notincporatentado  No vaig viure l’impacte de l’atropellament massiu a les Rambles. No estava a Barcelona el dia 17. Era aliè al trement drama que la meva ciutat estava vivint, perdut a  milers de kilòmetres, contemplant la vida salvatge d’elefants, lleons, guepards, girafes, zebres i moltes altres espècies a les terres del riu Mara. Acabava de rebre una lliçó de vida en la visita a un poblat Masai, una lliçó de com es pot ser feliç sense tenir quasi res, amb un terra ple d’excrements de vaca, que anaven apilant per després utilitzar per fer les seves cases, amb mosques per tot arreu que omplien els llavis de la canalla, rentant-se i rentant al riu unes peces de roba que desconeixien el que és la moda, sense aigua ni llum corrent, fent vida al ras, envoltats dels perills d’aquelles ferotges feres que després veuríem en el seu hàbitat natural. Tot molt bé, molt interessant, molt bucòlic, molt estèticament fotogràfic, però veure aquelles condicions de vida del tercer món, em va fer apreciar més la meva societat, la meva ciutat, el meu estil de vida.

notincpor

I a la tornada d’un dia de fantasia, quan reposàvem les forces al hall de l’hotel, únic lloc on hi havia Internet, el shock, la incredulitat dels primers segons, la preocupació dels següents instants per saber que tota la meva família i amics estaven bé, les angoixades trucades i missatges de whatsapp per corroborar que cap dels meus estigués afectat. Després de bufar ben fort, sabedor que no tenia a ningú afectat, vam començar a llegir les horroroses notícies que ens arribaven per aquell deficient Internet en unes bateries dels mòbils que s’anaven esgotant per moments.

Silenci, indignació, ràbia, por, inseguretat, insensibilitat del que passa en altres indrets, i moltes, moltes autopreguntes i reflexions des d’aquell dia: per què em revisen i molesten a mi als controls dels aeroports si sabem perfectament que jo mai posaré una bomba? Per què no es va detectar que l’imam estava radicalitzat i radicalitzava a altres? Com es van fer els terroristes amb tot el material per poder perpetrar l’atemptat sense aixecar sospites? Per què no s’investiga a fons els focus d’on surten les radicalitzacions islàmiques jihadistes? Què feia un senyor al nostre país, amb permís de treball, que havia sigut detingut per traficar amb drogues i ara feia d’imam? Com pot ser que els pares dels terroristes abatuts diguin que no sabien res del que succeïa a casa seva? Us ho creieu? Jo no

La meva forma de pensar ha canviat des del dia de l’atemptat contra casa meva, em permeto expressar-vos alt i clar, estem en guerra.

Les paraules són importants. Dir les coses pel seu nom és el primer pas per combatre un problema i començar a posar-ne solució. Estem en guerra, una guerra nova, inèdita i diferent, que no segueix els criteris del passat, però una guerra, no dir-ho alta i clarament, és la forma de perdre-la. A la guerra combatem a un enemic, si diem un altre cosa, sinó ens ho creiem, l’enemic no existeix, no hi ha res o ningú a qui combatre.

És una guerra terrorista, no existeixen exèrcits que s’afrontin per conquerir territoris, en aquesta guerra la intenció és aterroritzar a l’enemic, matant indiscriminadament per augmentar l’efecte del terror, i com més atemorida queda la població occidental, l’enfortiment dels islamistes fanàtics és més gran, i cada vegada tenen més influència en la conducció de les multituds islàmiques, enfront dels filòsofs o elements intel·lectuals influïts per la cultura occidental.

És una guerra global, que s’aparta de les guerres terroristes internes que hem viscut fins ara, és una guerra que va contra tot i tothom, que no té territoris fronterers definits i que és d’una ferocitat no recordada. Aquesta globalització en forma de guerra és la globalització de la qual ens hem de preocupar, és la que s’ha de combatre.

És una guerra tecnològicament diferent, el component militar és secundari, no s’utilitzen armes convencionals, les armes són els mateixos fanàtics, ja sigui fent servir els seus cossos com a bombes humanes, ja sigui com a conductors de furgonetes o com portadors de ganivets i destrals que utilitzen macabrament per assassinar a tothom qui passi per davant.

És una guerra religiosa. I aquí cal no caure en el parany d’acusar-me d’islamofòbic, sinó de comprendre el que realment dic, i que no és afirmar que l’islam és majoritàriament fonamentalista, ni molt menys agressiu i terrorista. No ho penso i no ho dic. Però hem de ser conscients que l’extraordinària força del terrorisme islàmic es basa en dos elements: s’alimenta del fanatisme religiós i està protegit per una fe religiosa. No ens hem de deixar arrossegar pel reaccionarisme islamofòbic, però hem de deixar de costat la ingenuïtat còmoda i suïcida de tolerància a tot.

La frustració, la infelicitat i el victimisme són el combustible perfecte en els processos de radicalització. Aquest tres factors fan responsabilitzar als “altres” de tots els mals. La religió musulmana no és diferent en aquest sentit a les altres religions monoteistes que parlen d’un paradís fictici que els pot fer esvair de les misèries quotidianes i de les expectatives frustrades del dia a dia. La manipulació interessada dels poders fàctics que alimenten i canalitzen les creences agressives sota una bandera religiosa de nosaltres contra els altres és fàcil que cali en aquest context, produint la deshumanització dels fanàtics als que no els importa ni morir o matar, ja que creuen que aconseguiran una vida millor al paradís a costa de matar els enemics.

Si reconeixem que estem en guerra, que la guerra es lliura a casa nostra, que és una guerra de desgast i de resistència, i així la combatem, sent fidels a les nostres conviccions per viure, llavors, no tinc por!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

refugiats  Ajudar als refugiats és un imperatiu moral, ells són persones com nosaltres. La humanitat com a característica de la nostra espècie és i ha de ser el que evita que les persones siguem unes bèsties més de les que cohabiten el nostre planeta. Les colpidores imatges del terror implantat en els seus països d’origen, els naufragis i les morts al Mediterrani i les inacabables cues de famílies sirianes a les fronteres esperant el no res, ens han fet consciència de la dramàtica situació a què diàriament s’enfronten milions de persones al , món.

Enfront de la nostra voluntat de solidaritat, campanyes com l’actual casa nostra és casa vostra, cooperació i generositat, també apareixen les nostres pors, sobretot la por econòmica, la por a perdre la feina davant un corrent migratori d’aquestes o altres característiques, sobretot pels menys qualificats, la por que els limitats beneficis socials siguin aprofitats pels refugiats i Volem acollirnosaltres quedem de banda, tot i que som els que ho hem pagat, la por a l’arribada de noves culturals i religions que facin retocar molt o poc els nostres costums als que estem habituats, la por al risc dels atemptats terrorisme.

La decisió d’ajudar als refugiats, a part de ser una decisió humanitària és una decisió econòmicament intel·ligent des del refugiats2punt de vista estratègic. Europa és un continent envellit, de creixement demogràfic famèlic i incertes pensions, que necessita joves amb urgència. No en el curt termini, on la inversió serà superior que el benefici, invertint-se aquesta dinàmica a partir del cinquè any, on es calcula que per cada euro invertit a acollir a refugiats equivaldrà a dos euros de benefici, augmentant més aquesta proporció amb el temps, i un cop els refugiats i els seus descendents participin més de forma activa en l’economia del país amfitrió.

Parlem de fets, països que ja fa més temps que han obert les seves fronteres als refugiats sirians, ja “pateixen” les seves conseqüències, i són positives. Així a Turquia, els refugiats sirians convertits en emprenedors, sobretot els més preparats, han posat en marxa quatre mil nous negocis, sols o amb col·laboració amb socis locals, augmentant el nivell d’ocupació. Normalment són negocis tradicionals a la seva cultura econòmica, com la fabricació de calçat, són negocis intensius en mà d’obra i creen ocupació pels refugiats sirians menys qualificats. De moment a petita escala, l’arribada de refugiats sirians ha sigut positiva per l’economia turca.

A Alemanya, l’arribada de refugiats ha suposat un factor clau perquè el creixement del PIB se situés a l’1,9%, el nivell més alt dels darrers cinc anys, gràcies a l’increment del consum domèstic (2%) i despesa pública (4,2%) derivada del nombre de refugiats traslladats al país, i que ha contrarestat la debilitat de les exportacions, pilar bàsic de l’economia alemanya. Als antípodes, a Austràlia, on arriben ja tres mil refugiats anualment, el 30% ja obtenen les seves rendes dels seus propis negocis.

Acollir no és un problema de capacitat financera, l’entrada de dos milions de persones refugiades a Europa no superaria el 2% del PIB europeu, és un problema de percepcions negatives de la població europea dins d’un context de crisi econòmica. Acollir als refugiats que escapen de la guerra i de la manca de recursos i oportunitats, no és una càrrega, és un benefici i una oportunitat per transformar una Europa envellida, poc competitiva, conformada, aburgesada, i massa vegades, atemorida per la pèrdua del benestar en lloc de ser combativa per mantenir-lo.

I sobretot penseu que sou persones i penseu que voldríeu que fessin els altres si vosaltres fóssiu els refugiats?. Ningú està exempt que pugui passar algun dia.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

Donald McDonald  Els grans mitjans de comunicació nord-americans no informen ni expliquen la realitat del que està passant als Estats Units, i també a l’altra part de l’Atlàntic Nord. L’elecció de Donald Trump com a nou president nord-americà, amb un alt percentatge de vots procedents de les classes més treballadores és una  conseqüència derivada del que succeeix.

Durant tota la campanya, aquests mitjans de comunicació s’han centrat amb la seva figura, amb el personatge, intentant ridiculitzar la seva imatge i les seves manifestacions, presentant-lo com si fos un pallasso, com si fos el Ronald Mc Donald Trump, però els seus atacs han mobilitzat encara més a les classes més populars i majoritàries nord-americanes que odien l’establishment polític-mediàtic, cosa de què Trump, astut com a ningú, és perfectament conscient i ha sabut canalitzar la indignació popular transformant-la en vots, vots que de forma natural haurien d’anar a posicions més progressistes, la dels demòcrates, i que finalment recauen en els partits de dretes, en aquest cas en el partit republicà.

Que passi el que està passant no és un fet espontani, s’està forjant des dels anys 90 quan Bill Clinton, el marit de la candidata derrotada, va aplicar una sèrie de polítiques de sensibilitat neoliberals, , fins llavors patrimoni del partit republicà, com establir acords encaminats al lliure comerç o desregular la banca eliminant la separació entre banca comercial i banca d’inversió, la importància de la gestió privada en els serveis públics, entre altres. Accions que van suposar un notable canvi en les polítiques del partit demòcrata o  també anomenat “partit del poble americà” enfront del partit de l’empresariat representat pels republicans. El mateix va passar amb Tony itBlair i el partit laborista al Regne Unit, i amb molts dels partits socialdemòcrates en altres països a Europa.

L’aplicació de polítiques per part dels partits demòcrates o progressistes, més pròpies de l’històric pensament republicà o conservador, va suposar la pèrdua de milers de llocs de treballs dels sectors manufacturers que es van desplaçar a altres indrets, i com a conseqüència, pèrdua de confiança i l’allunyament de les classes més treballadores del partit demòcrata, i l’apropament a aquest partit, i al seu aparell, de la classe mitjana professional, emmascarada en molts casos, pel màrqueting en forma de modernització del partit.

Amb Obama, aquesta tendència no només no ha canviat sinó que s’ha accentuat. La banca, en el seu mandat, va ser rescatada quan les bombolles especulatives van esclatar, cosa que també ens és familiar a Europa. Als dos costats de l’Atlàntic, les rendes derivades del treball han disminuït mentre que les rendes derivades del capital s’han incrementat fins a nivells mai vistos, en part degut al fort endeutament de les classes populars, que a la vegada ve derivat del descens de les rendes del treball. Com a resultat ens trobem, i es troben als Estats Units, amb una gran indignació i el descrèdit de les institucions més representatives, que es tradueix en què la classe treballadora no se sent representada i no va a votar o vota el que no tocaria, vota a les dretes o extrema-dreta millor dit.

L’estratègia política nord-americana del partit demòcrata de combatre la discriminació de les minories ha sigut exitosa però insuficient, no afectant el gruix de benestar de les classes populars. Ignorar a la classe treballadora té un cost i aquest es veu perfectament identificat en l’estadística que ens indica que la majoria de dones de classe treballadora ha votat a Trump, que ha sigut qui en el seu discurs ha fet més incidència en aquesta classe social, presentant-se com el defensor i protector del món del treball.

La gran pregunta a fer és què hagués passat si el candidat demòcrata fos Bernie Sanders, socialista declarat, en lloc de Hillary Clinton? No ho sabem doncs la situació no s’ha donat, però estic segur que Sanders hauria estat imbatible, ja que el seu missatge connecta amb part dels que han acabat votant a Trump o de les bases que han acabat no anant a votar, però curiosament el seu propi partit, va considerar a Sanders com un quasi-revolucionari polític, un terratrèmol ideològic de grans dimensions del que no estava disposat a patir les seves conseqüències, fent una separació brutal entre militants tecnòcrates i votants de base, que els hi ha acabat costant la derrota en les eleccions recents, més o menys el mateix que passa amb els partits socialdemòcrates a Europa.

Ara, el considerat pallasso Trump ja és president Trump, cal esperar que la seva gestió sigui més propera al somriure que genera Ronald Mc Donald que al temor que produeix el pallasso de IT del Stephen King.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

fidel castro bisfidel castro  Com la setmana passada no vaig poder escriure per una combinació de mancances, sigui de muses o de temps, estava preparant l’article-homenatge de la Rosa, l’anciana de Reus que vivia en la pobresa energètica i va morir en un incendi, quan va succeir la mort de l’exalcaldessa de València, Rita Barberà. Al contrari que en el cas de la Rosa, de qui prometo que escriure un dia, no tenia moltes ganes de fer-ho de la Rita, no val la pena ni s’ho mereix, però ho havia començat a fer portat per l’actualitat i les coses que anava sentint durant la setmana i que transformaven a Yeti en Blancaneus.

Afortunadament, mentre anava conduint ahir dissabte a les 7 del matí, van informar per RAC1, l’emissora que anava escoltant, una notícia de ressò mundial, havia mort Fidel Castro, el Comandante com era reconegut per la seva participació en la revolució cubana. La meva primera reacció, enviada pel subconscient més profund va ser d’alegria, però no per la mort de Fidel sinó perquè ja tenia un motiu per no seguir amb l’article de la Rita Barberà, article que ja tenia començat i avançat però que em feia molta mandra acabar. Rita ja mai tindràs un article a "economiaCAT" fet per mi, descansa en pau si pots i tingues de part meva el mateix respecte que has tingut tu per la resta de les persones, sobretot pel que vas tenir per les víctimes del metro de València, és a dir, cap ni un. RIP.

Passada la primera reacció visceral i que res tenia a veure en Castro, vaig començar a adonar-me que amb la pèrdua de Fidel perdia alguna cosa meva, perdia un dels personatges reals del panorama internacional que m’han acompanyat sempre al llarg de la meva vida. Ell sempre ha estat allà, per bé o per malament. Quan la revolució cubana va enderrocar al dictador Fulgencio Batista jo encara no havia nascut, vaig començar a caminar, a parlar, a fer amics, a jugar a pilota, vaig fer la comunió, vaig estudiar, treballar, em vaig casar, he tingut dos fills, he fet les meves bodes d’argent, i en tots aquest moment sempre he estat acompanyat per la imatge de fons en els noticiaris d’un senyor amb barba, amb casaca i gorra militar, fumant puros i fent discursos que duraven hores i hores, era Fidel.

Fidel Castro, revolucionari o dictador. Les dues coses: revolucionari i dictador. La seva vida ha estat plena de llums i d’ombres, de contradiccions, com ho ha estat el dia de la seva mort, ja té nassos que una de les darreres icones del comunisme mundial en estat pur hagi mort precisament en Black Friday, que s’ha erigit com el dia per excel·lència del capitalisme.

Al capdavant d’una revolució que va posar a Cuba en el centre de l’escena internacional i durant més de 50 anys, Castro ha sigut un actor principal i un supervivent destacat en el complex tauler mundial entre socialisme i capitalisme, entre el nord i el sud, entre els països pobres i els rics. Ha sigut tot un personatge, un dels líders més carismàtics i controvertits de la història contemporània, una personalitat que no deixava a ningú indiferent, amb molts admiradors i detractors, igualment valorat com a mite revolucionari que acusat com a dictador. ”Condenadme, no me importa, la Historia me absolverá”, va ser la famosa frase que va pronunciar a 1953, quan amb 27 anys i davant el tribunal que el va condemnar per la primera acció realitzada contra la dictadura de Batista,  l’assalt armat a la caserna de Moncada, que es considera l’inici de la revolució cubana.

Volia ser comunista però sembla que té una gran fortuna. Volia aportar llibertat al seu poble  però ha acabat passant per sobre d’ells, fent greus abusos als drets humans, generant repressió i por. Volia fer viure i ha acabat executant a molts per pensar diferent. Volia lluitar per la pau però ha utilitzat la força de les armes de forma recorrent. Qui va ser l’heroi del poble, d’una revolució contra els poderosos va acabar ostentant el poder com un tirà, controlant cada un dels aspectes de l’illa. Qui lluitava contra la corrupció ha sigut qui l’ha incorporat com sistema al país, que igual que en les dictadures de dretes, està controlat per un grup d’amics afins al règim i a un govern totalitari, només per interès personal. Qui volia unir al seu poble, deixa als cubans dividits, dins i fora de les seves fronteres, uns que ploraran la seva mort i altres que ho celebraran brindant.

El que volia ser un alliberador, el que volia ser un salvador, no ho va ser mai, només era un home. Hasta siempre, Comandante!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

clinton trump  Fins ara, els mitjans i el públic nord-americà han centrat la seva opinió de vot a les eleccions presidencials dels Estats en aspectes com la immigració, el terrorisme, la política exterior, el ser o no ser de la personalitat problemàtica de cada candidat, i amb les frases i els escàndols de cadascun, com el dels correus electrònics que segueixen afectant la campanya de Clinton.

Hem escoltat molt poc respecte al posicionament i les conseqüències que pot tenir la seva política econòmica, aspecte greu donades les diferències substancials existents entre les plataformes de cada candidat i considerant que més de la meitat dels nord-americans estan a disgust en la forma en què marxa l’economia del seu país. Clinton o Trump, qui és millor o pitjor per l’economia?

Hillary Clinton afavoreix un programa més redistributiu, aprova les despeses de l’Estat del benestar, com ara les prestacions de la seguretat social, la referma i continuació del Obamacare o sistema d’atenció de salut i protecció de pacients, la matrícula gratuïta en els col·legis públics i l'alleujament del deute de préstecs estudiantils. Per contra, Donald Trump proposa el creixement i la reactivació de l’economia mitjançant la reducció de la despesa pública, fent-la més eficient, disminuint el dèficit.

En matèria tributària, Clinton aposta per un sistema fiscal progressiu, augmentant l’impost sobre patrimoni i la taxa d’impostos personals dels ingressos més grans. No és partidària de disminuir els impostos a les empreses. Trump proposa taxes reduïdes d’impostos tant a particulars com a empreses nord-americanes considerant que els EUA tenen en el 35% de mitjana corporativa, la taxa més alta d’impost de tota l’OCDE buscant la seva reducció fins al 15% que és el promig.

Pel que fa al comerç, els dos candidats coincideixen perillosament en aturar els efectes de la globalització i augmentar el proteccionisme, sobretot per preservar l’ocupació en el sector manufacturer encara que sigui artificialment. Aquí Clinton es diferencia del pensament de lliure comerç d’Obama i fins i tot, del seu marit. Trump va encara més enllà, diu que s’han de renegociar novament els acords comercials existents i amenaça amb una guerra comercial amb la Xina i Mèxic. 

També els dos candidats coincideixen en infraestructures, ambdós són partidaris de les grans inversions, inclòs un reconeixement i diagnòstic de la seva obsolescència i confiant que la seva renovació dinamitzaria al país.

Però no oblidem que la confiança de la societat en general i dels inversionistes en particular és un dels pilars de l’èxit de l’economia, si es perd, la crisi és inevitable. I en aquests moments, cap dels dos aporta res en aquest sentit, més enllà de molts dubtes. La imatge de gran mentidera, persona poc honesta i poc transparent de la política professional que és Hillary Clinton genera desconfiança profunda. Per contra, la imatge de l’egòlatra, prepotent i impulsiu especulador d’èxit que és Donald Trump genera por.

Desconfiança o por, aquest és el dilema en les eleccions nord-americanes.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya