EconomiaCAT
NI VIOLINS, NI TROMPETES...TAMBORS
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
NI VIOLINS, NI TROMPETES...TAMBORS
Eren els temps de la transició política espanyola quan s’estrenava "Violines i Trompetas", una obra de Santiago Moncada que explicava les divertides vivències d’un trio de músics de cambra. Un trio que no només ho és en el sentit musical, també és un trio emocional. La comèdia va ser tot un fenomen de públic i taquilla a Barcelona, on es va representar durant anys al desaparegut Teatre Talia, protagonitzada pel cordovès Paco Morán.
En una època on tot semblava que era nou, on semblava que la llibertat i la democràcia començaven a treure el seu caparró, on la foscor de la dictadura franquista semblava que donava pas a la llum d’una nova realitat, aquesta obra que insinuava més que deia, semblava que volia trencar però no anava més enllà.
I és que la transició no va ser res més que això, un concert de violins i trompetes.
Els violins, instruments de relaxació per excel·lència, per tranquil·litzar, per calmar. Ho hem vist representat desenes de vegades en l’enfonsament del Titanic, on l’orquestra no va deixar de tocar aquest instrument per intentar evitar el pànic dels aterrats passatgers que veien com l’aigua s’anava empassant tot el que trobava al seu davant.
Les trompetes, instruments de vent de llarg abast, amb el seu to més agut és ideal per ser escoltada a molta distància, en totes direccions, i en mig de molt soroll, per això s’utilitza militarment per tocar a retirada.
Violins des d’Espanya i trompetes des de Catalunya.
Calmar-nos, escoltant una clàssica melodia tocada en violí espanyol, agradable a les nostres oïdes, paraules de diàleg, paraules de reconciliació, paraules de reforma, paraules de canvi, paraules de reconstrucció de ponts, paraules que anuncien gestos, paraules que parlen canvis a poc a poc, però paraules buides com ja hem vist. Canvis que el que volen és tornar a estar al mateix lloc, mentre el Titanic s’enfonsa i cada vegada ho fa més.
Toc de silenci i tocar a retirada. Les trompetes catalanes de l’independentisme institucional han canviat el rumb cap a una situació que sembla que busca com a objectiu, tornar al punt de partida de recuperar la Generalitat i alliberar (o només acostar) els presos polítics, en lloc d’avançar decididament, i costi el que costi, cap a la República Catalana.
Ens volen amansar per després portar a la cleda. Relaxar-nos per ordenar-nos retirar. Doncs de cap manera, ni ens relaxarem ni ens retirarem. No escoltarem els violins ni escoltarem les trompetes, vinguin d’on vinguin, al contrari, farem sonar amb sonoritat contundent els nostres tambors, tambors de guerra, instruments de percussió que ens facin enaltir el nostre valor enfront l’enemic, fent-nos semblar més ferotges i nombrosos, dels que som, en front de la desigual batalla.
Ni violins, ni trompetes...tambors!
Costa passar el dol d’haver tingut la República a tocar, és més fàcil a curt termini fer dissabte i guardar o tirar el tambor. Però no ho farem, ens aixecarem d’aquesta frustració tocant més alt i fort la nostra música, preparant amb més cohesió, intel·ligència i fermesa la nostra futura escomesa. La nostra lluita no comença ni acaba amb les banderes, els llaços i les creus, la nostra és un lluita per la llibertat, per la democràcia, per ser com som i com volem ser, pel benestar dels nostres hereus.
Un cop la República sigui una realitat, ja escoltarem els violins i les trompetes, però sempre tindrem els tambors preparats al rebost de casa nostra, per si ens volen prendre el pèl i ens hem de convertir en el "timbaler del Bruc" que tots portem a dins.
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya
EL MONSTRE DE SANCHEZSTEIN
- Detalls
- Escrit per Xavier Mas i Casanova
- Categoria: CATALUNYA
EL MONSTRE DE SANCHEZSTEIN
Luis Ricardo, cantidubi dubi dubi cantidubi dubi da, ya!, era la cantarella en forma d’ordre que se li havia de donar per desbloquejar a un entranyable monstre escanyolit en versió cañí de Frankenstein, el monstre de la novel·la de Mery Shelley, interpretat en el concurs per Pepe Carabias.
El monstre de Sanchezstein era un concurs infantil de finals dels anys 70, emès per TVE, l’única televisió de l’època, que premiava les habilitats lingüístiques dels nens que hi participaven. S’havia d’aconseguir un objectiu, per superar-ho, el monstre interpretava literalment les instruccions que li donaven els nanos, com per exemple, “vés a la dreta i parat davant la taula, Luis Ricardo, ja!”. Però si les instruccions no eren clars, eren malinterpretades o eren contradictòries, el monstre s’embolicava, s’equivocava i entrava en una situació de bloqueig, agitant-se compulsivament i llançant desagradables sons guturals que només podien ser parats per la cantarella inicialment esmentada del cantidubi.
Eren el temps de mirar la tele abans de fer els deures, mentre berenaves pa amb xocolata, pa sucat amb oli i sucre o sal, o un entrepà de foie-gras (no paté) Mina, el que tenia la clau per obrir la llauna lateral. Han passat 40 anys, ja ningú berena això, hi ha desenes i desenes de televisions, ràdios de tot tipus encara que la majoria d’una tendència, hi ha Internet i premsa impresa i digital, però el monstre ha tornat, Pedro Sánchez o Sanchezstein, en versió PSOE, comandant el que anomenen “govern Frankenstein”, segons manifestacions dels que sempre tenen un mal perdre. Frankenstein vs Franco-stein.
El panorama no és fàcil, per un costat tenim un president de govern de l’estat que ha arreplegat les forces per guanyar una moció de censura i fer fora als corruptes i als no demòcrates d’ultradreta, a la banda de M. Rajoy que feia set anys que estava al poder. Defensar-se és una cosa, però construir és un altre molt diferent. Conservadors i progressistes. Socialistes de dretes i socialistes d’esquerres. Nacionalistes castellans (no espanyols), nacionalistes bascos i catalans. Centralistes (que no unionistes) i independentistes. Demòcrates i no demòcrates del 155. Autoritaris i pactistes. Els que demanen canvis i els que res volen canviar. Fins i tot, peninsulars i insulars.
Si no es fan concessions immediates i no només gestos de distensió, si no es fan accions i no només apel·lacions al diàleg a llarg termini, si no s’assumeixen riscos polítics, el futur li serà breu a Sánchez, serà un govern feble que es debilitarà cada cop més , els qui li han donat suport, li trauran. Però si fa les concessions, la manca d’adhesions li vindrà des de dins, des de les dissensions internes del seu propi partit i des de la poltrona dels seus barons. Té l’oportunitat de ser un estadista però segurament no té la capacitat per ser-ho. Ho veurem en poques setmanes, potser dies, jo no hi confio. Hi ha moltes possibilitats que l’entesa sigui impossible i que el caos s’instal·li en la política espanyola.
Davant d’això, els forts guanyarem, els que tenim la força de la persistència, els que tenim la força de la resistència, els que tenim la força de la llibertat i la democràcia, els que tenim la força de l’inconformisme davant les injustícies, els que ja no esperem res de ningú, els que ja sabem que ningú ens regalarà res, els que tenim la força de voler progressar, lluitar pels drets civils i la llibertat d’expressió de tots els ciutadans, els que tenim la força de no acceptar un nou cop d’estat donat per les forces d’ocupació violentes i uns jutges prevaricadors que fan de l’aplicació de la seva visió política, la seva injustícia. Mentre ells (PSOE-PP-Cs), utilitzen Catalunya com el seu tauler d’escacs i de batalla per aconseguir el poder de cara a un nou escenari, nosaltres a no escoltar-los, a no mirar-los, a no caure a les seves provocacions, nosaltres al nostre objectiu, fer un millor país, fer un país millor.
Per finalitzar, recordar i riure una estona no us perdeu aquest enllaç del concurs infantil comentat a l’article:
http://yofuiaegb.com/el-monstruo-de-sanchezstein-luis-ricardo-cantidubi-dubi-dubi-cantidubi-dubi-da-ya/
Cap a la República Catalana, Luis Ricardo, ja!
Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya