grecia-crisis-economica   La frase del nostre títol, χρονια και χρονια …, que es podria pronunciar com “Jronia ki jronia ...”, la va popularitzar, fa ja uns quants anys, una famosa marca de iogurts, per anunciar les excel·lències de la tradició grega en un producte alimentari. En aquest anunci, una àvia comentava:

χρονια και χρονια μας παιρνουν τα αρχαια μας. μετα πηραν και τισ ολυμπιαδες μας. τωρα θελουν να παρουν και το γιαουρτι μας

és a dir, es queixava que des de l'extranger s'havien emportat, “any rere any”, traducció de la frase del títol, tots els tresors de Grècia, com l'art i les antigüetats, les olimpiades, i ara volien emportar-se, el darrer tresor de Grècia, la forma de fer el iogurt tradicional.

Grècia, el país originari de la civilització occidental com l'entenem ara, la terra de la democràcia, de la filosofia i els pensadors, de la llibertat, de la polis, de la república, de l'ètica, de l'èpica i de tants i tants conceptes que segueixen ocupant una posició central en el nostre pensament i en les nostres formes de vida; està ara considerat com el país més pig, que es tradueix per porc en anglès, del conjunt de païssos anomenats “pigs” de forma despectiva i que evoquen les inicials de Portugal-Ireland-Greece-Spain. I per què això?

Cal remontar-se un xic a la història recent de Grècia, per veure que igual que el que pasa en Espanya, Grècia ha estat governada molts anys per l'ultradreta, que sota la imatge d'una dictadura militar, l'anomenada “dictadura dels coronels”, no va ser una altra cosa que la dictadura de les castes amb més poder econòmic i polític, els més rics, enfront de la majoria del poble, els no tant rics i els pobres, fet que va suposar el costum de no pagar impostos, el costum de frau fiscal, que va perdurar durant la democràcia post-dictadura. A Grècia es considera que una tercera part de la renda nacional no declara impostos, i clar, aquesta part, com acostuma sempre a pasar, no correspon a les persones que perceben una nòmina.

El deute acumulat pels governs militars va ser asumit pel govern “democràtic”, format per oligarques que composaven l'èlit financera i econòmica grega, el que va generar un greu problema de deute públic, que va poder ser amagat pel govern conservador grec, per un crèdit del banc americà Goldman Sachs, per cert, on el Vicepresident d'aquest banc per Europa en aquesta època era un tal Mario Dragui, us sona d'alguna cosa, segur que sí, ja que actualment és el president del Banc Central Europeu, BCE.

Però a més, i com ha pasat a Espanya, el deute dels sector privat va incrementar-se molt des de l'any 2000. Les families, a les que els bancs proposaven condicions molt temptadores, van iniciar un camí d'endeutament massiu, igual que les empreses comercials o industrials, a un tipus d'interès molt baix. A la vegada, aquest endeutament va ser el motor, fictici, de l'economia del país, així entre Decembre del 2005 i Març del 2007, els prèstecs extrangers donats per bancs privats, utilitzant els diners procedents del BCE i de la Reserva Federal dels Estats Units, a Grècia van augmentar més del 50%, cosa que va aportar abundants beneficis. Ara, en plena crisi, aquests bancs d'Europa occidental no volen asumir cap responsabilitat, que evidentment tenen, i segueixen obtenint beneficis gràcies al diferencial del cost de financiació del seu deute enfront del de la periferia europea, el que significa un desplaçament de capitals de la perifèria al centre.

També és molt significatiu comentar, la importància en aquest deute que ha tingut la indústria militar grega. Aquest país és el major consumidor proporcional del sector militar a Europa, en benefici del seu stablishment industro-militar i dels seus venedors, curiosament alemanys, francesos i nord-americans. Els bancs d'aquest països van ser els principals impulsors de concedir diner a l'estat grec per poder comprar armes i fer pròspera aquesta indústria, controlada per les castes militars. Els mateixos que abans hem comentat, quan hem parlat de la dictadura.

Enfront l'elevat grau d'existència de deute públic i privat del estat grec, tant els bancs alemanys, com els francesos, però també els grecs, molts d'ells filials de grans bancs extrangers, que han comprat el deute públic grec a un interès abusiu.

L'anomenada ajuda a Grècia, per cert, no hi ha cosa més mal anomenada, no és rés més que una assegurança, una protecció als bancs privats, perquè l'estat grec acabi pagant aquest deute a aquest interès als bancs que l'han comprat, i a la vegada imposi mesures de garantia, que són les mesures imposades de gran austeritat a la població, mitjançant retallades en la despesa pública i privatitzacions del patrimoni nacional, de les seves estructures i del seu aparell industrial, en benefici de grans grups econòmics, principalment alemanys i francesos, ja que les vendes són fetes a preus de liquidació.

Realment, els diners de l'ajuda on han anat? Res ha anat directament a l'economia i quasi res al govern per pagar els serveis públics vitals, sinó que han tornat a les butxaques de la troika o han anat a les reserves de les entitats bancaries que estaven a punt de desmoronar el dèbil sistema bancari grec.

Podem dir sense por a equivocar-nos, que les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com a forma per aconseguir la venda de patrimoni a preus molt baixos del que abans era públic, i serveis molt rentables dels països perifèrics.

... i “jronia ki jronia”, amb l'aplicació de les polítiques aplicades:

      • - El PIB ha baixat un 16% més

  • - El deute públic s'ha disparat fins el 153% del PIB, era del 105% al iniciar la crisi.

  • - El salari promig ha disminuit un 20%, i el dels joves menors de 25 anys fins el 32%

  • - El nivell, d'ocupació de la població adulta és del 43%, enfront del 50% existent en el 2007.

  • - El nombre de suicidis ha augmentat un 40% en el darrer any.

Resumint, l'economia grega segueix en recesió i l'atur en augment galopant.

Un darrer comentari, tot l'explicat en aquest article de Grècia, no us sona molt i molt proper?

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

 

industria  Els que hem passat per col·legi de “cures”, que no vol dir que el col·legi de “cures” hagi passat per nosaltres, sabem que la frase del títol d’aquest article, Indústria: aixeca’t i camina, està plagiat de la Bíblia, amb el canvi de la paraula Indústria pel personatge Llàtzer, un habitant de Betània fa més de 2000 anys i al que Jesús resucità.

Deixant de banda qualsevol aspecte teològic o místic, s’ha de considerar la reflexió que proposo en aquesta lectura, com un tema absolutament pragmàtic i de gran importància per les polítiques de creixement dels païssos desenvolupats, que durant molt de temps han estat seduits únicament per l’imperi d’una economia més fàcil, més “curtermiste” i post industrial, la dels serveis i les finances, model anglosaxó per excel·lència.

Probablement, un dels efectes positius que tindrà la crisi actual serà el revival de la indústria manufacturera, fet que ja es dona en els països més desenvolupats que tornen a situar a la indústria entre les seves principals prioritats. Avui, només el 11% del PIB dels Estats Units correspon a aquest sector, però el 68% de les despeses en I+D es dedica al sector industrial, alguna cosa doncs està canviant. On hi ha indústria, forçosament hi ha innovació com ho demostren les xifres. El 25% de les empreses industrials produeixen al menys un producte nou cada tres anys, mentre que aquest percentatge en les empreses d’altres sector disminueix fins a un 10%.

 

Estem doncs davant de la tercera revolució industrial?

 

Sí, i ho parlaran els llibres d’història de les generacions futures, serà coneguda com Revolució Digital, Revolució Virtual, Revolució del Coneixement ... això ja ho veurem. Aquesta afirmació, que avui ens sembla agosserada, en el meu pensament és simplement racional i vinculada al procés dur però històric actual, en el que convergeixen l’evolució de les tecnologies, l’esgotament dels combustible fòssils i les limitacions del avantatge competitiu basat en el baix cost de la mà d’obra.

L’era dels combustibles fòssils, sobre la que es van fonamentar les dos revolucions industrials anteriors, el carbó per la primera i el petroli per la segona, està a punt d’esgotar-se. Ens hem “cruspit” els recursos que la Terra va estalviar durant milions d’anys. Si existís un renaixement del colapse actual de l’economia, es produiria un autòmatic augment del preu del petroli, que simultàneament augmentaria el preu de tots els productes, tornant-nos novament a colapsar. La innovació en tecnologies emergents, és una necessitat, ja que tenen com objectius la reducció de costos, la seguretat, l’estalvi d’efecte contaminant i l’eficiència. El desenvolupament econòmic depèn de l’aspecte energètic, és aquest el seu motor de creixement, representant una part important del cost dels productes.

revolucion digitalS’està produïnt una important transformació en la manera d’entendre la indústria, una indústria digitalitzada, anem directes cap a una fabricació de productes flexiblement econòmics en series curtes i amb necessitats menors de ma d’obra, utilitzant nous materials i nous procesos més òptims. Sha que produïr amb tecnologies de darrera generació, per tant, ha d’existir una vinculació directa entre ciència i/o tecnologia amb producció. Com a conseqüència, existirà una relocalització d’activitats en sentit invers a a l’actual, des de països emergents basats amb la ma d’obra barata cap a països desenvolupats, novament. A mesura que canviem d’una fabricació en massa a una fabricació més individualitzada, el nombre de persones utilitzades per la producció disminueix, disminueix el cost de la mà d’obra com percentatge total del cost de la producció. D’aquesta forma ja no existirà ningun alicient per la deslocalització com la coneixem ara, sinó al contrari, els països desenvolupats tindran oportunitats novament de captar les indústries si són els més ràpids en adaptar-se als gustos dels seus consumidors.

Aquesta situació ens obliga a estar preparats per escometre-ho mitjançant unes politiques industrials ambicioses i un marc legal i institucional que constitueixin una plataforma de treball per produïr canvis estructurals al mapa empresarial i donguin el suport adequat a les empreses, per ser competitives, via recolçament a la internacionalització de les pimes, avals al finançament i desgravacions fiscals, entre altres.

En tot aquest aspecte, i en clau pròpia, Catalunya no pot estar al marge dels canvis i tendències descrites en aquest article. S’ha d’aixecar, com Llàtzer, però bàsicament ha d’aixecar el cap per veure, pensar i aprofitar les oportunitat que existeixen, s’ha de convertir en un territori intel·ligent, en el que s’han de modificar els desequilibris actuals, on els nostre país moltes vegades és un generador d’innovacions, però és, moltes vegades, incapaç d’explotar aquestes.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

gato chino 6  Xina ha de canviar i el món també. Aquest procés de canvi ja ha començat, sobretot després de la crisi mundial del 2008. Des d'un punt de vista occidental pot semblar negatiu, ja que ens empobrim respecte a altres àrees, però no és més que una nova redistribució de la riquesa, incloent a països emergents, en què la Xina és la primera potència, i que reclamen el seu tros de pastís. La pretensió de Xina és continuar sent capdavantera mitjançant alguna cosa més que fabricar quincalla, vol ser peça clau en aquest canvi de model global, on el centre de poder econòmic s'està deslocalitzant al Pacífic.

Molts són els reportatges i articles on els analistes econòmics parlen de la Xina com una nova i gegantina bombolla immobiliària, un exemple de competència deslleial a causa de la seva moneda, el iuan, intolerablement devaluada, un lloc amb índexs de contaminació irrespirables, fins i tot es parla d'incipient crisi econòmica, tot i que el seu creixement és del ordre del 10 %.

Camina per tant Xina a l'abisme? O d'altra banda el model basat en inversió, exportacions barates i estalvi és sostenible com fins ara?

Si s'analitzen els anys 2010 i 2011, el creixement s'ha desaccelerat (ha passat del 10% al 9,2%), mentre que la inflació ha repuntat (del 3,3% al 5,4%). Aquest fenomen es coneix com "situació en taxa de creixement exponencial", i s'està donant pel fet que la pressió de la demanda actual xinesa, produïda per l'augment de liquiditat, és superior a la capacitat d'oferta del país, provocant tensions inflacionistes.
Xina està responent aplicant polítiques fiscals i monetàries contracícliques, és a dir, expansives-contractives-expansives, amb l'objectiu de mantenir un equilibri macroeconòmic que li permeti mantenir el creixement i la plena ocupació, així com contenir la inflació.

Els preus immobiliaris es van disparar un 25% al 2009, a causa del crèdit barat. El 2010 van ser de l'ordre del 10%. Immediatament es van aplicar polítiques monetàries restrictives per contenir la inflació, es van pujar els tipus d'interès, es van aplicar mesures administratives per controlar la inflació immobiliària i es van implantar restriccions per a l'adquisició d'immobles amb caràcter especulatiu.

Han aplicat, d'altra banda, l'intervencionisme canviari, el iuan no cotitza lliurement, s'impedeix la seva lliure fluctuació, per mantenir el seu preu baix i mantenir el nivell de competitivitat de les exportacions xineses. Per cada superàvit exterior, el banc central xinès ha de absorbir divisa estrangera i imprimir simultàniament moneda nacional. La inflació que comporta aquesta actuació, s'està intentant subjectar amb l'augment de tipus d'interès i amb l'obligació als bancs de mantenir la seva ràtio de liquiditat cada vegada més elevada, de manera que hi ha menys diners disponibles. En economia, tot és circular, així que l'aplicació de les mesures de contenció poden provocar una disminució del creixement de forma brusca, que provocaria desequilibris econòmics i socials i que condicionarien l'evolució futura de Xina. És a dir, que les tensions a curt termini, s'han de gestionar mirant a mitjà-llarg termini, per evitar que es perpetuïn.

A més, per sostenir l'actual model, es controlen els fluxos de capital, de manera que l'estalvi privat roman captiu a la Xina, sense capacitat de sortir a l'exterior per aconseguir majors rendiments, generant que una part important de l'estalvi privat (al voltant del 50%) es queda en dipòsits bancaris, constituint un múscul financer barat de les inversions estatals, però que precisament per ser barat i no reflectir el cost real del capital, requereixen menys rendiment a les inversions que tendeixen a ser de pitjor qualitat i de menor rendibilitat. Els estalviadors xinesos van perdent poder adquisitiu, ja que la inflació és major a la remuneració dels dipòsits, de manera que l'absència d'alternatives a l'estalvi per aconseguir rendibilitat, deriva en inversions "a priori" més rendibles com inversions en habitatge i borsa, el que acaba afavorint les bombolles.

Xina hauria de canviar el seu rumb afavorint el consum en lloc de mantenir l'excés d'inversió i estalvi.

L'augment de demanda agregada xinesa no hauria de suposar tensions inflacionistes si la capacitat productiva o oferta aconsegueix créixer al mateix ritme.

El model actual xinès, encara que ens pugui semblar una altra cosa, està esgotat, i ho està pels següents motius:

-        Existeix excés d'inversions amb rendiments decreixents.

-        USA i Europa, els principals destins de les seves exportacions, estan molt endeutats.

-        El tipus de canvi artificialment baix, si es manté per més temps donarà lloc a la implementació, en altres països industrialitzats, de polítiques proteccionistes contra productes xinesos.

El pas de treballadors del camp a la indústria, va suposar un augment important de la productivitat, però hi ha un moment en què no per posar més capital-empleats a produir es produeix més en la mateixa proporció, ja que les matèries primeres són recursos limitats. En aquests moments, la Xina ja està donant símptomes de començar a donar rendiments decreixents en alguns sectors, és necessari per a aquest país trobar noves vies per incrementar la productivitat fora del seu model tradicional que és característic de països en desenvolupament. El seu model hauria d'evolucionar a un major benestar, que es basaria en una transició des del sector industrial a un desenvolupament del sector serveis, i en el qual s'han de prioritzar les inversions en I+D i en educació.

El futur econòmic de la Xina va relacionat a la seva evolució politico-social. És irremeiable i sa, des d'un punt de vista econòmic que la Xina abordi reformes relacionades amb el capital, el treball i la tecnologia. En els propers anys hauríem de contemplar com:

1) S'alliberen els tipus d'interès perquè la indústria xinesa tingui incentius per guanyar en competitivitat, i també perquè els bancs competeixin per captar l'estalvi, que no estaria captiu, i provocaria que els bancs assumissin riscos de finançament proporcionals al seu nivell de rendibilitat.

2) El iuan es liberalitza en gran part de la seva cotització per evitar les mesures proteccionistes contra productes xinesos i disminuir, conjuntament amb la liberalització dels tipus d'interès abans comentada, les tensions inflacionistes. També hi han riscos, ja que la liberalització suposaria una debilitat davant especuladors.

3) Països en crisi exportin més a la Xina per pal·liar les seves conseqüències, de manera que el consumidor xinès aconseguirà més benestar;

4) S'allibera la circulació de capitals, de manera que els estalviadors xinesos podrien rendibilitzar més els seus estalvis. Els beneficis podrien servir per augmentar el consum intern;
5) S'allibera l'accés a crèdits bancaris per part d'empreses privades, no estatals, que inverteixen atenent a rendiments esperats, i no a criteris polítics com les empreses estatals ho fan actualment;

6) Disminueix la dependència de la seva economia al sector exportador, orientant a un major consum intern, estimulat per una reducció de l'estalvi. D'aquesta manera es generarien noves empreses i llocs de treball.

7) En l'aspecte laboral, es garanteix la lliure circulació de treballadors, s'incideix en l'augment de productivitat, el que faria disminuir l'atur que actualment és de l'ordre del 10%.

 

Xina ha de consumir més, és inviable l'estalvi de forma permanent. Per altre costat, ha d'aplicar polítiques de utilització d'energia de forma eficient, sense costos mediambientals cada vegada més elevats com

passant ara, amb la destrucció de recursos naturals fonamentals com l'aigua. La contaminació exigirà a mitjà termini la inversió de recursos econòmics per corregir el que es pot evitardes d'un principi.
Xina és un gegant que ha despertat, el que passi en aquest país en els propers anys afectarà el món. Es calcula que l'any 2030, el 50% del PIB mundial estarà a la Xina.
Riscos? sempre existiran, però també hi ha una oportunitat única d'aconseguir nivells de prosperitat global superiors a qualsevol situació anterior.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

Risco

oro   Quan l’or puja, és com la febre, alguna cosa no funciona.

Cada vegada que hi ha una crisi financera, el valor i la importància del metall preciós emergeix i adopta un protagonisme desmesurat en comparació en les époques benestants. Or i benestar, la relació inversa entre aquests factors és histórica i basada en raonaments econòmics que explicarem a continuació.

Fa 5 anys, quan va començar la crisi financera, el valor del or era de 700 dòlars per unça troy (31,1 grams), actualment està al voltant de 1800 dòlars i ha arribat fins als 1900 dòlars. La seva revalorització des de l’any 2000 ha sigut de quasi el 500%.

El valor de les monedes està vinculat a la confiança que tinguin els inversors d’aquestes monedes a que no perdran valor a curt termini, però quan els bancs central realitzen politiques monetàries per facilitar la liquiditat del sistema, aquesta confiança es perd i com a consequència perden valor les monedes. En la situació actual ens trobem en que: la UE està disposada a monetitzar el deute de països en dificultats, Xina intenta que no esclati la seva bombolla donant facilitats de liquiditat, alguna cosa similar pasa a Japó, i els Estats Units segueixen en l’anomenada flexibilitat cuantitativa que suposa l’injecció de liquiditat a l’economia USA mitjançant la Reserva Federal. Davant d’aquesta situació, d’excés de liquiditat, els inversors recerquen valors segurs i coneguts, on disminuir l’impacte negatiu del desapalancament creditici, i es refugien en l’or, fórmula per excel·lència que fa milers d’anys que es segueix. Per tant, no es tracta que l’or augmenti el seu valor, sinó que les divises el baixen, es devaluen per les accions dels bancs centrals. L’or interpreta per tant, l’estabilitat de les divises.

L’or no genera ingressos, més enllà de l’especulació, i és en la demanda especulativa quan l’or assoleix la tendència actual de creixement exponencial. Qualsevol persona que inverteix en accions d’una empresa s’involucra en la productivitat i rendibilitat d’aquesta. Qulasevol persona que inverteix en comprar un pis, rep ingressos per la renta obtinguda del seu lloguer. Però l’or, per no ser rés, no s’utilitza com materia primera de les indústries, amb l’excepció de l’indústria dental i la dels contactes elèctrics de peces d’ordinador. És sorprenen la confiança com refugi que aquest metall ha tingut a l’història i la fe com les persones l’han acceptat com mitjà d’intercanvi. Però no s’ha de considerar una salvació o com una garantia segura del risc, ja que el seu preu és volàtil, igual que ara o és a l’alça o pot ser a la baixa, és molt vulnerable a curt termini a canvis de la percepció macroeconòmica, el seu preu està molt alt ja que els problemes europeus ha portat a que bancs centrals de països amb economies emergents hagin diversificat les seves reserves cap el or, i, en mals moments de la història els governs poden prohibir la seva pertenença a particulars como ha pasat en altres époques. Per tant, l’or des del punt de vista que molts bancs centrals l’adopten com forma d’acumulació de reserves, es converteix en una divisa més.

Si el context econòmic continua igual, viurem una nova febre de l’or. En el moment en que l’inflació arribi a les llars i les persones comencen a questionant-se el valor del paper moneda, acudirem en massa al refugi de l’or, però en aquell moment la perillositat serà molt alta, ja que estarem parlant de una nova bombolla, la del or, que a la vegada és la bombolla més antiga de la història.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

aiguaQue el llegir no ens faci perdre l'escriure ... l'immersió en els problemes del present (crisi econòmica) ens porta a treballar i solucionar els temes actuals, però que aquesta immersió no ens faci perdre la perspectiva de les situacions futures, que ja no ho són tant.
L'aigua (molècula senzilla composta per dos àtoms d'hidrogen i un d'oxigen) és necessària per la vida. Sempre ha estat associada al desenvolupament econòmic. Les neolítiques societats mesopotàmiques van situar-se entre els Rius Tigris i Eúfrates per buscar la seva proximitat. Ha sigut imprescindible pel desenvolupament de les grans civilitzacions, passant per la importància del Nil a l'antiga civilització egípcia, el sistema de canalització del aigua dels romans, els Rius Groc i Blau per la civilització xinesa, i així podríem omplir pàgines i pàgines, fins avui.
El 70% del planeta és aigua, la mateixa proporció que té el cos humà. El 97 % d'aquesta aigua és salada, per tant, el 3% restant és el que habitualment s'ha utilitzat pel consum de l'ésser humà. D'aquest percentatge només el 10% és pel consum propi (beure i netejar), el 70% s'utilitza en el sector agrícola (que suposa la utilització del 20% del territori potencialment agrícola) i el 20% en el sector industrial.
En l'any 1900, el consum d'aigua al món era de 770 kms cúbics, i ara és al voltant dels 4.000 kms cúbics, és a dir, quasi sis vegades més, a l'any 2025 s'estima que estarà per sobre dels 5.000. Encara que la quantitat de precipitació pluviomètrica en llocs accessibles per l'ésser humà està entre 9.000 i 15.000 kms cúbics, el canvi climàtic produirà una disminució que agravarà el problema perquè la contaminació fa que gran d'aquesta aigua no sigui aprofitable, així com en la distribució es generen pèrdues.
Segons l'OCDE, a l'any 2030 la meitat de la població viurà en àrees on l'accés a l'aigua serà molt precari (avui és 1/6 part), i això és un breu període de temps, on l'or groc i l'or negre deixin pas en importància a "l'or blau" (mal anomenat ja que l'aigua és incolora, inodora e insípida). Passarem de la crisi econòmica a la crisi humanitària?
Com sempre, tota amenaça constitueix una oportunitat. S'ha de tractar com un problema de qualitat, més que de quantitat, no és útil com s'està realitzant a Xina, construccions de grans infraestructures, ja que la contaminació és la mateixa.
Les persones de l'anomenat primer món veiem l'aigua com a dret bàsic, un bé inesgotable i quasi-propi, que sempre "ha estat aquí" i no donem el valor al que realment té. És probable que aviat veiem que pot ser tractat com un mercat més.
Per tant, els recursos hídrics han de ser tractats seguint polítiques de mercat o han de tenir intervencions estatals directes?, els dos sistemes tenen advantatges i inconvenients.
El mercat privat acabarà produïnt el bé més valorat pel consumidor, els productors recercaran el costos inferiors dins de la qualitat desitjada i aplicaran criteris de competitivitat, ara bé, els consumidors amb ingresos més baixos poden ser afectats, i això no pot passar en un producte de subsistència, per tant el sector públic com a regulador atenuant davant l'existència de desigualtats d'ingressos, promovent les àrees més desafavorides, controlant els monopolis (que un cop ho són, poden ser abusius, o estar desincentivats per innovar) i reglamentant les activitats privades perquè no perjudiquin el medi ambient, desenvolupa un rol fonamental.
El problema ve donat, quan els organismes públics (com passa en molts sector de l'economia) volen "jugar" a ser privats, o no es realitzen amb l'obligada escrupolositat o competència, o bé suposen un excés de poder enfront les persones, més amb un bé vital com l'aigua.
Avui, el negoci transaccional de l'aigua està valorat en 500 mil milions de dòlars, amb una taxa de creixement superior al 5%. Ara bé, les persones no estan preparades per consider-la com un producte més, i per tant la seva problemàtica difícilment es solucionarà per la llei del mercat, per exemple, l'Evo Morales va basar la seva campanya amb la lluita contra la privatització que s'estava produint a Cochabamba (Bolívia), per tant la problemàtica exigirà col·laboració entre empreses i governs.
L'impacte de la seva escassetat es pot minorar per mesures de conservació i estalvi, però aquestes mesures no seran considerades seriosament per la població fins que es valori el bé. És a dir, encara que l'aigua sigui escassa, com no és cara, la demanda és superior a l'oferta i per tant el problema s'accentua cada vegada més, en quantitat i qualitat. Propostes d'aprofitament d'aigua pluvial, substitució de sistemes de reg abundant per reg per goteig, modernització d'infraestructures i conscienciació de les persones seran de gran ajuda.
La desalació de l'aigua, mitjançant noves tecnologies que permetin disminuir el cost d'aquest procés, i que ja és molt habitual a alguns països de l'Orient Mitjà, representant un important pas, però sempre serà més cara aquesta solució que la conservació i transformació com a base del sistema.
Les diferencies zonals respecte a la disponibilitat agreugen el problema. Quasi 1/4 part de l'aigua dolça mundial es concentra al Llac Baikal (Sibèria), i més del 30% està a Amèrica Llatina (12 vegades més disponibilitat d'aigua que els habitants d'Àsia del Sud).
L'escassetat de l'aigua, i sobretot la sensació entre els humans que pot ser, pot trencar la paradoxa del diamant i l'aigua, dins de l'economia clàssica, que expressa que malgrat l'aigua és més útil que els diamants, aquest tenen un valor molt més alt de mercat. En aquest moment ja no parlarem de patró-or o del rei petroli, sinó de l'aigua com al nou patró econòmic.


Pensem i exigim .... l'aigua és per viure, no és cap cosa per riure.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493