Donald McDonald  Els grans mitjans de comunicació nord-americans no informen ni expliquen la realitat del que està passant als Estats Units, i també a l’altra part de l’Atlàntic Nord. L’elecció de Donald Trump com a nou president nord-americà, amb un alt percentatge de vots procedents de les classes més treballadores és una  conseqüència derivada del que succeeix.

Durant tota la campanya, aquests mitjans de comunicació s’han centrat amb la seva figura, amb el personatge, intentant ridiculitzar la seva imatge i les seves manifestacions, presentant-lo com si fos un pallasso, com si fos el Ronald Mc Donald Trump, però els seus atacs han mobilitzat encara més a les classes més populars i majoritàries nord-americanes que odien l’establishment polític-mediàtic, cosa de què Trump, astut com a ningú, és perfectament conscient i ha sabut canalitzar la indignació popular transformant-la en vots, vots que de forma natural haurien d’anar a posicions més progressistes, la dels demòcrates, i que finalment recauen en els partits de dretes, en aquest cas en el partit republicà.

Que passi el que està passant no és un fet espontani, s’està forjant des dels anys 90 quan Bill Clinton, el marit de la candidata derrotada, va aplicar una sèrie de polítiques de sensibilitat neoliberals, , fins llavors patrimoni del partit republicà, com establir acords encaminats al lliure comerç o desregular la banca eliminant la separació entre banca comercial i banca d’inversió, la importància de la gestió privada en els serveis públics, entre altres. Accions que van suposar un notable canvi en les polítiques del partit demòcrata o  també anomenat “partit del poble americà” enfront del partit de l’empresariat representat pels republicans. El mateix va passar amb Tony itBlair i el partit laborista al Regne Unit, i amb molts dels partits socialdemòcrates en altres països a Europa.

L’aplicació de polítiques per part dels partits demòcrates o progressistes, més pròpies de l’històric pensament republicà o conservador, va suposar la pèrdua de milers de llocs de treballs dels sectors manufacturers que es van desplaçar a altres indrets, i com a conseqüència, pèrdua de confiança i l’allunyament de les classes més treballadores del partit demòcrata, i l’apropament a aquest partit, i al seu aparell, de la classe mitjana professional, emmascarada en molts casos, pel màrqueting en forma de modernització del partit.

Amb Obama, aquesta tendència no només no ha canviat sinó que s’ha accentuat. La banca, en el seu mandat, va ser rescatada quan les bombolles especulatives van esclatar, cosa que també ens és familiar a Europa. Als dos costats de l’Atlàntic, les rendes derivades del treball han disminuït mentre que les rendes derivades del capital s’han incrementat fins a nivells mai vistos, en part degut al fort endeutament de les classes populars, que a la vegada ve derivat del descens de les rendes del treball. Com a resultat ens trobem, i es troben als Estats Units, amb una gran indignació i el descrèdit de les institucions més representatives, que es tradueix en què la classe treballadora no se sent representada i no va a votar o vota el que no tocaria, vota a les dretes o extrema-dreta millor dit.

L’estratègia política nord-americana del partit demòcrata de combatre la discriminació de les minories ha sigut exitosa però insuficient, no afectant el gruix de benestar de les classes populars. Ignorar a la classe treballadora té un cost i aquest es veu perfectament identificat en l’estadística que ens indica que la majoria de dones de classe treballadora ha votat a Trump, que ha sigut qui en el seu discurs ha fet més incidència en aquesta classe social, presentant-se com el defensor i protector del món del treball.

La gran pregunta a fer és què hagués passat si el candidat demòcrata fos Bernie Sanders, socialista declarat, en lloc de Hillary Clinton? No ho sabem doncs la situació no s’ha donat, però estic segur que Sanders hauria estat imbatible, ja que el seu missatge connecta amb part dels que han acabat votant a Trump o de les bases que han acabat no anant a votar, però curiosament el seu propi partit, va considerar a Sanders com un quasi-revolucionari polític, un terratrèmol ideològic de grans dimensions del que no estava disposat a patir les seves conseqüències, fent una separació brutal entre militants tecnòcrates i votants de base, que els hi ha acabat costant la derrota en les eleccions recents, més o menys el mateix que passa amb els partits socialdemòcrates a Europa.

Ara, el considerat pallasso Trump ja és president Trump, cal esperar que la seva gestió sigui més propera al somriure que genera Ronald Mc Donald que al temor que produeix el pallasso de IT del Stephen King.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya