messi  No sóc mitòman. Estic content de no ser-ho, circumstància que m'ha portat beneficis i m'ha evitat desenganys, però no té cap mèrit no ser-ho, és innat, no és fruït del domini de la meva ment sobre el meu cor, és més simple que tot això, simplement és així.

Malgrat tot, l'article d'avui va d'una persona, en Messi. No tinc cap admiració a nivell personal per ell, no puc tenir-la per una persona que sembla clarament antisocial, per una persona que sembla inhabilitat per articular dues frases seguides, incapaç de fer-se escoltar, de transmetre cap mena d'emoció i menys de passió quan parla, una persona amb la que no aniria ni tan sols a fer un cafè i molt menys a dinar.

Què faig doncs fent un escrit sobre ell?

Sóc un apassionat del futbol, ex futbolista i futboler per sempre. Gaudeixo veient futbol, i més ara que els meus lligaments no em permeten practicar-lo ni tan sols en un partit de paxanga de casats contra solters. Treball associatiu en equip, competitivitat, disciplina tàctica, assoliment de rol, rotacions funcionals, concentració, mentalitat, tècnica individual, sobre posició a dificultats, esforç continuat i recerca d'un objectiu comú són algunes de les característiques que té aquest esport anomenat futbol, convertit en espectacle quan es juga al seu màxim nivell, així com són característiques que han tingut els humans a desenvolupar al llarg dels temps per poder sobreviure i evolucionar.

Sóc del Barça, que per a mi representa el futbol en estat pur, la recerca de la pilota i del gol mitjançant l'atac continuat per excel·lència. Un equip que quan reuneix les característiques abans esmentades esdevé una maquinària quasi perfecte que transmet i proclama amb el seu joc tant bellesa com efectivitat, una combinació perfecte entre el plaer del cor i la satisfacció del cap. En repetides fases de la seva història, menys de les desitjades, la filosofia de can Barça s'ha convertit en un espectacle digne d'admiració, aquell Barça de les 5 copes, que jo mai he vist, el Barça de Michels i Cruyff, el Dream Team, la renaixença amb el millor Ronaldinho i, com no, la culminació amb el Barça d'en Pep Guardiola, el millor equip que mai he vist, un equip que es distingia per les seves virtuts futbolístiques i no futbolístiques.

Messi, el solista del millor Barça, té entitat pròpia. És diferent i irrepetible. És diferent pels gols que fa, per les assistències que dóna als seus companys, pels túnels que realitza, per l'extrema verticalitat i profunditat que porten les seves accions, per les jugades que tan sols ell pot imaginar, perquè és l'únic capaç de triturar totes les estadístiques del passat. Messi reuneix en una única persona, en un únic jugador, totes les característiques bones de la filosofia del futbol i les de la filosofia del Barça.

Però el que el fa realment irrepetible no és només el seu joc, és que sigui un home enganxat a un objecte inflat i rodó, un home que tot i rebent tot tipus d'entrades de contraris, espentes desequilibrants, xocs contundents o puntades violentes i amb molta mala baba, no es vol tirar, no vol caure, i quan cau només pensa en aixecar-se, només pensa en seguir amb l'esfèric, no perdre aquest de vista. No entén aquest esport, crec que realment ni l'interessa com a tal, no deu ni conèixer el seu reglament, no sap que és un joc de picaresca, d'enganyar a l'àrbitre, un joc de dificultar al contrari tallant més o menys la gespa, a ell només li interessa concentrar-se amb la pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, pilota, “su tesoro” com diria en Gollum.

Messi és un malalt, un pertorbat. Però sort que en aquesta vida hi ha hagut malalts com ell, sort que un dia va aparèixer un mico malalt que va decidir posar-se dret perquè d'ell va derivar l'home, sort que un dia un savi malalt va dir que era la terra que girava al voltant del sol i no al revés, sort de tants i tants, que no han volgut perdre la seva essència enfront d'un context dominant, com fa en Messi, qui oblida que el futbol són un conjunt de legislacions i de vida social, i només pensa que el futbol és la pilota. Quina sort té el futbol i el Barça de tenir en Messi.

Leo, ets el millor jugador de tots els temps amb diferència. Ho diu una persona que no l'admira gens, però que gaudeix molt amb el que fa.

I no deixa de ser curiós que una persona, convertit ja en personatge, tingui aquest nom que significa positivitat en l'aspecte matemàtic, MÉS (en contraposició a MENYS) i positivitat en l'aspecte lingüístic SI (en contraposició a NO). MÉS+SI=...MESSI.

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

sorra  La sorra és el recurs natural més consumit, després de l'aigua i de l'aire. El consum anual mundial de sorra no para de créixer, està estimat en 40 mil milions de tones, més de 10 vegades el consum mundial de petroli. El volum comercial està estimat en 80 mil milions de dòlars americans. És un bé vital per l'economia, la majoria de les nostres cases i altres construccions estan fetes de formigó armat, que està compost de dos terços de sorra, a part de ciment, aigua i grava. Es necessiten 200 tones de sorra per construir una casa de mida mitjana, un kilòmetre de carretera requereix 30.000 tones de sorra, es necessita silici per produir xips d'ordinadors i microprocessadors, utilitzem la sorra en els detergents, cosmètics, en el vidre, en l'acer i en molts altres productes i sectors. A l'Àsia i els països àrabs la demanda de sorra ha augmentat de manera exponencial en un 437,5% en 20 anys, mentre que en la resta del món ha augmentat en un 60%.

És la febre de ... la sorra, un autèntic or marró.

Ens sembla que és un recurs comú, que el veiem a tot arreu, que sempre està, inacabable, però no ho és tant com sembla. Es tracta d'un recurs finit i escàs, on cada dia que passa escasseja més i més. Els efectes negatius de la seva extracció indiscriminada sobre el medi ambient són molt abundants i molt greus. A més de la seva utilitat per sí sola, la sorra té altres característiques vitals: la sorra de mar protegeix actuant com a dic natural i evitant fenòmens naturals com els tsunamis, i la sorra de riu és un aqüífer natural de primer ordre i el seu esgotament afecta la recàrrega de les aigües subterrànies que han baixat a un ritme molt alarmant, assecant-se pous i fent que l'aigua sigui escassa per a fins agrícoles. L'extracció de la sorra de riu produirà greus conseqüències a les conques hidrogràfiques derivades de l'augment de la contaminació i dels canvis en el nivell de Ph de l'aigua, com també un augment en el risc de les inundacions.

No tota la sorra és útil, la sorra del desert és dolenta, no es pot utilitzar per la majoria de propòsits, ja que està molt erosionada pel vent, són rodons i polits, i no es poden mesclar prou bé. És una paradoxa, però les regions del desert, com per exemple els Emirats Àrabs o Aràbia Saudí, són les àrees on es pateix un major dèficit de sorra, donat el boom immobiliari que estan visquen.

Fins fa poc, la sorra útil s'extreia de les pedreres de terra i de les lleres dels rius, però aquests recursos s'han esgotat pràcticament i la major part de la sorra que s'extrau actualment prové dels oceans, del fons del mar. Fruït d'aquesta depredació sense límits, i com a exemple, des de l'any 2005 a Indonèsia, almenys 24 petites illes han desaparegut com a conseqüència de l'erosió causada per la mineria de sorra, i 83 més estan en perill. I a l'inrevés, a Singapur, producte del comerç i la incorporació de sorra a les seves fronteres, la seva superfície ha augmentat un 22% des dels anys 60. Una bestiesa, una aberració descomunal, un crim natural.

El món cada vegada demanda més sorra, és insaciable. Les noves potències econòmiques emergents han de manifestar la seva nova hegemonia mitjançant les grans construccions, que buiden les reserves naturals de sorra d'aquests països i necessiten importar constantment d'altres llocs.

Donada la seva importància a l'economia, també apareixen molts conflictes derivats de la seva extracció, com els denominats “lladres de la sorra”, on sobretot i com sempre els més perjudicats són els països africans, com Cap Verd, Sierra Leone, però també asiàtics com Cambodja, Vietnam, Indonèsia i Malàisia. En aquests indrets, milers de joves, i no tan joves, saquejadors que en aquests moments els hi és més beneficiós dedicar-se a l'extracció de la sorra humida de la platja i costes marineres que dedicar-se a la pesca tradicional. Equipats en petites barques o només amb pales i cubells, extreuen cada dia gran quantitat de sorra devastant greument els ecosistemes marins, afectant el turisme, a l'agricultura i a la pesca, i perjudicant el futur de moltes famílies.

Les prohibicions dels diferents governs i el gran negoci que genera el contraban i comerç de sorra en el mercat negre, fa que cada vegada l'extracció il·legal d'aquest recurs estigui més organitzat, constituint-se les denominades "màfies de sorra", poderoses organitzacions que fan més difícil la lluita contra l'extracció il·legal de sorra, que controlen gran part de la indústria de l'extracció en països en desenvolupament, a través de suborns a policies i polítics, i que no dubten a aplicar mètodes violents com l'extorsió i l'assassinat a activistes o detractors.

Malgrat la gravetat del problema, no sembla que existeixi prou coneixement i consciència pública del que està succeint. No hi ha vigilàncies a escala mundial, i no hi ha accions internacionals. La preocupació política per aquest tema no coincideix amb la urgència de la situació. No és pessimisme, sinó realisme el dir que aturem aquest context aviat o les nostres platges només seran fotografies del passat i lamentarem haver de dir en un període de temps allò de: Vaya! Vaya! Aquí no hay playa!”...

Xavier Mas i Casanova

Economista Col·legiat nr 9493

Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

putin  La caiguda del ruble, la caiguda dels preus del petroli i les sancions occidentals per la crisi d'Ucraïna han estat factors claus perquè el que semblava que començava com un nou bon any per l'economia russa, amb creixements de l'ordre de dos dígits en els darrers períodes, s'hagi acabat percebent com un any negre.

La darrera vegada que Rússia va tenir una crisi financera va ser l'any 1998, després que el ruble caigués en picat davant del dòlar quan el Govern de Boris Ieltsin, en un experiment econòmic neoliberal que va fracassar, no va fer front als pagaments del deute intern i va congelar el deute extern. Llavors, l'equilibri entre els estalvis que es guardaven en rubles i les hipoteques que es calculaven en dòlars va resultar insostenible i la població russa va quedar al llindar de la ruïna. L'entrada de Putin va suposar certes reformes, entre elles va establir un impost sobre els ingressos, va racionalitzar indústries clau i va fer certa neteja dels oligarques dels anys 90, però el factor fonamental per abandonar el precipici, per la recuperació de l'economia russa, va ser l'augment dels preus del petroli. Des de llavors i de forma històrica, el benestar rus ha estat relacionat directament amb el preu del cru.

Ara que el petroli baixa i baixa, les coses canvien als dos costats dels Monts Urals, amb el pas de Rússia, de l'èxtasi al turment. En una posició de baixada de preus, era previsible una baixada en la producció per augmentar els preus, com venia sent habitual, però el nou escenari iniciat per companyies nord-americanes en l'ús de noves tècniques d'extracció de petroli basades en el fracking, ha propiciat que els països de l'OPEP, països exportadors de petroli, hagin pres una decisió contrària i nova, quasi revolucionària, consistent en no retallar els nivells de producció de petroli, malgrat estem en una situació de sobreabundància, on l'oferta és molt superior a la demanda. En aquests moments, hi ha un excés d'oferta fonamentada per l'existència de noves tecnologies i per la incorporació de països que havien estat amb conflictes interns i que han fet augmentar la producció mundial, coincidint amb una baixada de demanada produïda per l'estancament i desacceleració de l'economia mundial, sobretot de les economies emergents.

Per què l'OPEP ha reaccionat de forma contrària a com és habitual? Per diferents motius, econòmics i polítics. No vol perdre quota de mercat enfront de les companyies nord-americanes; ha pensat en el mig i llarg termini més que en el curt, com anaven gestionant, de forma que no els afavoreix una economia mundial que segueixi caient, i finalment per motius geopolítics, ja que Aràbia Saudí, principal potència del càrtel petrolier, té una espècie d'acord amb els Estats Units per perjudicar les economies com Rússia, Veneçuela i Iran, totes elles dependents del preu del petroli. Els grans beneficiats de la caiguda del petroli són els Estats Units, els mercats asiàtics i l'Europa Occidental.

Dos terços de les exportacions russes són combustibles fòssils, petroli i gas. Amb la baixada de preu, el superàvit acumulat que tenia el país ha desaparegut. Sense aquest superàvit hi ha menys entrada de divises estrangeres a l'economia russa, i el ruble s'afebleix.

Quan el preu del petroli baixa, el ruble també ho fa, intentant mitigar l'impacte produït en l'economia per aquest efecte. La baixada del ruble impacta en la població russa. Almenys el 40% de la cistella de la compra, inclòs els aliments i béns de primera necessitat, són productes importats directament o produïts amb maquinària importada. El pànic ha aparegut. De moment, els russos han començat a retirar els seus diners dels bancs nacionals, afavorit per una política econòmica que dóna suport a les noves generacions d'oligarques, com a base de poder del mateix Putin, i que porta a no controlar la fugida massiva de capitals existents en territori nacional. El problema és molt important, ja que els dipòsits de les noves fortunes russes en bancs nacionals han sigut el principal pilar i principal eina de la liquiditat del país en el darrers temps, donat que les sancions imposades a Rússia per la comunitat internacional impedeixen que els seus bancs i les seves grans empreses puguin obtenir diners de crèdits procedents dels mercats estrangers.

La caiguda de la moneda russa aterra a la població, el consum comença a desplomar-se, amb una classe mitjana que s'ha acostumat a la bona vida, a un alt valor adquisitiu i a gaudir de vacances d'alt nivell en destinacions com Tailàndia, Turquia i Espanya. No volen ni estan disposats a canviar el sol del mar Menor, dels Dardanelos i de la Costa Brava pels dies de costa amb fred i núvols del Mar Bàltic.

A la vegada, el govern rus ha decidit fer front a la crisi monetària amb un augment del tipus d'interès. Aquesta mesura pot donar un xic de temps, però no molt, ja que el problema rus és un problema que va més enllà de la prestidigitació financera que ha portat a terme a la desesperada. Es tracta d'un problema estructural basat en la venda de petroli. Els ingressos produïts pel petroli són en dòlars i la despesa interna en rubles. Un petroli amb un preu per terra, significa que les corporacions russes tenen menys dòlars per convertir-se en rubles, o el que és el mateix que dir que hi ha menys demanda de rubles.

En aquesta situació, desapareix el superàvit i apareix el dèficit, ara que els seus ingressos petroliers s'han assecat. A més Rússia no pot demanar prestat els diners que necessita, perquè les sancions occidentals sobre la seva incursió a Ucraïna han reduït els mercats de crèdit internacionals. S'haurà d'iniciar la immersió en el seu fons d'emergència per cobrir les seves factures. Ja ho està fent, però per rescatar els seus bancs. La turmenta ja és perfecte quan apareix el deute, les empreses russes es van endeutar en una gran quantitat de dòlars en els darrers anys, quan semblava que el ruble mantindria un canvi en augment, invertint aquests diners en l'estranger i no en l'economia russa. Les empreses russes tenen més de 500 mil milions de dòlars en deute extern pendent, dels que 130 mil milions de dòlars s'han de pagar abans de finals de 2015. Els crèdits vençuts estaven augmentant fins i tot abans de què les taxes d'interès augmentessin per defensar el ruble. Així que aquests deutes, són molt difícils de pagar ara que el ruble s'ha ensorrat. El problema no és només per a les empreses russes que podrien fer default, també ho és pels bancs que els van prestar diners.

Rússia s'ha quedat encallada en un parany econòmic. No pot gastar massa dòlars, no pot rescatar la seva moneda, però les empreses necessiten diners per pagar els seus deutes, i els banc necessiten que els paguin. Putin necessita trobar més dòlars i els ha de trobar ara. El govern està prenent bàsicament els dòlars de les empreses que tenen una gran quantitat de deutes en dòlars. Llavors, com pagaran els seus deutes? Només hi ha una manera: la circular, el govern tornarà a prestar els dòlars que necessiten. Però fins quan pot seguir fent aquest joc? Aquesta maniobra té un temps limitat, no es pot estar a totes, caiguda monetària, alt tipus interès, crisi creditícia, recessió, perill de l'atur i bloqueig internacional.

L'Estat rus confia que els productors mundials de petroli, excepte Aràbia Saudí, no estan en una posició suficient per poder mantenir aquest context i espera aguantar aquesta situació fins que augmentin els preus del petroli novament. Les potències occidentals esperen que Putin renuncii a les seves ambicions nacionalistes imperials per aixecar el bloqueig.

El tema és delicat, potser és veritat allò de què sempre els hi quedarà el vodka. De fet, Putin ja ha parlat de controlar el preu d'aquesta beguda, ara que tot està pujant...Beure per oblidar!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor Logística – UOC Universitat Oberta de Catalunya

charliehebdo  Aquest article és un homenatge de suport a la publicació satírica Charlie Hebdo i a totes les publicacions satíriques del món que fan humor intel·ligent i políticament incorrecte. Quan els terroristes van atacar i massacrar a alguns dels dibuixants i al redactor en cap del setmanari francès van sortir cridant: "Hem venjat al profeta Mahoma! Hem matat a Charlie Hebdo!”.El millor, la reacció immediata ciutadana, aixecant cartells, penjant missatges, fent pintades i enganxant etiquetes amb el missatge Je suis Charlie Hebdo, que vol significar que per molt que vulguin censurar, silenciar, degollar i assassinar, sempre hi haurà algú que seguirà parlant. Per això us vull dir i llançar una pregunta mentre llegiu aquest escrit Je suis Charlie Hebdo...et vous?

Totes les llibertats, incloent-hi la llibertat d'expressió, es conquereixen. Ser lliure sempre té un cost, mai ve regalat, fins i tot es pot pagar amb la vida. La llibertat és una lluita contra la por, a més por menys llibertat, a més por ens convertim en esclaus en major o en menor grau.

Són mals temps per la llibertat a Europa, no només amenaçada pel jihadisme islàmic, també pel jihadisme cultural i econòmic autòcton, europeu. La voluntat de fer por per retallar la nostra llibertat es manifesta cada dia i en tot moment, una por que ens ve donada pels imans islàmics radicals, pels kalashnikovs terroristes, però també ve donada la por per la incertesa, pel canvi, pels desnonaments, por a l'austeritat, por a perdre la feina i no trobar-ne una de digne, por a perdre la llibertat per la llei mordassa espanyola, per a viure en una Europa amb amenaces de la Merkel als grecs i al vot lliure, por al BCE.

Davant de la por i en post de la llibertat, dos remeis, tenir coneixement i riure.

Les persones som els amos de la nostra vida per naturalesa, i com conseqüència, som lliures quan la nostra racionalitat imposa el seu dictat a la nostra voluntat. Una vida sense autogovern racional, no és ni tan sola la nostra vida, és una vida d'esclaus, més que viure som viscuts per forces que no governem.Els que viuen en la ignorància no són capaços de governar-se, no veuen més enllà del que els hi expliquen, enalteixen a qui els hi diuen que enalteixin, aplaudeixen a qui els diuen que han d'aplaudir, miren on els hi diuen que han de mirar, compren el que els hi diuen que han de comprar, consideren bons i dolents a qui els hi diuen que ho són, fan el que els hi diuen que han de fer, odien a qui els hi diuen que han d'odiar, i fins i tot, podrien matar i assassinar a qui els hi diuen que han d'assassinar. Els ignorants no suporten la llibertat, ja què ells no l'entenen, no la viuen, no l'accepten ni la volen. Són esclaus. Poden ser convertits fàcilment en fanàtics. Odien per causes al servei d'interessos.

Riure ens produeix plaer emocional, ens descarrega de tensions i d'estrès. El riure provoca la secreció d'endorfines, antidepressius naturals, que ens fan feliços, que desencadena un estat d'ànim alegre que ens fa ser més receptius a veure el costat positiu de les coses i menys receptius al dolor, menys receptius a la por. El sentit de l'humor permet a les persones tenir una actitud positiva de la vida i per la vida que suposa la plataforma per intentar buscar solucions a les coses. El mal humor i la tristesa per sistema ens porta a estar tot el dia buscant culpables o autocompadir-nos de la maldat dels altres i de l'injust que és el món, però no a buscar solucions. Els governs i sistemes autoritaris, les sectes i les distorsions radicals de les religions fugen del riure, doncs aquest predisposa a pensar més i millor, com més es pensa més lliure és l'individu i els seus actes i menys espai d'influència té el discurs de la por.

Quan l'humor, a més de fer riure és intel·ligent, difícil, agut, àcid, no convencional i desafiant, llavors fa pensar. En aquest punt és conjuguen coneixement i riure, les millors eines per combatre la por, convertint-se en una arma molt perillosa, en un crit de llibertat caòtic, desbocat, espasmòdic, que es converteix en un enemic incontrolable i ferotge pels radicals intolerants que busquen l'esclavatge dels ciutadans per sotmetre'ls a la seva voluntat, per convertir-los en un exèrcit al servei d'uns ideals perversos que no els hi són propis. L'humor esdevé una incomoditat per ells, un perill, s'ha de perseguir, atacar, aniquilar, com han volgut fer aquesta setmana amb Charlie Hebdo.

Els humoristes deCharlie Hebdo,i molts d'altres com ells, que amb els seus llapis i el seu enginy fan humor satíric, políticament incorrecte, són uns dels garants de la defensa de la llibertat de les persones. No ho són els nostres governs ni els nostres polítics en general. Desgraciadament tampoc ho són la majoria dels periodistes que són publicats en els mitjans, ells serveixen a un amo generalment. És gent com aquests dibuixants, els que de forma diària ens donen lliçons d'honor, de coratge, de valentia i de dignitat enfront de la por, per sobre d'insults, de censures, d'amenaces i fins i tot, per sobre de rebre atemptats com el d'aquesta setmana que els ha costat la vida. Atacar a aquests còmics, atacar als bufons és atacar a llibertat, és atacar a la verdadera democràcia.

Com deia Voltaire, representant de la Il·lustració=raó=coneixement, “puc detestar el que escrius, però donaré la vida perquè puguis seguir escrivint”.

Jo vull ser Charlie Hebdo. Jo sóc Charlie Hebdo. Jo seré Charlie Hebdo ... i tu?

Je veux être Charlie Hebdo. Je suis Charlie Hebdo. Je serai Charlie Hebdo ... et vous?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

dinersfum1  Sabíeu que només una petita part dels diners, menys del 5% en l'economia moderna, és moneda o bitllets de veritat. La resta, la major part, està en forma de dipòsits, són diners electrònics, són dígits dins d'un ordinador, no són diners físics ni reals.

Els diners són fum? Com i qui crea els diners?

En aquest article, desfarem alguns mites i llegendes, descobrirem algunes distorsions i mentires que ens han explicat tan acadèmiques com popularment, i que fins i tot encara s'expliquen a la majoria de les universitats i llibres d'economia, en el que fa referència a economia monetària. Ens han ensenyat a pensar que els bancs són simples intermediaris entre estalviadors i demandants de crèdit bancari. Ens pensem que quan nosaltres dipositem els diners físics al banc, aquestes entitats financeres es queden una part com a reserves i utilitzen la resta del dipòsit per moure els diners, per fer el seu negoci, per realitzar préstecs. Com que part dels diners d'aquest préstec va destinat a un altre banc com a dipòsit, aquest altre banc fa el mateix, es queda una part i presta la resta, produint-se un factor multiplicador. A Europa, on el percentatge de reserves és de l'1% significa que un dipòsit d'1 milió d'euros, es pot acabar convertint en 49,5 milions d'euros o el que és el mateix que dir que financerament per cada euro, només el 2% podria ser realitat, la resta pot ser fum.

Ens han fet veure que la quantitat de diners a prestar depèn dels dipòsits inicials existents i la magnitud multiplicadora estarà relacionada amb el mínim del percentatge de reserves requerides per realitzar el préstec. Doncs no és així.

Estem desinformats i interessa que seguim estant-ho de com funciona el sistema monetari. Les coses van al contrari en l'economia moderna. No es tracta que amb els dipòsits es puguin generar préstecs, no és necessari que els bancs necessitin que algú li dipositi de forma prèvia els diners, la seqüència és al contrari, la creació de diners es fa mitjançant la creació de préstecs. Ho sento pel catacrack mental. Ho sento pel desencís. Ho sento per la sensació de no entendre, de passar des del que fins ara entenieu com un moviment mecànic a descobrir que ja no ho és.

Quan una empresa o individu particular va al banc a demanar un préstec, i li concedeixen, el banc afegeix la quantitat de diners electrònicament al compte corrent de l’individu en qüestió i al mateix temps fa un apunt al seu actiu com a deutor el receptor del préstec. És en aquest moment quan es creen els diners, diners electrònics, diners creats mitjançant la comptabilitat d'un banc, fum. Aquesta acció ha succeït sense que les reserves hagin augmentat, sense la necessitat de cap dipòsit previ, sense que el Banc Central hagi prèviament creat diners, ho ha fet directament la banca comercial i punt, sense necessitat d'una intermediació entre l'estalviador i el receptor del préstec. No existeix cap traspàs d'un dipòsit des d'una persona o empresa a un altre, el que ha passat és que s'ha creat un dipòsit i un deute a la mateixa vegada. És la banca comercial, com la Caixa, el Santander, el BBVA, etc... qui crea diners de forma constant i en grans quantitats.

La llegenda, la mentira, la desinformació que només el Banc Central pot crear diners, es trenca amb l'anterior explicació. El Banc Central pot crear diners, sí, però també ho poden fer els bancs comercials. Els bancs central poden fer-ho de forma electrònica, virtual i injectar-los a l'economia bàsicament amb la compra de determinats productes o actius a companyies financeres, com serien els fons de pensions. Són accions que es fan de forma excepcional i que s'anomenen popularment com el fet d'imprimir diners. El paper del Banc Central, consisteix també a utilitzar els tipus d’interès per a modificar el nivell de liquiditat en l’economia, influenciant als individus i bancs en les seves decisions sobre la quantitat de diners dipositats i préstecs emesos.

A més, quan dèiem a l'inici de l'article que ha d'existir un coeficient de reserves. Aquest coeficient de reserves s'obliga en el que respecte a actius líquids que no és el mateix que diners físics, els actius líquids poden ser bons de l'estat. Quan un banc comercial utilitza les seves reserves per comprar bons de l'estat, cosa molt usual a l'estat espanyol, no s'eliminen del sistema ja que van a un altre banc, cosa que provoca la inexistència de qualsevol efecte limitador en la creació de diners de la banca comercial. La realitat és que si tots anem als bans a treure en efectiu els nostres diners, aquests no hi són, no existeixen, no ens pensem que només pot passar a Argentina o altres països llunyants, els diners no hi són ni aquí ni a qualsevol país del món.

De totes maneres no ens alarmem més del que toca i procedeix, no pensem que això és “xauxa”, encara que les experiències recents ho han semblat. De la mateixa forma que un banc comercial crea els diners, també té la capacitat de destruir-los, així si els va crear al concedir un préstec, els diners electrònics es destrueixen quan el préstec es torna. La banca comercial té la seva pròpia dinàmica de negoci, necessita tenir beneficis per sobreviure, han de mesurar els seus riscos, ser productius i fer sostenible el seu negoci. No poden donar crèdits de forma il·limitada i per altres criteris que no siguin econòmics, o almenys no haurien de fer-ho sinó volen morir en el intento, o generar bombolles que sempre esclaten, com ja hem vist i patit. Com qualsevol altre negoci han de comprar a un preu i vendre a un preu més elevat, el Banc Central és l'organisme a més de regular, fixa el tipus d'interés oficial, el preu de compra dels diners, en funció d'aquest preu hi haurà més o menys circulació de diners, seràs un factor decisiu d'influència de la creació de diners.

El problema actual és que se'ls hi ha anat de les mans, el pes dels diners electrònics o diners fum ha desbordat el pes dels diners físics.

Ara ja sabeu un xic més de la crua realitat. Plantegeu-vos els motius pels quals no sabíeu una cosa tant important com aquesta. Les persones que formen la societat cada vegada estem més preparades. Com sabem més coses, volem participar en els esdeveniments que succeeixen al nostre voltant i que ens afecten, no volem que cap ésser natural o sobrenatural, cap líder ni cap Deu, ens governi sense comptar en nosaltres, volem participar, però per fer-ho de forma coherent, democràtica i lliure, hem de ser una societat millor informada i tenir més coneixements sobretot en alguns dels aspectes socials bàsics com l'economia. Podem escoltar i reflexionar sobre el que diuen els experts, però no podem fer del que diuen un dogma de fe.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493