tragedy  Grexit, corralito, referèndum grec, estem arribant a un desenllaç que tot apunta, sigui quin sigui el camí final dels esdeveniments, a un desastre grec, a un drama col·lectiu en clau de tragèdia per aquest país mediterrani d'onze milions d'habitants, que va ser bressol de la democràcia, poble inventor de les olimpíades, de la filosofia i del teatre. Grècia s'ha convertit avui en un escenari a temps real on es representa una autèntica tragèdia grega de grans dimensions, una tragèdia digne d'aquell teatre dels seus més reputats autors, ja sigui el reformador Sòfocles, el realista Eurípides o del cartesià Esquilo.

Grècia està en un carreró sense sortida si ha de prendre una decisió a curt termini. Intenta guanyar temps per destensar la corda i poder iniciar reformes, però sembla que ni l'FMI, ni el BCE, ni els seus “socis” del eurogrup estan disposats a concedir o cedir en aquesta pròrroga. Volen que el joc acabi i ho faci ja, volen que el govern grec prengui una decisió des d'una posició de feblesa.

És possible que la situació faci un gir de 360 graus, com ha succeït en altres ocasions, però ara mateix, el país hel·lè està en una situació molt greu, està entre l'espasa i la paret, amb una espasa que intenta travessar-lo i una paret feta de ciment armat, ferma i intransigent que no cedeix de cap manera, conseqüències dramàtiques que es poden derivar són evidents. L'Estat grec, per si sol, sense els recursos proporcionats per la troika pot afrontar els seus compromisos financers, entraria en fallida les setmanes vinents perquè no pagaria als seus creditors internacionals ni podria fer front a les liquidacions regulars internes, siguin funcionaris o pensionistes.

Però si Grècia segueix les indicacions de la troika, augmenta els impostos, retalla i disminueix la despesa pública, el govern grec, el govern de Siryza es trobaria en el mateix escenari que ha seguit fins ara el país, en un escenari en que no creu i pel que no van ser escollits, un escenari que ha portat als grecs a uns efectes devastadors amb indicadors del 25% d'atur, una caiguda del 22% del PIB des de l'any 2009, que té un 40% de població en risc d’exclusió social, que bona part dels serveis socials han sigut desmantellats i que la relació PIB-deute ha tingut un augment de l'ordre del del 35% arribant a passar del 180%. Si el govern grec acata els designis i mandats dels organismes internacionals, estaria en contra dels designis del seu poble, que en les eleccions van donar un missatge contundent de canvi de rumb, votant a Siryza, de què no volien seguir les velles polítiques d'austeritat, que hi ha hi havia prou. Per aquest motiu vol preguntar als grecs si hi estant d'acord donada la situació límit actual.

La democràcia i l'economia no poden anar enfrontades. Possiblement s'ha de centrar al govern grec però no posar-lo de genolls, que és el que sembla es vulgui fer.

La troika, amb les seves decisions d'austeritat equivocades ha contribuït fins ara a fer augmentar el deute grec, ara seria absolutament immoral no participar en la seva reestructuració. No es pot criminalitzar als grecs de les seves errades, no es pot fer com es feia al segle XIX en què existien les presons per deutors, i que van ser un fracàs perquè al deutor se'l posava a la pressó però no es tornava el deute. El capitalisme positiu va més en el posicionament que els aliats van tenir amb els alemanys després de la Segona Guerra Mundial, se'ls va ajudar a fer créixer la seva economia, no es va castigar a ningú. És cert que els alemanys van posar l'esforç i l'estalvi, però les forces guanyadores no van ser inflexibles, no van buscar la humiliació econòmica sinó que van participar, van proporcionar ajuda i van treure beneficis del posterior creixement. És el camí a prendre per Grècia, el país ha fet default, és el moment de fer un canvi de deute per accions, és a dir, de convertir bons grecs en bons vinculats al PIB, d'aquesta manera si a Grècia li van bé les coses, els seus creditors, convertits ara en accionistes, rebran més diners dels que van invertir. D'aquesta manera, Grècia i els seus creditors aniran de la mà, tindran els mateixos interessos, el creixement grec.

La solució del deute comentada no està mancada de dificultats, ara bé, la seva raonabilitat econòmica ha sigut contrastada en altres situacions històriques com hem vist. El problema de més difícil solució, no sembla que sigui el del deute sinó que sembla que es derivi de factors polítics amb l'objectiu de disciplinar a altres països, enviant un missatge als pobles d'Europa de què és políticament irresponsable i molt inútil votar per alternatives que no segueixen les directrius i la disciplina dels organismes oficials o dels poders privats transnacionals. Hi ha interès en mostrar que apartar-se de les tendències acceptables, moderades i austeritàries, significa desmadrar-se, anar cap al caos, portant només conseqüències catastròfiques per aquells pobles que triïn aquest tipus d'opcions radicals. Aquesta postura, liderada per Alemanya i ben vista pels Estats Units, es veu recolzada per la majoria dels governs dels socis europeus, que veuen amb més preocupació que la crisi grega, l'emergència d'una nova forma de fer política en alguns d'aquests països i que temen que en més o menys mesura els pugui acabar esquitxant. Aquesta posició enrocada es veu enfortida al comprovar que les seves economies no tindríem el mateix efecte contagi i de pànic que van preveure que podrien tenir l'any 2012 amb la fallida de l'Estat grec, ara fa mesos que es parla del risc grec i fa mesos que les econòmies europees, fins i tot les més febles com Portugal i Espanya, es mostren altament insensibles a aquest fet, i és que Grècia només representa avui el 2% del PIB de l'eurozona, no és ningú en la seva global economia. A més, les amenaces del govern grec de buscar-se nous socis de negoci, com Rússia i Xina, s'han afeblit considerablement degut a l'alta afectació que ha tingut la crisi del petroli amb el primer i la necessitat de fer inversions que tinguin altes possibilitats de retorn pel segon dels esmentats països, i que fa un temps podrien haver servit de flotador momentani per Grècia.

Pintan bastos” que es diria en castellà. La tragèdia monetària grega està servida. A dia d'avui l'acord es veu difícil, no existeix actitud suficient per arribar-hi. Si les coses segueixen així, i per fer front als pagaments domèstics, de seguida veurem que el govern hel·lè hauria de donar pagarés per fer el pagaments o d'encunyar una nova moneda diferent de l'euro, el drama del dracma grec. Encara que es conservés l'euro, la nova moneda es depreciaria tant amb relació a aquest, que tard o d'hora hi hauria que sortir d'ell, el desastre estaria servit en safata de plata, ja que Grècia és un país energètic-depenent i seria molt difícil la seva subsistència amb necessitats de recursos exteriors sense tenir crèdit ni una moneda forta. La gent aniria en massa a retirar els seus diners als bancs i s'hauria de declarar un corralito que seria nefast per a tothom. Però en aquesta situació de deteriorament grec, no hi ha guanyadors, les relacions segueixen i seguiran existint però estaran tacades d'una alta dosi de toxicitat i desconfiança.

Hi ha molts escenaris possibles, tots els bons passen per la negociació. Hi ha temps però ens hem de donar aquest temps. La ruptura només afavoreix als no democràtics, als que es volen beneficiar dels mals dels altres...moltes vegades després d'haver-los provocat.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya