break euroDir que l'economia de l'estat espanyol te greus problemes (endeutament, dèficit i competitivitat) no és cap novetat. Queixar-se de que ha sigut culpa dels excesos d'aquests o dels altres, avui no suposa cap solució, el que cal fer és actuar. Hi ha dues maneres de fer-ho: passivament (esperar a que els altres ens marquin el camí i seguir-lo comportant-nos bé) o activament (prenent les mesures directament).

 L'endeutament requereix refinançament a curt termini, però per superar-ho requereix superàvit a mig termini.

 Superar el dèficit només es pot fer gastant menys (el camí actual, reduïnt cada vegada més els llocs de treball) o amb creixement, però per créixer cal ser competitius i fer reformes estructurals, que no s'han fet en forma seriosa, i sembla no hi hagi voluntat de fer-les.

 Per ser competitius, cal tenir flexibilitat monetaria, i això si tenim l'euro, ho podem fer mitjançant la reducció de salaris i preus, però ja tornem a les “retallades”, camí sempre lent i no sempre efectiu.

 Hem d'abandonar l'euro per ser competitius i crèixer?

 La resposta en una pregunta, si és una sortida pactada, per qué no? Estats Units, Corea, Regne Unit, Japó no tenen la moneda única.

 Moltes persones (economistes i no economistes) pensen que seria un desastre però heu preguntat a aquests els motius d'aquest pensament, a mi em sembla (encara que és difícil d'admetre) que es tracta de una concienciació col·lectiva plena de prejudicis ideològicament i políticament convenients.

 No s'ha de confondre que l'existència d'una moneda pròpia amb l'excusa ideal per crear més massa monetària per contrarrestar el dèficit, ja que en aquest cas, el creixement de la inflació pot ser incontrolable (la història n'està plena d'aquest tipus d'episodis).

 L'estat espanyol va sortir de la crisi dels 90, mitjançant quatre devaluacions de la seva moneda, la pesseta, dues d'elles a l'any 92 i les altres als anys 93 i 95 respectivament; que van permetre augmentar la competitivitat i les exportacions de forma immediata.

Disposar d'una moneda pròpia suposa tenir un tallafocs propi enfront dels especuladors, representa ser un xic més independents (a dia d'avui tenim dependència del BCE).

 La integració d'una moneda com a fet independent, sense integració política, fiscal i amb mercats laborals disgregats, suposa una penalització pels països més débils, ja que tenen amb la mateixa moneda, que suportar costos de préstecs més alts.

La sortida de l'euro no hauria d'anar acompanyada de la sortida de la UE, l'estat espanyol no disposa de materies primeres, no es tracta de ser autàrquics, ja que no és pot ser.

Amb seguretat, haurem de ser més pobres demà per creixer, tenir treball i ser un xic més rics, i sobretot millor rics en el futur, però caldrà confiança i voluntat per fer-ho.

 

Xavier Mas
Economista Col·legiat nr 9493

bankiarrota Bankia ha fet fallida tècnicament. Oficialment l'han nacionalitzat.

 Els 4500 milions d'euros que va prestar el FROB, “Fondo Reestructuración Ordenada Bancaria” no es poden tornar, i per evitar la fallida es convertiran en accions. Els fons del FROB són de l'Estat, per tant BANKIA es converteix en una entitat pública.

 Què és el millor, la fallida o el rescat públic?L'economia és una ciència social no exacta, encara que tot sovint utilitza mecanismes exactes pel seu desenvolupament i tractament, no existeixen receptes úniques i màgiques, però mai funcionen ni funcionaran si les decisions empresarials (i els bancs són empreses, peculiars, però empreses) es prenen amb consideracions politiques i no económiques.

 El problema real és que BANKIA està en fallida, no el deixar que BANKIA faci fallida, que és la situació en que troba.

 El sistema de mercat funciona, si es desenvolupa sota les directrius de la raonabilitat, el problema és quan un govern no accepta aquesta realitat, és a dir, perd el sentit de la realitat.

Era impossible que BANKIA se'n sortís perquè era un projecte polític, no empresarial, plé de valoracions d'actius inadequats, que van permetre la seva sortida a Borsa amb una valoració que enganyava maliciosament als seus subscriptors.

 Si BANKIA fes fallida oficial els perjudicats serien els seus accionistes que no recuperarien els seus diners i els seus acreedors que en perdrien una part, cosa normal en qualsevol empresa en aquesta situació, on la seva estructura i el seu deute no els permet continuar amb el que generen. Els dipositants no perdrien ja que els seus fons estan garantitzats pel Fons de Garantia de Dipòsits.

 Nacionalitzar BANKIA, tampoc ha de ser un problema si el banc redueix la seva dimensió, i sobretot passa a fer una funció econòmica pública mitjançant el credit a empreses i particular amb capacitat de solvència que puguin fer front als seus compromissos, es a dir, torna al país allò que obté d'ell. Es a dir, fer el que ha estat reduïnt els darrers temps, abans de la fallida.

 Només d'aquesta forma, es pot suavitzar el malestar social de veure com per rescatar un banc amb fons públic (que surtiran de noves retallades) serveix perquè aquest facin la seva funció dins de l'economia de forma garantitzada, i no perquè vagin a mans particulars.

 Ja és hora que la llarga aliança entre autoritats, Bancs, grans empreses (sobretot promotors i constructors), per aconseguir una estructura de negoci altament profitosa al voltant de la bombolla inmobiliària, propiciada pels baixos tipus d'interés que necessitava Alemanya per sortir de la seva crisi, és modifiqui totalment, de forma que cadascún d'aquests agents generin la seva riquesa a partir de la riquesa del país i no a costa d'aquesta.

 

Xavier Mas
Economista Col·legiat nr 9493