aiguaQue el llegir no ens faci perdre l'escriure ... l'immersió en els problemes del present (crisi econòmica) ens porta a treballar i solucionar els temes actuals, però que aquesta immersió no ens faci perdre la perspectiva de les situacions futures, que ja no ho són tant.
L'aigua (molècula senzilla composta per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen) és necessària per la vida. Sempre ha estat associada al desenvolupament econòmic. Les neolítiques societats mesopotàmiques van situar-se entre els Rius Tigris i Eúfrates per buscar la seva proximitat. Ha sigut imprescindible pel desenvolupament de les grans civilitzacions, passant per la importància del Nil a l'antiga civilització egípcia, el sistema de canalització del aigua dels romans, els Rius Groc i Blau per la civilització xinesa, i així podríem omplir pàgines i pàgines, fins avui.
El 70% del planeta és aigua, la mateixa proporció que té el cos humà. El 97 % d'aquesta aigua és salada, per tant, el 3% restant és el que habitualment s'ha utilitzat pel consum de l'ésser humà. D'aquest percentatge només el 10% és pel consum propi (beure i netejar), el 70% s'utilitza en el sector agrícola (que suposa la utilització del 20% del territori potencialment agrícola) i el 20% en el sector industrial.
En l'any 1900, el consum d'aigua al món era de 770 kms cúbics, i ara és al voltant dels 4.000 kms cúbics, és a dir, quasi sis vegades més, a l'any 2025 s'estima que estarà per sobre dels 5.000. Encara que la quantitat de precipitació pluviomètrica en llocs accessibles per l'ésser humà està entre 9.000 i 15.000 kms cúbics, el canvi climàtic produirà una disminució que agravarà el problema perquè la contaminació fa que gran d'aquesta aigua no sigui aprofitable, així com en la distribució es generen pèrdues.
Segons l'OCDE, a l'any 2030 la meitat de la població viurà en àrees on l'accés a l'aigua serà molt precari (avui és 1/6 part), i això és un breu període de temps, on l'or groc i l'or negre deixin pas en importància a "l'or blau" (mal anomenat ja que l'aigua és incolora, inodora e insípida). Passarem de la crisi econòmica a la crisi humanitària?
Com sempre, tota amenaça constitueix una oportunitat. S'ha de tractar com un problema de qualitat, més que de quantitat, no és útil com s'està realitzant a Xina, construccions de grans infraestructures, ja que la contaminació és la mateixa.
Les persones de l'anomenat primer món veiem l'aigua com a dret bàsic, un bé inesgotable i quasi-propi, que sempre "ha estat aquí" i no donem el valor al que realment té. És probable que aviat veiem que pot ser tractat com un mercat més.
Per tant, els recursos hídrics han de ser tractats seguint polítiques de mercat o han de tenir intervencions estatals directes?, els dos sistemes tenen advantatges i inconvenients.
El mercat privat acabarà produïnt el bé més valorat pel consumidor, els productors recercaran el costos inferiors dins de la qualitat desitjada i aplicaran criteris de competitivitat, ara bé, els consumidors amb ingresos més baixos poden ser afectats, i això no pot passar en un producte de subsistència, per tant el sector públic com a regulador atenuant davant l'existència de desigualtats d'ingressos, promovent les àrees més desafavorides, controlant els monopolis (que un cop ho són, poden ser abusius, o estar desincentivats per innovar) i reglamentant les activitats privades perquè no perjudiquin el medi ambient, desenvolupa un rol fonamental.
El problema ve donat, quan els organismes públics (com passa en molts sector de l'economia) volen "jugar" a ser privats, o no es realitzen amb l'obligada escrupolositat o competència, o bé suposen un excés de poder enfront les persones, més amb un bé vital com l'aigua.
Avui, el negoci transaccional de l'aigua està valorat en 500 mil milions de dòlars, amb una taxa de creixement superior al 5%. Ara bé, les persones no estan preparades per consider-la com un producte més, i per tant la seva problemàtica difícilment es solucionarà per la llei del mercat, per exemple, l'Evo Morales va basar la seva campanya amb la lluita contra la privatització que s'estava produint a Cochabamba (Bolívia), per tant la problemàtica exigirà col·laboració entre empreses i governs.
L'impacte de la seva escassetat es pot minorar per mesures de conservació i estalvi, però aquestes mesures no seran considerades seriosament per la població fins que es valori el bé. És a dir, encara que l'aigua sigui escassa, com no és cara, la demanda és superior a l'oferta i per tant el problema s'accentua cada vegada més, en quantitat i qualitat. Propostes d'aprofitament d'aigua pluvial, substitució de sistemes de reg abundant per reg per goteig, modernització d'infraestructures i conscienciació de les persones seran de gran ajuda.
La desalació de l'aigua, mitjançant noves tecnologies que permetin disminuir el cost d'aquest procés, i que ja és molt habitual a alguns països de l'Orient Mitjà, representant un important pas, però sempre serà més cara aquesta solució que la conservació i transformació com a base del sistema.
Les diferencies zonals respecte a la disponibilitat agreugen el problema. Quasi 1/4 part de l'aigua dolça mundial es concentra al Llac Baikal (Sibèria), i més del 30% està a Amèrica Llatina (12 vegades més disponibilitat d'aigua que els habitants d'Àsia del Sud).
L'escassetat de l'aigua, i sobretot la sensació entre els humans que pot ser, pot trencar la paradoxa del diamant i l'aigua, dins de l'economia clàssica, que expressa que malgrat l'aigua és més útil que els diamants, aquest tenen un valor molt més alt de mercat. En aquest moment ja no parlarem de patró-or o del rei petroli, sinó de l'aigua com al nou patró econòmic.


Pensem i exigim .... l'aigua és per viure, no és cap cosa per riure.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493