lapao   El català que es parla a l'Aragó ha perdut el seu nom, ara es diu LAPAO (Llengua Aragonesa Pròpia del Àrea Oriental), per imposició del PP d'Aragó, i és clar, els filòlegs han posat el crit al cel, obrint-se un polèmic debat basat entre la incredulitat i l'indignació. Però no us posseu pas nerviosos, aquesta és una pàgina econòmica/social i donarem les claus llògiques que han portat a prendre, sens dubte, aquesta decisió.

Així doncs, catalans!, aragonesos! I “lapaencs”, si mediteu i no deixeu que el budell faci de cervell, enseguida veure les excel·lències d'aquest fet, que ni és ridícul, ni surrealista. Així que no discutiu entre vosaltres, no us lamenteu ni us enfadeu, tot al contrari … doneu-vos lapao.

No penseu que ha sigut un caprici o mala llet d'uns quants, ni que hi ha hagut ànim de revenja de res, ni es tracta d'una acció per evitar tenir alguna cosa a veure amb tot el que sona a català, no es tracta de cap intent de dividir per allò del “divide y vencerás” ja que la llengua és un factor identitari que ens arrela, ni es tracta de cap “lingüicidi”, ni és un tema polític, no!! que va!!, la decisió ha estat altament meditada per ments privilegiades, i realment existeix un fons que es basa només en motius vinculats al factor econòmic i el social. M'explico i ho entendreu…

 

Avantatge número 1: Senyors!, a partir d'ara podrem posar al nostre currículum que parlem un idioma més, apart del català, castellà, anglès, francès, italià i alemany, per dir-ne uns quants, ara els catalanoparlants també parlem el lapao, i no només a nivell bàsic sinó al màxim nivell, sense necessitat d'anar a cap acadèmia i sense invertir cap quantitat de diners, temps i energies. Per tant, com matemàticament qualsevol benefici dividit per un cost 0 dona una rentabilitat infinita, significa que aquesta acció suposa rentabilitat infinita pels catalans, és realment fantàstic.

Avantatge número 2: Pensem en els beneficis que comportarà la gran quantitat de diccionaris lingüístics de totes les llengues amb el lapao, impresos i digitals, que apareixeran a partir d'ara i que només caldrà el canvi en la portada, reduïnt-se en gran magnitut el cost d'el·laboració d'aquests, perquè es podrà aprofitar l'interior dels de català per preparar el corresponent al lapao. Quina gran notícia per la nostre economia deprimida: vendre el doble i a la meitat de cost. El “summum” serà el diccionari català-lapao/lapao-català, ja que només caldrà fer un copia i enganxar de la primera columna a la segona.

Avantatge número 3: L'intangible que suposarà aquesta brillant idea, per altres conreus internacionals, i que de segur activarà iniciatives com podrien ser l'ALOAW (American Language of Atlantic West), actualment anglés; o el LAPSA (Lengua Argentina Propia del Sur de América), actualment castellà; o el VKRLIKUUPI (Valoda kurā runā Latvijā d izcelsmes kirilicā un uzliek padomju iebrucējiem, que es traduiria per ”llengua que es parla a Letonia d'origen ciril·lic i imposada per els invasors soviètics”), que simplement és el rús; per acabar amb el LAPSUS que seria Lengua Andaluza Propia SUr y Sevilla; etc...

Avantatge número 4: Alguns mitjans de comunicació que emeten les seves edicions en idioma castellà i català, com són La Vanguardia i El Periódico, ara, i sense cap cost, podran gaudir de la seva versió en lapao.

Avantatge número 5: Seguir les directrius europees però amb interpretació pròpia, que per alguna cosa són més llestos; així si la Comissió Europea ha emprès una aposta per promoure el multilingüisme en el món empresarial, ja que considera que se'n deriven oportunitats de negoci per les empreses. Sota el lema “Languages mean business”, les llengues fan negoci, que promou iniciatives com la mobilitat de treballadors dins de la UE per facilitar la presència de parlants competents a les empreses que inclouen el finançament de la formació per a l'aprenentatge d'idiomes dels treballadors comunitaris, de manera que la competència lingüística és i serà cada vegada més, una part significativa del capital humà de les empreses; així doncs, aquí, on són especialistes del “3 mirando y uno trabajando”, s'han inspirat i enlloc de destinar recursos per aprendre nous idiomes, han inventat un nou idioma que no cal aprendre perquè és el mateix que ja existia, genial!!

Avantatge número 6: Si parlem de les noves tecnologies i de les pàgines d'Internet publicades o traduïdes al català, per exemple la nostra www.economiacat.cat, ara ja podem dir que s'edita simultàneament en dos idiomes, el català i el lapao, per tant sense cap cost podem arribar a més persones, i dir que som multilingüístics.

Avantatge número 7: Mitjançant el següent algoritme, han pensat que el negoci de les traduccions es multiplicarà, així, les dades són que el sector de la traducció amb 100mil professionals a Europa i 200mil al món, mou un negoci mundial al voltant de 10 bilions d'euros, per tant, amb una regla de tres bàsica, podeu calcular que si s'acaven d'incorporar 7 milions més de traductors capacitats de traduïr simultàneament del català al lapao, quin negoci suposarà per aquests territoris? Això és tenir una ment de mires obertes.

 

Com veieu, els arguments tècnics donats en aquest article són concluents i irrefutables, la creació del lapao és a més de un fet just, una solució per la crisi econòmica actual que, sens dubte, tindrà efectes inmediats.

 

Per cert, com es diu ironia en idioma lapao??? ...

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 

11015972-chorizo--espanol-con-el-perejil-a-bordo-de-rusticos  L'origen d'anomenar a un lladre com a un xorís, res te a veure amb el sabrós embutit de color vermell fet de carn picada i pimentó, que tots coneixem. La raó d'utilitzar aquest terme, de forma despectiva, per anomenar als aficionats de prendre coses que no son seves, provée del idioma caló, en que l'acte de robar es tradueix per “choribar o chorar”.

Però deixant de banda la part etimològica del chori o lladre, de “xorissos” n'hi ha a tot arreu. Alguns diuen que la seva existència és part de la mentalitat i de la cultura humana,...potser, però personalment, penso que no es així. El que ser segur que és diferent, és la forma de tractar-los quan són descoberts, on a cada país és diferent.

Espanya té la imatge, a tot el món, de ser un país ple de corrupció, oligarquies i xorissos, cosa que genera desconfiança i menyspreu en els ciutadans de dins de les fronteres de l'Estat i dels de fora, de forma que la imatge del xorís espanyol, és avui, la primera que li ve al cap a qualsevol ciutadà del món, a l'hora de fer negocis, de competir en esport, al venir de vacances, i tants d'altres aspectes quotidians, que ens acaben afectant i molt, suposant un autèntic problema.

El pitjor de tot plegat, és que aquesta corrupció apareix en major mesura, a l'Estat espanyol, en la classe política i dirigent, com banquers, que abandonant tota decència i ètica, s'han podrit i han deteriorat el país. Als escàndols que han sigut portada internacional, com els casos del Rei mata-elefants, del gendre “abusón”, del carismàtic jutge Garzón apartat per investigar “Gurtel”, del president del Tribunal Suprem, dels ERES falsos a Andalusia, de les caixes governades per polítics esquilmadors i de l'amnistia fiscal pels defraudadors; ara s'afageix i només faltava, el cas Bárcenas, liquidant a “tokiski” en negre, és més digne de projectar una visió d'Alí Babà i que tant se'ns dona el que està passant, que d'un Estat seriós i modern, que malgrat estar en crisi, té voluntat de superar-la.

I clar, tota aquesta falsetat, prepotència, desprestigi i impunitat, acabarà calant en la societat, que per suposat avui és més decent que aquestes castes de “pacotilla i pandereta”; de fet, ja està filtrant, vec cada dia més, que la mentalitat de les persones és insolidària cap el Govern, independentment del partit que pugui ser. S'ho han guanyat a pols, estan deslegitimats pels seus propis actes, però és un greu problema, ja que afecta negativament al creixement econòmic, promovent mercats negres i fuges de capitals que empobreixen els païssos, frenat la inversió directa del extranger i la nacional, i tenint efectes negatius en el desenvolupament tecnològic, organitzatiu, en l'ocupació i en la recaudació.

Com tots els problemes que són epidèmies, a part de preocupar-nos, s'han de gestionar, i ho estem fent realment malament en el seu plantejament. Quantes vegades hem escoltat que com les persones som corruptes de mena, el sistema no funciona ni funcionarà, la democràcia és la que és, i no funciona ni funcionarà la Llei; quan és tot el contrari, ja que el que no funciona és l'Estat de dret ni el sistema institucional, i per això surgeix la corrupció com alternativa de desenvolupament d'activitat econòmica.

Le lleis, malgrat el que pensa la gent, tenen un cost en temps i informació, no són gratuites per les persones; per tant, aquestes persones només estaran disposades a cumplir les lleis en les que el cost de incumplirles sigui superior al benefici de seguir-les, segons la seva apreciació personal.

La corrupció és, des del meu punt de vista, un efecte, i no pas una causa; fins que no ho veiem d'aquesta manera mai produirem institucions suficientment honestes.

En conclusió econòmica, la corrupció és el reflexe de conductes econòmiques d'individus que busquen maximitzar el seu benestar, mitjançant l'ingrés net generat per activitats irregulars. Si l'ingrés derivat de ser corrupte és superior al cost, el individu augmentarà el nivell de corrupció, fins que aquests dos valors s'igualin segons la seva percepció. Amb la reducció d'incentius motivats per ser corrupte, i l'increment de costos o penalitats per ser-ho, la corrupció tendirà a ser menor.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
 
 

 

dinerspastilles  En època de retallades per tot arreu, la Sanitat està, avui en dia, en primera línia de flotació i en un punt màxim d'ebullició, ja que les retallades indiscriminades només porten una erosió en la qualitat dels serveis i desmotivació en els professionals que els gestionen.

Ens diuen que la Sanitat Pública, l'espanyola i la catalana, no es rentable, però hi ha una cosa que no entenc, ja no des del punt de vista de benefici social sinó també des del punt de vista purament econòmic: si no hi ha possibilitat de rentabilitat, com és que empreses privades estan interesades en asumir el negoci i gestionar el que actualment és públic, precisament com a conseqüència de les retallades en Sanitat pública? i com és que molts fons d'inversió mundials i la majoria dels més rentables volen invertir en el sector de la Sanitat?.

La salut és l'actiu principal que tenim les persones. Malgrat no és un negoci sinó un dret fonamental, segons indica l'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, per salut estem disposats a fer grans ofertes, el preu de la salut és un preu molt alt.

El sistema sanitari públic espanyol va gastar el 8% del PIB l'any 2010, acumulant una gran quantitat de deute, i mostrant forts creixement anuals, de l'ordre del 4%. Aquestes dades són similars a les d'altres païssos de l'OCDE però el problema important és quan el PIB aportat per habitant ha baixat significativament a l'Estata espanyol respecte al de l'OCDE.

El debat està al carrer i és de gran importància, per alguns el camí ideal s'ha començat a mostrar, i passa per privatitzar com solució a l'ineficàcia, o com a mínim per la participació dinerària dels ciutadans en el copagament, no només farmacèutic, sinó també en atenció primària, especialitzacions, urgències i atenció hospitalària, degut a la insostenibilitat de l'actual model públic sanitari; per altres, els defensors de les coses com ara estan, significaria el final d’un sistema públic just i igualitari pels ciutadans ... jo no estic d'accord ni amb uns ni amb els altres, la clau està en evolucionar la gestió, una gestió que indiscutiblement no pot ser portada a terme per polítics nominats “a dit”, però tampoc per metges que són professionals que practiquen la medicina i que intenten mantenir i recuperar la salut humana mitjançant l'estudi, el diagnòstic i el tractament de la malaltia o lesió del pacient, segons la definició que diu “wikipedia”, però enlloc diu ni dirà que són professionals de la gestió empresarial d'hospitals, sinó de la gestió científica.

Una gestió que passa per molts i molts aspectes que sumen una malversació de fons. Aspectes com tolerar l'alta taxa d'absentisme laboral, que es sitúa en índex superiors al 10%, quan la mitjana laboral de l'Estat està per sota del 5%; altes despeses en personal i avantatges socials respecte a altres professionals amb la mateixa professió però del sector privat; el desaprofitament de les hores dedicades a l'activitat assistència directa que només és del 60% en valors generals; la força del pacient en pressionar i la manca dels sanitaris i metges d'imposar els seus criteris mèdics davant la pressió; l'excés de visites injustificades; la mala utilització dels serveis, moltes vegades per la poca efectivitat dels propis serveis concrets; l'educació dels ciutadans en matèria sanitària de forma que prevenir és millor i més econòmic que curar; l'excessiva despesa farmaceùtica que suposa un 30% de la totalitat de la despesa sanitària i està per sobre de la mitjana europea; les polítiques de compres de material mèdic i farmaceùtic; la infrautilització de la tecnologia disponible; etc.

Les coses s'han fet i es fan tan malament des del punt de vista econòmic, que els grans depredadors privats, i principalment el capital risc i els fons d'inversió extrangers, lluiten avui per fer-se amb la gestió dels hospitals públics, coneixedors de la voluntat del govern de desfer-se d'aquests centres de macro-despeses, i també coneixedors que és possible i de forma fàcil reduir els costos, mantenir els nivells de qualitat i obtenir beneficis, no important-lis la concentració en el sector de la sanitat pública, que encara avui representa les tres quartes parts del total de despesa en sanitat a l'Estat espanyol. Per tant, fer negoci amb la sanitat pública és un dels principals objectius del capital privat en la present situació de crisi, situació que és el pretext perfecte per aplicar unes polítiques de privatització que busquen fer negoci amb l'educació, l'habitatge, el transport i, en definitiva, amb les nostres vides.

Fer rentable la Sanitat Pública és possible sense perdre qualitat, només cal gestionar-la bé, no retallar-la indiscriminadament.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

papanoel-en-crisis   Ja van cinc Nadals en crisis. Als primers, els de l’any 2008, quasi no ens vam enterar, al 2009 vam pensar que era temporal, al 2010 pensavem que s’havia acabat el pitjor, al 2011 ja es va presentar amb fortes incerteses, que continuen i augmenten en aquestes festes, les del 2012.

A les empreses, els missatges més repetits són del tipus: aquest any no hi haurà lot perqué hi ha poca caixa, aquest any no es realitzarà dinar/sopar de Nadal institucional, el proper any hi haurà reestructuracions, desitjar-vos que no us afecti a vosaltres; a començament d’any hem de parlar per retocar els sous, despeses, ...

Amb l’economia en recessió i les persones més pesimistes que mai, donat que cada vegada hi ha més aturats, més salaris congelats, més pèrdua de poder adquisitiu, cada vegada costa més arribar a final de mes, i cada vegada coneixes a gent més propera que els hi tocat rebre, gent que fins fa no gaire vivia bé o molt bé, que gastaven en les seves compres nadalenques, feien els seus viatges o sortides o cel·lebravem els seus dinars fent alguna cosa extra. Aquest context porta a una disminució del consum en aquestes dates.

La campanya de Nadal representa entre el 20-25% de les vendes anuals a les botigues. Però amb els agravants que aquest any els marges baixen per adaptar els productes a les necessitats dels consumidors, i que molts botiguers no contractaran personal addicional per evitar tenir despeses al màxim. Més que mai es compraran productes rebaixats, en promoció o de segona ma (sobretot en articles cars, com smartphones i tauletes).

La despesa promig, es calcula serà del 36% de la despesa per ciutadà al inici de la crisi, i aixó considerant que molts no tindran el que gastar. L’augment de l’IVA, la taxa d’atur del 25%, la desaparició de la paga extraordinària dels funcionaris i l’expectativa de recessió pels que tenen feina desmotiven el consum i la relaxació de l’actitut estalviadora que normalment existeix a les festes. El daltabaix del consum nadalenc, es nota a peu de carrer.

Potser, com tantes altres vegades, hem despertat d'un somni, on es desvirtuaven els significants. Així les festes de Nadal havien pasat a significar suculents menjars, consum i compres, carrers molt iluminats, viatges a esquiar, figures de pessebre de coleccioniste, etc... i s’ha de passar pàgina de tot aixó.

Benvinguts a la crua realitat. Seran unes festes tristes per moltes persones, on el regal que figurarà més en la carta dels Reis serà: mantenir o aconseguir un treball per l’any 2013.

 

MERRY CRISIS!!! & a happy new year

Probablement l’any 2013 serà el pitjor de tots, dels 17 milions de cotitzadors actuals, es preveu que en poden quedar 14 a final de l’any, ja que hi han quasi 3 milions d’autònoms, molts d’ells que es van donar d’alta al inici de la crisi utilitzant la prestació de l’atur, però que ho hauran de deixar quan acabi aquesta i segueixin sense ingressos. Les administracions seguiran sense pagar i això sí, seran cada vegada més i més insaciables, ja que no tenen diners.

De totes formes, si els maies es van equivocar al preveure la fi del món, també es poden equivocar els analistes. Els ciutadans hem de preparar-nos per combatre els intents per desmuntar la nostra societat del benestar, que són constants i inequívocs. La nostra societat es mou, però s’ha de moure més. I si som bons, no permetrem que les coses passin i prou. S’estan teixint xarxes socials i cíviques compactes, resistents, que ens ajudaran a donar valor a aspectes qualitatius enlloc dels quantitatius, a valors com compartir, el suport, la crítica constructiva, l’austeritat, la humiltat, l’esforç, el treball, la constància, la solidaritat i l’honestedat. Participem-hi!

Les persones podem fer que s’estableixin les bases per una millor recuperació, si hi ha les oportunitats, però cal estar preparats. La recuperació del sector exterior per iniciativa dels més emprenedors i l’apertura de crèdit, que s’ha d’imposar per regulació, són dos pilars on s’ha de recolzar la recuperació de l’economia, juntament amb l’eliminació de castes mediocres i corruptes sense límits.

Bon Nadal a tothom!

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

reforma-finaniciera-islandesa-es-posible-l-bq0pgh-175x130  Els islandesos han fet una evolució, amb tints de revolució, contra el poder polític-financer que els va portar a la fallida l'any 2008.

 

Era un país amb alt grau de benestar social, que tenia alts índexs de creixement, en el qual es van privatitzar els recursos, en el qual es va facilitar l'especulació bancària, en què es va abusar de l'habitatge com a recurs d'inversió, amb un boom immobiliari , i en el qual hi havia concessió de crèdits sense límit. El deute representava el 900% del PIB. Tot i ser un país llunyà i desconegut, estic segur que us sonen molt propers els paràmetres comentats d'aquest país, no?

 

El final d'aquesta pel·lícula us sonarà més, ja que el país es va col·lapsar, va augmentar geomètricament la desocupació, el seu deute públic es va multiplicar i el Parlament islandès va acordar tornar als seus principals creditors bancaris el deute, el que significava que cada ciutadà islandès havia de pagar 9000 euros durant 15 anys, al 5,5% d'interès. Es va haver de demanar un rescat al FMI, que els obligava a més i més forts ajustos econòmics.

 

Però el poble no ho va acceptar. Van fer dimitir el Govern. Van deixar que els bancs fessin fallida, no injectant diners públics. Van decidir per referèndum, amb gairebé el 95% dels vots, no pagar el deute que els banquers van crear. Van dur davant la justícia als banquers responsables de la crisi. Es va redactar una Constitució per ciutadans elegits per sufragi i no per polítics que representessin èlits relacionats amb els poderosos dominants. Existeix un dret a la consulta directa si ho sol·liciten el 10% dels electors. És un paradís de transparència i de llibertat d'expressió. A qui no li agradaria viure en un país així?

 

Resultat clar, la seva economia està pujant un 3% anual, amb característiques clares de solidesa. Mentrestant, la de l'Estat espanyol decreix amb expectatives de fer-ho en major mesura i sense data per iniciar la recuperació.

 

És cert que el quadre islandés no és tan bonic com es pinta, ja que els seus habitants van patir una severa retallada en el seu estat de benestar, però és que tampoc podia mantenir aquesta, tractant-se d'una economia, com l'espanyola, on aquest benestar depenia del finançament extern, on hi ha poca productivitat real i en què les infraestructures s'han realitzat amb estratègies polítiques i no seguint criteris de rendibilitat econòmica. Ha baixat el salari mitjà i s'han apujat els impostos, així és però, amb aquestes mesures, ara Islàndia té una capacitat de negociació i maniobra que abans no tenia, doncs li venia marcada des de fora.

 

Certament el cas islandès no pot polaritzar-se a l’espanyol, però sí demostra que hi ha alternatives possibles a les polítiques d'austeritat que s'apliquen actualment, com les que es vénen aplicant a Grècia, Portugal, Irlanda i Itàlia, sense resultats positius, sinó tot el contrari, resultant ser econòmicament ineficients per si soles, políticament costoses i socialment insostenibles. Això ens fa plantejar-nos la seguent pregunta: Per què no es tria un camí amb vista al interès o voluntat general, i no pas de cara als mercats? Islanditzar Espanya ... almenys un xic, seria saludable i probablement rentable a mig termini.

 

En el cas espanyol, l'últim ràting deixa el bo de l'Estat espanyol amb qualificació quasi de bo escombraries. Els inversors internacionals no inverteixen en bons escombraries, no cal donar-li més voltes, és així, deixaran simplement de comprar bons espanyols. Això suposa que Espanya quedarà relegada a finançar-se en un mercat més petit. Però el problema d'aquesta dimensió del mercat de finançament, és que el deute és el mateix, la qual cosa obliga a desendeudarse amb gran velocitat davant menors possibilitats de finançament, el que donaria com a resultat més depressió al que ja està deprimit i més atur a un entorn molt alt en desocupació. Però això, als inversors els hi és igual, el que ells volen és recuperar els seus diners; de manera que, no continuem veient-los com aliats, no ho són; vegem-los com creditors que és el que realment són.

No obstant això, aquests mateixos creditors saben que només amb austeritat no hi ha creixement, i si no hi ha creixement no es podrà retornar el deute, de manera que en això si hi estan interessats. La majoria dels creditors són bancs europeus, el forat és massa gran per deixar-lo caure, les pèrdues poden provocar un contagi a la resta del sistema financer, el temut efecte dòmino. Aquesta debilitat també suposa una força, el cas islandès és una amenaça que contemplen els creditors, però també pot ser una oportunitat ja que no és assumible el pagament de tipus d'interès impossibles.

 

És imprescindible endarrerir l'objectiu marcat de dèficit del 3%, tal com ha recomanat el FMI. Per això, el Govern espanyol ha de deixar d’autoenganyar-se, i de creure en impossibles. Cal plantejar clarament que l'objectiu de dèficit no es complirà, ja que si es volgués complir el camí seria de més ajustos, més tensions, més reducció del ràting, més augment de la prima de risc, i així successivament fins el impagament del deute.

L'Estat espanyol ha d'anunciar que liquidarà el deute en funció de les seves possibilitats. Sona fort, però, potser hi ha una altra alternativa?. D'altre manera no hi ha solució, excepte l’autodestrucció financera i la pèrdua de qualitat de vida fins a límits insospitats. Una cosa és no poder mantenir el nivell de benestar estant tant endeutats, que no es pot, i una altra cosa és empobrir les classes socials més deprimides i fins i tot a la classe mitjana, em temo que si seguim en aquest camí, tot pot arribar.

 

Espanya ha cedit la seva sobirania monetària. Comparativament, Islàndia va utilitzar l'existència de la seva moneda pròpia com un dels factors que l’han ajudat en la seva recuperació, ja que els ha permès devaluar per aconseguir competitivitat. Aquesta funció, dins de l'euro, l’ha de fer el BCE, ja que Espanya per si sola no ho pot fer. Però igual que van realitzar els islandesos, alguna cosa ha de canviar, en aquest cas les polítiques, però per que canviïn les polítiques s'han de canviar les idees prèviament, i això és més difícil, tot i que cal, almenys si Espanya vol que tornin els ingressos, el creixement, i si els seus creditors volen cobrar el deute.

 

Un d’aquest canvi de pensament seria activar crèdit pels particulars i pimes. No és millor que el particular pagui la hipoteca al banc que no poder pagar i que els bancs vagin pagan els seus deutes, què, els bancs hagin de provisionar unes vivendes que difícilment podran vendre?


No oblidem que els mercats no tenen sentiments però tampoc són rancuniosos.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493