La “pensioneta” de 88 milions d'euros del banquer, ara es diu així als que atraquen persones, empreses i la pròpia empresa; Alfredo Sáenz, m'ha donat la clau per realitzar aquest article. És un contrasentit, és un disbarat, que en un sector com el financer, en el que cada vegada les seves plantilles es redueixen més i més, els seus directius més elevats rebin salaris o pensions d'aquesta magnitut. Però el que succeix en aquest sector és un reflexe del que pasa en general, que els rics cada vegada són més rics, i més encara en temps de crisi. Aquest augment de la desigualtat, que succeix a nivell internacional, te el seu màxim esplendor en l'Estat espanyol … no podia ser d'altre manera.

Entrem en algunes dades, l'any 1980, el 1% dels més rics percebia el 9% de la renda total, avui aquest percentatge s'ha triplicat, es a dir, que pràcticament el 60% del increment de la renda en els darrers 30 anys ha acabat en el 1% de les persones més riques. Aquest percentatge encara augmenta, si enlloc de la renda es considera la riquessa, així el 40% de les llars més pobres només tenen el 5% de la riquesa. La caiguda del mercat inmobiliari ha reduït molt considerablement el valor del que en moltes llars era el seu únic actiu, el seu pis o la seva casa, situació que no ha afectat d'aquesta forma als més rics donat que aquest inverteixen en accions i bons una part important del seu patrimoni.

El coeficient Gini, és un indicador que mesura la desigualtat dels ingressos, encara que també s'utilitza per mesurar la desigualtat de la riquessa. Pot anar d'un valor igual a 0, que indica igualtat perfecta, fins un valor igual a 1, que indicaria màxima desigualtat. En els darrers trenta anys, aquest indicador ha augmentat en 17 dels 22 països que a l'OCDE disposen de dades continuades, on ha pasat de un valor de 0,29 fins un valor de 0,31. Als Estat Units, concretament, ha pasat de 0,37 fins 0,45, que sitúa a quest país, paradigma de les “oportunitats i la democràcia” en un dels que te l'índex de desigualtat més elevat, sobretot si el comparem amb Dinamarca i Suècia, que tenen un índex mig inferior al 25%.

El problema és que cada vegada hi ha menys rics, i a més són rics més rics, sobretot durant el període de crisi, essent aquesta situació, no només exclusiva a l'Estat espanyol, sinó que es tracta de un fenòmen internacional. Als Estats Units durant els dos primers anys de l'anomenada “recuperació de la recessió econòmica”, un 7% de les seves llars, els més rics, van augmentar el seu patrimoni net en un 30%, però el 90% restant, 111 milions de les seves llars, van registrar una pèrdua de patrimoni net del 5%. Estem davant, doncs, de una situació perillosa i injusta de desigualtat accelerada, cosa que ha sigut ja alertada pel FMI i per l'OCDE, i que pot explotar en qualsevol moment.

És perillosa perqué els problemes en els païssos rics no venen fet fet que la societat sigui o no sigui suficientment rica, sinó que venen per l'excessiva diferència antre els integrants de la mateixa societat.

Els guanys extraordinaris i desorbitats dels que es situen al cim de la piràmide suposa la pèrdua de recursos i de cost d'oportunitat. El diner no circula prou per la societat, es recapten menys impostos, i les rendes es concentren en un un grup molt reduït de persones, que normalment son èlits que es perpetúen i que impideixen l'accés a les persones amb més talent, i que suposa una limitació per aquestes, cosa que dificulta el creixement econòmic. Una economia amb més igualtat, evita la fuga de recursos per segments productius com són l'ensenyança, el canvi tecnològic i les infreaestructures.

Un nou exemple dels Estats Units, entre 1950-1975 va ser un període de carga fiscal elevada on l'economia va tenir índex de creixement anual del 4%, i on les rendes dels ciutadans de la clase mitjana es van duplicar. Entre 1978-2008, a la considerada “era neoliberal” i de desregulació del sistema financer, on els impostos baixen per les grans empreses, l'index de creixement de l'economia no arriba ni al 3%, i la renda de una família mitjana no va augmentar més del 10%.

La desigualtat econòmica equival a desigualtat política, sempre, i per tant a més de la perillositat i injustícia ja comentades, afegeix aspectes corrosius a la societat, antidemocràtics i ineficaços. En aquest línia argumental, els ric més rics s'han beneficiat clarament dels canvis en la política fiscal, i s'han servit del sistema impositiu per erosionar l'estat del benestar. Les deliberades creuades contra el impostos, quan el raonable hagués sigut una creuada contra la malversació del impostos, han significat una menor recaptació impositiva que ha donat com a resultat una crisi fiscal, tant a Espanya com a altres països, que ha conduït al retall sense sentit inicial de les càrregues socials, amb el beneplàcit vergonyós dels sindicats, en aspectes fonamentals com l'educatiu, de protecció mediambiental i Sanitat.

Tot i aquestes clares evidencies, sembla que el Gobern encara pensa que els rics més rics encara guanyen poc, i que els nens, els ancians, la classe mitjana i els pobres, que ja són més del 21% els que estan per sota de l'umbral de pobressa, encara s'emportan una part molt grans del “pastís” ...