Abans de començar, demanar disculpes als físics per anticipat ja que l'article d'avui realitza una reflexió de l'economia basada en el concepte bàsic de la física quàntica. De totes formes, no crec que molts físics facin un seguiment d'aquesta web, però per si ho fan, les meves disculpes anticipades, i que considerin aquesta lectura des d'una perspectiva irònica i no ho facin des d'una visió herètica del món quàntic.

La física quàntica és una teoria que descriu com funcionen les coses, el món, a escales molt i molt petites.

És una teoria científica, és a dir, la seva validesa es basa en els experiments.

Personalment reconeixo que és una teoria fascinant, perquè fa prediccions sobre efectes que desafien la nostre intuició: Què vol dir que una partícula pot estar en un lloc i en tots a la vegada? Quina és la interpretació dels “Universos paral·lels”? El gat de Schröedinger, està viu o mort?

Si el concepte físic, que normalment es basa en la realitat de les coses fins l'arribada de l'aspecte quàntic, el traslladem al món de l'economia actual, que normalment es basa en la confiança des de que els templaris van inventar el pagaré com element simplificatiu, veiem que estem en un moment extremadament quàntic, ja que podem constatar que la realitat diaria és producte de les nostres expectatives, on els mercats són com fotons monetaris estructurats segons una llògica radicalment diferent a la de la racionalitat, un espai meta-econòmic on el diner no és diner, el temps és relatiu i els fonaments tradicionals ja no són tal cosa. Mentre els economistes monetaristes i els keynesians van a la “grenya”, no s'han adonat que els seus postulats han quedat superats per la realitat de l'Economia Quàntica. Igual que els científics volen conjugar la física de Newton, Bernouilli, Faraday, Clausius, Bohr o Einstein amb les reflexions de Planck, el pare de la física quàntica, i fins els actuals premis Nobels: Serge Haroche i David Wineland; els economistes haurien de procedir de la mateixa forma, i combinar els preceptes de Adam Smith i David Ricardo, purament mecanicistes, i incorporar aspectes quàntics, bàsicament moderns, com la teoria matemàtica del caos per la seva superació.

La llògica ens diu que conceptes com estalvi, despesa, inversió, inflació, impostos, etc... adquireix un matís bivalent: bo i dolent a la vegada, fent una similitut amb l'abans anomenat gat de Schröedinger, tot en funció de les seves circumstàncies. Uns ens diuen que és necessària l'austeritat i altres que la despesa és precisament el motor del creixement; i el pitjor de tot, oh!cels!, és que ambdues tendències troben arguments raonats objectivament per defensar-les.

En l'època romana, un denari valia, al menys els grams de plata que el composava; segles més tard, un dòlar mantenia el seu valor mentre les reserves d'or dels Estats Units es mantingueren intactes a Fort Knox; però avui, que val un dòlar o un euro, i en funció de què? Doncs el seu valor ve donat pel balanç entre el que es té més el que s'espera tenir i el que es deu més el que s'espera deure, es a dir, les expectatives que abans feiem menció, és a dir, a l'Economia Quàntica.

La gran majoria de crisis anteriors han tingut origens basats en causes tangibles, com la escassetat de materies primeres, un canvi climàtic, una catàstrofe natural, canvis demogràfics, entre altres. Aquesta té una naturalesa diferent, un origen basat en intangibles, en bumbolles com l'immobiliaria, en productes financers que també es podrien anomenar “timos” i que han generat una gran desconfiança, que ha provocat la sortida a la superfície de problemes estructurals, que malgrat ja existien i augmentaven, eren tapats per l'existència de crèdit i la circulació de diners.

De totes formes, no és la primera vegada que succeeix, ja va passar a l'anomenada Crisi dels Tulipans, a Holanda, al 1737, època en la que tothom invertia en tulipans com un valor segur, el que va provocar inicialment un valor desmesurat del seu preu i donava fins a una rentabilitat del 500% als seus inversors, però de cop va haver una caiguda en picat dels preus, fet que va suposar una ruina econòmica per a molta gent. També a la França pre-revolucionaria, al 1720, amb l'esclat de la companyia Mississippi Bubble i John Law que va exagerar la riquessa de Louisiana amb un eficaç pla de marketing, el que va comportar una especulació salvatge sobre les accions de la companyia, i la necessitat d'emetre bitllets per part del Banque Royale, i que es va colapsar quan es va acabar l'eufòria i es va demanar la conversió de bitllets en or, no havent-hi suficient. Altres exemples molt significatius serien el Crack del 29 als Estats Units, i, més recentment, la Crisis de les .com, que malgrat la seva efimeritat, encara té consequències de gran actualitat com el Fiscal Cliff que de tant se n'ha parlat aquests dies.

L'analogia amb la física quàntica és molt instructiva i no acaba aquí, així, igual que en el Principi d'indeterminació de Heisenberg promulga que l'acció d'un observador altera el sistema observat, en el món econòmic, un analista que fa pronòstics dels que el públic fa cas, diguem una empresa de ràting, tindrà un impacte en el comportament del que està analitzant. De forma que si comunica que una empresa o un país entrarà en colapse al proper mes, i un gran nombre de persones confiaran en aquestes prediccions, vendran les seves accions aquest mes mateix, de forma que el colapse es produirà ara i no el mes proper, canviant, per tant, la posició d'un model fiable a un erroni.

Ah!! però molt important, que ningú tingui confusions amb el que significa economia quàntica, perquè algú podria considerar que:

• La solució és treballar més anys, malgrat no hi ha treball per tothom

• La solució de combatir els defraudadors és amnistiar-los o concedir millor condicions que els que no defrauden.

• La solució per la manca de consum pasa per baixar sous i pujar impostos

• La solució al crèdit és demanar un prèstec perquè els bancs paguin els seus deutes i no perquè el diner circuli.

• La solució pasa per desinvertir en I+D i científics, i invertir en Eurovegas.

• La solució pasa per retallar en Sanitat i Educació però no en retallar estructures ineficients com Senat i Diputacions, i no tocar dietes i cotxes oficials.

... però això, senyores i senyors, desgraciadament és la pura realitat!!