ciudadania  Després d'algunes setmanes realitzant articles amb una alta càrrega de contingut, més aviat social i polític, aquesta setmana em ve de gust tornar  a un article amb caràcter més econòmic, però sense oblidar que l'economia no és pas una ciència exacte, sinó una ciència social.

Els ciutadans de l'estat espanyol estàvem dormint, estàvem de festa major, miràvem cap a un altre costat, però va arribar la crisi. Tots dèiem que es veia a venir, però sota un tel de fals benestar general, que no és tal, sinó que és l''statu quo' que hauria de ser normal, com ho és en altres indrets, no vàrem fer res suficientment important per canviar l'esdevenir i el dur impacte que va tenir la crisi en les persones, famílies i entitats. Ara, del que estic segur és que ja res serà igual, paraula d'economista.

Primer els ciutadans ens vàrem començar a adonar que existia una injustícia de forma generalitzada, que les elits polítiques de l'estat gestionaven la crisi atenent els interessos d'una minoria, d'una casta, i que aquest fet, a part de beneficiar només a uns quants, perjudicava greument a la resta de la població. Els rescats bancaris i les retallades en serveis públics van constatar a la població la idea que qui s'ha enriquit més en el període anterior a la crisi, van ser els seus principals responsables, i després han sigut els primers a carregar el mort als altres. És el que es coneix amb la frase de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, paradigma impossible per a qualsevol inversor privat que no utilitzi el poder polític en benefici del seu poder econòmic.

La percepció d'injustícia ha anat donant pas al convenciment que la situació viscuda no només era millorable, sinó també evitable. S'ha passat de la indiferència a la indignació. Les coses no es poden seguir fent de la mateixa manera, ja que acabarem al mateix lloc. Cal fer-les diferents i per canviar-les, cal participació. Aquesta voluntat participativa explica els canvis molt importants en les enquestes electorals, el càstig als partits polítics principals, ineficients en la cobertura ciutadana i insensibles als problemes de les persones, i l'aparició de noves tendències, en les que destaca principalment Podemos. Però no és suficient que les noves formacions o les formacions realment amb esperit de renovació busquin la denúncia i l'alternativa, cal un plantejament seriós, una aposta real per gestionar un canvi en l'economia, en el model productiu, que tingui com a objectiu millorar les condicions de vida de la població; així com un canvi profund de concepte en el qual el govern escollit governi a favor de la majoria.

Avui l'economia a Espanya amb el model actual està en situació de bloqueig. Encara que ens diguin o ens pintin que estem millorant, si mireu al voltant, és evident que no és així. El bloqueig econòmic ve donat en gran part pel fort deute existent, que fa que tots els agents econòmics pensin en el mateix, com desfer-se d'aquesta. Ho fan les famílies, ho fan les empreses i ho fan les administracions públiques, de forma que tothom limita la seva despesa, debilitant la demanda agregada de forma que l'activitat productiva i econòmica en general disminueix, emportant-se per davant la generació d'ocupació i la generació de renda. En aquest context de recessió trampa, els problemes per retornar el deute, en lloc de disminuir, com podeu imaginar, augmenten i l'economia entra en una perversa espiral de deute i recessió que perjudica de forma geomètrica qualsevol tipus de recuperació econòmica, que en cas de produir-se, sempre serà molt lenta per aquesta causa. Les polítiques monetàries són ineficients en aquesta situació. Facilitar la inversió i el consum de les famílies són punts importants, però insuficients donat l'estancament existent i el sobreendeutament. S'ha d'acompanyar forçosament per la finalització de les mesures d'ajustament en la despesa pública com a factor estratègic, no només per augmentar la seva pròpia demanada, sinó també per l'impacte a curt termini en ocupació i renda, generant un impacte també i en conseqüència en la demanda privada. La fiscalitat és un factor clau. Per créixer amb peus sòlids no és necessari només el creixement macroeconòmic, és necessari fer-lo atacant directament a les desigualtats de la població amb l'objectiu que la demanda sigui equilibrada i l'economia també.

Podem quedar-nos aturats i esperar que es reactivi l'economia mundial, però Espanya és un dels últims països en el que pensen els inversors mundials en aquest moment. Hi ha molt per fer i només el nou model de participació social pot fer possible l'aplicació del coneixement, de la imaginació i de l'audàcia, fruit d'una democràcia ciutadana participativa que ha d'aprendre i prendre continuadament les decisions enfront de l'essència vella i caducada dels actuals partits polítics a favor d'uns aparells tancats en sí, que fa anys que estan aferrats a sistemes involucionistes. Hem de pensar en augmentar actius i disminuir passius. El deute com a passiu principal, hem de reestructurar-lo, no tenim més remei. És impossible tornar el deute existent. Fer-ho com ara es fa, significa patiment per la població i no avançar en la seva reducció. Evidentment que cal fer auditories i quites en el deute públic, però també en el deute hipotecari sobrevalorat de les famílies, com es va fer als Estats Units dels anys 30 o recentment a Islàndia. Les prejubilacions incentivades són un llast en el context actual per l'economia general, i no sembla que hi hagi una correlació directa entre el mercat laboral dels grans i dels joves, actuen moltes vegades com a mercats independents. Cal crear ocupació, aquest ha de ser el primer deure nacional i per aconseguir-ho s'ha d'incentivar la fiscalitat i les contribucions a la seguretat social en l'emprenedoria i les pimes, com a principal font d'ocupació i d'innovació. És nociva l'existència actual d'un sistema burocràtic, que pretén ser igualitari sense ser-ho i que afavoreix a les grans empreses. De la crisi només en sortirem si som més productius i més competitius, amb més inversió en I+D i innovació tecnològica. Les fonts de competitivitat de l'economia s'han transformat radicalment, des dels inputs barats d'energia, sòl, treball i capital fins a una combinació eficient de capitals físic, humà, organitzatiu, tecnològic, emprenedor i innovador basada en el coneixement. Transparència i democràcia són factors fonamentals lligats històricament en el capitalisme al benestar. Les economies amb més tradició democràtica han demostrat ser més eficaces en la distribució de recursos generats pel creixement econòmic. Les noves xarxes i moviments socials són imprescindibles per garantir millors quotes de distribució de la renda generada per l'economia del coneixement. La solidaritat territorial no pot frenar el creixement de les economies més dinàmiques.

Res serà igual, més tard o més d'hora els ciutadans acabarem decidint quin és el camí, acabarem sent els amos de les nostres vides.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ebola  Es parteix d'un pilar racional fonamental: un cas d'infecció greu que pot donar pas a una pandèmia mai es pot traslladar del lloc d'origen. Si es vol donar una bona atenció a un pacient, és l'equip mèdic el que ha de traslladar-se al lloc. Un cop l'equip mèdic ha entrat en contacte amb els infectats han de romandre al lloc passant una quarantena. Llavors, si estan bé, poden tornar. En altre cas, el que fas és traslladar el problema del cas 0 des d'un lloc on no existeix la malaltia a un altre on pot existir el cas 1. En cas de produir-se aquest, els següents 21 dies des del diagnòstic són claus per saber si hi haurà una pandèmia.

La cronologia dels fets és la següent. En contra de l'opinió de metges i investigadors especialitzats amb microbiologia, el govern espanyol ha portat a Madrid dues persones infectades d'Ebola en estat greu. Recordem que la malaltia és més contagiosa a mesura que la simptomatologia va empitjorant. L'Ebola és un perill que ens ha portat el govern.

El tractament de l'Ebola s'ha de fer en un hospital de nivell 4, a Espanya no existeix cap hospital d'aquest nivell, el Carlos III és de nivell 3.

Segons recollim de la informació donada als mitjans per un infermer anònim de l'UCI de l'hospital de La Paz, unes hores abans del trasllat es va informar el seu departament que serien els destinats per atendre als dos malats infectats. Això va aixecar por i inseguretat entre el personal sanitari, ja que ni estaven suficientment formats ni informats. Els hi van donar unes quantes instruccions, persones que també estan angoixades i poc formades en aquest àmbit. Van fer saber que a l'hospital de La Paz no existien sales amb pressió negativa, que són les necessàries per aquest tipus d'infecció. Els hi van respondre que no eren necessàries, perquè el virus no es transmet per l'aire. Els hi van adaptar les normes polítiques dictades pel govern, canviant a la seva mida els protocols de salut. En el darrer moment, els “responsables” (realment els irresponsables) van canviar d'opinió i van decidir portar als pacients a l'hospital Carlos III, en concret a la sisena planta, que disposa de sales amb pressió negativa. Aquesta planta estava tancada, sense material ni personal, en espera d'obres a mitat d'Agost. En poques hores, van intentar habilitar la planta portant material des de l'hospital de La Paz, fins i tot infermeres que van desplaçar material en el seu propi cotxe. La Direcció d'infermeria de La Paz va comunicar al personal de l'UCI que haurien d'anar a l'hospital Carlos III rotatoriament i allà col·laborarien amb el personal d'aquest Hospital per atendre els malats infectats. El personal d'infermeria de de l'UCI de La Paz van ser coaccionats i amenaçats d'obrir-los expedient en cas de no acceptar fer aquest servei. L'infermer anònim manifesta que no es volen negar a treballar, sinó que la queixa ve derivada de la precarietat del material i la formació rebuda.

A l'hospital Carlos III, de nivell 3, el personal d'infermeria de l'hospital de l'UCI de La Paz van rebre unes quantes instruccions de companys del Carlos III que tenen unes poques nocions més que ells, minuts abans de l'arribada dels malats. En cap cas se'ls hi va lliurar, per no tenir disponible, el manual de protocols del centre de referència mundial en infeccions d'Atlanta (EUA).

Cal afegir la informació proporcionada pel Dr. José Mª Echevarría, que treballa en una ONG a l'Àfrica i és expert en atenció a malalts d'Ebola. Els tratjes que s'han d'utilitzar es diuen PPE (personal protection equipment), hi han de diferents graus, depenent de la malaltia. L'Ebola requereix el més alt, el de nivell 4, no ha d'haver-hi ni una micra de pell sense cobrir i en algunes zones corporals la protecció ha de ser doble. És necessari l'existència d'un entrenament de dues setmanes en un centre adequat i impartit per personal qualificat. La col·locació del PPE dura 10 minuts i la retirada 20-25 minuts. S'ha d'afegir que s'ha de ruixar amb aigua clorada i que s'han de desinfectar les soles de les sabates també amb cloració. Aquest procés de vestir i desvestir sempre ha de ser amb la supervisió de dues persones, una tirant spray amb cloració i l'altre recitant en veu alta el pas següent. El personal, tot i estar entrenat, és fàcil que sota pressió i stress es deixi de fer algun pas. Recordar que el 90% de sanitaris infectats en general, com a conseqüència de la seva feina, és per no seguir correctament els protocols adequats.

En el cas d'un infectat que requereix nivell 4 s'han de seguir extrictament unes mesures. Segons la OMS (Organització Mundial de la Salut) s'ha de minimitzar el contacte amb el pacient, treballar de forma ràpida i eficaç quan estàs en contacte amb el malalt, i el personal que atén al malalt ha de ser el menor nombre possible. Això és totalment incongruent amb l'ordre donada als infermers de l'UCI de La Paz en què se'ls ordena que rotin tots els torns per anar a l'hospital Carlos III, ja que això suposa molta gent exposada que a més haurà d'atendre a altres pacients a la seva unitat de La Paz, pacients que acostumen a estar inmunodeprimits.

L'Ebola necessita, com ja hem dit, una protecció de nivell 4, l'hospital Carlos III té nivell 3, comencem malament. El PPE que requereix és un tratje HAZMAT i una font de respiració autònoma amb oxigen. A la sortida han d'haver-hi dutxes múltiples i una habitació buida per deixar el tratje contaminat. També una habitació amb llum ultraviolada. Però la realitat és que el ens han comentat és que eren tratjes de bioseguretat nivell 2, és a dir, els utilitzats per salmonella, hepatitis i VIH.

Una cosa més, en algun moment ha existit la figura d'una persona responsable de coordinar i fer el seguiment del personal sanitari que atén als pacients? La resposta és evident, NO.

Com infermera em sento totalment identificada amb tots els companys implicats amb els infectats d'Ebola, entenc les seves pors, la por per contagiar-se, la por per encomanar el virus a la seva família, la impotència davant d'ordres injustes, irracionals i inaudites, la seva angoixa a pensar en els propers dies. Quan escolleixes aquesta profesió saps perfectament que és de risc, imagines a que t'enfrontaràs, a la mort, a errades humanes, al partiment, al treball constant fins a acabar extenuat perquè la majoria d'Hospitals tenen manca de personal, al perill de contagiar-te “de la hepatitis del prójimo”, a treballar el dia de Nadal mentre tothom menja torrons, a tantes i tantes coses que és impossible enumerar-les totes.

Et pots esperar i assumeixes que, fins i tot treballant en aquestes condicions, et paguin poc i malament, però pel que ningú està preparat és a patir les conseqüències d'una temeritat sense precedents com la que hem viscut. Que una persona, treballant en aquestes condicions, sigui infectada i que estant en greu perill la seva vida, hagi d'escoltar, ella i la seva família, acusacions i tot tipus d'improperis, no té nom. Que diguin que ha mentit, que no té capacitat de treball, que no fa falta tenir un màster per posar-se un tratje fa mal, em fa mal, i que això ho digui un polític que no s'ha exposat a res, que no ha fet res, m'indigna. Com podem tolerar què aquesta gent continuï dirigint les nostres vides?

El govern d'Espanya ens ha posat a tots en perill de mort. Ha estat produint una despesa econòmica que no hauria d'existir. El govern ha abandonat a Teresa i la fan servir com un arma política, per escaqueixar-se. No els interessa buscar solucions per la seva vida, només volen fer-la culpable.

 

Maribel Méndez de la Calle
Diplomada d'infermeria (Col.legiada nr 25833)

Rethinking-Welfare-State  L'estat del benestar no és la resposta a tots els problemes d'una societat complexa com la nostra però ha de ser un objectiu per una societat que aspira a què els seus ciutadans tinguin una vida digna i sostenible.

Hem associat durant molts anys l'estat del benestar a un moviment desmercantilitzador que reserva espais a la societat al marge del mercat, oferint als ciutadans una protecció social, com una xarxa de seguretat en alguns aspectes relacionats al status laboral, a l'edat i a la malaltia. L'estat de benestar ha servit per evitar tensions socials individuals i col·lectives, ha servit en conseqüència per pacificar les relacions socials. Tal com l'entenem a Europa, comporta també una funció redistribuidora del capital mitjançant un sistema fiscal progressiu que capacita la càrrega les reserves de l'Estat i descarrega en una despesa pública que ens encamina a la justícia social, a la igualtat de les oportunitats i a la cobertura de necessitats bàsiques en benefici del benestar dels ciutadans.

A nivell general d'Occident, l'estat del benestar viu amenaçat per dos factors de tipus general: el primer és l'envelliment de la població que combina l'allargament de l'esperança de vida amb la baixa taxa de natalitat. El segon factor és el cost de la sanitat que a més del factor comentat abans té la incidència de la tecnologia, de forma que les noves tècniques de diagnostic i de curació passen a formar part immediatament de les exigències de la població, com per altra banda, així ha de ser.

A nivell domèstic, a més d'aquest dos fenòmens, a l'Estat espanyol hi ha dos factors que fan d'enemics: l'alt atur i la baixa productivitat. L'atur per un costat drena els recursos via el subsidi de desocupació i per altre banda els aturats no participen del procés impositiu que permet finançar les prestacions. L'atur és excepcionalment alt en comparació en qualsevol país de l'entorn i època per molta crisi que existeixi, els motius cal recercar-los en una altíssima sobrequalifiació laboral i en la hipertròfia del sector de la producció. Durant els temps previs a la crisi, les expectatives dels treballadors superaven les característiques del model productiu, que va generar sobretot a Espanya llocs de treball considerats en economia de baixa qualificació com són les activitats de turisme, comerç i construcció. No és un comentari molt agradable d'escoltar però cal remetre a les xifres empíriques de productivitat aparent (augment PIB dividit augment ocupació), en el període expansiu entre 1995-2007, a Europa Occidental l'índex estava entre més del 25% per uns i més del 10% per altres. Només Itàlia estava per sota del 10% amb un 4,5% i excepcionalment Espanya tenia aquest índex negatiu amb un -4,9%.

En base a aquest breu anàlisi, podem preveure l'impacte futur d'una evolució de l'economia espanyola en l'atur, el finançament i l'estat del benestar, basat en la taxa de creixement del PIB i la productivitat. El creixement del PIB estarà governat pel motor de la demanda, no podem esperar una evolució vigorosa del consum intern, ni del sector públic ni de la construcció. Podem esperar creixement en el turisme però té un impacte limitat avui, només del 5% del PIB i del 10% de l'ocupació, i com hem dit abans són llocs de poca qualificació, que és on pot existir la major incidència amb l'ocupació. També podem esperar creixement en les exportacions manufactureres, però aquestes només poden augmentar lentament ja que el creixement ha d'anar associat a mercats desconeguts, aquesta ocupació qualificada pot créixer però poc. El creixement de la productivitat no serà gaire alta ja que els principals creadors de llocs de treball seran activitats de baixa productivitat.

Estem davant d'un panorama molt pessimista. La recuperació de l'ocupació, en el millor dels casos serà limitada, possiblement afectarà positivament a l'ocupació dels joves que es vagin incorporant al mercat de treball, tant per la seva versatilitat com per tenir unes expectatives més realistes a unes condicions laborals que han empitjorat molt ràpidament en els darrers anys. Difícilment afectarà en positiu al gruix dels desocupats actuals. La ràtio de nombre d'ocupats per pensionista, que és el principal indicador de la sostenibilitat de l'estat del benestar, i que avui és de l'ordre de dos ocupats per pensionistes (molt dolenta) seguirà deteriorant-se en la mesura que la creació d'ocupació no és suficientment ràpida per compensar l'envelliment de la població. Considerant que la Seguretat Social ha experimentat un déficit superior als 10 milions d'euros en el darrers anys, equivalent al 1% del PIB, no podem esperar que aquesta tendència negativa millori en els propers exercicis. La conclusió és rotunda però clara, l'Estat del benestar és insostenible en l'actual situació d'Espanya, no veient-se una recuperació ni en el curt ni en el mig termini.

Ho veiem, cada vegada l'educació excel·lent pels nostres fills és més costosa per nosaltres, i la sanitat de qualitat és menys assequible. La jubilació digna de les futures generacions cada vegada està més lluny. Anem a la deriva i ho fem a velocitat més i més ràpida. Però curiosament, l'Estat conforme ens dóna menys serveis i assumeix aquesta situació, ens imposa i controla més com han de ser aquests serveis, ens marca de forma unilateral la seva prestació i la seva limitació, que flueixen d'una forma inversament proporcional, l'Estat actúa de monopoli de serveis socials minvants en quantitat i qualitat, no deixant-nos decidir sobre les opcions que encaixen més respecte a les nostres necessitats. Res és gratuït i cada vegada s'utilitzen pitjor els nostres recursos, els nostres impostos. Anem canviant de l'estat de benestar al benestar de l'Estat.

La solució passaria per l'aplicació de teràpies disruptives però que tenen un alt grau de incertesa, com podria ser la sortida de l'euro, però que a curt termini hi ha moltes possibilitats que tinguin un efecte devastador, i per tant, cal suposar que cap govern, ni de dretes ni d'esquerres, sembla que estigui disposat a aplicar-les per l'erosió a nivell polític que suposarien. Descartant aquestes teràpies, només es poden aplicar teràpies a curt termini pal·liatives, medicines que permetin baixar el nivell de dolor però que no curen. Entre aquestes, la teràpia anomenada neoclàssica ja ha sigut presentada, baixar sous, fins i tot per sota del mínim interprofessional per persones no qualificades, i fomentar els minijobs. Contra aquesta, hi ha la teràpia keynesiana, consistent en augmentar la despesa pública, sigui per obra pública, sigui per la via de despesa en l'estat del benestar, i sempre en contra de l'anomenat austericidi, és la tendència que comença a sonar amb força des de l'esquerra europea. Unes i altres, tenen solament un efecte cosmètic.

És un nou temps, no hi ha lloc per la defensa de l'herència rebuda històricament. Les bases socials i econòmiques sobre les que es va construir l'estat del benestar han canviat, han aparegut noves necessitats socials. L'adequació del nou estat del benestar només serà possible si els ingressos públics són suficients i la gestió és més efectiva. De res serveix l'augment de la proporció sota control estatal si no es reforma el propi Estat, que ha d'estar sota el control democràtic dels ciutadans. En aquest context és del tot impossible que l'Estat espanyol pugui i estigui disposat a fer reconversions de cap tipus, només un nou Estat, equilibrat d'inici, sense una gran massa funcionarial podria suportar el manteniment d'un estat del benestar i que aquest sigui viable i sostenible en el temps.

En números freds, Catalunya, si en el període 2006-2009 hagués estat un Estat independent, i en el supòsit que hagués mantingut el mateix sistema fiscal espanyol amb la mateixa pressió fiscal, hauria recaptat 49 mil milions d'euros addicional de forma anual. Les despeses, en el cas de ser un Estat independent es quantifiquen en 35 mil milions anual si es manté el mateix grau d'estat de benestar actual, per tant, el guany fiscal català s'estima que hauria sigut de 14 mil milions d'euros anuals, un 7% del PIB. En conseqüència, Catalunya podria mantenir i augmentar, el mateix nivell dels serveis actuals, sense baixar reserves com passa a Espanya, sinó que es produiria un augment d'aquestes, sense considerar l'efecte multiplicador que generaria un guany fiscal d'aquesta magnitud a l'economia catalana.

Enteneu que no volen que marxem i que estiguin tant nerviosos amb el procés català? Seran com som però saben sumar i restar...

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

borbonycuentanueva  Si ens guiem per la premsa estrangera, els principals reptes de l'Estat espanyol són la crisi econòmica, la corrupció i el procés secessionista català. Qualsevol canvi significatiu ha de ser interpretat, doncs, en clau d'intenció política d'aquests dos paràmetres, la transició de regnat des de l'abdicació de Juan Carlos I “el campechano” a la coronació Felip VI “el preparao”, també ho ha de ser.

A Espanya es parla de segona transició. Juan Carlos I o la seva figura va ser part important de la primera transició, un període històric que va suposar un important salt econòmic i social de la societat espanyola en general i de la catalana en particular. L'aprofitament d'aquesta “oportunitat” va tenir com a conseqüència deixar altres aspectes pel camí. La guerra civil, la dictadura i quaranta anys de repressió són aspectes que uns van voler aparcar, altres van voler oblidar i altres volien que s'oblidessin. Es va fer el que en castellà es diria “borrón y cuenta nueva”, deixar els rancors a banda, oblidar-se dels mal rotllos, fer un reset, perdonar i començar des de zero per aconseguir un món millor. Només amb aquesta apologia de l'oblit es va poder canviar-ho tot per fer possible que tot continués igual.

El canvi de rei vol donar imatge de canvi de comandament en el poder, avui enrocat i immobilista, en una època de fortes turbulències i conflictes social latents a les portes d'entrada de la societat espanyola. La crisi econòmica, la crisi institucional, la crisi de confiança, la crisi de valors, la crisi catalana i la crisi de la mateixa família real espanyola pretenen ser neutralitzades si no aturades per l'aparició del “nene”. Els primers gestos i paraules del nou rei espanyol, Felip VI, no donen a entendre l'existència de canvis més enllà del canvi de les persones. Discurs pla, gris i avorrit. Vestit de militar de l'exèrcit de terra, utilitzant similar litúrgia que el seu antecessor, passejant-se davant els seus súbdits amb un cotxe del passat, escortat per la guàrdia reial a cavall, i una recepció “con una representación característica de la sociedad española”, com són banquers, membres del poder judicial i polítics, no feia falta treure el color a la tele per adonar-se que estem assistint a un NODO de fa quaranta anys, a més del mateix. El nou rei, com l'anterior, és una figura decorativa, una referència a l'espanyolisme més fonamentalista, l'espanyolisme més ranci, l'espanyolisme més "cutre".

Una mena de segona transició, acompanyada d'una oferta de reforma constitucional consensuada per tothom, possiblement legitimaria al nou monarca espanyol, com la primera transició ho va fer amb el seu pare. Però podeu esperar asseguts, no serà el nou rei qui la impulsi. La monarquia és una institució de l'Estat legal, però il·legítima, no ha sigut escollida pels ciutadans. És difícil concebre el concepte de monarquia moderna, perquè monarquia i modernitat són dos conceptes antagònics. La monarquia va ser la forma que va triar el franquisme, acceptar-la va ser una imposició per a sortir de la dictadura de Franco com a mal menor. No va ser pactada, no va ser escollida.

Cal esperar alguna cosa? Res. De veritat veieu al Felipito tacatum, un Borbó rei d'Espanya, sense cap mèrit més que ser hijo de su padre, impulsant una via seriosa per frenar el procés independentista, desencallant de forma brillant una situació que se'ls ha escapat de les mans, en la que el PP està tancat en banda i el PSOE no sap per on tirar? El veieu de veritat com un demòcrata en potència i un estratega avançat del segle XXI que convencerà a espanyols i a catalans a la vegada?

No tornarà a funcionar allò del “borrón y cuenta nueva”, o millor dit Borbón...y cuenta nueva.

Xerrameca reial, xerrameca barata, xerrameca espanyola encara que es faci en català, no justifiquen la visita d'aquesta setmana del Borbó júnior. Només si demanen perdó d'inici per totes les mal i fetes realitzades i només amb la derogació del Decret de Nova Planta per endavant, el canvi es podria veure com mínimament possible, però això no succeirà, clar.

Amb la retòrica de canvi de règim i de segona transició, una vegada més s'infravalora el component popular del procés independentista català, que actua com un contrapoder inacceptable, incomprès, insalvable i inassumible per la burocràcia espanyola. La inicial desconnexió catalana i l'independentisme conseqüent no accepta cap transició de pa sucat amb oli, no vol un pseudocanvi de sistema ni l'arribada de vents amb estètica de més frescor, sinó que vol la creació d'una nova entitat diferent, sense motxilles d'allò que representa el més negre del passat, la gent de Catalunya vol exercir el seu poder, vol decidir-lo.

Catalunya no entén l'existència i encara menys la viabilitat d'un país amb dos reis, dues reines, 6 milions d'aturats, 100 mil milions per la banca que han de ser retornats pels ciutadans de a peu, més de 100 mil famílies desnonades, corrupció a barra lliure com a “modus vivendi”, deute del 100% del PIB, l'espoliació fiscal i l'espoliació en infraestructures, així com la continuada voluntat de voler tractar-nos com a propietats, fer-nos mal, fer-nos fer veure de cara a altres com un problema. Ens hem atipat. No hi ha marxa enrere si som intel·ligents, si som dignes. Nosaltres a lo nostre i lluny de la misèria oligàrquica castissa.

Pensem només en tres notícies d'aquesta setmana sobre decisions de ministeris espanyols...que tant pensen en Catalunya (...?). Seguim reflexionant i buscant temps, perquè la nostra causa sigui reconeguda arreu, però no molt de temps, no val la pena allargar molt més l'agonia:

- el ministeri de Foment espanyol ha comunicat que la meitat dels beneficis del port de Barcelona hauran d'anar a finançar altres ports espanyols que són deficitaris. MOLT GREU!!

- el ministeri de Cultura espanyol ha decidit no tornar tots els papers que hi ha als arxius de Salamanca, mesos després de comunicar la seva devolució total. MOLT GREU!!

- el ministeri d'Indústria espanyol es resisteix a desmantellar el magatzem submarí de gas Castor, malgrat que els informes fets públics han corroborat la direcció directa entre la injecció de gas i els terratrèmols. MOLT GREU!!

Dels temps de Felip IV prové el nostre himne nacional del Segadors...

Dels temps de Felip V se'n genera la nostra Diada Nacional de l'11 de Setembre...

Dels temps de Felip VI, què se'n derivarà?

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

pupas txolisme  Aquest cap de setmana el Madrí ha aconseguit “la décima”. No és que us vulgui amargar el ja de per sí prou dur dilluns, si llegiu aquest article el dia de la seva publicació, no és la meva intenció. És menció obligada comentar-ho si el que vull és parlar del que ha sigut el seu contrincant, l'Atleti, anomenat de forma històrica i despectiva, auto-despectiva moltes vegades, el Pupas. El futbol, com fenomen social de masses i com fenomen d'esbarjo, es converteix tot sovint i per a molts, en un mirall distorsionat on veien reflectida la realitat. A vegades la realitat que és, a vegades la realitat que veiem i a vegades la realitat que volem veure.

Aquest any a Europa, tant a la lliga espanyola com a la Champions europea, ha aparegut una novetat, l'Atleti, un equip en majúscules. Un equip, que molts ja veuen com un punt d'inflexió, com una alternativa a la tirania dels equips fets a força de tirar de talonari, en més o menys mesura, els equips dominants que tenen als jugadors millors, la matèria primera de més qualitat, els grans clubs europeus equiparables al que serien les multinacionals en l'àmbit empresarial, i que actualment es veuen representats pels totpoderosos Bayern de Munic de Guardiola, el Manchester United i el City de Peregrino, el Barça, el Chelsea d'en Mou, el Real Madrid de Florentino, els equips milanistes i la Juve de Turín, encara que els italians estiguin en hores baixes. I com no podia ser menys degut a l'important espai que l'espectacle i l'esport en general representen per la nostra societat, i el futbol en particular, moltes persones veuen reflectit aquest avui sensacional equip amb el famós lema “we can”. Fa uns mesos, pràcticament els mateixos jugadors navegaven sense rumb, com ànimes en pena, flirtejant inclús en baixar a la segona divisió, avui són una mostra viva de què tot és possible, de què hi han diferentes maneres d'utilitzar la matèria primera, de què es poden optimitzar les possibilitats amb esforç i sacrifici, amb disciplina de treball, amb fe, amb companyerisme, amb solidaritat, amb recolzament mutu, amb orgull ben encaminat cap a l'autoestima, amb respecte als contraris, amb humildat real i no de “boquilla”, amb valors esportius que l'entrenador d'aquest equip, el Cholo Simeone, un rude exjugador amb fama de busca-raons, i que ha inculcat en poc temps als seus jugadors el conegut i reconegut “txolisme”, una quasi-filosofia de treball que es pot aplicar com una lliço dins de l'escola de la vida a la nostra quotidianitat personal i professional de tots i cadascú de nosaltres.

Després dels anys de crisi i del desgast social i de confiança pròpia i en les institucions que estem suportant aquest temps, el més fàcil és caure al parany de deixar-se anar, de rendir-se. Una persona que busca treball i no el troba, per la que passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys i no canvia la situació a millor, que ja no sap que fer per superar entrevistes, i fins i tot, per poder anar a aquestes, tendeix a la desídia social. No importa si ets jove o madur, la frustració pot aparèixer en qualsevol moment. Només la insistència, la constància, la seguretat en un mateix, la seguretat que hi ha llum al final del túnel i l'inconformisme poden fer que quan es presenti l'oportunitat, si es presenta, es pugui aprofitar. Les fases fosques només tenen sentit quan acaben, i només poden acabar si hi ha suficient poder mental per suportar-les.

En aquest període, un dels agents econòmics que més està patint són les pimes. Ofegades en la manca de crèdit, endeutades, suportant el pes més gran de la càrrega de l'alt tipus impositiu que recau en elles mentre les grans multinacionals utilitzen sistemes per “escaqueixar-evadir” els impostos, sense recursos ni tresoreria suficient per portar a terme els canvis conjunturals que les puguin ajudar a adaptar la situació actual a les seves necessitats, el reflex d'aquest Atleti en el món empresarial, les fa veure, i creure, que prenent bon exemple del txolisme, han d'abandonar els seus justificats laments, han de deixar de ser el Pupas, superar les dificultats, aguantar sense caure en el desànim i preparar-se per ser competitives quan es presenti la seva oportunitat.

El pensament del txolisme i el que representa és una simplificació racional de la importància que tothom té, sobretot de la importància que tenen els considerats no importants, una exemplificació del tots units fem força que evoca l'himne del Barça. El txolisme malgrat no guanyar la Champions ha conquerit Europa, primer va conquerir el cor dels seus jugadors, després dels seus aficionats, més tard dels seus rivals i finalment dels seus enemics. El seu equip esportiu ha evolucionat del Pupas al txolisme, Europaha obert els ulls per admirar aquesta conversió. Els principis del txolisme, malgrat evocar l'èpica més profunda, es basa en principis universals, principis que tots coneixem però no apliquem sempre, i hi ha hagut de ser un argentí que treballa a Madrid, el que ens demostrés una vegada més que són aplicables i necessaris per aconseguir objectius, transcendint del marc esportiu. I ara que acaben de finalitzar les eleccions europees, aquesta form d'entendre com un modest aconsegueix conquerir un continent és una forma d'entendre com fer-ho amb altres aspectes, inclós la política.

Partit a partit, entès que a cada matí que ens aixequem comença una competició d'obstacles que hem de superar amb l'actitud d'afrontar-ho com si fos el darrer. Al tornar a casa hem de pensar que hem tatxat tasques pendents. Hem de veure que abans de fer els primers mil euros, hem d'haver fet inicialment el primer euro.

Sempre s'ha de creure, amb el que s'està fent, tot és important, no només fer un gol o tancar un gran acord o negoci, també és important que mantenim les bones relacions amb altres i que fem caliu dia a dia perquè aquest gran negoci sigui més fàcil de ser realitzat.

Només faig el que em “diu el camp”, no faig cas a xafarderies i xarrameques que em puguin distreure i en portin a una actitud defensiva que em faci oblidar de quin és el meu objectiu. Faig coses pel que estic veient, i no pel que m'imagino o em diuen.

A mort amb els meus jugadors. La comunitat com central d'energia i l'equip o la nació no ha de pagar a traïdors, ni als que no donen tot el que tenen. Cadascú ha d'aportar un gra de sorra, a vegades de forma encertada i altres d'equivocada, però s'ha de fugir dels que només critiquen però no són capaços de fer res per l'equip, dels mediocres.

Si em dónes 20 minuts, demà en tindràs 30. És la cultura de l'esforç en estat pur,. En una societat ancorada en el deixar passar el temps, on s'estila el vuelva usted mañana per veure si les coses s'arreglen soles, o es difuminen; es trenca aquesta tendència per la recerca del compromís i la implicació.

L'esforç no és negociable. L'esforç no garantitza ni les finals ni l'èxit però sense compromís el destí és la banqueta, l'ostracisme.

L'equip és un bloc i la força resideix en ell. En l'aplicació d'aquesta frase està l'autèntic lideratge.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

matrix  Les dades estadístiques i els índexs macroeconòmics indiquen que l'economia espanyola es consolida amb un creixement del PIB del 0,4% durant el primer trimestre d'aquest any, sustentat per l'augment de la demanda domèstica interna, l'increment lleuger de la despesa pública i l'augment moderat de les exportacions. Aquests números, sempre freds, coincideixen amb els resultats estimats a les previsions realitzades per la Comissió Europea que considerava per l'any 2014 a l'estat espanyol un creixement del PIB de l'1%, una inflació del 0,3%, una taxa d'atur del 25,7% i un dèficit públic del 5,8%.

No us fa la sensació que em diuen que m'estic recuperant però em trobo pitjor, cosa que ens porta a preguntar-nos diferents qüestions com: és aquesta recuperació un fet real o fictici? la recuperació dels indicadors és reflexe a la majoria de ciutadans de l'estat? el missatge de la recuperació l'hem d'associar a una pel·lícula realista del tipus “Els amics de Peter”, per cert quina bona música!, o més aviat l'hem d'associar amb pel·lícules del tipus realitat virtual com “Matrix” o “Dies estranys”? Tú que penses?

Contestem a les estadístiques amb les estadístiques. Segons el Centro de Investigaciones Sociológicas, CIS, només el 9% dels ciutadans de l'estat espanyol enquestats consideren que la situació econòmica actual és millor que fa un any, el 21% pensen que la situació millorarà en els mesos vinents i el 82% veuen a l'atur com el principal problema de l'estat. Els ciutadans de l'Estat, doncs no es creuen això de la recuperació econòmica, precisament perquè encara que ens diguin que la recessió s'ha acabat, sentim i patim la crisi des de molt a prop, a les nostres carns o de forma molt propera i no l'hi veiem el final.

Personalment estic d'acord amb la majoria dels ciutadans, com ells també penso qu'estic a Matrix, i no vull prendre la pastilla blava que com diu Morfeu a Neo a la pel·lícula significa “el final de la història, despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure”. El que realment vull, per responsabilitat i autoestima, és prendre la pastilla vermella, la que porta a la veritat, no vull creurem el que em diuen sinó només la realitat, i no la virtual precisament. Ens volen enganyar i no els creurem, la recuperació dels indicadors és real però la recuperació de l'economia real no existeix, sento expresar-me en termes tan pessimistes, però la pastilla vermella té això quan la tries.

És cert que ha existit un creixement del PIB, per cert molt feble, però utilitzar aquest indicador per determinar la salut de l'economia és enganyós i fins i tot deshonest. Considerar només aquest índex i no fer-ho considerant la combinació d'aquest amb altres com serien l'atur descomunal existent, que ha millorat en l'àmbit estadístic per l'utilització d'una nova manera de càlcul simplement i per la marxa de cents de milers d'immigrants, i també d'autòctons, que han tornat als seus països d'origen o han marxat a altres indrets; com l'alt índex d'endeutament, primer privat i després públic, que hi ha a l'estat, i que és impossible de tornar ens ho mirem com ens ho mirem; com l'altíssim dèficit en creixement galopant, el més alt de la zona euro malgrat quatre anys d'austeritat i retallades; com l'alt grau de desequilibri cada vegada més pronunciat entre els ciutadans amb una reducció del percentatge que forma la classe mitjana; i altres factors característics com l'interès malaltís per salvar una part de la banca a costa dels drets dels ciutadans i les empreses a qui aquests mateixos bancs de manera paradoxal, acaben fustigant de forma indecent i indiscriminada, l'alt grau de corrupció política implantada com a fenomen quasi-normal al país, la inexistència de separació de poders i la manca de reformes estructurals pensades per millorar la productivitat, fan que malgrat hi puguin existir repunts positius puntuals, el camí sigui molt complicat d'adreçar-lo i impedeixen que la recuperació pugui ser un fet real i continuat en el temps.

El gran problema de l'estat, el número u, i ho és perquè així el consideren els ciutadans de l'estat, és l'atur. Dins del PIB s'inclou un gran nombre d'activitats econòmiques que no generen ni generaran ocupació, ni inversió productiva, ni consum. Actualment existeix a l'Estat espanyol una entrada important de capital estranger, però no és per l'interès d'invertir en el nostre estat en condicions normals sinó per fer-ho comprant a preu de saldo, comprant a les rebaixes de les rebaixes, es a dir, aquelles que fa El Corte Inglés al mes de Febrer i d'Agost, i moltes vegades amb objectius especulatius a curt termini que busquen optimitzar la inversió en l'economia financera però no en l'economia productiva. Aquests tipus d'inversió, normalment, no aportaran cap mena de riquesa i reactivació real de l'economia, i per suposat, no significarà que ens estiguem recuperant de la malaltia.

Un altre engany és parlar de la millora de les balances comercials, de la diferència entre les exportacions menys les importacions. És cert que han millorat però l'anàlisi d'aquesta millora ens porta a veure que més que un augment important de les exportacions, que seria desitjable, la balança comercial ha millorat per una dinàmica de gran reducció de les importacions, a causa de la caiguda del consum intern. Les exportacions, si estan pujant, ho fan significativament en determinats sectors i en altres degut a la depreciació interna produïda per la baixada general de salaris, que sembla que no té final, circumstància que malgrat sembli pugui suposar més competitivitat a curt termini, realment no constitueix una causa prou sòlida per una economia desenvolupada com sí que ho seria la innovació, per exemple. Com seria possible si no, que en un estat on els salaris han baixat des del 2010 més d'un 7% en termes generals, no només no s'ha generat ocupació, sinó que el nivell d'atur no ha parat de créixer.

Els vents poden ser favorables, sí, com ho demostren els indicadors macroeconòmics, però si la nau no és sòlida, el capità no sap ni vol aprendre a portar el vaixell, el destí queda molt lluny i hi ha molts obstacles per superar encara. Tú agafaries aquest vaixell? Jo sens dubte que no ho faria, ni per anar a Ítaca, on sabeu de sobres que m'agradaria arribar.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493