corredor-mediterrani

Als economistes ens agrada molt utilitzar el terme "cost d'oportunitat", per tal de referir-nos al valor que podem o podríem haver obtingut si haguéssim près una decisió cap a un sentit enlloc d'un altre. Quan els recursos són limitats, les decisions tenen un marge menor de tolerància per les errades, per tant, és imprescindible anar a triar les opcions més segures o probables.

Si vivim a Groenlàndia i disposem de 100 €, com els invertim? comprem un abric o un ventilador? Encara que aquesta pregunta sembli una caricatura o exageració, hi han situacions reals que s'apropen o sobrepassen paradigmes similars, però el pitjor és que alguns puguin respondre (i fins i tot decidir) que "s'ha de comprar el ventilador!".

La inversió de rescat que s'està plantejant per Bankia (un forat sense fons avui en dia) és de l'ordre de 24 Mil Milions (penso que encara en falten més), cosa que suposa una inversió molt superior a la que necessitaria el Corredor Mediterrani, que s'estima entre 19 i 20 Mil Milions. Cal matitzar que aquest import no és el que podeu veure en alguns mitjans de comunicació, excessivament exagerat i incert a vegades, sinó que és la xifra del promig donat pels especialistes en infrastructures logístiques.

Ara bé, que suposa una inversió com la del Corredor Mediterrani? Doncs competitivitat, llocs de treball, rentabilitat, creixement ... unes magnituts que en cap cas ens assegura la inversió, o més aviat l'enterrament de diners a Bankia.
Els 27 ministres de transport de la UE van aprovar el Corredor Mediterrani, quants líders o ministres europeus han aprovat obertament el salvament de Bankia?
Afrontar una infraestructura d'aquest tipus ara seria un èxit, però no fer-ho significaria un fracàs, una oportunitat perduda, un cost d'oportunitat que mai ens ho podem permetre, però menys ara. L'augment de les víes de comerç asiàtiques donen la oportunitat d'establir un corredor en 3 ports principals: Barcelona-València-Marsella, al mediterrani, semblants en quant importància avui, i qui sap si demà ho serà més, que el triunvirat portuari Ambers-Rotterdam-Hamburg del Nord d'Europa, que sembla més adient per les mercaderíes que venen d'Amèrica, ja que les que arriben d'Àsia mitjançant el canal de Suez, es demoren si van al mencionat triunvirat nòrdic un mínim de 4 díes (el temps es cost!).
Per raons geogràfiques som uns privilegiats: Itàlia no pot competir ja que té els Alps que impedeixen fer una infraestructura a cost rentable. El port del Pireu, a Atenes, està molt orientat al comerç amb Rússia i els païssos d'Europa oriental, Algecires i Port Saib, són macro-ports molt importants, però la seva funció és de canvi de modalitat  de vaixells grans a petits.

No perdem el tren, i mai millor dit,  que ens passa per davant, ja que potser no tornarà a passar.
I és més: la seguretat en la inversió és molt alta, ja que només a nivell estatal, el 40% del PIB, el 55% de la producció industrial i el 45% del comerç exterior de l'Estat, es genera en la zona del Corredor Mediterrani.
I sabent tot això, la Sra. Pastor -ministre de Foment del estat espanyol- diu que: "el actual Gobierno de España no puede compartir la propuesta actual al quedar excluidos itinerarios principales y vertebradores de nuestro país" ... quina pena ... quin Estat!.
És hora que la realització d'infraestructures es faci seguint criteris de rendabilitat i contribució al creixement de l'Estat, i deixi de fer-se en funció d'estratègies patètico-politiques, o... és que no hi ha prou amb els aeroports sense avions, els trens sense passatgers o els poliesportius a pobles que no tenen prou habitants per omplir-los?.



Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

break euroDir que l'economia de l'estat espanyol te greus problemes (endeutament, dèficit i competitivitat) no és cap novetat. Queixar-se de que ha sigut culpa dels excesos d'aquests o dels altres, avui no suposa cap solució, el que cal fer és actuar. Hi ha dues maneres de fer-ho: passivament (esperar a que els altres ens marquin el camí i seguir-lo comportant-nos bé) o activament (prenent les mesures directament).

 L'endeutament requereix refinançament a curt termini, però per superar-ho requereix superàvit a mig termini.

 Superar el dèficit només es pot fer gastant menys (el camí actual, reduïnt cada vegada més els llocs de treball) o amb creixement, però per créixer cal ser competitius i fer reformes estructurals, que no s'han fet en forma seriosa, i sembla no hi hagi voluntat de fer-les.

 Per ser competitius, cal tenir flexibilitat monetaria, i això si tenim l'euro, ho podem fer mitjançant la reducció de salaris i preus, però ja tornem a les “retallades”, camí sempre lent i no sempre efectiu.

 Hem d'abandonar l'euro per ser competitius i crèixer?

 La resposta en una pregunta, si és una sortida pactada, per qué no? Estats Units, Corea, Regne Unit, Japó no tenen la moneda única.

 Moltes persones (economistes i no economistes) pensen que seria un desastre però heu preguntat a aquests els motius d'aquest pensament, a mi em sembla (encara que és difícil d'admetre) que es tracta de una concienciació col·lectiva plena de prejudicis ideològicament i políticament convenients.

 No s'ha de confondre que l'existència d'una moneda pròpia amb l'excusa ideal per crear més massa monetària per contrarrestar el dèficit, ja que en aquest cas, el creixement de la inflació pot ser incontrolable (la història n'està plena d'aquest tipus d'episodis).

 L'estat espanyol va sortir de la crisi dels 90, mitjançant quatre devaluacions de la seva moneda, la pesseta, dues d'elles a l'any 92 i les altres als anys 93 i 95 respectivament; que van permetre augmentar la competitivitat i les exportacions de forma immediata.

Disposar d'una moneda pròpia suposa tenir un tallafocs propi enfront dels especuladors, representa ser un xic més independents (a dia d'avui tenim dependència del BCE).

 La integració d'una moneda com a fet independent, sense integració política, fiscal i amb mercats laborals disgregats, suposa una penalització pels països més débils, ja que tenen amb la mateixa moneda, que suportar costos de préstecs més alts.

La sortida de l'euro no hauria d'anar acompanyada de la sortida de la UE, l'estat espanyol no disposa de materies primeres, no es tracta de ser autàrquics, ja que no és pot ser.

Amb seguretat, haurem de ser més pobres demà per creixer, tenir treball i ser un xic més rics, i sobretot millor rics en el futur, però caldrà confiança i voluntat per fer-ho.

 

Xavier Mas
Economista Col·legiat nr 9493

bankiarrota Bankia ha fet fallida tècnicament. Oficialment l'han nacionalitzat.

 Els 4500 milions d'euros que va prestar el FROB, “Fondo Reestructuración Ordenada Bancaria” no es poden tornar, i per evitar la fallida es convertiran en accions. Els fons del FROB són de l'Estat, per tant BANKIA es converteix en una entitat pública.

 Què és el millor, la fallida o el rescat públic?L'economia és una ciència social no exacta, encara que tot sovint utilitza mecanismes exactes pel seu desenvolupament i tractament, no existeixen receptes úniques i màgiques, però mai funcionen ni funcionaran si les decisions empresarials (i els bancs són empreses, peculiars, però empreses) es prenen amb consideracions politiques i no económiques.

 El problema real és que BANKIA està en fallida, no el deixar que BANKIA faci fallida, que és la situació en que troba.

 El sistema de mercat funciona, si es desenvolupa sota les directrius de la raonabilitat, el problema és quan un govern no accepta aquesta realitat, és a dir, perd el sentit de la realitat.

Era impossible que BANKIA se'n sortís perquè era un projecte polític, no empresarial, plé de valoracions d'actius inadequats, que van permetre la seva sortida a Borsa amb una valoració que enganyava maliciosament als seus subscriptors.

 Si BANKIA fes fallida oficial els perjudicats serien els seus accionistes que no recuperarien els seus diners i els seus acreedors que en perdrien una part, cosa normal en qualsevol empresa en aquesta situació, on la seva estructura i el seu deute no els permet continuar amb el que generen. Els dipositants no perdrien ja que els seus fons estan garantitzats pel Fons de Garantia de Dipòsits.

 Nacionalitzar BANKIA, tampoc ha de ser un problema si el banc redueix la seva dimensió, i sobretot passa a fer una funció econòmica pública mitjançant el credit a empreses i particular amb capacitat de solvència que puguin fer front als seus compromissos, es a dir, torna al país allò que obté d'ell. Es a dir, fer el que ha estat reduïnt els darrers temps, abans de la fallida.

 Només d'aquesta forma, es pot suavitzar el malestar social de veure com per rescatar un banc amb fons públic (que surtiran de noves retallades) serveix perquè aquest facin la seva funció dins de l'economia de forma garantitzada, i no perquè vagin a mans particulars.

 Ja és hora que la llarga aliança entre autoritats, Bancs, grans empreses (sobretot promotors i constructors), per aconseguir una estructura de negoci altament profitosa al voltant de la bombolla inmobiliària, propiciada pels baixos tipus d'interés que necessitava Alemanya per sortir de la seva crisi, és modifiqui totalment, de forma que cadascún d'aquests agents generin la seva riquesa a partir de la riquesa del país i no a costa d'aquesta.

 

Xavier Mas
Economista Col·legiat nr 9493