sanchezdiaz  Caldrà recollir tots els trossets que han quedat esmicolats i disseminats després de l’explosió del PSOE per veure que passa amb ell.

Ni els guionistes de Joc de Trons i House of Cards reunits en una mateixa sala podríem haver imaginat una història tan dramàtica, surrealista esperpèntica com la que hem vist aquest cap de setmana. Un final de temporada que anunciava un apunyalament per l’esquena a crits de l’actor titella Pedro Sánchez, però que no era d’imaginar que aquest busqués un protagonisme tan fort i es presentés al Congrés Federal carregat amb un cinturó carregat d’explosius i el fes explotar en viu i en directe, al mig de la sala socialista, deixant grans incògnites i incerteses de cara a la  temporada vinent.

El que sabem segur és que el PSOE ja no serà mai més el mateix, ara és un partit al quadrat, partit², un partit partit, un partit partit en moltes parts i ferit en la seva essència, no sabem quines parts se salvaran, quines es regeneraran, i quines es perdran per sempre, del PSOE al P,S o E.

Guerra de Poder? Guerra d’idees Socialistes?, o Guerra d’Egos?

El PSOE ja fa anys que no és el PSOE, que havia deixat de ser el Partido Socialista Obrero Español, que havia perdut les paraules centrals del significat de les seves sigles, que no era Socialista i molt menys Obrero, i que simplement funcionava com Partido Español.

El PSOE ha deixat de ser un partit de masses. Ho va ser al començament dels anys 80, amb més de sis-cents mil afiliats, ara s’ha convertit simplement en un partit de funcionaris, un partit format per afiliats amb càrrec públic o els seus “amics” d’interès relacionats amb ells, i que ara estan nerviosos i molt preocupats per veure com es posicionen i continuen amb l’activitat que més saben fer: treure “tajada”.

Hem assistit doncs a una escenografia on cap dels líders i valedors de cadascuna de les postures, mal anomenades socialistes, pretenia dirigir el partit cap a posicions ideològiques que recerquessin la justícia social i la pau dels desfavorits, Sánchez ha demanat la veu dels militants per guardar les seves esquenes, no per recuperar l’esperit socialista i obrer, ningú ha parlat d’aquest tema a Ferraz en el cap de setmana, aquí només interessava com abordar els fonaments del poder, com degradar al contrari, com actuar i col·locar-se en posició davant els poders fàctics que governen el país, i que en dictat els seus desitjos per via de la veu del seu “mariscal” Felipe González que ha respòs treien les seves tanquetes al carrer, a la seva “esbirra” Susana Díaz i agilitzant el cop d’estat al partit.

No existeix guerra d’idees de com interpretar el socialisme entre dos bàndols diferents , ni tan sols debat de com aplicar les idees a l’escenari nacional i internacional, no hi ha cap guerra entre roses sinó que és una guerra de carxofes, la dicotòmica guerra interna és una guerra de poder pura i dura entre dues faccions enfrontades per controlar el partit i sobretot els seus recursos, de dues estratègies diferents per arribar al mateix lloc, ser l’alternativa al PP i consolidar el bipartidisme espanyol implantat després de la dictadura. És un frau ideològic presentar la maniobra de Pedro Sánchez com la del coratge de l’heroi demòcrata enfront de les forces del tuf, ell fa el mateix tuf, tots ho fan i busquen davant una audiència ignorant, la conservació del poder i sobretot dels milers i milers d’euros que manega la gegantesca organització de l’aparell psoenià, així com els milers de llocs de treball que es reparteixen entre els familiars, amics i militants-funcionaris més propers.

Fàstic de PSOE que tantes il·lusions, esperances i somnis ha destruït.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

estado sitio  Vivim en un estat de setge.

El setge és una estratègia de desgast d’origen militar utilitzada pels conqueridors per sotmetre una nació, ciutat o poble. En aquesta estratègia, s’espera que la desesperació o desmotivació de la gent assetjada, elimini tota voluntat de defendre’s, i així la nació, ciutat o poble caigui amb poca o nul·la resistència.

La pràctica del setge ha mutat amb el temps i s’ha adaptat a les noves circumstàncies. Ja no és una estratègia militar, exercida per un exèrcit i portada a terme per l’ús de la força armada de forma visible. Ara s’ha transformat en una estratègia principalment política, en la que s’utilitzen mètodes i mitjans no tan explícits, subterranis, que no són sempre visibles, disfressats de democràcia realment inexistent, però portats a terme amb el mateix objectiu del setge primitiu, amb l’objectiu de dominar i amb la intenció i voluntat de fer claudicar el pensament divers, amb la voluntat d’eliminar les idees individuals i pròpies de les persones que componen un col·lectiu, una nació, una ciutat o un poble.

Existeix un setge invisible, una força que limita la comunicació i desinforma perquè no podem reconèixer-la, que ens impedeix ser conscients que estem sent conquerits i que vivim sota el domini d’una força invasora. Si no reconeixes l’enemic, si no el veus amb claredat, però pateixes els seus trets, perds les ganes de lluitar, caus en l’esgotament de combat, perds la voluntat de frenar-lo, ja que no et sents capaç de fer-ho.

Només l’existència d’un estat de setge modern explica que els ciutadans afectats tolerin la violència repressiva social, cultural i econòmica a la qual ens estant sotmetent. Sí, he dit violència repressiva, i amb majúscules, perquè es tracta d’una violència contra els drets fonamentals dels ciutadans, contra els seus drets públics, contra els seus drets socials, contra els seus drets democràtics.

Els assetjadors utilitzen unes Lleis absolutistes fetes a mida per seguir assetjant, uns tribunals polititzats i una policia política, que donen cobertura legal, encara que no legítima, que donen argumentacions jurídiques i administratives a aquest estat de setge continuat portat a terme per un sistema totalitari i autoritari disfressat d’un altra cosa, però que a la realitat actuen sempre, i cada vegada d’una forma més desinhibida contra els seus enemics polítics i amb interès propi, com ho fan contra el nacionalisme i independentisme català, que representen un autèntic reducte de la resistència dels assetjats.

Un cop l’esquerra espanyola ha claudicat, i fins i tot ja es parla de pactes o de “rentar-se les mans”, de no seguir lluitant, els independentistes catalans som els únics enemics del règim fanàtic, i no em refereixo als polítics independentistes sinó als ciutadans que ho som. Nosaltres representem la revolució contra els assetjadors, som potser la darrera esperança de llibertat davant els conqueridors, som els darrers resistents, aquella part del poble que intenta lluitar, i lluitarà, contra una màquina de destrucció, de fer la guerra, una guerra invisible però guerra a la fi, que ens supera amb nombre d’efectius i en nombre de recursos.

Però l’hivern també arriba o arribarà pels assetjadors i pel seu capo, l’home de plasma, estic segur. Els seus capitans (ministres), alguns dels quals ja han donat signes preocupants d’inestabilitat mental i altres són uns autèntics i perillosos delinqüents sense escrúpols, la faran cada vegada més i més grossa, i mentre nosaltres anirem resistint, no passaran.

Hi haurà un dia, en què un gran estrèpit despertarà als assetjats i s’adonaran, s’adonaran de l’estat de setge en què viuen, de les taxes judicials, de la Llei Mordassa, de l’amnistia fiscal només per privilegiats, de les privatitzacions dels serveis públics, de la desaparició de les beques, de l’encariment d’accés al saber, de la religió polititzada, del saqueig constant que ens empobreix, del buidament de la caixa de les pensions, de la manca de dignitat, de la corrupció a les files com sistema de vida, de la gent que no troba treball, de la gent que deixa al carrer i que han de buscar menjar pels contenidors, de la gent que passa fred.

Moltes coses fan malament, ho fan fatal i amb mal gust, l’hivern arribarà, i el règim de terror que han implantat no perdurarà perquè som la resistència i resistirem.

Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a vèncer” (Lluís Companys i Jover).

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

don no hi ha  Ni canvi, ni “sorpasso” de Podemos, ni res de res, tot continua igual, és més el PP és el gran guanyador de les eleccions, no té majoria absoluta però surt reforçat de les eleccions d’ahir amb 14 escons més.

No us pregunteu com pot ser que hagi tornat a guanyar el PP, no us pregunteu com és possible que el PSOE hagi aguantat, no imagineu coses rares, no hi doneu moltes voltes al cap, ni busqueu explicacions magistrals, analítiques i raonades, no cal fer-ho. L’explicació és molt simple i primitiva, Espanya és el que és, d’on no n’hi ha, no en pot rajar, no espereu resultats de qui no els pot produir, només us generarà frustració.

El que sí hauríem de fer és treure conclusions per refermar els nostres pensaments o per adonar-nos de què cal avançar cap a una direcció diferent o no.

La primera conclusió, l’estat espanyol és irreformable. A tot arreu de l’estat, excepte a Catalunya i a Euskadi, els seus ciutadans han votat que no volen canviar, ja els hi van bé les coses com estant, accepten la monarquia, un president impresentable que fa el ridícul allà on va, la corrupció per sistema, les escoltes il·legals, la inexistència de límits a conveniència, l’economia bancaritzada, la manca de democràcia real.

La segona, i és una evidència encara que ens faci mal cada vegada que hi pensem, és que l’atac sistemàtic a Catalunya és un fet que ven a Espanya. Ja sigui per la retallada de drets lingüístics, socials o personals. La repercussió, en aquest cas, de què hi hagi un ministre espanyol que es dediqui a inventar, a fabricar arguments contra persones perquè pensen ideològicament diferent, no només no provoca dimissions ni influències electorals negatives sinó que les genera positives, com hem vist. Fer mal a Catalunya és ben vist a Espanya.

La tercera conclusió, l’estat espanyol, que es caracteritza per ser un país de desigualtats, per ser un país de contractes escombraries, per ser un país que té un índex insostenible de joves a l’atur, per ser un país ple de gent mal pagada i d’autònoms que ho passen malament, no vota a les esquerres, no creu amb elles. L’experiència d’haver tingut governs socialistes que han apujat impostos però no han beneficiat en res el benestar social, ha fet molt mal, i la gent no s’acaba de creure, de forma majoritària, un canvi com el que proposa Podemos, suposo que per allò de “más vale malo conocido que...”. El resum de l’esquerra espanyola seria “mucho ruido y pocas nueces”.

La quarta conclusió, votar al PP no és un tema generacional que s’acaba a mesura que la gent es faci gran. No sé si veu veure les imatges de la gent que celebrava la victòria al carrer Gènova però no era el reflex d’una generació gran a la qual el temps se li acaba, al contrari, hi havia molta gent jove.

La cinquena conclusió no té a veure amb els resultats sinó amb les enquestes, no serveixen per res. O la gent enganya quan respon o els sondejos són inventats. Potser les dues coses. És evident que eleccions darrere eleccions la dada que es dóna a peu de votacions és falsa. S’han d’eliminar. Prou enquestes.

En resum, l’anàlisi és que l’estat al qual pertanyem no és com voldríem que fos, dista molt de ser-ho i mai ho serà. Els ciutadans espanyols fan les coses fàcils, volen ser com ara, volen ser com són. Per tant, actuem amb la mateixa simplicitat, sinó volem ser així, si se’ns remouen els budells, si no ho volem acceptar, deixem d’encaparrar-nos en voler canviar les coses que no canviaran mai, deixem de pertànyer a Espanya.

Fàcil, no?...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

talento humano  Fa quasi 25 anys de la icònica frase de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992: És l'economia, estúpid. Però no és només en l'economia en el que estic pensant ara, la meva reflexió és encara més general.

Penso en l’objectiu d’un petit país, el nostre petit país, Catalunya, que sense el coixí dels recursos naturals i matèries primeres, més enllà del clima i del sol, ha d’apostar per alguna cosa més que el territori, ho ha de fer per un model econòmic sostingut que vehiculi el nostre sistema de vida i la nostra riquesa.  Volem que el turisme monopolitzi la nostra economia cada vegada més o volem gaudir d’altres alternatives i oportunitats basades en el coneixement, les tecnologies, la recerca i la innovació. 

Com aconseguir-ho? És el talent, estúpid, diríem parafrasejant la famosa dita de Clinton. Però el que ens hauria de preocupar és com podem captar talent, com el podem desenvolupar, com podem generar talent?

Inicialment trobem el talent innat per fer una activitat, el talent superdotat individualitzat, el talent que apareix per generació espontània. Mozart componia simfonies al 6 anys, Messi sense arribar al metre d’estatura, ja donava mostres de ben petit, que seria un geni del futbol. Aquest talent innat apareix cada cert temps, molt de tant en tant, apareix en poca quantitat, cal canalitzar-lo només.

El talent superdotat  individualitzat és imprevisible, surt on surt, clar que cal tenir la plataforma adequada perquè ens pugui desenvolupar, però el que ens ocupa ara no és tenir determinats individus que puguin ser el número 1, el que hem de buscar és una societat col·lectiva talentosa que permeti fer un canvi de model, un talent col·lectiu que ens faci aprofitar les oportunitats, un talent social al que hem d’orientar les nostres polítiques, ja siguin educatives però també empresarials. Necessitem un canvi cultural, necessitem inversions, fortes inversions per donar un tomb a la nostra mentalitat de fer les coses fàcils.

És fàcil dir el que necessitem, no ho és aconseguir-ho. Repassem el que hem de canviar, per deixar de ser el país que ocupa el lloc 25è, d’un total de 38 països europeus, en l’índex de Competitivitat pel Talent Global, estant per darrere de “potències” com Lituània, Hongria, Letònia o Malta.

Les persones en la nostra societat acostumen a ser reactives, actuen a partir d’un esdeveniment, el canvi està en l’emprenedoria, no només empresarial, sinó en tots els aspectes de la vida, emprenedors a nivell de projectes,  hem de ser una societat formada per individus capaços de prendre la iniciativa, independents. El talent sempre és actiu.

Necessitem intel·ligències que siguin sobretot capaces d’aprendre continuadament, no aprendre conceptes sinó aprendre competències i facultats al llarg de tota la vida. Pensem que el procés d’aprendre es fa a l’escola i a la Universitat, pensem que aprenem perquè tenim un examen, però no, el procés d’aprendre s’ha de realitzar sempre, som humans, tenim un cervell en plena activitat i l’hem d’aprofitar no només uns anys. El talent sempre ha d’evolucionar.

Hem de tenir una mentalitat per crear. Ens és més fàcil destruir, criticar el que fan els altres, però quan hem d’assumir responsabilitats per fer coses del no res, tot sovint donem la volta a la truita i diem que ens falten mitjans o altres. El talent ha de ser creatiu.

El talent ha de ser l’objectiu final de la nostra educació, per tant, l’objectiu ha de ser que si estudies tindràs talent, no pot ser al revés, si tens talent seràs un bon estudiant. De talent biològic no n’hi tant, el talent s’entrena i s’adquireix la gran majoria de vegades. Els treballs del premi Nobel d’Economia l’any 2000, James Beckman, ja mostraven que la inversió en educació infantil és la que més retorns produeix a una societat.

Cal educar amb un objectiu, cal educar per aconseguir talent. Els educadors, que han de conduir al nens i nenes a ser futures persones amb talent han de ser mestres preparats, han de ser professors amb talent i ara no ho són, de forma general. Educar com estan educant no és suficient per ser el que volem ser en un món global, canviant i competitiu. Els futurs individus talentosos que han de formar la societat del talent necessiten un ecosistema que els permeti aflorar, destacar, desenvolupar-se, si no es perdran en la mediocritat. Avui en dia, els alumnes més talentosos d’una aula són frenats per la incapacitat del sistema i educadors a formar una aula a 2 o 3 velocitats, i que fa que els més avantatjats s’hi hagin d’adaptar als que ho són menys, inclús als més inactius, als mandrosos, als que no tenen esma ni esperit de superació, estem protegint a qui va darrere però amb aquest sobre-proteccionisme cap als més dèbils estem fugint de l’autèntic objectiu, generar talent.

Hem de canviar també el reconeixement que la societat dóna del talent. Es valora i es reconeix com talentosa a aquella persona que ha fet diners, però capital social i talent són dos aspectes que no sempre, ni molt menys van plegats. Actualment es valora molt el discutible talent de la fama, que moltes vegades és tot el contrari que el talent, se segueix i s’enalteix a personatges ridículs, mediocres entre els mediocres, i la societat malalta en la qual estem ho fa per tapar la seva pròpia mediocritat. Pensem que si aquest o aquesta persona s’han fet famosos i han acumulat diners també nosaltres, que som més llestos, ho podrem fer, i aquest és l’error, l’error de la mediocritat societària. No valorem, el talent autèntic, el talent científic, el talent tècnic, el talent empresarial, al contrari, posem el fre de mà a les persones amb talent, la societat espera que tinguin una primera equivocació, per tirar contra ells tots els recursos populars, i fins i tot jurídics, perquè mai més puguin o vulguin destacar i explicar les seves idees, els seus fets, una vegada més la societat dels mediocres vol triomfar sobre la societat dels talentosos.

Un altre apartat seria el món de l’empresa. El talent una vegada hem vist que s’ha de generar i valorar, l’hem de saber retenir a les nostres empreses. A Catalunya hi ha hagut iniciatives pioneres per atraure talent, com la creació ja fa uns anys de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats, que en els darrers 15 anys ha contractat 250 investigadors. Però això serveix de cara a la galeria, és una illa aïllada d’una realitat, i una realitat no la compensen 250 persones. La realitat que vivim és un altre, és que el nostre talent ha de marxar en moltes ocasions perquè no troba oportunitats a les nostres empreses, on no s’aposta pel talent. És el peix que és mossega la cua. Lamentablement a les nostres empreses no es valora el talent.

En unes empreses molt mediocritzades, els mediocres tenen por de contractar i impulsar talent, prefereixen seguir contractant mediocres, no trencar els beneficis grupals diuen els insensats. El nostre teixit empresarial opta per triar perfils conservadors, ja que normalment no tenen personal per fer una aposta innovadora que pugui competir en un món canviant com és l’actual. Tots tenim el cas, desgraciadament, d’alguna persona al nostre voltant, que ens ha explicat que ha amagat capacitats del seu currículum per poder optar a un lloc de treball i no es pensin que és més del que volen que sigui. Aquesta situació em genera impotència, ira, vergonya.

La disrupció, el pensament diferent pot ser un element que faci canviar les empreses, sobretot les que podrien funcionar millor, no fer-ho i aferrar-se al que s’ha fet sempre, encara que estigui desfasat o sigui poc rentable, només genera que rebuig, ofec i fustració a les persones que tenen capacitat, a les persones dinàmiques i creatives, a les persones que tenen talent.

El resultat de tenir una societat de talent és evident, i real. Moltes empreses traslladen als seus centres de treball més importants a zones que tenen més impostos però que tenen més capacitat d’atraure a talents per poder desenvolupar treballs intensius en tecnologia, és a dir, a ningú li agrada pagar més però prioritzen el talent a la càrrega impositiva. Sempre ha sigut així, quan Boeing es va traslladar de Seattle a Chicago, quan Cadillac ho va fer de Detroit a New York, quan General Electric es va moure de Connecticut a Boston, aquestes empreses de tecnologia van triar destins amb taxes altes d’impostos estatals i locals, però també amb taxes altes destinades a l’educació superior, zones en què les persones que hi viuen en aquests llocs són més propensos a tenir títols de grau que els seus parells en altres llocs, i on existeixen més universitats d'investigació d'elit.

És un fet indiscutible que cada vegada més les organitzacions volen localitzar-se en llocs on els millors talents estan fàcilment disponible. La gent vol viure en aquestes àrees a causa accés a la cultura i l'educació. A més, normalment en aquests llocs i de forma històrica, la benvinguda a gent de tot el món és més fàcil, són llocs d’immigració, que generen multiplicitat de visions del món, aquesta condició també és típica a Catalunya.

Els dies de creixement fàcil han acabat. Xina s'està desaccelerant, els preus del petroli estan caient, el joc ja no està només a tenir uns bons recursos naturals o dependre d’obtenir diners barats, ara es requereix innovació, i talent per crear-la i gestionar-la.

Fem de Catalunya un país de talent, però fem-ho i això seran esforços...Val la pena fer-los!

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

cientos estelades estadio lluis companys barcelona pasado diciembre 1389187066193  Cada vegada la fan més grossa, ja ni s’amaguen, estan desbocats, cada vegada la caguen més, cada vegada estan més furiosos, fora de si, boixos, violents...Però què dic? No és pas veritat, no ha canviat res, fan el que sempre han fet, és l’Espanya de sempre, la España Cañi de tota la vida, una abominació de nació representada per un tuf franquista que desemboca en un patriotisme intolerantment cutre i malentès, que prohibeix la llibertat d’expressió dels ciutadans que pensen diferent del que volen que pensis, en resum, simplement si penses.

El darrer exemple, exemple negatiu sempre que passa a Espanya, és la prohibició destelades i España Cañi. Utilitzant mecanismes legals de dubtós encaix, una Llei feta per actuar contra la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l’esport, una Llei concebuda des de l’òptica progressista per evitar la manifestació d’emblemes que fomentin o provoquin la realització de comportaments violents i agressions, fan ús d’aquesta Llei, manipulant-la, desprestigiant-la,  donant-li la volta en benefici propi i amb un objectiu contrari al que la va originar. Fàstic. Quin fàstic que fan.

Una vegada més actuant “el nom de la pau”, inciten a la violència; una vegada més són els primers en fer política de l’esport dient que l’esport no ha d’estar polititzat; una vegada fan el que sempre han fet, com polititzar el poder judicial dient que s’han de separar els poders, com ser uns corruptes manifestant que treballen com mai per anar contra la corrupció, com intentar aniquilar la cultura diversa dels pobles que formen l’estat espanyol i dir que el que volen és preservar-les, com ser uns fatxes coartant la llibertat d’expressió i de pensament però dient que són demòcrates, fent com sempre han fet des d’una Espanya pestilent, fosca, desagradable, lletja, una Espanya que crea per si mateix el rebuig als que defensem les llibertats, l’España cañi de sempre.

Aquesta és l’España que diu que uneix i vol unir, que diu que actua per defensar la unió entre tots els espanyols, però que realment provoca la divisió. No anirà al partit el president de la Generalitat, no anirà l’alcaldessa de Barcelona, tampoc l’alcaldessa de Madrid, i no haurien d’anar altres que per temor o per un sentit equivocat de la responsabilitat hi seran, aquesta és la verdadera conseqüència dels seus actes, aquesta és la unió que busquen, una unió on només té lloc el pensament únic, la dictadura de no voler entendre que els catalans som un poble amb consciència pròpia, diversa però pròpia.

Amb el cas de la prohibició de l’estelada, una vegada més, ens volen fer passar per una coacció física i moral, ens importa però ja estem acostumats, no ens provocarà una depressió, tot el contrari, com ja estem convençuts de què hem de marxar, aquest fet provocarà més ganes de fer-ho com més aviat millor, de córrer per salvaguardar els nostres desitjos democràtics legítims d’alliberament. Ens activa i ens concentra a pensar novament en la independència com una prioritat apartant-nos de la rutina diària i els problemes quotidians.

Ja ningú pensa que les coses canviaran, la realitat és tossuda, i ni la història passada, ni la recent, ni els esdeveniments immediatament transcorreguts donen cap esperança a pensar que l’encaix de la forma de pensar de la majoria dels catalans és possible a l’España cañi. No existeix ni existirà oferta que no passi per la submissió i desaparició de Catalunya.

Ara diuen que un jutge revisarà la prohibició, tant se val, l’España cañi, mitjançant una portaveu amb passat, i pel que es veu, present franquista, ha mostrat un cop més la seva cara d’odi, l’odi espanyol de sempre de l’España cañi cap a Catalunya.

Ja s’ho faran però correm i deixem de patir.

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya