Imprimeix
Categoria: INTERNACIONAL
Vist: 5661

grecia-crisis-economica   La frase del nostre títol, χρονια και χρονια …, que es podria pronunciar com “Jronia ki jronia ...”, la va popularitzar, fa ja uns quants anys, una famosa marca de iogurts, per anunciar les excel·lències de la tradició grega en un producte alimentari. En aquest anunci, una àvia comentava:

χρονια και χρονια μας παιρνουν τα αρχαια μας. μετα πηραν και τισ ολυμπιαδες μας. τωρα θελουν να παρουν και το γιαουρτι μας

és a dir, es queixava que des de l'extranger s'havien emportat, “any rere any”, traducció de la frase del títol, tots els tresors de Grècia, com l'art i les antigüetats, les olimpiades, i ara volien emportar-se, el darrer tresor de Grècia, la forma de fer el iogurt tradicional.

Grècia, el país originari de la civilització occidental com l'entenem ara, la terra de la democràcia, de la filosofia i els pensadors, de la llibertat, de la polis, de la república, de l'ètica, de l'èpica i de tants i tants conceptes que segueixen ocupant una posició central en el nostre pensament i en les nostres formes de vida; està ara considerat com el país més pig, que es tradueix per porc en anglès, del conjunt de païssos anomenats “pigs” de forma despectiva i que evoquen les inicials de Portugal-Ireland-Greece-Spain. I per què això?

Cal remontar-se un xic a la història recent de Grècia, per veure que igual que el que pasa en Espanya, Grècia ha estat governada molts anys per l'ultradreta, que sota la imatge d'una dictadura militar, l'anomenada “dictadura dels coronels”, no va ser una altra cosa que la dictadura de les castes amb més poder econòmic i polític, els més rics, enfront de la majoria del poble, els no tant rics i els pobres, fet que va suposar el costum de no pagar impostos, el costum de frau fiscal, que va perdurar durant la democràcia post-dictadura. A Grècia es considera que una tercera part de la renda nacional no declara impostos, i clar, aquesta part, com acostuma sempre a pasar, no correspon a les persones que perceben una nòmina.

El deute acumulat pels governs militars va ser asumit pel govern “democràtic”, format per oligarques que composaven l'èlit financera i econòmica grega, el que va generar un greu problema de deute públic, que va poder ser amagat pel govern conservador grec, per un crèdit del banc americà Goldman Sachs, per cert, on el Vicepresident d'aquest banc per Europa en aquesta època era un tal Mario Dragui, us sona d'alguna cosa, segur que sí, ja que actualment és el president del Banc Central Europeu, BCE.

Però a més, i com ha pasat a Espanya, el deute dels sector privat va incrementar-se molt des de l'any 2000. Les families, a les que els bancs proposaven condicions molt temptadores, van iniciar un camí d'endeutament massiu, igual que les empreses comercials o industrials, a un tipus d'interès molt baix. A la vegada, aquest endeutament va ser el motor, fictici, de l'economia del país, així entre Decembre del 2005 i Març del 2007, els prèstecs extrangers donats per bancs privats, utilitzant els diners procedents del BCE i de la Reserva Federal dels Estats Units, a Grècia van augmentar més del 50%, cosa que va aportar abundants beneficis. Ara, en plena crisi, aquests bancs d'Europa occidental no volen asumir cap responsabilitat, que evidentment tenen, i segueixen obtenint beneficis gràcies al diferencial del cost de financiació del seu deute enfront del de la periferia europea, el que significa un desplaçament de capitals de la perifèria al centre.

També és molt significatiu comentar, la importància en aquest deute que ha tingut la indústria militar grega. Aquest país és el major consumidor proporcional del sector militar a Europa, en benefici del seu stablishment industro-militar i dels seus venedors, curiosament alemanys, francesos i nord-americans. Els bancs d'aquest països van ser els principals impulsors de concedir diner a l'estat grec per poder comprar armes i fer pròspera aquesta indústria, controlada per les castes militars. Els mateixos que abans hem comentat, quan hem parlat de la dictadura.

Enfront l'elevat grau d'existència de deute públic i privat del estat grec, tant els bancs alemanys, com els francesos, però també els grecs, molts d'ells filials de grans bancs extrangers, que han comprat el deute públic grec a un interès abusiu.

L'anomenada ajuda a Grècia, per cert, no hi ha cosa més mal anomenada, no és rés més que una assegurança, una protecció als bancs privats, perquè l'estat grec acabi pagant aquest deute a aquest interès als bancs que l'han comprat, i a la vegada imposi mesures de garantia, que són les mesures imposades de gran austeritat a la població, mitjançant retallades en la despesa pública i privatitzacions del patrimoni nacional, de les seves estructures i del seu aparell industrial, en benefici de grans grups econòmics, principalment alemanys i francesos, ja que les vendes són fetes a preus de liquidació.

Realment, els diners de l'ajuda on han anat? Res ha anat directament a l'economia i quasi res al govern per pagar els serveis públics vitals, sinó que han tornat a les butxaques de la troika o han anat a les reserves de les entitats bancaries que estaven a punt de desmoronar el dèbil sistema bancari grec.

Podem dir sense por a equivocar-nos, que les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com a forma per aconseguir la venda de patrimoni a preus molt baixos del que abans era públic, i serveis molt rentables dels països perifèrics.

... i “jronia ki jronia”, amb l'aplicació de les polítiques aplicades:

Resumint, l'economia grega segueix en recesió i l'atur en augment galopant.

Un darrer comentari, tot l'explicat en aquest article de Grècia, no us sona molt i molt proper?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493