geogràficament la pandèmia a zones de la costa i altres àrees on han fugit de forma massiva.
El govern espanyol ha aprovat el decret d’alarma però és un decret light, un decret que no funcionarà, ho pagarem tots. Un decret que no confina, un decret que no impedeix la propagació del contagi, un decret que permet que la gent es pugui desplaçar fora dels seus territoris, un decret que no controla el dia a dia de la gent que va a treballar, un decret que deixa fins i tot anar a tallar-se els cabells a la perruqueria o portar a netejar el pantaló a la tintoreria, un decret que no limita els viatges procedents de l’estranger, el control de les fronteres, ni tan sols en aspectes tan bàsics i mínims com seria prendre la temperatura als que arriben per l’aeroport.
Ho pagarem car, molt car, i ho pagarem tant en salut com en economia.
No es pot entendre més enllà de l’estupidesa típica espanyola i del “politiqueo” inconscient, la tesi que el virus no entén de territoris quan tots hem vist que a la ciutat xinesa de Wuhan i la província de Hubei, l’única solució per evitar la propagació del virus, que és molt ràpida, va ser identificar els focus concrets territorials i aïllar-los de forma radical i contundent de la resta. A Espanya, han preferit no fer-ho, no aïllar Madrid, i han canviat el sentit de la frase del cafè per a tots a virus per a tots. Quina pena, quin desastre. I a tot això, els de Vox aplaudint a Pedro Sánchez per haver apartat a separatistes i comunistes, molt significatiu tot, no?
Estem en mans d’ignorants descerebrats que no saben gestionar ni casa seva i ens volen gestionar a tots. No puc ni vull imaginar que la salut dels meus éssers estimats estigui a les seves mans. Desconfiança total en polítics espanyols que desconeixen com som els catalans, que davant d’una situació d’emergència com aquesta, han optat per no reaccionar a temps, per no prendre les mesures sanitàries que demanaven els experts quan era el moment de prendre-les, i que la seva elecció ha sigut autoproclamar-se com l’autoritat competent, recentralitzar la sanitat i l’ordre públic.
El “aquí mando yo” i “las cosas se hacen como yo mando”, de tota la vida. La invasió de competències de l’administració espanyola, temorosa que les administracions catalanes i també les basques, demostrin al món, una vegada més com ja ho va fer amb els atemptats d’agost del 17, la seva aptitud a gestionar les crisis i a governar en definitiva als seus ciutadans, enfront de la seva negligència estructural.
Ens posen en perill, posen en perill la nostra salut, les nostres vides.
Desgraciats! ...! I ara com he dit és quan paro i em poso a fer un altra cosa.
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya