Robin-Hood-Errol-Flynn-002  Ens volem sentir identificats amb Robin de Locksley, més conegut com a Robin Hood, l'heroi romàntic anglès de l'edat mitjana, aquell personatge expert en l'ús de l'arc i les fletxes que campava pels boscos de Sherwood, aquell home que robava als rics per donar-ho als pobres i lluitava contra la injustícia i la tirania. Pensar que en tenim una part dins nostre ens reconforta i ens fa sentir bé. Quan ajudem a un cec a passar una carretera, participem amb una donació a una tele marató, o portem roba utilitzada a una recollida social per una bona causa, ens sentim Robin Hood per uns moments, solidaris, herois, aixequem les nostres emocions i ànims, activem les nostres endorfines.

Donar, el que volem o podem, als que estan pitjor que nosaltres ens dóna felicitat. Que passa doncs quan apareix l'esperit contrari al de Robin Hood? Per lògica, un actitud de procediment contraria al de Robin Hood, que escrit al revés seria Nibor Dooh, és a dir, treure als més necessitats perquè els rics tinguin més, hauria de fer-nos sentir uns desgraciats, però passa així realment? Robin Hood vs Nibor Dooh.

És indignant que l'esperit de Robin Hood desaparegui i doni pas, cada vegada més a Nibor Dooh, però més indignant és que la gent accepti ser enganyada, estafada, robada.

El binomi espanyol d'alternànça política entre populars defensors del neoliberalisme i socialistes, sembla que ha portat a un malentès equilibri d'ambdues ideologies, ja que lluny de crear una cultura de país fruït d'una simbiosi de les tendències privades i públiques, s'ha procedit a aplicar cadascuna de les tendències a una part del compte de resultats, la part socialista s'ha aplicat a la part de les pèrdues i la part neoliberal a la dels guanys, socialitzant les pèrdues i privatitzant els guanys de forma sistemàtica, governi qui governi.

En els anys de creixement hem vist que els beneficis de les grans empreses creixien astronòmicament, les plusvàlues immobiliàries ho feien exponencialment i el valor dels actius financers pràcticament es duplicaven, la riquesa es va concentrar en un reduït nombre de persones, gent i organitzacions d'èxit es deia. En aquest període, la major part de la població no va veure augmentar els seus ingressos, ni les seves condicions laborals. En tot cas, era més fàcil accedir a un lloc de treball o canviar per augmentar unes expectatives de creixement, però no ens enganyem, poca cosa.

L'esclat de la crisi financera, i la recessió econòmica resultant, ha impactat també als col·lectius o persones més beneficiats en el període de creixement? No. Al contrari, mentre la capacitat adquisitiva de la població assalariada mitjana està en clar retrocés, ja que l'augment del nivell de preus és superior al increment salarial mig, en el cas dels alts executius i membres del consell de Direcció de les grans empreses i bancs, els grans causants dels temps de crisi, l'evolució ha sigut ben profitosa, les seves remuneracions han seguit en augment.

El rescat bancari és el cas més clar de la socialització de pèrdues i del “timo de la estampita” a la vegada. Els organismes europeus, han fet un prèstec a un organisme públic, i que hem de tornar tots els ciutadans, que a la vegada ha servit per pagar els deutes de les entitats financeres privades en fallida tècnicament, i que al seu dia van falsejar resultats per l'enriquiment cobdiciós dels seus directius, els mateixos incompetent responsable d'una pèssima gestió. Per què hem de pagar tots els ciutadans aquest deute generat per uns quants que s'han enriquit?

El deute públic es dispara i provoca una crisi fiscal derivada de les condicions en què es finança aquest deute. Al final acaba pagant més qui menys té, operant novament el sistema fiscal com una perfecta reversió de Robin Hood, un clar Nibor Dooh. L'actual reforma fiscal proposada pel govern pretén reduir la tributació directa, en IRPF, Societats, Patrimoni, Successions i Donacions, a canvi d'elevar la tributació indirecta reclasificant productes que tributen avui al tipus reduit del 10% al tipus general del 21%, amb l'excepció de l'habitatge, hostelelería i transport públic.

L'activació de les polítiques d'austeritat són el cim de Nibor Dooh, al deteriorar-se els serveis públics i aplicar-se retallades en prestacions social, els afectats continuen sent els col·lectius més vulnerables, impactant de forma més greu a l'assistència social i als més dependents. Hem fet que la gent que tenia menys recursos passin a ser pobres de forma crònica, que els de classe mitjana tinguin menys mitjans i que les elits siguin més i més elitistes, amb una major diferència, representats per una classe política extractiva que treu recursos en el seu propi benefici i que no és útil per representar a la ciutadania. És difícil tenir un treball avui, però ni treballar és garantia d'evitar la pobresa, com diferents informes d'associacions socials afirmen.

La desigualtat econòmica és necessària per la motivació de les persones en un sistema capitalista. Però el nivell de desigualtat actual, extrema, a part de ser un problema ètic, que això depèn de la moral econòmica de cadascú, és un problema econòmic que perjudica a tothom. Es genera inestabilitat política i social que es tradueix en menor productivitat i benestar, ja que es tradueix en menor igualtat d'oportunitats.

Cal pensar en un canvi, unes regles del joc diferents demòcrates, pensades per al 99 % de la població i no pels “quatre de sempre”. El personatge que recorda, i admira la gent no és el sheriff de Nottinghan, si no a Robin Hood.

 
Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

roucomtcamino  Un senyor amb cara d'emprenyat que és bisbe auxiliar de Madrid i ex secretari general de la “Conferencia Episcopal Española”, Juan Antonio Martínez Camino, ha advertit aquesta setmana què "quienes colaboren en la realización de un aborto tienen la excomunión 'ipso facto' porque la Iglesia quiere defender a los más débiles". Al seu “catòlic” entendre, una dona que ha sigut violada no pot avortar "porque ser objeto de una injusticia no justifica cometer otra". Ha comentat que les víctimes de violacions “deben ser ayudadas para que superen el trauma, si bien eliminar a un ser, a un niño que va a nacer y que es un ser humano inocente, no es buena solución".

Quan vaig llegir aquest text, indignat des de l'ungle del dit petit del peu fins a l'extrem dels meus cabells, pocs cabells diria la meva filla, vaig prendre una decisió: vull ser excomunicat!!, sense esperar més. Rancis, colla de rancis! Carques, colla de carques! Agres, colla d'agres! Fonamentalistes, colla de fonamentalistes!

Pel cap em varen passar a tota velocitat imatges i frases diferents: perles recents del mateix Martínez Camino i del seu “capo”, en Rouco Varela, com “las relaciones homosexuales son objetivamente desordenadas”, “la unión de personas del mismo sexo no puede ayudar al progreso de la sociedad”, “el divorcio es una marcha atrás en los derechos humanos”, “el destino de una España unida depende de saber volver a las raíces cristianas”; els atacs indiscriminats de la televisió episcopal 13TV a Catalunya fomentant l'odi, els casos de bisbes i capellans pedòfils, els abusos sexuals a menors, la connivència repetida amb els poderosos i el servilisme a l'estructures de poder, l'aliniació amb moltes de les dictadures totalitàries, com la franquista, i el consegüent atemptat contra el dret dels pobles, la discriminació a les dones, el menyspreu històric als jueus i a altres races o ètnies, la Inquisició, la violència de les croades i de les diferents guerres de religió, entre altres.

Però no. Això no és el cristianisme ni l'Església católica, això és crueltat, jerarquia, inhumanitat, perversitat i maldat en estat pur.

La jerarquia de l'Església espanyola, malauradament, està cada vegada més posicionada amb aquesta tendència de forma clara, anclada en les veus hispàniques procedents de l'Espanya neointegrista més profunda, partidaris del “a Dios rogando y con el mazo dando”. Ara bé, el que em preocupa i molt, és el silenci de la nostre Església, el “mutis i a la gàvia” de l'Església catalana, amb excepcions molt puntuals com la veu de l'abat de Montserrat que ha reivindicat el dret a decidir i el reconeixement del Vaticà a una Catalunya independent.

La reconstrucció nacional de Catalunya, a finals del segle XIX, començaments del segle XX, i també, però en menys mesura, a l'època de la transició, possiblement no es pot imaginar sense considerar, almenys de forma parcial, el paper rellevant desenvolupat per l'Església, i sobretot per la implicació de persones molt concretes d'aquesta, en facetes com la recuperació de la llengua, en la identitat col·lectiva i en el desplegament de algunes institucions pròpies que possibilitaren la vertebració del país de forma cohesionada. Una influència, que des de la dècada dels anys 90, ha deixat pas al meu entendre, a un segon factor que va guanyant espai conforme passa el temps, les tendències seculars europees i els seus valors, tot i reconeixent el nacionalisme religiós català però com un fet més nostàlgic i romàntic, amb alguns forts referents espirituals, místics i culturals com és l'abadia de Montserrat. El país s'allunya en la vida real, quotidiana, del dia a dia, de l'Església. És el mateix procés que ha succeït en altres llocs de l'entorn europeu. Catalunya deixa de ser un país catòlic, doncs el catolicisme s'ha apartat de la societat. L'Església a Catalunya no ha sabut ser l'Església de Catalunya, no ha sabut jugar el seu paper. Identificada com una institució peruca, conservadora, aburgesada i associada tot sovintcurarifle a un model d'evangelització impulsat i molt similar al de l'Església espanyola i a tot allò que abans hem comentat que representa, possiblement una associació injusta, però en part guanyada a pols per l'abús d'utilitzar el silenci, l'acatació i el sotmetiment com a senyera. Principis contraris al seu origen i al que ens expliquen va fer Jesús, qüestionar i enfrontar-se amb els més poderosos, cosa que li va costar la vida.

L'Església catalana s'ha d'arrelar novament amb la societat catalana si vol ser alguna cosa més que un satèlit, i ho ha de ser recuperant els valors dels seus orígens, recuperant el nord, la seva orientació. Ha de constituir-se com un element independent, que parla clar i alt, un element crític, valent, reivindicatiu, com un percutor incansable de la denúncia contra la injustícia, la pobresa i la desigualtat. L'Església ha de prendre partit, ha de mimetitzar la nova realitat, sí nova!, realitat de la societat civil transversal catalana, una societat esperançada que coneix, accepta i està disposada a resistir i actuar per aconseguir l'arribada de temps millors, econòmics i socials, en un context de crisi com l'actual.

De fet, en aquesta línia sembla que interpreta el món el Papa catòlic, Francesc, quan en el seu primer gran document apostòlic, l'exhortació apostòlica coneguda com Evangelii Gaudium, en la que realitza una crida a una reforma de l'Esglèsia i opina sobre el sistema econòmic de mercat: “Ja no podem confiar amb les mans invisibles dels mercats” diu, tot i solicitant un major control estatal per regular el desequilibri existent en l'actualitat entre una riquesa de pocs cada vegada més gran i una pobresa cada vegada més extesa. Entenc i comparteixo l'escepticisme dels crítics en aquest posicionament i sobre el nou Papa, “mucho ruido y pocas nueces” potser, però considero important i molt valuós que existeixin aquests canvis i aquest tipus de manifestacions procedent de la part més alta de la jerarquia eclesiàstica que pot arribar a diluir l'oposició radical de les actuals cúries catòliques, sobretot l'espanyola, al canvi de la societat i al progrés de les persones, a l'expansió dels drets humans en definitiva.

En definitiva i aprofitant l'avinentesa del tema, pels que heu arribat al final d'aquest article que Dèu us ho pagui.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

yupi Els mons de Yupi era una sèrie infantil de televisió emesa per TVE a finals dels anys 80 i principis dels 90. Yupi i el seu amic Astrako, que, per cert, era un personatge molt similar al Buzz Lightyear de la factoria Pixar, eren dos extraterrestres una mica estrambòtics i molt simpàtics que es van veure obligats a aterrar a la Terra per uns problemes a la seva nau espacial. Cauen a un petit poble on es guanyen l'amistat dels veïns, que els ajuden a reparar la nau i a trobar combustible per poder tornar al seu planeta.

La sèrie no va tenir gaire èxit perquè substituïa la mítica sèrie Barri Sèsam, i això va suposar la seva no-acceptació des del començament. No era fàcil substituir l'Espinet, l'eriçó més carismàtic de la tele. Però, de totes maneres, va deixar per la posteritat l'expressió popular "viure en els mons de Yupi", que encara s'utilitza per referir-se a una persona o grup de persones que viuen fora de la realitat, que no toquen de peus a terra.

L'esperpèntic plantejament econòmic de les noves balances fiscals que proposa el ministre espanyol Montoro, unes balances que segur que seran fetes a mida i fora de qualsevol realitat, fa rememorar aquesta sèrie i dóna títol a l'article Balances fiscals en els mons de Yupi, amb la clara diferència que, mentre Yupi tenia com a objectiu entretenir el públic infantil, el "sinistre ministre" busca, de forma dramàtica, enganyar-nos i tractar-nos com un públic infantil que s'ho creu tot, i juga, així, amb el nostre futur.

El Govern d'Espanya, amb l'excusa que les dades s'utilitzen de forma improcedent —improcedent per als seus interessos, evidentment, ja que, com venia a dir, alguns les utilitzen per justificar la independència—, atempta novament contra un dels principis rectors de la democràcia, que és la transparència.

Ni dret a decidir ni dret a conèixer. Què ens queda, doncs? Una antidemocràcia. Les dades no són propietat de ningú, són dades públiques. Són propietat de la gent, que al final és qui paga al Govern. Montoro, si hi ha un dèficit excessiu, s'ha de retallar aquest dèficit, s'ha de fer una adequació millor i un repartiment diferent, però la solució mai no pot ser amagar les dades només perquè no són de la vostra conveniència. Montoro, la ignorància del poble com a instrument per excitar passions interessades és una cosa del passat feixista de l'Estat espanyol. Com a ministre, ets un servidor públic, treballes per al poble, no al contrari.

balancesLes balances fiscals serveixen per conèixer el tracte del sector públic central sobre un territori. El resultat surt de la diferència entre les despeses o els beneficis rebuts procedents del sector públic central i els ingressos d'un mateix territori. Quan els ingressos superen les despeses, hi ha dèficit fiscal d'aquell territori, és a dir, existeix una sortida neta de recursos fiscals. Al contrari, el superàvit fiscal del territori es donarà quan el nivell d'ingressos sigui inferior a les despeses o beneficis rebuts. Catalunya és deficitària fiscalment, cosa reconeguda pel mateix sector públic central, amb la publicació, el 2009, de les dades referents al 2005 (reconeixement que incomoda en gran manera els dirigents espanyols), o per la Generalitat, amb la publicació, el 2012, de les dades referents al 2010.

Pel que fa a la despesa pública, hi ha una dificultat valorativa. Es considera el territori on es materialitza la despesa o es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent, en aquest cas, les anomenades despeses d'interès general? Si es considera el territori on es materialitza la despesa, la balança fiscal està calculada segons el mètode flux monetari. Si es considera el territori on es localitzen els beneficiaris dels béns de la despesa, incloent les despeses d'interès general, la balança fiscal està calculada segons el mètode càrrega-benefici. Uns exemples: la part proporcional del sou d'un funcionari que treballa a Madrid, segons el mètode de càlcul de flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya, i segons el mètode de càrrega-benefici, sí que s'hi imputaria. Una remodelació del Museu del Prado, segons el mètode del flux monetari, no s'imputaria com a despesa a Catalunya; segons el mètode de càrrega-benefici sí que s'imputaria a Catalunya.

Un altre dels aspectes metodològics que cal considerar en el càlcul de les balances fiscals és la conveniència de neutralitzar o de no neutralitzar l'existència de dèficit en el sector públic estatal. En aquest cas, l'economia com a ciència també és clara: a l'hora de valorar els fluxos redistributius interterritorials dins d'un mateix estat, s'ha de valorar la neutralització. En cas contrari, una situació de dèficit públic com l'actual faria millorar els saldos fiscals de tots els territoris, i a l'inrevés succeiria en cas de superàvit. No neutralitzar, explicant-ho de forma simplificada, per no estendrem més, seria l'equivalent a assumir que els deutes no es pagaran.Els dos mètodes de càlcul són igual de bons. No n'hi ha un de dolent i un altre que sigui el perfecte. Simplement calculen coses diferents. Per aquest motiu els resultats són diferents. De forma perversa, els polítics utilitzen un mètode o un altre per embolicar, debatre i discutir les coses que són empíriques, però pels economistes aquest debat no existeix. Un economista que embolica en aquests termes és, de totes totes, un mentider. Un termòmetre mesura la temperatura i un baròmetre mesura la pressió atmosfèrica. Ningú no mira el baròmetre per saber si fa fred o no abans de sortir de casa, oi? Doncs, de la mateixa manera, el debat sobre les balances fiscals és un debat polític, però no científic. A Catalunya, segons el mètode del flux monetari, el dèficit fiscal és de 16.543 milions d'euros i, segons el mètode de càrrega-benefici, és d'11.258 milions d'euros, si considerem les darreres dades publicades referents a l'any 2010.

L'existència d'un cert grau de dèficit fiscal és lògica i habitual en el marc de les societats més desenvolupades, en què tothom té i ha de tenir dret a alguns serveis bàsics, com és el dret a la sanitat i a l'educació. Però el que no és lògic ni habitual és l'espoli que, any rere any, rep Catalunya, un dels motius fonamentals detonants del fet que la majoria d'habitants de Catalunya es plantegi que no vol pertànyer a l'Estat espanyol i vulgui separar-se de l'espoliador.

La setmana vinent sabrem com es calcularan els anomenats comptes públics regionalitzats, encara que, desgraciadament, el resultat ja el coneixem: una distorsió política dels fets econòmics, un capítol més dels mons de Yupi. Així que farem com aquells infants que mai no van oblidar Barri Sèsam ni les seves cançons dels números: cantarem la "Canción del 9", que són els mesos que manquen per a la consulta.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

aperturacatalana  Una de les obertures més famoses dels escacs és l'anomenada “obertura catalana”, creada per un polonès (vaja! això ja és casualitat), Savielly Tartakower, en el marc d'un torneig internacional celebrat a Sitges, amb motiu de l'Exposició Universal de l'any 1929.

Per molts, l'obertura catalana, que es fa amb peces blanques, representa una jugada temerària, però per altres es tracta d'una jugada astuta d'inici, que ajuda en gran part a prendre posicions estratègiques d'avantatge dins el tauler de joc, sobretot quan el contrari no està gaire inspirat. Per aquest motiu, és una jugada que sense ser gaire habitual s'utilitza a vegades en partides d'alt nivell, com les mítiques que es van jugar a la dècada dels anys 80 entre Kasparov i Korchnoi.

Analitzem la partida d'escacs des d'una hipotètica situació d'una partida Catalunya-España. Catalunya amb blanques, per allò de l'obertura catalana, i Espanya amb fitxes negres, encara que ull viu! Si El Mundo, l'ABC o La Razón es fan ressò d'aquest article, encara diran que els catalans som racistes. Veiem els moviments de les seves fitxes.

A la part catalana, les peces són:

- El rei Artur. M'ho han posat fàcil amb aquest nom.

- I la reina...? Va! Fem que sigui l'Oriol Junqueras.

- Al costat de les peces principals trobem els alfils, que consideraré que són els polítics. Per què? Doncs perquè l'alfil és una peça que només va en diagonal i mai endavant, igual que els polítics, els quals, de forma generalista, no van mai de cara. Per tant, a la dreta de l'Artur trobarem en Duran i a l'esquerra de l'Oriol, hi haurà el David Fernández i encara no ho sé si hi haurà els d'Iniciativa. Crec que la major part de la militància si, però la cúpula ja veurem. En l'obertura catalana, si us fixeu en la foto, l'alfil de la dreta, en Duran, queda bastant bloquejat i només té sortida per dues caselles que encara estan més a la dreta. Si continua per aquest camí, sortirà del tauler, que és el que pot passar realment al tauler català.

- Per als cavalls buscarem un sentit més figuratiu i econòmic, tractant-se del tipus de web en què ens trobem. Considerarem que són l'espoli fiscal i el dèficit d'infraestructures, dos conceptes que representen la injustícia i l'abús de poder contra Catalunya.

- Les torres, aquesta també és fàcil: Òmnium Cultural i l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), com a representació de dos dels pilars bàsics i més mediàtics del moviment cap a la independència.

- Els peons... la gent o el sentiment de la gent, nombrós i uniforme, independentment de la ideologia i de l'estatus social i econòmic. Avui, aquesta peça és l'autèntic protagonista de la part catalana, però necessitarà de les altres parts. Quan conflueixen societat i política és quan es fa història.

 

Per la part espanyola, l'spanish chess, tenim:

- El rei Juan Carlos i la reina Sofia. Aquí ja trobem la primera incongruència del moviment de fitxes dins del tauler, ja que, en lloc de ser un al costat de l'altre, cadascú va a la seva, pràcticament són a les puntes. Entre ells, Rei i Reina estan molt separats, però també estan apartats del seu poble i de qui governa aquesta part espanyola, en Rajoy... Bé, governar és un dir, és clar!

- Els polítics pro-espanyols com a alfils. Per cert, la paraula alfil prové de l'àrab al-fil (الفيل) i significa “l'elefant”... Ara que ningú pensi en el Rei i faci l'acudit fàcil, eh! Bé doncs, com a alfil a la dreta trobem el PP. Una incongruència més, ja que el PP és ultradreta, per tant, està desplaçat cap a una banda també, deixant el centre-dreta espanyol realment inexistent. L'alfil de l'esquerra és el PSOE i el seu braç armat a Catalunya, el PSC-PSOE. (Això de PSC en lletra petita està fet amb tota la intenció, però de bon rotllo).

- Els cavalls, igual que hem dit en el cas català, són referències econòmiques. I quines són les característiques econòmiques espanyoles avui? La corrupció i les retallades, aquest són els cavalls espanyols, uns cavalls que tenen la característica única de ser animals rapinyaires.

- Les torres, on són les torres? No hi són, han marxat fa temps. Haurien de ser la justícia i la llibertat, però a les “Españas” no existeixen ni una ni l'altra.

- Els peons...els militars. En aquesta part, l'espanyola, no és la gent, no són protagonistes. La gent són les caselles per on trepitgen les seves fitxes, les seves castes, assumint, i fins i tot lloant, ser trepitjada. Encara que sóc dels que penso que no els deixen ser protagonistes, perquè mai s'enfrontarien amb la part catalana, encara que sóc dels que penso que aquesta gent en algun moment s'aixecarà, el dia a dia em porta a pensar que hi ha un excessiu grau de conformisme i de voler creure tot el que els hi diuen. Veurem.

 

En el punt de la partida que estem, quin moviment li queda a la part espanyola? Analitzem:

1.- En el joc dels escacs, el rei és de les darreres fitxes que es mouen, i ho fa per enrocar-se o quan es troba en una situació delicada, com a tècnica de supervivència. El rei ja s'ha mogut en aquesta partida, amb la famosa publicació de la “quimera” i amb els seus missatges nadalencs, però, com que ningú no se l'escolta, el seu moviment ha estat en va, un moviment inútil, que és un dels preceptes fonamentals que no es poden fer en aquest joc.

2.- La reina... viu a Londres...

3.- Moviment d'alfils? L'alfil de la dreta, el PP, està encegat amb una croada recentralitzadora, “requeteconservadora” i absolutament destructiva que no acabarà bé. És aquest el moviment que estan fent, que inclou el discurs de la por als catalans, mitjançant l'amenaça del boicot a l'entrada a la Unió Europea per la via diplomàtica. Estratègia que serà contrarestada per la lògica, tradició, inexistència de marc legal en cas de secessió, coherència i, sobretot, interès dels socis comunitaris enfront d'un mercat de 7 milions de persones consumidores.

Un moviment de l'alfil de l'esquerra, el PSOE, via pacte fiscal, federalisme i obrir una estratègia de negociació, sembla un camí avui tancat, ja que els peons catalans estan disposats a anar més i més endavant. A més a més, aquests alfil està bloquejat per pseudo-substituts que volen ocupar el seu lloc, UpyD de Rosa Díez i Ciutadans d'Albert Rivera.

4.- Moviment de cavalls? Via la “in”-justícia podria intentar-se suspendre l'autonomia i prohibir les eleccions. S'entendria internacionalment com una regressió al franquisme, cosa que ja comença a sonar a l'àmbit internacional. Seria un moviment contraproduent.

5.- El moviment de torres és impossible, ja que, com he dit, no hi ha torres.

6.- Moviment de peons=exèrcit? Seria el camí més ràpid per a la independència i el més nociu per a Espanya i per al seu futur dins del món civilitzat. Descartat.

 

Així doncs, sembla que Catalunya es troba en una situació aparent d'escac i mat, però s'ha d'assegurar la partida fent una jugada mestra que ha de conjugar racionalitat, enginy i solidesa. Siguem catalans i treballem per Catalunya!

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

fcbrm

Pels que som futboleros i del Barça, aquest cap de setmana és una mica més especial, i, per què no dir-ho, un xic més feliç, segurament com a resultat de l'acumulació d'endorfines segregades pel nostre cos el dissabte passat a la tarda. Hem jugat contra el rival per excel·lència, el Reial Madrid, hem vist gols espectaculars, entrades que mereixien expulsions, penals no xiulats, pilotes al pal, i hem acabat guanyat per 2-1. Hem aconseguit dos objectius emocionals en un mateix moment, guanyar nosaltres i que el màxim rival fos derrotat. És perfecte, és la pera!Si analitzem en fred com és que aconseguim satisfacció en veure com 11 jugadors vestits amb diferents colors que uns altres 11 corren darrere una pilota durant 90 minuts i intenten posar-la dins d'un espai limitat per 3 pals i el terra, veurem que és del tot irracional. Però la veritat és que avui els culers estem més contents per norma general.

Possiblement els motius es troben en allò que volem que reflecteixin cadascun dels equips. Els que som del Barça, volem que l'equip representi el seny català, la força del treball en equip, la creativitat, l'esforç, la humilitat dels nostres jugadors. Característiques, totes elles, que volem que siguin part de la nostra forma de fer com catalans. El Madrid, o, millor, el Reial Madrid, volem que representi tot allò que no volem ser i que volem pensar que són característiques exclusives dels espanyols: un equip reforçat per règim establert centralista, un equip prepotent, basat en el poder de "la cartera", un equip fatxenda. És una qüestió de sentiments.

Però parlem de fets, de realitats: l'any 1925, les autoritats espanyoles van clausurar el camp de les Corts durant 6 mesos, després d'una demostració espontània en contra de la dictadura de Primo de Rivera, mentre una banda de música de la marina anglesa interpretava la Marxa Reial.

Al poc temps de començar la Guerra Civil Espanyola, l'any 1936, el president del FC Barcelona, Josep Sunyol i Garriga, militant d'Esquerra Republicana de Catalunya, va ser assassinat sense judici previ a la serra de Guadarrama. L'any 1938, els feixistes van bombardejar la seu del club. Més tard, l'any 1953, ja en plena dictadura de Franco, Di Stefano va fitxar pel Reial Madrid, després de ser fitxat pel Barça, i d'amenaçar familiars i negocis dels directius blaugranes fins a provocar-ne la dimissió. Quan es va construir el Camp Nou, l'any 1957, els terrenys de les Corts van trigar 5 anys a ser requalificats, cosa a la qual el club tenia dret per llei.

També és un fet que, avui en dia, al minut 17 i14 segons de cada partit jugat al Camp Nou, es fa una crida a la independència per Catalunya. En el Barça juguen Xavi, Iniesta i Puyol, en el Madrid ho fa Pepe. Per la part madridista, i a més del que hem comentat sobre el cas Di Stefano i del seu fixatge pel Madrid per una decisió dels estaments franquistes, que van validar un contracte il·legal, cal recordar que, fins a l'arribada del franquisme al poder i del seu president "etern", Santiago Bernabéu, antic militar voluntari de les tropes feixistes, el Reial Madrid no era l'equip dominant ni molt menys, però es va utilitzar aquest club per convertir-lo en l'ambaixador d'un Estat que necessitava donar una imatge de guanyador i d'èxit.
També és una realitat que al camp del Reial Madrid, i sobretot quan juga contra el Barça, la majoria de les banderes són les espanyoles, en clar signe de suport a l'equip local enfront del visitant.
Quin sentit té, doncs, que en un club, com és el Reial Madrid, en què la majoria dels seus seguidors consideren que Catalunya és Espanya, quan jugui el Barça al seu camp portin banderes espanyoles, no per reivindicar la germanor de dos equips, sinó per significar la identitat i l'assimilació d'aquella bandera per part de l'altre equip? Sembla una contradicció jurídica, però no ho és. És sentimental.
Parlem ara d'economia i revisem unes quantes dades, que són factors objectius, i que demostren, també, la diferència de dues maneres de fer. Els dos clubs són els més poderosos del món respecte al volum de facturació. Així, el Reial Madrid factura 519 milions d'euros: quasi un 40% en taquillatge, més socis, més abonaments, un 30% en drets televisius i l'altre 30% en màrqueting. El Barça factura 483 milions: un 35% de forma directa, un altre 35% en drets televisius, un 25% en màrqueting i el 5% restant en ingressos que provenen del seu museu.
El deute del Madrid és de 541 milions, dels quals 338 ho són a curt termini. el Barça té un deute de 501 milions, però, d'aquests, 398 ho són a curt termini, fet que suposa una major tensió de tresoreria, si considerem que els deutors a curt termini més tresoreria del Reial Madrid són 239 milions i els del Barça són 146 milions.
Respecte a les compres, el Reial Madrid gasta quasi el doble que el Barça, a causa de la política de pedrera que ha desenvolupat aquest darrer club. Respecte a les despeses, el Reial Madrid gasta 484 milions: més de la meitat en personal, un 17% en amortització de jugadors i un 30% en despeses generals. El Barça gasta 426 milions, repartits de la següent manera: un 56% en personal, malgrat tenir moltes més seccions, un 14% en amortitzacions de jugadors i un 27% en altres despeses d'explotació. Com a resultat de l'explotació, el Barça guanya 57 milions d'euros, que, un cop els restem els 4 milions de costos financers, fan un total de 53 milions de resultat ordinari. El Reial Madrid guanya, com resultat d'explotació, 35 milions, que, restant-los els 8 milions de despeses financeres, fan un resultat ordinari de 27 milions.
L'esport és un fenomen social de dimensions universals. Es calcula que més de 500 milions d'espectadors de tot arreu estaven veient el partit. Els esportistes d'avui són vistos com els herois d'ahir. A la Copa del Món de futbol del 1934 es van vendre els enfrontaments d'Espanya contra Itàlia com els republicans d'esquerres contra els patriotes feixistes italians. Els Jocs Olímpics de Berlín van ser l'esdeveniment de l'exaltació de l'esforç de l'Alemanya hitleriana contra la resta del món. A Mèxic, es va vendre el black power dels atletes americans de color enfront dels atletes blancs. A Munic va aparèixer el terrorisme palestí. A Moscou i a Montreal es van provocar boicots només amb objectius polítics. Amb aquests antecedents, algú encara creu que un Barça - Reial Madrid permet separar l'esport de la política? Barça - Reial Madrid: futbol o política? Un Barça - Reial Madrid no és un Catalunya - Espanya, però per a molts ho representa.
Aquest partit traspassa totes les fronteres d'una rivalitat esportiva llegendària. El Barça s'identifica, no per a tothom, però si per a una part important dels aficionats, amb el club identitari nacional de Catalunya, mentre que el Madrid representa la identitat nacional espanyola. Ens agradi més o menys, aquests dos grans equips de futbol sempre han sigut i seran utilitzats políticament, sobretot per aquells que sempre han sigut els primers a afirmar que no s'ha de barrejar la política amb l'esport.
Per als aficionats dels uns i dels altres, els dos clubs representen el yin i el yang, el bé i el mal. Ara que cadascú faci la seva elecció, però, com hem comentat, sort en tenen alguns que es tracti d'una elecció emocional i no racional.

Xavier Mas i Casanova
Economista. Col·legiat núm. 9.493