Conte de Trens  Són les 9 del matí a l’estació d’Atocha. El dia s’aixecat assolellat, i la família Castellanos ha decidit passar el diumenge a Guadalajara. Blanca porta de la mà al seu fill petit Pablete de sis anys. No tenen pressa, ja ho tenen tot reservat. Uns amics de la família els hi han dit que el trajecte és molt confortable,  que tot és molt nou en la xarxa de rodalies. A més, al tren es serveixen uns bons esmorzars, inclosos en el preu, és clar.  També  els han dit que el maquinista, un home de semblant despistat que porta barba i ulleres, sol anar a poc a poc per no destorbar els passatgers durant el viatge. La Blanca està molt contenta, i així li diu al seu marit Gonzalo quan seuen al seu lloc.

—Nos lo vamos a pasar genial!

Gonzalo assenteix amb el cap mentre fulleja el diari La Verdad.

—Tendremos que hacer alguna cosa con estos independentistas catalanes que quieren marchar de España –diu en veu alta sense aixecar el cap del diari.

La Blanca mira als seus tres fills. El més gran, Gonzalo junior de deu anys ja està molt crescut, i Alejandro de vuit ja li va darrere.

—Que guapos están con su camisa azul a cuadros y sus pantalones blancos, y el cuello blanco de la camisa es muy señorial.  Y es que comprar en El Corte Español es lo mejor –pensa orgullosa la Blanca.  

Josep Català està molt amoïnat. La petita empresa d’electromecànica no rutlla com voldria. Fa temps que li costa molt obtenir crèdits dels bancs, i encara gràcies que ha pogut negociar amb alguns proveïdors. Però ells també han hagut d’ajudar a molts clients, la morositat està creixent i millor pactar terminis de cobrament que no fer-ho mai. Els poders públics centrals no ajuden gaire.

—On anirem a parar! –pensa capcot–. Ja fa temps que els meus col·legues han anat a vendre a l’estranger. És l’única forma de sobreviure. Però avui he d’anar a Madrid, tinc una reunió amb uns clients molt importants que m’han dit que estan pensant en canviar de proveïdor. Això ens faria molt mal. En fi, crec que he fet bé en endur-me tota la família amb mi. Podran gaudir del dia mentre jo tinc la reunió, que espero sigui fructífera. Jo els hi faré una bona oferta, quin remei.

Mentrestant la Consol desperta als nens.

—Va nois, anem, amunt, que hem d’esmorzar i sortir pitant. Que no us fa il·lusió agafar el TGV?

—Si mama, és clar, però son les 6 del matí –es queixa el Nil.

—Mira si ens aixequem ben d’hora podrem fer més coses allà on anem, i ja veus la teva germana petita ja s’està aixecant.

—És clar, l’Ona ho fa per fer-te la pilota.

—Avui et toca parar la taula a tu Nil –li recorda l’Ona.

—D’acooord, jaaaa viiiiinc –diu finalment el Nil arrossegant les vocals.

—Tots hem d’ajudar –sentencia la Consol–. Per cert, que us sembla si avui us poseu aquestes samarretes tant xules que us vaig comprar? Són de la marca Noesigual, una empresa catalana que està agafant molta volada també a l’estranger. 

—Jo vull la vermella –diu el Nil.

—Doncs jo em quedo la groga –renega l’Ona.

Finalment la família Català arriba a l’estació abans de les 7 del matí, puntuals i ben esmorzats.  

—Escolta’m Josep, vols dir que hem fet bé anant en tren?

—Si dona, ja veuràs! És molt còmode i més ràpid que no pas l’avió si vols anar al centre de Madrid.

—Quina poca gent que hi ha! Francament m’esperava estigués més ple –la seva veu denotava incredulitat­–. Josep, vols dir que els hi surt a compte aquest tren? Els bitllets no són pas barats, però no trobo que hi sigui rendible. Ara, que no et donen ni aigua, t’ho has de pagar tot!

—Va dona, no t’amoïnis per això. Anem a gaudir del viatge.  

—Mira mama ja arriba el maquinista –diu contenta l’Ona. 

—Sembla una persona acostumada a portar el timó del vaixell.  Això es una garantia en moments difícils ­–assevera en Josep.

—I tant –reafirma la Consol.

—Va, ja veureu, si tot va bé abans de les 10 arribarem a destí –diu animat en Josep mentre el seu pensament se’n va a la reunió que tindrà més tard.

Mentrestant la família Castellanos està acabant d’assaborir el seu esmorzar. 

—Este chocolate con porras está buenísimo –diu entusiasmat Pablete llepant-se els dits.

—¡Ojo! No te manches la camisa –li recrimina la Blanca–. Gonzalo, ¿sabes por qué nos hemos desviado del camino? ¿Puede ser que el maquinista haya cogido otra vía?

—Así es. Según he sabido de fuentes autorizadas hemos decidido coger un camino más corto. Viajamos por una vía normalmente transitada por trenes de alta velocidad provenientes del otro lado, de Catalunya. No hay que preocuparse. Total, aquí todo es España, todo es lo mismo –respon Gonzalo parlant de forma ampulosa.

—Però, ¿No podemos chocar? –pregunta un xic espantada la Blanca.

—No, ¡qué va! –Gonzalo mou els braços en desaprovació–. En todo caso llegaremos a nuestro destino antes que ellos, y si no fuese así ya se apartarán. ¡Faltaría más! –diu autoritari donant per acabada la conversa.

—Ja queda poc per arribar, tot està en ordre –li diu el maquinista Ramón Creixent al seu ajudant després de donar un glop al cafè amb llet.

—Arribarem puntuals un cop més –assevera el seu ajudant.

Ramón es mira carinyosament al seu acompanyant.

—Ja fa molt de temps que viatgem junts, li tinc plena confiança. Es més que un company, és un amic –reflexiona Ramón amb la mirada perduda.

De sobte el bot i els crits del seu ajudant li fan aparcar els seus pensaments.

—Compte, que és això? Hi ha un tren acostant-se de cara! Xocarem! –crida l’ajudant.

—Hem de frenar. Intentarem evitar la col·lisió –li diu Ramón parlant serenament.

—Però... Que fa l’altre? No frena pas! –diu sorprès l’ajudant. 

Per uns instants el soroll del xoc fa emmudir tots els altres sons a molts quilòmetres a la rodona. Després de l’ensurt inicial, la família Català baixa del tren i s’acosta al lloc de la col·lisió. 

—No sembla que hi hagi cap ferit –diu en veu alta la Consol.

—No, ciertamente ha sido un golpe fuerte pero los trenes han aguantado –contesta la Blanca sense mirar a la Consol.

La Consol se la mira per un moment, però centra la seva atenció en els dos maquinistes que comencen a discutir. Sembla que es coneixen.

—Home, ets tu! Es pot saber que hi feies per aquesta via? –pregunta en Ramón.

—Yo voy por donde quiero, todas las vías son mías –respon cofoi el maquinista Mario Rampoy.

—És clar, és clar, però les paguen els meus passatgers –diu Creixent visiblement irritat.

—Si. ¡Y tanto! Y ahora también tendréis que pagar todos estos desperfectos –respon Mario amb sorna.  

—Ja fa temps que us diem que tot això és injust i no ens feu cas, ja fa temps que ens maltracteu, ja estem tips d’aquest color Mario.

—Mira Ramón, este es vuestro destino –diu Mario amb ironia.

—Quin destí? Ser cornuts i pagar el beure? Doncs crec que esteu vessant el got.

—No será para tanto, hombre, no será para tanto.

—Ah, no! Mira Mario, et vaig a parlar d’entrada dels trens, que és el que conec millor.  Primer, a Madrid teniu una xarxa de rodalies molt més nova i amplia que la nostra. Tenim un dèficit ferroviari estructural degut a la vostra política centralitzadora i a l’incompliment de les inversions compromeses. Només cal veure que encara tenim trens que es van fabricar fa 50 anys, i contínuament tenim problemes degut a la manca de manteniment de la xarxa –explica Ramón pausadament.

En aquest punt Mario replica i és genera una discussió en la que poc a poc és van afegint participants.

Mario: Ramón, si no estoy equivocado esto lo tenéis traspasado, ¿verdad?

Ramón: Ens veu traspassar el problema, i no esteu complint amb el pla d’inversions previstes segons l’acord. A tall d’exemple, aquest any a rodalies només s’han pressupostat un total de 14 milions d’euros i en canvi a Madrid 44 milions per un tram. –Ramón intentava ser didàctic.–      I si vols parlem del TGV. Encara ara a l’aeroport del Prat no ens arriba l’enllaç, però Barajas té una dotació pressupostària per tenir aquest enllaç.

Mario: Hombre, es una simple cuestión de prioridades. Y siempre pensando en el bien común, claro –traient importància a l’assumpte. 

Ramón: És clar, és clar. El vostre bé comú, ja que nosaltres sempre quedem al marge. Potser es que no ens considereu com a part d’aquest bé comú. Escolta’m, si heu pressupostat  més diners per al TGV de Galícia que per tot el Corredor del Mediterrani! Això no és eficient, no teniu els criteris clars. Per no parlar de que la nova terminal de contenidors del port de Barcelona no té elsaccessos viaris ni els ferroviaris directes, malgrat que us veucomprometre a tenir-los enllestits. I si vols parlem del metro. En fi, n’hi ha tants motius per estar decebuts!  Les inversions són necessàries per créixer i ens esteu ofegant, i ja estem tips –la seva veu denotava preocupació.

En aquest moment, intervé Gonzalo que ja portava un temps nerviós tocant-se el cabell engominat mentre escoltava la conversa.

Gonzalo: Vosotros sois unos insolidarios que queréis todo y que el resto de España sea pobre, pero en realidad vosotros no sois nadie sin nosotros.  

Gonzalo parlava aixecant la veu mentre al seu costat Blanca movia el seu cap amb aprovació. A prop d’ells en Josep i la Consol s’ho miraven tot sense dir res, però a en Josep li preocupava la reunió.

Josep: Senyors, podríem discutir això en un altre moment. Jo tinc una reunió molt important i no arribaré a temps. Podríem retirar entre tots els trens i fer via?

Gonzalo: No se preocupe. Ya verá como esto lo arreglo en un santiamén. Don Mario. ¿Me permite usted que haga una llamada a unos contactos que tengo en el ministerio de defensa para que vengan a arreglar este asunto de una vez por todas?

Mario: Vamos a ver, vamos a ver. Supongo que podremos arreglarlo sin una intervención, digamos, extraordinaria.

Ramón: Senyors, són aquestes actituds les que ens ajuden a prendre la decisió de marxar del vostre estat. No és pot dir que som insolidaris quan cada any 16.000 milions dels nostres impostos es reparteixen per tota Espanya. Diners que serveixen a altres territoris per créixer, ja que poden gastar per sobre del que produeixen i en canvi nosaltres ens anem empobrint.

Consol: I també podem parlar de la vostra idea centralitzadora. Esteu fent lleis que pretenen unificar les coses sense tenir en compte que són competències nostres. Nosaltres tenim la nostra idiosincràsia, la nostra història pròpia i mil·lenària. Però vosaltres feu lleis per unificar els mercats. Lleis que envaeixen les nostres competències culturals i educatives.  Lleis per atacar la nostra llengua. No és ètic ni moral el que ens esteu fent.

En sentir la paraula moral va intervenir el senyor Bisbe que casualment viatjava en el comboi i arribava en aquell moment al lloc de la discussió.

Bisbe: Hermanos, hermanos. Estamos muy preocupados por vuestro deseo de separación de esta gran nación que es España. Tenéis que velar por el bien común, el bien de todos –diu de forma condescendent.

Ramón: Ja ha quedat clar, senyor Bisbe, que aquest bé comú que vostès diuen no ens inclou a nosaltres. No ens voleu, però tampoc ens deixeu marxar. Potser fora més convenient que es preocupessin més del menysteniment continuo que estem patint els catalans, tot i que segons vostès som part del bé comú.

Gonzalo: Esto lo arreglo rápidamente, ya veréis. Don Mario. ¿Hago ya la llamada?

Ramón: Sap vostè? Ho farem millor. Trucarem a les autoritats europees a veure quina opinió tenen. I ja posats que ens ajudin a resoldre tot això. No?

Mario: Haz lo que quieras, no te van a hacer caso –a Mario se li escapa un petit somriure.

Ramón: Ja veurem, jo no estaria tant segur.

La discussió pujava de to i tothom parlava a la vegada. No era possible entendre res. A tot això, la Blanca es va girar buscant els seus fills. Ja feia temps que no els veia. Els hi trobà allà mateix parlant animosament amb un nen que porta una samarreta vermella. Els hi crida i quan s’acosten els hi pregunta amb qui estaven parlant. Alejandro assenyala al nen que ara està parlant amb aquells pares catalans que estaven en la discussió.

—Estábamos jugando. Mira mamá me han cambiado la carta de Xavi por la de Casillas –diu un entusiasmat Pablete.

—Ah, bueno. ¿Y ya os entendéis hablando?

—Claro mamá, ¡pero si habla español! –respon indiferent Gonzalo junior.

La Blanca mira a aquella família que ara estan parlant català entre ells. Mira de nou als seus fills i els hi diu: –Va chicos volver a jugar, pero no os alejéis mucho de nosotros–.

Un soroll ensordidor fa callar tothom. El cel s’omple d’helicòpters equipats amb els estris necessàries per a un rescat com cal. Ramón mira a Mario intentant esbrinar si està al cas de tot això, però aquest li sembla sorprès. La cara de Gonzalo també denota sorpresa. Es creuen totes les mirades. Ningú sembla entendre res.

—Que està passant aquí? Qui són aquesta gent? –pensa Ramón confús. De sobte nota una mà a les seves espatlles. S’espanta una mica. Abans de poder girar-se sent a cau d’orella un veu amiga que li diu: –Tranquil senyor Ramón, tranquil, son dels nostres–. Aleshores Ramón Creixent va saber del cert que tot allò aniria bé.

Nota: Els personatges d’aquest conte són inventats i qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.

 

Carles Narváez Brrinquis
Economista col·legiat nr. 9496

recuperacion  La recuperació d'una economia no és un fenomen instantani ni un fenomen que es produeix quan l'economia comença a presentar indicis positius. La recuperació no depèn només de les circumstàncies conjunturals, també depèn de la preparació que tingui una determinada economia per fer el salt i que no sigui un salt al buit.

Estem en un any electoral, sentirem i llegirem moltes mentides, moltes mitges veritats. Així doncs, no anirà malament saber algunes coses abans, que és l'objectiu de l'article d'avui. No confiem en els mandangueros, en els engalipadors de pa sucat amb oli, no ens fiem de prestidigitadors que voldran jugar amb les nostres ganes que la crisi acabi i ens vulguin vendre per art del birlibirloque que amb un simple abracadabra i apareix la recuperació, tot ja s'ha acabat, els mals temps han passat. Les coses no van així en economia.

L'economia espanyola i la catalana, de forma similar, van tenir un índex interanual positiu del PIB de l'1,4%. La demanda interna ha sigut la impulsora d'aquest creixement, sobretot el consum privat de les famílies amb un 2,4%; seguida de la inversió amb un 3,4%. Per contra, el consum públic quasi no ha crescut, només ha tingut un augment del 0,1%.

Aquestes dades han sigut utilitzades, sobretot per polítics, per dir que la recuperació macroeconòmica s'està traslladant a la microeconomia, ja que el consum familiar és l'impulsor del creixement econòmic. Sentirem i llegirem fins a les eleccions generals de l'Estat que el govern espanyol ha reorientat l'economia espanyola fins a iniciar el procés de recuperació i crear no sé quants llocs de treball. Aquestes afirmacions són incorrectes, són cants de sirena, són mentides. Responen només a un desig del poble espanyol per sortir de la crisi i que el govern espanyol alimenta de forma maliciosa, al més pur estil engañabobos, no tenen cap fonament. El govern espanyol es dóna un mèrit i una importància que realment no té. I com s'explica això? Els números són freds, diuen el que diuen, i realment aquestes xifres hi són.

Espanya no està bé, ni hi ha res que ens permeti veure que ho estarà. Els polítics no expliquen que l'impuls de la recuperació microeconòmica està relacionada fonamentalment en la competitivitat i eficiència de les nostres empreses en els mercats internacionals, procedeix de la generació de llocs de treball derivada de sector vinculats a l'activitat exterior, ja sigui indústria exportadora, serveis vinculats a aquestes empreses, i al turisme en general.

Si analitzem les dades exportadores vers les importadores, podem determinar que el nou creixement econòmic no és incipient, però ferm. Malauradament és un creixement que neix ja molt feble. La demanda exterior no està recuperada, ja que és fluixa. L'oferta interna no ha millorat, com reflecteix la caiguda de la productivitat fins al -0,4% en el quart trimestre de l'any.

El govern espanyol tindria i seria causant de la recuperació si el sector d'activitat del que és directament responsable, l'administració pública, millorés també en la seva eficiència, cosa que no és així. Seria causant de la recuperació si impulsés reformes estructurals que estimulessin la capacitat del teixit productiu propi per ser més competitiu en l'oferta, si realitzés polítiques de qualitat i de quantitat per disminuir la burocràcia i incentivar seriosament l'emprenedoria empresarial de tipus schumpeteriana, la innovació mitjançant les idees, el tractament del coneixement, la tecnologia i l'organització de les empreses.

Els nous temps comporten un nou model de creixement, els temps que vindran condicionaran si continuarem o no en un estat de crisi, que pot ser permanent, crònica o almenys de llarga durada. Només es podran afrontar si existeix un canvi radical en el teixit productiu, que sembla que els dirigents espanyols no el veuen o no el volen veure. Però el que és pitjor, tampoc ho veu l'oposició, és l'anomenada com nova esquerra, però amb argumentaris més vells que mai, mirant cap a un altre costat. Parlen de més renda, més protecció social, més demanda interna, més benestar, parlen de les conseqüències, però no parlem del com ho aconseguirem, no anomenen les polítiques de productivitat i competitivitat, sobretot de les pimes, que han de fer possible el canvi de model de creixement i el nou model de generació de valor empresarial.

L'economia espanyola és 100% dependent, té nul protagonisme dins de l'escenari mundial, segueix amb un altíssim índex d'atur, cada vegada està més desequilibrada, no disposa de capacitat d'estalvi ni d'inversió per part dels ciutadans, és un país molt endeutat, tan privada, però sobretot públicament, a un nivell que fa que aquest deute bilionari no es pugui tornar. L'economia espanyola no ha evolucionat, no s'està recuperant, té els mateixos problemes que abans tenia, és una bomba de rellotgeria que crida al pessimisme.

Senyor Rajoy, senyor Montoro, senyor De Guindos, senyors i senyores que els hi fan l'onada i riuen les gràcies, i fins i tot senyors i senyores que encara els volen votar... són vostès uns lladres, juguen amb la bona fe i la il·lusió dels ciutadans, són vostès uns estafadors.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

espanyolsanazis  El títol d'aquest article, D'espanyols a nazis, sembla que busqui la provocació, però no hi ha res més llunyà que això. Evidentment es tracta d'un assaig, d'un article de protesta dur, d'un article que ens ha de fer pensar que el que està succeint és molt perillós. No estem als anys 30, no estem a Alemanya, hi ha moltes diferències, però també hi ha aspectes molt similars que recorden molt al que va passar a l'Alemanya nazi de Hitler, un dels majors episodis d'esquizofrènia col·lectiva que ha viscut un territori. Gent del camp i de la ciutat, llestos i no tan llestos, gent amb cultura i sense cultura, gent afable i amargats, homes i dones, joves i grans, alemanys de tots els status, encara que no tots, que van recolzar la causa nazi. Una sensació similar hi ha avui a Espanya en alguns aspectes. Quan es parla dels catalans és el cas més evident.

Els nazis es van valer de la violència per implantar la seva política de coordinació, el procés gradual de sincronització i uniformitat de pensament o Gleichschaltung, el Partit Popular no ho necessita per imposar la seva política centralitzadora, li és suficient la seva majoria absoluta a les cambres, una cosa que no tenia Hitler quan va pujar al govern. Però tenir majoria absoluta i no voler comunicar-se amb ningú són coses diferents, fer i desfer a la seva voluntat no és cap actitud democràtica, i menys fent-ho incomplint totes les promeses amb les quals van convèncer el seu electorat i enderrocant el fràgil estat del benestar que havíem aconseguit amb molta dificultat i temps a costa d'afavorir els poders financers.

Els nazis van ser una dictadura, una dictadura escollida democràticament, amb el suport d'una gran part dels alemanys. Nacionalisme, ressentiment, militarisme, autoritarisme, crisi econòmica i disconformitat amb el règim vigent, la República de Weimar, són factors importants que van posar en marxa un procés de mobilització sociopolítica de gran dimensió patriòtica que va mobilitzar a les classes socials, altes, mitjanes i baixes, modificant el rol dels ciutadans de simples espectadors del ritual governamental a principals actors polítics del ressorgiment de diferents projectes de revitalització nacional, una classe ultranacionalista que va generar el vot nazi, esgrimint l'antimarxisme i l'antijudaisme com a senyeres de la seva lluita. El nazisme va respondre a un extens anhel de renovació nacional i de reforma social que ni l'Alemanya guillermina ni la democràcia weimeriana havien aconseguit satisfer. El seu atractiu era principalment la seva promesa de consolidar una unitat nacional i unes aspiracions populars llargament frustrades. El nazisme era un fenomen revolucionari, ideològicament innovador i rupturista, que va aconseguir la simpatia i el compromís conscient de molts i molts alemanys.

Els nazis van començar apropiant-se del poder dels länder, els estats equivalents a les comunitats autònomes, procedint gradualment a controlar o eliminar totes les organitzacions que podien ser alguna forma de resistència. El Partit Popular ha seguit un camí similar, debilitant les comunitats autònomes amb imposicions legals i l'escanyament econòmic d'aquestes, a la vegada que ha procedit a buidar de capacitat política les diputacions i ajuntaments, reduint-los a funcions administratives. Primer va ser Ibarretxe, a qui van penalitzar i exterminar políticament. Ara, Catalunya s'ha rebel·lat, i el PP ha declarat una guerra oberta amb els catalans, una guerra autoritària que intenta eliminar el pensament diferent, qualsevol protesta i resistència, amb l'excusa de què sinó els seguim, anem a un desastre, a patir tota mena de calamitats. Estàs amb mi o estàs contra mi, era la simple, però contundent, consigna de la propaganda nazi i és la del PP.

Els nazis utilitzaven propaganda per difondre que eren els altres qui feien les coses que ells realment feien. Acusaven d'antidemocràtics als opositors, però eren ells qui impedien el vot lliure al poble, amb l'objectiu de perpetuar-se al poder. Mitjançant lleis i decrets van intentar ocultar el conflicte social i van criminalitzar l'oposició, provocant un procés de degeneració democràtica. El nazisme es va incubar durant dècades, van ser multitud de mesures i situacions les que el van conformar.

A Espanya, en un període de crisi econòmica, amb un alt índex de desocupació i amb retallades per part de l'administració pública, els conflictes socials i laborals augmenten de forma exponencial. L'estratègia del govern és criminalitzar qualsevol col·lectiu que representi o pugui representar una oposició. No es poden entendre d'altra manera les acusacions de terrorisme y kale borroka per part de membres del Govern a la Plataforma de Afectados por la Hipoteca per les seves mobilitzacions contra els diputats que estan a favor dels desnonaments i que permeten la violència en aquests desnonaments per part de la policia, que passen dels milions de signatures en contra, que passen de la pèrdua d'esperança de la gent.

Tota aquesta homogeneïtzació del poder i mesures de repressió que busquen la pervivència de l'estat i el seu statu quo són les que van conformar un dels períodes més negres de la història de la humanitat, situació a la qual no es va arribar d'un dia per l'altre, sinó que es va arribar lentament, en un context social, econòmic i polític molt similar a l'actual.

El desenvolupament del nazisme va seguir un camí simple, però efectiu: triar un grup ètnic, els jueus, amb trets diferencials, per la seva cultura o llenguatge, que els permeti explotar en la seva clientela el recel, la incomprensió, la xenofòbia i l'enveja. Dessagnar econòmicament aquest grup i quan hi ha queixes, acusar-lo de poc solidari, d'avar, de tenir una malaltissa obsessió pels diners que perjudica els altres, fins i tot fer acudits pejoratius amb aquest fet. Presenten aquest grup com una societat amb signes totalitaris. Utilitzar la propaganda per repetir el missatge fins que la clientela s'ho creu i s'ho vol creure. Evitar informacions que puguin desmuntar aquesta estratègia.

Si es combina el context amb la innata percepció del suprematisme espanyol, les coincidències preocupen. Estan convençuts que tenen el dret d’imposar per força i sota coaccions la seva llengua, les seves costums i la seva forma de fer a la resta de territoris que formen part de l’Estat espanyol. Tothom sap que el castellà és omnipresent a Catalunya, que no existeix cap alumne en tot el territori català que no parli o escrigui el castellà. Però els mitjans de comunicació espanyols menteixen, i el poble espanyol es deixa mentir, necessita que li diguin mentides en aquest aspecte per poder-les creure i donar significat al seu odi, un odi irracional, però que el veuen com normal, la catalanofòbia gratuïta.

Necessiten mitjans de comunicació que fan veure que debaten, però no ho fan, són ells mateixos, sense portar alternatives, amb participants que només es donen la raó els uns als altres. On no hi ha debat, hi ha dictadura. Però la finalitat justifica els mitjans, això que apliquen els governs de l'Estat amb el vot i la voluntat d'uns ciutadans que s'han cregut un discurs mentider i maliciós, com ho van fer els alemanys dels anys 30, els que van votar, aplaudir, participar i també callar com actitud enfront del nazisme emergent, el nazisme propi.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

currojimenez  La contundència del títol d'aquest article ve derivada per una situació que, en aquest cas, no suposa cap magnificació, és simplement la realitat. Espanya ens roba, és clar que Espanya ens roba, i ho fa de forma directa i indirecta. Intentaré explicar-ho tot seguit, tant en el seu concepte econòmic com a nivell de dades. En donaré algunes, però abans vull fer una precisió.

Últimament anem escoltant per part dels polítics catalans de l'anomenat bloc nacionalista-independentista, missatges amb cert to conciliador que introdueixen una diferenciació, un matís a aquesta afirmació, consistent en argumentar que no és Espanya qui ens roba, no és la població en sí, sinó que és el govern d'Espanya qui ho fa. Estic en desacord amb aquest matís, és Espanya qui ens roba, qui ens espolia, no només el govern. És cert que no faig aquesta afirmació pensant particularment, no la faig pensant, per exemple, en el cas de la respectable Sra. Carmen Martínez Ayuso, de 85 anys d'edat i del barri madrileny de Vallecas, lamentable protagonista aquesta setmana pel seu desnonament per haver avalat al seu fill en un préstec. Ella és també una víctima d'Espanya, a ella també Espanya li roba. Faig aquesta afirmació, pensant en les persones votants habituals del PP i del PSOE, ells han permès i han consentit que aquest sistema de sisadors, corruptes i lladregots compulsius de baixa estopa s'hagi instaurat mitjançant els partits que han ocupat el poder en aquest estat anomenat Espanya. Ells són responsables, com també ho és el govern, de tots i cadascú dels robatoris d'estat, siguin de forma activa o per consentiment passiu, que es realitzen en aquest país, sigui la casa de la Sra. Carmen Martínez, siguin els estalvis del Sr. Eusebio Tarazona, sigui la llengua del Sr. Jaume Quer, o sigui les expectatives de futur i benestar de l'Ignasi i la Mireia, els meus fills. Uns votants es poden equivocar una vegada, però fer-ho repetidament i de forma majoritària no té excusa. No n'hi ha prou en pensar que és el govern d'Espanya qui ens roba, és Espanya qui ho fa.

I per què ens roba Espanya? Com dèiem a l'inici de l'article, ho fa de forma directa i indirecta.

De forma directa, amb el pretexte d'un maliciós i fals concepte de la solidaritat, que desplaça a Catalunya, probablement l'àrea més rica de l'Estat en termes de PIB per capita, abans d'impostos juntament amb Euskadi i Madrid, fins a una posició molt més enrederida després d'impostos si considerem la renda que queda disponible als catalans. No es respecte el principi d'ordinalitat, que és el que està implantat a totes les societats del món civilitzat i que consisteix en què cap territori, i dins de mantenir una solidaritat amb territoris més necessitats, pot perdre posicions en recursos per capita un cop distribuïda la solidaritat.

L'espoli directe d'Espanya a Catalunya està valorat anualment en els ja famosos 16 mil milions d'euros de dèficit fiscal segons el mètode del flux monetari. 16 mil milions que volen un any sí i l'altre també. Si aquest dèficit es calcula segons l'altre mètode, el de càrrega-benefici, l'import baixa fins a 11-12 mil milions, que segueixen sent molts, sobretot si aquests s'esvaeixen, es malgasten amb determinades partides pressupostàries, com el rei, com el senat on es destinen o tiren més de 50 milions d'euros en els pressupostos del 2015, com els viatges d'en Monago a veure l'amant a costa de tots, com el deute incloent el rescat a bancs que tenen pèrdues milionàries per negligències injustificables o pel seu descontrol guanyat a pols. Són molts mil milions que s'utilitzen per fer esplèndides carreteres a altres zones d'Espanya, moltes vegades desèrtiques, mentre les nostres es fan velles i més velles. Són molts mils de milions amb els quals es construeixen AVEs a llocs inaudits, que fan molt feliços als habitants de inauditlàndia, però que són altament costosos i en absolut rentables. En definitiva, molts mils de milions que se'n van de Catalunya i no tornen, que marxen dins del sistema espanyol, dins de la seva forma de fer les coses, que normalment és fer-les malament.

Aquestes xifres oficials es queden curtes, són conservadores per Catalunya, el dèficit és realment molt superior. Per un costat en l'apartat d'ingressos no es comptabilitzen inicialment els ingressos en funció del lloc on s'obtenen els beneficis, es a dir, d'on es fan les vendes dels productes o la prestació dels serveis, sinó en funció d'on està empadronada l'empresa. D'aquesta forma hi ha moltes empreses que tenen la seu social fora de Catalunya, però una gran part del negoci el fan a Catalunya. Computen inicialment d'on és la seu del contribuent. És cert que després es realitzen uns ajustos per intentar reflectit on es produeix el negoci, però en molts casos no s'identifica o no s'identifica en la seva totalitat, distorsionant la magnitud d'ingressos fiscals, i afavorint la imatge que surt a la foto a la zona on estan fixades sobretot la seu de les grans empreses, que és Madrid.

Està bé que en altres indrets d'Espanya s'abaixin els impostos si el país s'ho pot permetre, però no procedeix que es faci a la comunitat que rep més ajudes de les altres, mentre que a on som contribuents nets, no es poden abaixar per continuar satisfent les insaciables necessitats d'ells. Això no és solidaritat, això és robar d'una forma mancada de tota ètica i escrúpol, és robar als catalans de forma descarada.

Respecte als costos, corre una llegenda respecte a la pèrdua que suposaria en economies d'escala. És cert que dins d'una economia eficient, les economies d'escala permetrien repartir els mateixos costos entre més nombre d'individus i, per tant, el cost per individu seria menor. És a dir, com més siguem, més econòmic per a tots. Però la clau està en l'eficiència, el concepte econòmic val en una economia eficient ideal. A la realitat, l'economia espanyola està carregada d'ineficiències, de despeses inflades i innecessàries des d'un punt de vista d'un nou Estat com el que desitgen. A més a més, la majoria de les despeses són repartides desproporcionadament a territoris que no són Catalunya. Llavors per què els volem? Descrivim alguns casos: El primer, l'exèrcit, amb un pressupost de quasi 6 mil milions d'euros, 1 bilió de les antigues pessetes. Potser Espanya el necessita per mantenir l'Illa de Perejil salvaguardada, però Catalunya no necessita per res una inversió similar proporcionalment al seu territori. De fet, la defensa dels territoris de l'OTAN van a càrrec d'aquesta organització, millor contribuir a sostindre la defensa en la part proporcional que ens toca que voler jugar a soldadets. Un altre cas menor seria el Tribunal Constitucional que tindrà un cost de 23 milions d'euros segons els pressupostos del 2015, un altre organisme inútil en la seva concepció, ja no diem en la seva polititzada aplicació. Podríem omplir pàgines i pàgines, però la conclusió és: millorem en eficiència que no costarà gaire fer-ho, no repliquem el model espanyol, sinó que quedem-nos en el que ens interessa d'aquest model i rebutgem la resta.

Dins de les despeses, pensem també en les duplicacions. A l'estat espanyol com el govern central no se'n refia de les autonomies. Deixa que aquestes tinguin organismes, però elles realitzen un control dedicant també recursos, de forma que es dupliquen les despeses. Això en una administració única, les despeses serien molt inferiors, per la mateixa inexistència de duplicació de funcions.

Les partides grans de despeses no estan condicionades a economies d'escala i representen almenys dos terceres parts del total dels pressupost. Per un costat està el pagament del deute i per altre els subsidis (pensions, atur, etc...). La primera és molt discutible a qui correspon en un context de separació pactada, ja que no només hem de parlar del que ens tocarà pagar, sinó també del que ens tocarà rebre del patrimoni (quants quadres del Museo del Prado, quins palaus, etc...), en cas de separació no pactada qui té el deute és qui el va signar i no és Catalunya. Respecte als subsidis depenen del nombre de persones que els cobren, no entra el criteri d'economies d'escala, no és una despesa fixa, és variable i directament proporcional al nombre d'individus.

De forma indirecta, el robatori és sempre més subtil, però igualment robatori. Està en les infraestructures públiques i en el dèficit que Catalunya pateix. L'any 2015 és un nou rècord de poca inversió a Catalunya. El dèficit en infraestructures és un fre, de forma que any rere any, la productivitat i competitivitat de les empreses catalanes són castigades i limitades, condicionant de forma alarmant el seu futur. És una situació que està en fase molt greu. La inversió és insuficient, no només pel que genera Catalunya, també pel potencial català i per la seva supervivència, ja que el nivell de capital tecnòlogic que arriba és molt inferior al d'altres zones capdavanteres dins l'Estat com Madrid. El disseny radial existent, accentua l'existència d'una metropoli centralitzada que suposa un important perjudici per la resta de territoris. És un factor clau, si seguim com ara, perdem molta cosa que mai podrem recuperar. Especial gravetat tenen els casos del port i aeroport de Barcelona que suposen una pèrdua d'oxigen permanent i com a conseqüència provoca una asfíxia anunciada que posa en perill de mort l'economia catalana.

Espanya ens roba, ens pren la cartera, ens la buida i després ens dóna una almoina amb els diners que ens ha robat prèviament, exigint-nos que a sobre donem les gràcies sense poder mirar als seus ulls. Diguem-ho clar, ens roba!, i aparquen aquesta espècie de síndrome d'Estocolm que tenim com a poble i que és un cas únic a la història de la humanitat, doncs perdura des de fa 300 anys.

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493

ciudadania  Després d'algunes setmanes realitzant articles amb una alta càrrega de contingut, més aviat social i polític, aquesta setmana em ve de gust tornar  a un article amb caràcter més econòmic, però sense oblidar que l'economia no és pas una ciència exacte, sinó una ciència social.

Els ciutadans de l'estat espanyol estàvem dormint, estàvem de festa major, miràvem cap a un altre costat, però va arribar la crisi. Tots dèiem que es veia a venir, però sota un tel de fals benestar general, que no és tal, sinó que és l''statu quo' que hauria de ser normal, com ho és en altres indrets, no vàrem fer res suficientment important per canviar l'esdevenir i el dur impacte que va tenir la crisi en les persones, famílies i entitats. Ara, del que estic segur és que ja res serà igual, paraula d'economista.

Primer els ciutadans ens vàrem començar a adonar que existia una injustícia de forma generalitzada, que les elits polítiques de l'estat gestionaven la crisi atenent els interessos d'una minoria, d'una casta, i que aquest fet, a part de beneficiar només a uns quants, perjudicava greument a la resta de la població. Els rescats bancaris i les retallades en serveis públics van constatar a la població la idea que qui s'ha enriquit més en el període anterior a la crisi, van ser els seus principals responsables, i després han sigut els primers a carregar el mort als altres. És el que es coneix amb la frase de privatitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues, paradigma impossible per a qualsevol inversor privat que no utilitzi el poder polític en benefici del seu poder econòmic.

La percepció d'injustícia ha anat donant pas al convenciment que la situació viscuda no només era millorable, sinó també evitable. S'ha passat de la indiferència a la indignació. Les coses no es poden seguir fent de la mateixa manera, ja que acabarem al mateix lloc. Cal fer-les diferents i per canviar-les, cal participació. Aquesta voluntat participativa explica els canvis molt importants en les enquestes electorals, el càstig als partits polítics principals, ineficients en la cobertura ciutadana i insensibles als problemes de les persones, i l'aparició de noves tendències, en les que destaca principalment Podemos. Però no és suficient que les noves formacions o les formacions realment amb esperit de renovació busquin la denúncia i l'alternativa, cal un plantejament seriós, una aposta real per gestionar un canvi en l'economia, en el model productiu, que tingui com a objectiu millorar les condicions de vida de la població; així com un canvi profund de concepte en el qual el govern escollit governi a favor de la majoria.

Avui l'economia a Espanya amb el model actual està en situació de bloqueig. Encara que ens diguin o ens pintin que estem millorant, si mireu al voltant, és evident que no és així. El bloqueig econòmic ve donat en gran part pel fort deute existent, que fa que tots els agents econòmics pensin en el mateix, com desfer-se d'aquesta. Ho fan les famílies, ho fan les empreses i ho fan les administracions públiques, de forma que tothom limita la seva despesa, debilitant la demanda agregada de forma que l'activitat productiva i econòmica en general disminueix, emportant-se per davant la generació d'ocupació i la generació de renda. En aquest context de recessió trampa, els problemes per retornar el deute, en lloc de disminuir, com podeu imaginar, augmenten i l'economia entra en una perversa espiral de deute i recessió que perjudica de forma geomètrica qualsevol tipus de recuperació econòmica, que en cas de produir-se, sempre serà molt lenta per aquesta causa. Les polítiques monetàries són ineficients en aquesta situació. Facilitar la inversió i el consum de les famílies són punts importants, però insuficients donat l'estancament existent i el sobreendeutament. S'ha d'acompanyar forçosament per la finalització de les mesures d'ajustament en la despesa pública com a factor estratègic, no només per augmentar la seva pròpia demanada, sinó també per l'impacte a curt termini en ocupació i renda, generant un impacte també i en conseqüència en la demanda privada. La fiscalitat és un factor clau. Per créixer amb peus sòlids no és necessari només el creixement macroeconòmic, és necessari fer-lo atacant directament a les desigualtats de la població amb l'objectiu que la demanda sigui equilibrada i l'economia també.

Podem quedar-nos aturats i esperar que es reactivi l'economia mundial, però Espanya és un dels últims països en el que pensen els inversors mundials en aquest moment. Hi ha molt per fer i només el nou model de participació social pot fer possible l'aplicació del coneixement, de la imaginació i de l'audàcia, fruit d'una democràcia ciutadana participativa que ha d'aprendre i prendre continuadament les decisions enfront de l'essència vella i caducada dels actuals partits polítics a favor d'uns aparells tancats en sí, que fa anys que estan aferrats a sistemes involucionistes. Hem de pensar en augmentar actius i disminuir passius. El deute com a passiu principal, hem de reestructurar-lo, no tenim més remei. És impossible tornar el deute existent. Fer-ho com ara es fa, significa patiment per la població i no avançar en la seva reducció. Evidentment que cal fer auditories i quites en el deute públic, però també en el deute hipotecari sobrevalorat de les famílies, com es va fer als Estats Units dels anys 30 o recentment a Islàndia. Les prejubilacions incentivades són un llast en el context actual per l'economia general, i no sembla que hi hagi una correlació directa entre el mercat laboral dels grans i dels joves, actuen moltes vegades com a mercats independents. Cal crear ocupació, aquest ha de ser el primer deure nacional i per aconseguir-ho s'ha d'incentivar la fiscalitat i les contribucions a la seguretat social en l'emprenedoria i les pimes, com a principal font d'ocupació i d'innovació. És nociva l'existència actual d'un sistema burocràtic, que pretén ser igualitari sense ser-ho i que afavoreix a les grans empreses. De la crisi només en sortirem si som més productius i més competitius, amb més inversió en I+D i innovació tecnològica. Les fonts de competitivitat de l'economia s'han transformat radicalment, des dels inputs barats d'energia, sòl, treball i capital fins a una combinació eficient de capitals físic, humà, organitzatiu, tecnològic, emprenedor i innovador basada en el coneixement. Transparència i democràcia són factors fonamentals lligats històricament en el capitalisme al benestar. Les economies amb més tradició democràtica han demostrat ser més eficaces en la distribució de recursos generats pel creixement econòmic. Les noves xarxes i moviments socials són imprescindibles per garantir millors quotes de distribució de la renda generada per l'economia del coneixement. La solidaritat territorial no pot frenar el creixement de les economies més dinàmiques.

Res serà igual, més tard o més d'hora els ciutadans acabarem decidint quin és el camí, acabarem sent els amos de les nostres vides.

 

Xavier Mas i Casanova
Economista Col·legiat nr 9493