torquemada

LA INQUISICIÓ VIU, DE TORQUEMADA A LLARENA

Lluny de ser una relíquia medieval, la "Santa Inquisició" perdura a l’actualitat.

Creada per la butlla del Papa Llucià III, l’any 1184 a la zona del Llenguadoc per combatre i acabar amb l’heretgia dels càtars o albigesos, desenvolupada com eina religiosa repressora per part del poder papal en temps de Gregori IX i d’Innocenci IV, i institucionalitzada com un braç de l’aparell de l’Estat durant la monarquia dels Reis Catòlics espanyols, no va desaparèixer amb l’abolició feta per “las Cortes de Cádiz”, el seu esperit i part de les seves formes i procediments estan més arrelades i vives que mai.

Quan pensem amb la inquisició pensem en odi, poder, persecució, tortures, interrogatoris, judicis injustos, presó, foc i mort. Ens imaginem a un pobre acusat de bruixot davant del tribunal del Sant Ofici per criteris arbitraris i subjectius, denunciat per testimonis falsejats de gent amb interessos contraris i que l’odia, amb proves moltes vegades no verificades, inversemblants, inventades. Un pobre acusat que era realment una víctima, que era considerat com a culpable de manera preconcebuda, tenint la responsabilitat de demostrar la seva innocència, no l’inrevés.

Però, quina diferència hi ha entre el manual d’interrogatoris per treure informació de la Inquisició i el manual d’interrogatoris aplicat a Guantánamo?, per posar un exemple extern. I posant un exemple intern, us sona el terme de culpabilitat preconcebuda en l’actualitat? Quina diferència hi ha entre la política de confiscacions que seguien els inquisidors i les fiances desproporcionades establertes pel Tribunal Suprem espanyol a polítics catalans participants en el "Procés"?

Les operacions són similars en les diferents èpoques, els inquisidors s’autoestableixen com a guardians del que “és correcte”, i a l’empara d’un sistema de Lleis que interpreten de manera enrevessada, càustica i amb malícia, tant els inquisidors medievals com els inquisidors actuals, manegen la informació i els aparells burocràtics de forma repressiva, avalats pel poder institucional, que volen fer pensar a tots els ciutadans com ells pensen, fent-ho per mitjà de la por, per controlar-los, per coartar la seva llibertat d’expressió.

Tot s’hi val en aquests tribunals (inquisitorials), manca de neutralitat, fer acusacions sense provar-les, inventar delictes que no existeixen al Codi Penal, crear un nou concepte semàntic de què és violència, persecució ideològica o religiosa, vulnerar els drets a la defensa, retrets per part del jutge envers els acusats, etc. El fi justifica els mitjans.

Si abans els perseguits eren bruixes i bruixots, heretges, idòlatres, infidels, falsos conversos, homosexuals, ara ho són els crítics, els tuitaires, els titellaires, els rapers, alguns polítics separatistes, actors que es caguen en els fanàtics religiosos i els independentistes.

La Inquisició viu, de Torquemada a Llarena no hi ha gaire distància, els dos són inquisidors nomenats per l’Estat, són part de l’Estat, del seu aparell i al seu servei.

Tomás Torquemada va ser el frare dominicà responsable de més de dos mil morts en nom de mantenir viu el cristianisme a Espanya. Teòricament havia rebut regles sobre el que podia i no podia fer, però dotat de gran poder, va anar massa lluny en l’acompliment de la seva feina, però li deixaven fer perquè s’havia d’acabar amb els “conflictes” encara que fos per la tremenda. La Inquisició i l’actuació perversa de Torquemada eren un instrument al servei de la política dels Reis, subjecte políticament a la corona espanyola quan no hi havia separació de poders.

Amb l’actuació executora de Pablo Llarena, es demostra clarament el que ja sabíem, es predica la separació de poders però aquesta no existeix, és una farsa. El nou tribunal de la Inquisició, reencarnat com a Tribunal Suprem dirigit per Carlos Lesmes, també vol acabar per la tremenda amb el “conflicte” català, seguint l’encàrrec que va fer el govern monàrquic del PP i que el PSOE no s’atreveix o no vol cancel·lar. Els “rebels” catalans s’han de penedir o els hi sortirà car, han d’acceptar la sobirania de “su Majestad el Rey pluscuamperfecto que es el símbolo de la sagrada unidad de España (cañí), herència sacrosanta del Generalísimo (dictador) Franco, deben jurar la sagrada Constitución, reconocer su derrota y pedir perdón”, deuen estar pensant encara. llarenajuez

Un dels aspectes en què estant d’acord els experts i més sobta als estudiosos de l’antiga Inquisició és el gran suport de la població espanyola a aquesta funesta i assassina institució, sempre els ha horroritzat la participació en massa als “autos de fe” i a les execucions públiques dels espanyols. A la nova inquisició, això no ha canviat, deu ser així, deuen ser així, sinó no es podria explicar la manca d’alineació amb la gent que només vol votar, amb qui prefereix el diàleg pacífic a la por i al pal.

Aquest suport per alguns es justifica per considerar a l’antiga inquisició com la defensora dels interessos de la majoria cristiana enfront de la minoria conversa. Ara l’enemic d’Espanya no són els conversos, tampoc ho és França que la va envair al segle XIX, o el Regne Unit qui li va “prendre” Gibraltar, o els EUA que la van derrotar a Cuba i Filipines, ara el regne d’Espanya i una gran part dels espanyols han escollit com enemic a Catalunya.

I em pregunto jo sinó serà per enveja, sinó serà per mostrar amb el nostre èxit el fracàs de la seva decadència, per ser diferents malgrat haver-nos volgut homogeneïtzar, per voler conservar la nostra llengua, pel nostre caràcter laboriós i sacrificat, per haver fet de la nostra terra una terra de pau i convivència amb tothom qui ha arribat, per haver construït una Catalunya pròspera i voler seguir creixent.

Realment, no és una cosa d’ara, ve de lluny, penseu que al 1640, quan la "Revolta dels Segadors", l’inquisidor general ja va suggerir que el tribunal actués en contra dels rebels.

La Inquisició actual busca “descatalinitzar-nos” (o espanyolitzar-nos) per confiscar la nostra riquesa, ja sigui riquesa humana, social, cultural i econòmica. Nosaltres sabem que això seria perdre-ho tot, perdre els nostres valors, perdre la nostra llibertat.

 

Xavier Mas Casanova

Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

manada3LA ‘MANADA’ JUDICIAL

Violació i agressió sexual en tota regla a una noia de 18 anys és el que va haver-hi el 7 de juliol de 2016 a Pamplona, en plena celebració dels San Fermines.

Que cinc matons, cinc delinqüents reincidents, cinc desgraciats amb premeditació, que feien el doble de la teva mida, que actuaven de forma grupal com una ‘Manada’ o més aviat com una ‘horda’, t’envoltin, t’entrin en un portal, et facin callar, valent-se de la seva superioritat física i numèrica evitin qualsevol resistència, et treguin la roba i et sotmetin sense el teu consentiment, mentre graven la violació per publicar-la després, et roben el mòbil per evitar que demanis auxili, no és intimidació? No és violència? Cal que donin una pallissa brutal per ser-ho? Cal que et matin per ser violència?

Moltes són les veus que parlen de masclisme. Evidentment, la nostra societat és masclista de forma generalista, situació que ens porta a pensar i normalitzar certes o moltes vegades, de forma conscient o inconscient, i de forma totalment equivocada i injusta, que els homes podem estar un graó superior a les dones, portant com a conseqüència, entre altres, diferències amb la consideració professional i salarial de forma habitual. Com he dit, és un gran error però malauradament passa encara avui. manada1

Aquest cas va més enllà del masclisme, estem parlant d’uns violents, uns depredadors, uns malparits, uns psicòpates, uns violadors, uns criminals. Sabem que d’aquests n’hi uns quants solts pel món, però el que no esperem ni desitgem és trobar-nos que els policies, cossos de seguretat i els jutges, que estan per defensar-nos d’aquestes brutals manades i hordes de bàrbars i mala gent, no ho facin. Estar en disposició d’aconseguir justícia i no fer-ho, perdonar la gravetat dels fets als agressors, i fins i tot, arribar a qüestionar a la víctima amb comentaris del tipus “usted, dolor està claro que no sintió”, t’inhabilita èticament de poder fer de jutge, convertint-te en còmplice dels agressors, convertint-te en un membre més de ‘la manada’ perquè et converteix en un violador més, un violador de drets. Parlem doncs, de manca de justícia pels que l’han d’impartir, parlem doncs, de la ‘manada’ judicial.

 manada2La ‘manada’ judicial no la formen només els tres jutges d’aquest cas, Francisco de los Cobos, Raquel Fernandino i sobretot al que vol la total absolució dels violadors, Ricardo González, qui ha emès un vot particular de més de 200 pàgines contradient als seus col·legues del cas. Formant part de tota aquesta manada de jutges, d’aquesta de corporativisme malentès, hi trobem també a Carlos Lesmes qui ha sortit protegint als jutges de Pamplona i ha assenyalat que les crítiques poden comprometre greument el sistema i la confiança en la justícia. És a dir, “tothom a callar o...”, és voler fer por, d’això en sabem molt els catalans, fa molt temps que patim una manada de jutges instrumentalitzats en contra dels nostres drets democràtics i personals.

La ‘manada’ judicial també la formen els que mantenen el delicte de terrorisme pel cas de la baralla en un bar d’Altsasu, l’inexistent atac premeditat a uns guàrdies civils. Va nois! Que han sortit proves suficients per veure que després de la ‘baralla’ els guàrdies civils sortien amb la camisa planxada i neta, i potser van requerir com molt una ‘tirita’. Guàrdia civils, que ens haurien de defensar en teoria, però que es comporten i són únicament forces repressives que menteixen per odi. Fa molta pena i ràbia, saber que uns nois estant tancats de forma preventiva per haver anat de copes a un bar qualsevol, una nit qualsevol a Euskadi.

La ‘manada’ judicial, també la formen la Carmen Lamela i el Pablo Llarena, de fet competeixen per ser els reis de la manada, els reis de la desproporció, per ser els més prevaricadors entre els prevaricadors, els més mentiders entre els mentiders, els més falsejadors entre els falsejadors. No es pot ser jutge i part a la vegada. No es pot considerar com un violent cop d’estat, com una rebel·lió, el que només va ser posar unes urnes per votar.

El poble s’ha manifestat carrer, des de totes les poblacions hispàniques, no per canviar les lleis sinó perquè proclamar que vol justícia, per cridar que els jutges estan molt lluny de la realitat. Les lleis estan per preservar la justícia i els drets de les persones. Sembla que la ‘manada’ judicial només pensa a interpretar i utilitzar les lleis pel seu benefici propi, per implantar les seves idees, són part de la manada, són l’horda feixista judicial, són la ‘manada’ judicial.

La ‘manada’ judicial, igual que a Pamplona, abusen de poder, aniquilen la resistència, forcen, intimiden, sotmeten i violen, violen els drets i les llibertats de les persones a les que haurien de protegir.

 

#VullViureEnUnMónJust

 

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

goyaGOYA ERA SORD, NO CEC NI MUT

Francisco Goya y Lucientes, pintor, va viure des de 1746 a 1828. Una malaltia, aparentment produïda pel seu sistema immunològic, li va provocar a partir de 1793 diferents símptomes com forts dolors de cap, al·lucinacions, vertígens, dificultats al caminar i sordesa, mal aquest darrer que va patir tota la seva resta de la vida. Goya era sord.

Aquest dissabte, s’ha celebrat la 32a edició dels premis cinematogràfics espanyols, els "Premis Goya". Per cert, ja té nassos que uns premis cinematogràfics portin el nom d’un pintor, per molt que diguin que el de Fuendetodos fos el millor narrador de la seva època.

Doncs bé, els premis Goya s’han caracteritzat, tot sovint, pel seu to crític, de denúncia i reivindicatiu, tots recordem aquell “No a la guerra” de l’any 2003.

Goya era sord, no cec ni mut. Aquest any hem vist un Goya sense sensibilitat, sense escoltar, sense parlar, sense veure. Un Goya sord, cec i mut enfront de la manca de llibertats de l’estat. S’ha reivindicat contra el masclisme en el cinema, sí, possiblement marcat per la influència nord-americana del moment. Moltes sabates planes s’han vist per simbolitzar la tirania dels tacons, molts ventalls vermells per exigir més dones a la professió, perfecte, però cap llaç groc, cap record pels presos, ostatges i exiliats polítics, la manca de democràcia, la vulneració de drets i la repressió a Catalunya, tot i ser el cinema català un dels més i grans premiats a la gala.

Aquest vergonyós silenci dels actors no es nou, fa temps que dura, i no només parlem de l’actualitat catalana, parlem també dels escàndols de la Gürtel, per exemple, és el silenci de la por, el silenci de l’adoctrinament que tenen i pensen tenim els catalans, un silenci del millor seguir fent la siesta, seguir dormint no sigui que ens adonem del que estan fent amb el nostre suport i ens avergonyim. El silenci de suportar, o almenys no protestar contra un ministre com el Zoido, un autèntic assassí en sèrie, un psicòpata que llença les forces armades contra el poble indefens, un home indecent que crea inseguretat, que la provoca, com per exemple, aquest cap de setmana ha provocat l’homicidi d’una família per no activar el desviament de camions de la N340 a l’autopista, mesura que fa temps que s’aplica per evitar l’alt índex de mortalitat en aquesta carretera, i ell no ho ha fet, només per fotre entenc, i si és amb resultat de mortaldat, millor.

Aquesta vergonyosa llei del silenci, i no només silenci dels actors, és el gran èxit del franquisme, un franquisme que fa 80 anys que ha permeabilitzat i està implantat a tota la societat espanyola, primer durant 40 anys com a dictadura oficial i després, 40 més com a pseudo-democràcia de portes a fora però degradada moralment per les elits imposades en el franquisme i que mantenen a la societat espanyola en una letargia permanent que només desperta per odiar als catalans, encara que aquests facin coses que els beneficiïn, com pot ser avançar cap a una democràcia real, la democràcia de la gent, una democràcia que proposa començar de nou, sense considerar els privilegis de les elits immorals descendents del franquisme basada en valors republicans.

Diu la llegenda de Goya, el pintor sord, no el premi, que va pintar "La maja vestida" en només 24 hores, quan el marit de la duquessa d’Alba, el duc de Medina-Sidonia, va anunciar que aniria a l’estudi del pintor, una vegada assabentat que la seva dona havia posat nua per un retrat, La maja nua, i disposat a defendre el seu honor. Quan va arribar a l’estudi es va trobar el retrat de la seva esposa vestida, donant per tancat el tema i considerant que havia sigut una notícia falsa, una xafarderia. Lamentablement, el pensament espanyol no es pot canviar en tan poc temps...

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

1581  Com diu la tercera estrofa del nostre himne nacional, Ara és hora d’estar alerta!, per quan vingui un altre juny, esmolem ben bé les eines!

Desànim, cap. Passem pàgina, no. Relaxem -nos, res.

Penseu que la reacció negativa de les elits europees al procés català és l’equivalent a la reacció que van tenir les elits defensores del catolicisme a la Reforma luterana al segle XVI, equivalent a la reacció que va tenir la noblesa a la Revolució francesa al segle XVIII, equivalent a la reacció de les elits-lloctinents a les revolucions iberoamericanes de començaments del segle XIX i equivalent a la reacció de l’oligarquia tsarista a la Revolució Russa de començaments del segle XX.

Malgrat les reaccions contràries de les posicions dominants, tots aquests canvis es van acabar produint. Pensem en aquestes efemèrides com el canvi en si mateix, però realment només són la plasmació del canvi, el canvi a la societat ja s’havia produït abans. Doncs igual. El procés de canvi ja s’ha produït, només manca saber quan s’acabarà oficialitzant el final del primer lloc en el qual es desintegrarà el concepte d’estat-nació, Espanya, un concepte esgotat, obsolet, superat, caduc; per emergir el primer lloc, zona, regió o estat, resultat de l’eficàcia dels recursos, de la productivitat i de la rendibilitat col·lectiva.

Primer serà Catalunya, després en vindran d’altres. Sobre la taula tenim l’escenari actual. El concepte estat implica unió, cohesió, igualtat, homogeneïtat, cap d’aquestes característiques es donen avui en el nostre territori, al contrari. L’estat no es veu com una garantia de res, no es veu com un ens que ens ajuda a millorar, l’estat avui es veu com l’enemic, i no només un enemic polític, també un enemic cultural i econòmic. Estem alerta!

En aquest aspecte, l’econòmic, hi ha dos fets fonamentals que poden marcar la desintegració espanyola, l’estat-nació que va de dur però realment és molt feble, a més de negligent. És feble perquè el seu sistema econòmic és insostenible, més de la meitat de la població viu directament dels altres. És negligent perquè no té perspectiva, en lloc de cohesionar les “dos españas”, fer-les compatibles, s’ha dedicat a dividir-les políticament, hipotecant la conciliació futura per aconseguir un rèdits electorals a curt termini. Estem alerta!

Els dos fets als quals feia referència són una bomba de rellotgeria, per un costat l’anunci que el BCE deixarà de comprar massivament deute públic. L’altre que el fons de pensions està buit.

Sobre la compra de deute, significa que l’estat s’ha estat endeutant més i més en els darrers anys, a canvi ha obtingut liquiditat, però aquesta s’acaba, ara s’haurà de pagar el deute i no hi ha calers. S’hauran de pagar pensions, i tampoc hi ha diners. L’única “solució” són més retallades, en sanitat i educació com sempre, i augmentar els impostos, que no són cap solució per si mateix. El càlcul està en què cada espanyol, o ciutadà de l’estat espanyol millor dit, haurà de pagar 11 mil euros més, quantitat inviable, més considerant la gran quantitat de mileuristes que fa que haurien de pagar més del que cobren pràcticament. Espanya com tal, està col·lapsada. El creixement del PIB hauria de ser del 30% anual aproximadament per fer front a les amortitzacions de deute públic, cosa impossible, més quan el consum interior baixi al manifestar-se aquesta situació.

Ara és hora d’estar alerta!, sobretot en les votacions del 21-D. Si manifestem en veu alta que volem la independència i votem per aquestes opcions, des d’altres indrets esperem que hi hagi algú, que a més de fanàtic, tingui certa intel·ligència i pugui veure que part del deute espanyol podria traspassar-se a Catalunya, com contraprestació i preu per la nostra llibertat. Malgrat el gran esforç que suposaria, ens en sortiríem i podríem mantenir les cobertures socials. Seguir a Espanya significa anar cap a l’abisme, perdre-ho tot.

Ara és l’hora d’estar alerta! Aprofitem-ho!

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

llibertatpresos  L’1-O va ser una gran victòria del poble sobre el règim. La lluita per la democràcia a Catalunya ha fet aflorar novament el que sempre ha estat la ideologia dominant de l’estat heretada de generació en generació, l’autoritarisme i el totalitarisme, una ideologia controlada per una casta que només sap i pot controlar el territori per la força, sense democràcia i sense llibertat, que només accepta i compren un estat-presó com forma d’estat.

És l’Espanya de sempre, ho porta el seu ADN, la que pretén demostrar la seva victòria acarnissant-se ferotgement amb les minories, la que busca sang i després més sang, la que busca fer mal i més mal. La mateixa que no acceptava als jueus i els va obligar a ser conversos per sobreviure, però que no parava aquí, sinó que aprofitava la Inquisició (equivalents als tribunals polítics d’ara) per obligar-los a renegar de les seves creences, i així i tot, continuar perseguint-los i torturant-los. És l’Espanya violenta, repressora, dictatorial, l’Espanya en blanc i negre, la verdadera Espanya, l’Espanya del Franco-Style. No us enganyeu, no és un problema del govern, és un problema de país, de la seva majoria de gent, d’estructura.

Som dos mons, cada vegada més i més allunyats, irreconciliables. El 70% dels catalans refusa el 155 i el 70% dels espanyols el volen. A Catalunya guanyen els partits que volen la independència catalana, i a Espanya, els que volen eradicar el pensament independentista a cop de porra. Catalunya vol votar i Espanya vol impedir les votacions. Uns som demòcrates i els altres no ho són. Les manifestacions pro-independència són pacífiques, plenes de somriures, exemple de convivència; mentre que les que volen impedir-la són agressives, destructives, carregades d’odi i mala llet. Uns demanen llibertat i els altres demanen presó. Uns expliquen al món el que està passant i els altres ho amaguen, fins i tot, als seus. Un volem ser República, els altres volen continuar sent un Regne, on mana un Rei que ningú ha escollit. Uns volem recuperar la Generalitat, ara intervinguda, per posar-la al servei del poble; altres volen utilitzar-la al seu servei. Uns et donen la mà, altres et peguen amb ella. Uns som acusats de ser adoctrinats, mentre els altres acusen del que són ells.

La presó política que és Espanya es combat des de Catalunya amb democràcia persistent, amb dignitat col·lectiva i personal enfront de la repressió d’uns, de la submissió d’altres i de l’equidistància dels que fa anys que deien que volien fer un nou estat espanyol però que s’han conformat posar-se al servei incondicional de la casta de sempre, a canvi d’ocupar unes poques butaques a les sales del poder espanyoles, que a la vegada no són més que titelles i estan al servei d’ambiciosos i superiors poders corporatius financers.

Sortir de la presó, de l’estat-presó, és el millor, és assolir la plena llibertat.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya

se ha acabado el chollo  Es una semana de hechos históricos, tristemente históricos.

El encarcelamiento de presos políticos, los “Jordis”, dentro del estado español, en el marco de una injusticia injustificada, con jueces y fiscales que siguen directrices partidistas al servicio oligárquico del poder establecido, que ejercen de todo menos de lo que deberían ser; así como el anuncio por parte del gobierno español de aplicar de forma inminente, y con toda su dureza, el articulo número 155, que pretende imponer en los despachos, aquello que no consiguieron con los votos de los ciudadanos, solamente el 8%, convierten a la hasta ahora, pseudo-democracia española en directamente una dictadura, una dictadura que anuncia un golpe de estado de facto contra Cataluña, contra sus cargos electos, contra sus instituciones históricas, sus entidades civiles y sus ciudadanos.

Los hechos, y su gravedad extrema, es lo que me motivan hoy a escribir este artículo en castellano, por primera vez en la web, con la esperanza que el uso de esta lengua, pueda facilitar su difusión a más personas que puedan leer e informarse, fuera de los medios del régimen a los que están sometidos. Motivos aparte, hoy escribo en castellano porque también es mi lengua, soy bilingüe, hablo, escribo y pienso en las dos lenguas, de forma simultánea, y al final lo hago porque así lo he decidido. El derecho a decidir, lo recuerdan, porque puedo y quiero, porque me da la gana.

Sin embargo, la lengua, como vehículo que es, no me mediatizará hoy a escribir un artículo distinto a lo que siento, no haré un artículo generalista explicando los motivos y las razones por las que Cataluña ha decidido irse. Para qué. En España, el país de los españoles, aunque no todos, gobierna el PP con mayoría simple, con el apoyo de Ciudadanos y bajo la connivencia y abstención del PSOE, partidos que han sido escogidos por votación. Si la mayoría vota a estos partidos, y estos partidos quieren terminar con la democracia, es que la mayoría de españoles quieren acabar con la democracia, por tanto, no la merecen. Si viendo como han podido ver, los efectos de la represión el 1-O en Cataluña, no reaccionan, no están indignados, es no son buena gente. Quédense ese país. Nosotros intentaremos hacer uno bien distinto, uno mejor, basado en la confianza y el respeto.

He dado muchas vueltas a entender los motivos del maltrato a los catalanes, a lo catalán, y a Cataluña. De entender los motivos del impulso irrefrenable a conseguir esa fortísima dominación de la lengua y la cultura catalana, de impedir esa voluntad de autogobernarse. ¿Frustración? ¿Adoctrinamiento? ¿Miedo? ¿Envidia? ¿la historia? ¿Sentido de posesión? ¿Necesidad de echar las culpas a alguien? No hay un solo motivo, es un conjunto de todos, la catalanofobia es emocional y estructural en España, ha persistido, persiste y persistirá para siempre. Cataluña ha sido un chollo para España, pero lejos de reconocerlo y mimarlo, hemos sido tratado como una colonia, una colonia más, su última colonia. Pero con la independencia, y la proclamación de la República Catalana, se ha acabado el chollo.

Cataluña aporta el 20% del PIB español aproximadamente, 200 mil millones de euros en cifras redondas anuales, habiendo alcanzado en el año 2016 un registro histórico de 223.629 millones de euros. El PIB español sin Cataluña pasará a ser una cuarta parte menos de lo que ahora representa.

Cataluña es uno de los territorios que aporta mucho más de lo que recibe. Así, su déficit fiscal es del orden entre el 8% y el 10% de su PIB, más de 15 mil millones de euros, o lo que es lo mismo, es la aportación de dinero que hace Cataluña a España por la vía de ingresos, y que no vuelve en forma de inversión o gasto público.

Más datos económicos, España perderá el 26% de los bienes que exporta, ya que proceden de Cataluña, de los cuales, el 54% proceden de las multinacionales implantadas en nuestro territorio.

Cataluña es uno de los territorios que más invierte en I+D, y que ha desarrollado industrias pioneras dentro del conjunto español. Ocupamos el quinto puesto europeo en la creación de startups, posición delantera del territorio español. De las más de 100 mil publicaciones científicas publicadas por universidades españoles en la última década, más del 25% corresponde a científicos catalanes. El ranking total de patentes españoles en el año 2016 es encabezado por Cataluña con más del 35%, siguiéndole Madrid, a gran distancia, con poco más del 20%.

En Cataluña, y concretamente Barcelona, captó durante el 2016 el 56% del total de las inversiones extranjeras en el estado español, todo un síntoma de lo que parece ser un futuro catalán sin España, y un futuro español sin Cataluña.

España pierde el 25% de su turismo, aspecto que la hace hoy potencia en este aspecto. Cataluña recibió 17 millones de turistas el año pasado.

España perderá dos puertos importantes. El puerto de Barcelona, que con sus 22 kilómetros de muelles y amarres es el más rentable de los puertos españoles, una joya de rentabilidad mediterránea, con un tráfico superior a los 48 millones de toneladas. Un puerto clave para el turismo, con un volumen de 4 millones de pasajeros. También perderá, el puerto de Tarragona, un puerto estratégico para la industria química española en general.

Se acabó el chollo, del aeropuerto de El Prat, que a pesar, del agravio comparativo sufrido en inversión con el aeropuerto de Madrid, y a pesar de que desde la estructura centralizada del régimen se ha intentado no potenciarlo, hoy compite, de tu a tu, en número de pasajeros con Barajas, viviendo en 2016 una nueva cifra récord con más de 44 millones de pasajeros.

Terminando con las infraestructuras, en Cataluña están las principales vías ferroviarias, tanto de mercancías como de pasajeros, y carreteras que enlazan España con Europa, que también se pierden.

Y sigan sumando. Sin la existencia de Cataluña, la deuda española sería insostenible, los bonos de deuda española no serían “colocables”, la economía española pasaría automáticamente a estar debilitada, y las agencias de calificación internacionales penalizarían el precio del crédito español, aumentando la prima de riesgo de forma inmediata hasta valores de récord.

Vistos estos datos, quizás no hacía falta darle tantas y tantas vueltas a mis preguntas, quizás el motivo de la animadversión, de la envidia, del odio, de la rabia es solamente que se ha acabado el chollo. En fin, despedirme con un: “Mariano, Rajoy, que sepas que me voy!”

Y al resto de ciudadanos españoles de bien, desearles mucha suerte, la necesitareis para vivir en un país que sigue votando mayoritariamente fascismo del duro y/o a sus cómplices. Como dice el refrán, español, “tanto daño hace el que mata, como el que estira de la pata”.

Xavier Mas Casanova
Economista Col·legiat núm. 9493
Professor/Consultor ADE – UOC Universitat Oberta de Catalunya